Mollisme

El títol d’aquest article és manllevat. És d’un altre escrit que Acció Cultural de Menorca va publicar el 2016 sota la firma de Francesc Florit Nin. Pretenia al·ludir a una mena de corrent que dona importància i sentit a la difusió i continuïtat de l’obra del lingüista Francesc de Borja Moll i Casasnovas (Ciutadella 1903 - Palma 1991). Ben mirat, la seua obra és prou vigent per a mantenir l’esforç en la recuperació íntegra d’una llengua de cultura que ens atorga la personalitat.

Per abastar la seua perseverança caldria partir d’un aforisme d’Ovidi que Moll establí com a lema de la seua editorial -gran difusora de la nostra literatura-: “Dura tamen molli saxa cavantur aqua”. Una expressió llatina que ve a dir que “Encara que dura, la roca es perforada per l’aigua molla”. També s’ha traduït com a “la gota que forada la roca”. És la constància que fa que el degoteig incessant acabi perforant el sòlid. 

Recordar la feinada de Moll ens encoratja a no perdre l’esperança. Ell no la va perdre mai. De fet, la Institució Francesc de B. Moll, va néixer amb aquesta finalitat: la de revifar la personalitat i el treball acadèmic de l’il·lustre ciutadellenc. Però també per a empènyer la normalització de la llengua a la plenitud. De fet, aquest fou el principal objectiu de Moll. I seguir el seu estel s’hi escau per moltes raons.

 

Enguany fa 34 anys del seu decés, i d’aquí pocs dies s’acompliran 122 anys del seu naixement, el proper 10 d’octubre. Va obrir els ulls al món al número 3 del llavors carrer del Nord (actualment l’avinguda du el seu nom). A aquesta casa s’ha duit a terme una reforma i ha desaparegut la placa de la façana que l’Ajuntament de Ciutadella hi col·locà al seu dia per honrar la seua memòria (Fill Il·lustre de Menorca, Medalla d’Or i Fill Il·lustre a la seua ciutat natal). És de suposar que la llosa que el remembra tornarà a l’enfront de la llar on va néixer (ho vull recordar perquè els oblits són freqüents!).    

     

Recordar la feinada de Moll ens encoratja a 

no perdre l’esperança. Ell no la va perdre mai.

Per altra banda, la Institució Francesc de B. Moll, des del seu inici, té programat obrir un espai a Ciutadella on s’hi desenvolupin accions per memorar la seua tasca i figura, però també, i sobretot, per continuar en l’impuls de la recuperació de la llengua nostrada. Així es va comunicar per la Institució, tanmateix, encara no se n’ha vist cap resultat al respecte i és de sentit comú que la corporació municipal i també la institució insular s’hi impliquin decididament. Seria esperançador. És important aquest tipus de centre per projectar iniciatives i per implicar moltes altres entitats afins. La participació de la societat civil és fonamental davant l’animadversió que viu el nostre idioma per part de sectors prou coneguts. L’Espai Moll a Ciutadella ha de ser una font que ragi constantment en l’objectiu de foradar la “roca adversa”; no des de l’estridència, sinó des de la perseverança i el treball, com Moll ens va mostrar.

La seua obra és prou vigent per a mantenir 

l’esforç en la recuperació íntegra 

d’una llengua de cultura que ens atorga la personalitat.

“Encara que m’hagi mort no em faran callar. El que he escrit hi serà”. Són paraules del poeta mossèn Jacint Verdaguer en els seus darrers dies de vida, després d’una trajectòria farcida de pressions per silenciar-lo. Ens són útils per a nodrir la tenacitat. Verdaguer ens llegà també un aforisme en el seu jaç de mort que, tot i que pugui semblar antagònic al d’Ovidi, no deixa d’encoratjar-nos: ”Totes les ones del mar no poden rompre un gra d’arena”. És la resistència. I és, també, el mollisme.

 

Que l’Espai Moll a Ciutadella sigui una realitat molt prest.

 

Bep Joan Casasnovas

....

Article publicat per Acció Cultural de Menorca al diari Menorca. 2 octubre 2025.

x

Si llegim, coses sabrem

Presentacaió del llibre:
Allò que Josep Pons Lluch no va dir de les festes de Sant Joan de Ciutadella i altres temes.

13 de juny de 2025. Sala del Casino 17 de Gener. 

 

Bon vespre a tothom. Gràcies per assistir a aquesta presentació sobre nous detalls de la història de la Festa ciutadellenca i, sobretot, gràcies al seu autor, Antoni Pons Marquès, per confiar-me la presentació del seu treball.

 

                                   Amb Antoni Pons Marquès, autor del llibre

Una identitat és la qualitat d’allò idèntic, si ens atenem a la definició del lèxic comú. També és el fet d’esser una persona o una cosa la mateixa que se suposa o se cerca. En el camp de la psicologia ho entendríem com la propietat de l’individu humà de mantenir constantment la pròpia personalitat, però altres definicions antropològiques i sociològiques defineixen el terme identitat com el conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa. N’hi ha d’altres, evidentment. Tanmateix, ens podríem remetre a la darrera accepció per identificar la personalitat col·lectiva que representa la Festa de Sant Joan a Ciutadella. 

La passió històrica que ha generat aquesta celebració ha donat cos d’identitat, si més no local; és una de les arrels que ens ha projectat als ciutadellencs com a poble entorn de la festa.

El primer d’octubre de 2010, en l’homenatge que l’Ajuntament de Ciutadella retia a Josep Pons Lluch en el centenari del seu naixement, des del faristol del Saló Gòtic, el sempre enyorat Joan F. López Casasnovas parlava de la convicció i entusiasme que va imprimir en Bep Padet envers la Festa, i deia:

“De vegades m’he demanat què hi trobava el nostre investigador (Josep Pons Lluch) en aquesta dèria santjoanera obsessiva? No ho sé cert -continuava Joan López- però jo diria que, en el fons, hi veia un element “espiritual” de la festa, ço és l’esperit comunitari, aquest lligam subtil de comunitat que dona la participació en les mateixes reaccions emotives...”

 

I tot seguit apuntava López:

“la festa que remet als nostres mites fundacionals, expressa una antiguitat i una continuïtat com a poble. Són mecanismes d’autoreconeixemnt, mostren un ordre simbòlic, identifiquen en la mesura que donen oportunitat de participació i de sentir-se plenament ‘dels nostres’: el nostre ‘id’, ‘allò que som’ s’afirma i consolida front ‘als altres’. La festa, amb els seus continguts i rituals concrets, expressa aquest ‘nosaltres’, aquest grup ‘nostre’, autèntic, amb actes i activitats o pràctiques, unes molt tradicionals i altres més recents, que mostren formes concretes de vida o elements de cultura que se suposen diferencials.”

Que ningú interpreti, en allò de “nosaltres i els altres” cap tipus d’afirmació excloent i manco xenòfoba. En Joan no era d’aquests discursos, tot el contrari. Més bé ho deia, és  clar, en el sentit d’assumir una personalitat i identitat col·lectives pròpies, però mai en contra de ningú i sempre com un gest d’autoafirmació.

 

Aquest esperit de pertinença comunitària roman ben viu en la voluntat de tots aquells que, a través de la recerca i la investigació, burxen en els fets històrics per trobar la veritat i també el (auto)reconeixement. No es pot estimar allò que no és coneix. I aquest és, crec, el cas d’Antoni Pons Marquès, fill de Josep Pons Lluch que, a l’igual que els altres germans, han heretat la flama d’aquest esperit i ens aporten, amb el seus treballs, tanta obra inèdita que roman a Can Padet. Som molts els que els ho hem d’agrair, perquè com més coneguem la Festa, més l’estimarem.

 

L’autor d’aquest llibre no només manté l’esperit pel coneixement santjoaner, també ho fa en altres temes històrics i de cultura popular. Ha investigat el glosat i les seues arrels; ha estat sonador i aquest fet d’acompanyament de guitarra, ‘les porgueres’, l’ha fet sonar a la resta d’Illes, a Barcelona, a Sant Sebastià, a Canàries i fins i tot a Cuba. La investigació del glosat l’ha duit, també, a publicar L’art de les porgueres així com el treball sobre  Josep Vivó i Parpal. Mestre ferrer i glosador. En el vessant històric també ha vist la llum l’obra seua Obriu en nom del Rei! L’assalt a so na Marineta 1818. Va ser membre fundador i secretari de l’associació Soca de mots, entitat que ha fet recuperar una de les característiques més genuïnes de la cultura popular menorquina.

Però anem més als ‘Papers de can Padet’. L’obra que avui presentam és una part de les investigacions de son pare que no havien estat publicades, però, ara, treballades i ordenades pel seu fill Toni Pons per oferir-les als lectors com un nova aportació del passat del nostre Sant Joan. De fet el títol del llibre és prou clar: Allò que Josep Pons Lluch no va dir de les Festes de Sant Joan.. i altres temes. No cal dir que la feina feta per en Toni Pons és rigorosa, asserenada i amb la precisió que li ha donat el seu ofici de rellotger; o sigui, ajustar les coses perquè funcionin bé i siguin, en aquest cas, ben enteses per qualsevol lector. Un treball que marca molt bé les hores, el temps i els fets de la Festa. A més, també cal atribuir-li la recerca i la investigació per complementar els papers i treballs que havia acumulat son pare. Una feina impagable que mereix ser posada a l’abast dels  santjoaners. D’aquí que sigui de justícia el reconeixement a la tasca feta a l’entorn de la documentació i obra inèdita que roman a can Padet.

 

Toni Pons aprofundeix en alguns temes concrets. Passatges de la història santjoanera que són importants de puntualitzar i concretar. Josep Pons Lluch ja havia avançat informació en alguns d’aquests temes, però la recerca i ordenació feta pel seu fill aprofundeix i amplia el context perquè sigui més precís i deixi manco dubtes al respecte.

 

Parla sobre la mitificació en la participació de les Ordes cavalleresques en la conquesta de Menorca de l’any 1287 i la influència d’aquestes en els orígens de la Festa de Sant Joan, amb referència concreta a l’Orde dels Cavallers Hospitalaris de San Joan de Jerusalem (Rodes, Acre, Malta...). Una inventada participació que son pare ja va desmuntar en anteriors publicacions, però que ara, en Toni Pons, amb més documentació aportada, ens convenç i ens explica que l’origen de la festa atribuït a la participació de tals cavallers no és més que un mite. Igual que la procedència de la seua bandera amb la creu blanca. La feina de Toni Pons no és debades. No són suposicions ni creences. Són documents. i com és propi de Can Padet: Cantin papers i mentin barbes! encara que a alguns aquest aquesta parèmia no els agradi gens.

 

SOBRE ELS JOCS

 

Prohibició de les corregudes. L’accident de 1790 al Cós de Gràcia de Maó

Un altre tema de fons en què l’autor fa incidència al llibre és en un accident ocorregut a Maó, a les Festes de la Mare de Déu de Gràcia, durant les corregudes de cavalls al Cós de Gràcia, i el plet judicial que va generar aquest fet per mor d’una denúncia d’un ferit: l’apotecari Bals. El procediment arribà fins a la Reial Audiència de Mallorca que decretà, l’any 1793, la prohibició de jocs i corregudes durant les festes a totes els pobles de l’illa pel perill que representaven aquests tipus d’actes i per la manca de seguretat. Un fet que va fer reaccionar, primer de tot a la General Universitat de Menorca i Particular de Ciutadella, però també a les altres universitats de l’illa. (Maó, Alaior, es Mercadal i fins i tot es Castell, que tot i no tenir Universitat, disposava d’una mena de règim especial en aquell moment). La reacció a la supressió de les corregudes generà un altre procés que durà més d’un any. Els fets es conten amb la reproducció documental de les actes de les esmentades institucions. Instancies, precs, respostes d’uns i altres (i entre les mateixes Universitats, Governació i Reial Audiència), amb un cert malestar cap a la de Ciutadella per haver resolt el cas de forma ràpida i en exclusiva només per als Jocs de Sant Joan a Ciutadella. 

 

Una feinada de recerca de l’autor per fer-nos entendre com defensaven els consellers i jurats d’aquell temps allò que consideraven una expressió d’identitat en cada localitat, amb l’especial preocupació que sempre s’ha mantingut a Ciutadella per conservar la Festa en el sentit més tradicional. 

 

El Sant Joan de Maó i el de Ciutadella contrasten, emperò, en la forma en com llavors la interpretaven els seus màxims representants, concretament des del moment que un nou ajuntament suplia l’estatus competencial de l’antiga Universitat de Maó (als voltant de 1800 començava una transició institucional que deixava sense efecte les funcions de les antigues Universitats en favor de les noves corporacions municipals). De fet, trobareu com acaben les festes de Sant Joan a Maó i com les qualifiquen els nous regidors maonesos. Un fragment:

 

“…Con esta fiesta se fomenta la disolución y borrachera. Pero lo mas deplorable son las desgracias que tan a menudo suceden en semejante día motivadas por el concurso y bullicio de la gente por entre los cavallos.

Desde mucho tiempo está prescrita esta fiesta burlesca y grosera en el juicio y opinión de la gente sensata. Qué tiempo puede esperarse mas oportuno para su supresión? Quando (sic) el pueblo ha perdido la habitud de ver sus antiguos jurados y sus insignias, no estrañará su falta en la cabalcada de S. Juan ni que se suprima esta función”.

(18 de juny de 1799. Signen: Joachim Albertí i Rafael Pons, Jurados de Mahón. Text íntegre a l’Annex n.5 del llibre).

 

Aquestes interpretacions històriques del nostre passat, i en concret en la festa ciutadellenca, ens duen a entendre molt millor l’actual sentiment de pertinença i gelosia. L’estima per la Festa ens ve d’enfora. Hi ha, evidentment, una herència rebuda, transmesa des de segles, i que l’entusiasme que sentim cap a la Festa xucla d’una gènesi que ens remet al nostre propi origen com a poble. A qualcú li pot semblar grandiloqüent el que dic però, de fet, de Sant Joan en parlam tot l’any. I per qualque cosa deu ser. Qualcú es pot imaginar aquesta Ciutadella sense Sant Joan?

 

Hi ha, al llibre que presentam, altres temes més curts, com “L’accident de 1818” as Pla, (amb un cavaller mort i també amb procés judicial), que pretén aclarir uns malentesos en com corrien els cavallers, i que han generat afirmacions inexactes, les quals s’han transmès fins a dia d’avui. En Toni Pons Marquès posa una mica més d’ordre i puntualitza alguns passatges d’historiadors més antics a través de l’anàlisi de cròniques i ressenyes i d’informacions les quals es van reproduir moltes dècades després a la premsa de l’època. Fets històrics publicats un tant erronis. El rellotge del temps s’avançava i en Toni l’ha posat en hora. 

Trobareu també “El cas de 1882”, es tracta d’un accident en les proves de corregudes el Dia des Be as Pla de sa Font. No en diré res més i que sigui en la vostra lectura que vos ho faci conèixer.

Hi ha també incorporats al llibre uns articles, amb manco transcendència històrica i que són a modus de curiositats, en els quals hi podrem treure conclusions per la repercussió que tenen sempre les coses de Sant Joan. Com va reaccionar un conegut i apassionat canonge a la proposta de voler nominar Sant Joan patró de Ciutadella; el Sant Joan enyoradís que suposa viure enfora de l’illa; la trobada de tres bons amics a una fàbrica prop de l’escola des Born sentint com la Festa els crema per dins... Són relats que en Toni Pons incorpora al llibret que, tot i que poden semblar desfasats del camp històric, hi tenen una plena connexió si ens atenem a allò de sentir, sociològicament, una festa heretada: els ciutadellencs sempre tenim un cuc santjoaner que es passeja dins l’ànima.

 A més, emperò, són relats que  tenen un atractiu encant com a literatura local. Una narrativa acurada de la mà del seu autor en fa sentir una lectura molt plaent. A més de tot açò, crec que aprofundir en els 5 annexos que complementen aquest treball ajuda a detallar i a fixar allò que ens cal entendre d’aquest nou llibre.

Res, per acabar, dir-vos que aquest és un resum del que he trobat d’aquesta nova aportació sobre Sant Joan. N’he fet una lectura en positiu perquè he après més coses de la nostra Festa, fet que em permet ajustar el “rellotge de Sant Joan” dins el seu temps immemorial.

 

En Toni Pons Marquès, escriu i investiga des de la humilitat, rigor i calma que ha après al si de la seua família i, a la vegada, honora la tasca gegantina de son pare procurant que les mils d’hores de coneixement sobre la festa siguin també propietat dels ciutadellencs i ciutadellenques. I aquest llibre n’és una prova més.

 

Vull, idò, agrair i felicitar sincerament l’esforç i feina que du a terme el nostre autor perquè seguin divulgades les investigacions fetes per son pare i complementades amb el seu estudi i paciència; per donar forma, contingut i difusió als papers de can Padet i per gaudir, entre les nostres mans, de l’obra magna que representa la Festa de Sant Joan.

 

Si llegim, coses sabrem! 

Gràcies a tots.

 

Bep Joan Casasnovas

...

'Alens de festa', la respiració del cor i la memòria

Presentació del poemari santjoaner de Guillem Benejam. 

Pati de Can Saura. 4 de juny 2025

 

   Bon fosquet. Gràcies per ser aquí en el preludi dels dies grans. Ja hi tornam a ser! Sant Joan i la poesia.

 

   Gràcies Guillem Benejam per confiar-me la presentació d’aquest nou poemari santjoaner; Alens de Festa, i gràcies, sobretot, per escriure’l i per delectar-nos en una nova lectura sobre allò que ens apassiona tant: la poesia... i Sant Joan.

 

   La festa ciutadellenca dona per a molt. És una evidència. Ho és per tot allò que generen els dies previs i per la creació artística a què inspiren: la música, l’artesania, la pintura, la fotografia, els audiovisuals, la literatura... en són una mostra clara. Ara i aquí parlarem de poesia i del nou poemari de Guillem Benejam. 

 

   M’ha agradat molt llegir els seus nous poemes per diferents raons. Primer de tot, perquè en aquest nou poemari hi ha el record i l’admiració al nostre mestre i mentor: Pere Xerxa–Joan F. López Casasnovas, del qual Guillem Benejam hi encapçala diverses cites de versos seus. Un detall de memòria que ens el fa present i ens el fa recordar amb enyor, estima i agraïment. En segon lloc, perquè a en Guillem ja li ‘tocava’ enllestir un llibret de poemes santjoaners (jo li havia recordat sempre: per quan el teu poemari de Sant Joan?), per una banda perquè li agrada la Festa i per altra, perquè és un poeta que creix en l’art de construir versos i la seua firma a la poètica santjoanera crec que hi havia de ser. I aquí la tenim!

 

   Una altra raó que em satisfà d’aquest aplec és el treball rigorós que hi ha fet. Una feina que l’empeny a donar, des del meu modest punt de vista, una passa molt importat en la seua trajectòria com a escriptor. Perquè hi trobam una poètica molt digna, o sigui, la creació d’un llenguatge i unes formes amb les que pretén impactar el lector (o oient). Per explicar-ho ras i curt, el terme “poètica”, segons el DIEC, tracta sobre “els principis i les regles de la poesia, tant pel que fa a l’essència poètica com a les formes”. El diccionari Alcover-Moll ho defineix de forma més breu: “tècnica de l’obra en vers”.

   Benejam ja ens du, des de fa uns anys, una bella expressió literària, amb un interessant recorregut com a jove escriptor. Ha obtingut el Premi de Narrativa infantil des Mercadal l’any 2023 amb Quiquiriquí i la força del vent; el Premi Vila de Lloseta de poesia amb Calça Morta, l’any 2018; el Premi Illa de Menorca de poesia amb Collita pròpia, i el de Narrativa amb el relat Ara o mai, ambdós l’any 2016, i també guanyà el concurs de Poesia de l’Estampa de la Missa de Caixers per als anys 2015 i 2016. Altrament, ha estat finalista a diversos certàmens literaris i ha participat en moltes presentacions i recitals a Menorca i fora. Per tant la vàlua del nostre autor és ja ben reconeguda. A més, acaba de rebre un nou reconeixement: el Premi Guimersind Gomila de poesia per a joves menors de 35 anys, amb l’obra Al caire de l’abisme.

 

   A més, fa uns dies també ha guanyat el concurs per l’Estampa de la Missa de Caixers, amb una imatge de Sisca Saura, titulat Del Foc i del joc,... un sonet, per acabar de rematar el que deim. Un títol, amb canvi de mots, que ens remet a les tannkas Del Joc i del foc, de Carles Riba: 

 

“Tristes banderes

del crepuscle! Contra elles

soc porpra viva.

Seré un cor dins la fosca;

porpra de nou amb l’alba”

 

   Bé, idò, amb aquestes setmanes de premis i publicacions, podem dir que el nostre autor es troba en un any de plenitud creadora, que ratifica la seua qualitat i creixement.

Però en aquesta darrera obra santjoanera, que ens ocupa avui, vull parlar de l’aposta feta en les formes, la tècnica de què parlàvem, que ha experimentat de manera encertada, el que demostra un bon aprenentatge. Saber utilitzar el llenguatge adient i sumar-hi les formes en com expressar el discurs literari és estar en el bon camí i en la solidesa. El poeta viu i experimenta unes sensacions que ha de convertir després en versos. I cit a Joan López sobre aquesta qüestió. Escrivia al seu moment: 

 

“Llavors acollides aquestes sensacions, intervé l’ofici: sotmetre-les al rigor del mot ben triat i fer-ne la composició per art de la mètrica, del ritme, de les formes. Una volta el poeta ha ben après el seu ofici ja tenim l’espontaneïtat controlada, la sinceritat vessada en paraules, igual que la llum del sol s’escola per l’escletxa de la persiana oberta il·luminant l’estudi fosc un migdia d’estiu”. (1)

 

   En aquest poemari hi trobarem la feina expressada en art major: sonets, alexandrins, decasíl·labs, dodecasíl·labs... També tot un reguitzell de creacions d’art menor: heptasíl·labs, hexasíl·labs, pentasíl·labs, en forma de romanços, quartetes, oracions, octaves, haikús, tannkas... també, poemes lliures i blancs (aquells que tenen mètrica però no rimen). El nostre poeta ho ha provat tot i bé. El fet també inclou els dos tipus de rima, assonant i consonant, i juntament amb la seua ja coneguda destresa amb l’idioma, en fa una acurada selecció dels mots ben precisa. A més de mostrar coneixements ens exposa la creació com un joc, que també domina.  Anem, per açò, al poema titulat Focs, una mena de romanç de 42 versos hexasíl·labs. Una mostra:

 

“El jorn ben prest es viu

a glops quan surt el sol.

A flor de pell d’un clam

el cos fa un bot pel toc...”

 

   La curiositat és que tots els versos són compostos per paraules monosíl·labes, amb una rima assonant en els versos parells (pròpia dels romanços); rima feta amb ò oberta: foc, lloc, floc, sol, toc, cos, mos...)

 

   Un exercici de clar domini de la llengua i del vers. L’art de construir versos aplicant, emperò, la bellesa expressiva, com podem comprovar. Estimar la llengua, les paraules. Ofici. Poètica.

 

   El lingüista Roman Jackobson va dir que “la poètica és la funció estètica del llenguatge”. El poeta i crític, Sam Abrams, diu de la poesia que és “la llengua a la màxima potència. No hi ha altre forma de comunicació humana que treballi la llengua tan endins i tan cap als extrems”. No manca, però, qui s’ha mostrat una mica (o molt!) detractor de la funció poètica. No m’hi estendré massa perquè no ens interessa, ara que presentam un poemari. Però citaré només a Josep Pla. No n’era massa (o gens) del gènere poètic. De vell va escriure unes poques poesies que ell mateix va considerar d’irrisòries i insignificants. Només uns versos d’aquests poemes seus maldient la poesia:

 

“La poesia té una cosa empipadora

que és la rima, la musiqueta,
la música externa,
la persistent, pesada musiqueta.
Recitada en públic
no es pot aguantar d'afectada.
Si és llarga,
és d'una monotonia pedantesca…”

…

Voler encabir l'entrellat de la vida
en un alexandrí
és una niciesa
pueril, temerària i grotesca...”

 

   Sobre poesia, Guillem, no facem massa cas a Josep Pla. No era ni músic ni poeta, però sí un grandíssim escriptor en prosa. Per tant, crec, que estam més a prop de les teories de Jackobson i Abrams, perquè aquest Alens de Festa, treballa molt la funció poètica, la bellesa del llenguatge i els recursos literaris.

 

   És més, pens que el nostre autor ho aconsegueix de manera notable. I tant que es pot encabir la vida en un alexandrí, o un sonet, o un romanç o una glosa. I tant que sí! Però es necessita conèixer l’ofici, com qualsevol altre disciplina artística, com qualsevol creativitat. Es necessita conèixer les eines literàries i, sobretot, les de la llengua. I és en aquest ofici en què en Guillem Benejam fa una aposta excel·lent, perquè n’ha adquirit els coneixements, que millorarà encara més, segur, però que ara el fan madurar de forma esplèndida.

 

   En aquest sentit torn a citar el Mestre Joan López sobre aquest tema. Deia en una conferència sobre Literatura a Menorca, ara fa prop de 20 anys:

 

“No es pot fer poesia si no s’estimen i es coneixen en profunditat els recursos de l’idioma: en manejar les paraules, les paraules et fan dir coses també, i es tracta d’establir una sintonia entre allò que tu vols dir i allò que les paraules diuen, la qual cosa implica una operació expressiva i un acte de coneixement”. (2)

 

   Cal estimar la llengua i les seus formes i adquirir-ne els coneixements. Heus aquí l’ofici. I heus aquí el poeta!

 

   El poemari conté 5 parts que titula de forma curiosa: Esferes, Esperes, Espires, Estelles i Estampes. Açò ens ha de dur, a la força, a l’essència, a l’espectacle, a l’esperit i a l’esperança, emprant aquesta seua mateixa al·literació, com a figura retòrica.

 

   A Esferes, amb 11 poemes, hi trobam els llocs, els carrers, els escenaris on transcorren els actes i la vida festiva. A Esperes, amb 10 poemes més, i com diu la paraula, són versos que ens conviden a la vivència prèvia, a l’ànsia, la il·lusió i ganes d’allò que arriba. A Espires, amb 5 creacions, hi percebem el foc, la llum, la màgia, l’encanteri, el joc. A Estelles, amb altres 5 poemes, s’hi reflecteixen els moments més trencadissos, les engrunes d’allò que ha quedat, els bocins que volíem complets, la desfeta, el to elegíac de les pèrdues. I per últim, Estampes, amb 10 poemes, tanca el llibre reflectint la mirada que hi posam a la Festa, allò que veim i ens fa sentir; allò que veim i potser no existeix o no és real; les imatges retingudes, el filtre directe al cor.

 

   El poemari també ens exposa l’amalgama d’una literatura que empra l’alta expressió literària, amb reflexions de saviesa, i l’ús d’un bon nombre de cultismes: Neguentropia, lacònic, solípede (en aquest cas és un cavall), burg, plètora, flàmula... però conjuminant aquest lèxic amb retalls de literatura popular, més bé arrambades al costumari i dites santjoaneres: benhages, saragata, musiques (sic), font de virtut i mare de riqueses, el pou de Son Tica, et faig l’aleta, Tot l’amo, tot!... que són, clar està, paraules i expressions, moltes d’elles, en desús avui en dia, però les trobam en l’herència dels versos de Foc i Fum. I les recordam. Ell, en Guillem, les encabeix molt bé dins els seus poemes per fer-nos sentir la humitat de les arrels en el marc d’una poesia formal i rigorosa.

   Un exercici ben travat d’incloure algunes d’aquestes locucions de caire popular al costat d’un lèxic literari culte, que predomina. En fa, diríem, una encertada ‘hibridació’ de gèneres literaris, com una mena de metaliteratura, amb el resultat que es fa molt agradable de llegir, si més no, per als que coneixem la festa i ens agrada la poesia de la festa. Sens dubte un encert prou curiós. Fins i tot s’inspira en un relat d’Àngel Ruiz i Pablo, de l’obreta El Cor de la terra, per fer-ne un sonet preciós que remet a la literatura de l’escriptor des Castell. O sigui, hi ha una visió on l’autor no oblida qui som, ni d’on venim, però que també projecta a través de la Festa un preciós futur literari, de noves mirades i percepcions. En aquest, però també en altres poemaris que ja hem citat, Guillem Benejam s’ha creat una veu pròpia en la poesia. I el que dic, crec que és molt important.

 

   Són 41 poemes arreplegats com un calidoscopi que contempla una ampla eloqüència, des de tots els racons festius i des de tots els obradors literaris: les metàfores, (“Corsers totèmics s’empinen al cel. / S’eleven mans que sostenen la glòria”); les imatges de llum, de foc, d’espires ( ...”que sigui damunt un cavall fosc / on galopi les hores de la llum clara...”); les formes esfilagarsades en tot de besllums emocionals (“Torna, Festa, com un glop i ensortilla’m el deler”); la passió enjogassada de les vivències (Escriure la festa / és escriure de la vida / totes les mirades), la visió elegíaca (“La Festa fa els alens i cerca on trobar l’aire ... d’un Sant Joan que mai més, vençut, ja no torna”) I tantes i tantes altres que ens il·luminen la lectura.

 

   Bé, en parlaria molt més estona d’aquest aplec santjoaner, però sé que els temps ens empaita i que hi ha més coses de què gaudir avui vespre.

 

   No som qui per a donar consells, però demanaria a en Guillem que mai no deixi d’escriure.

 

   I per acabar ja, una darrera raó sobre aquest poemari, una qüestió manco important, però que em satisfà i que agraesc de forma personal: és el títol del llibre: Alens de Festa. Em va fer saber que era d’un vers meu, que va ser Estampa de la Missa de Caixer l’any 1991, (ha plogut!) que es titula Caragol de Sant Joanet.

 

“...Baf ardent revolta la cantonada,

moribunds sens destí, alens de festa...”

 

   En fa 34 anys d’aquest poema. Jo en tenia 28 i ara tenc els cabell blancs. L’autor tindria un any, si fa no fa. Per açò em satisfà (i fins i tot m’emociona) que ara aquella expressió poètica sigui el títol d’un meravellós poemari santjoaner. 

 

   Gràcies Guillem perquè com dius aquí dins...

 

Quan torna el juny

caragolen els versos

pels carrerons

de la paraula.

 

Que tinguem un bon Sant Joan!

Salut, festa i poesia.

...

Notes: 

(1) Pròleg de Joan F. López Casasnovas a La Paurala callada. Ed Neopàtria 2015.

(2) JFLC. Literatura menorquina. Conferència pronunciada el mes de febrer de 2006

Llàntia encesa a l’esperança

    Les dades sobre la situació de l’ús social de la llengua catalana no són encoratjadores darrerament. I és per prestar-hi atenció, és clar. Tanmateix, les estadístiques sempre tenen allò de ser interpretades en funció de diferents realitats. O sigui, poden ser presentades com a una alarma, però segons altres indicadors ens poden fer veure vies per a l’esperança en la seua recuperació. No obstant açò, l’optimisme reclama l’acció. Sense lluita no hi ha futur!

 

    Ens cal l’acció, és evident. Un paral·lelisme sobre el tema el trobam en la salvaguarda del territori, encapçalada pel GOB-Menorca, però amb altres entitats de suport ben coordinades. La prova en són les campanyes ciutadanes de Via Menorca. És més que necessari el relat científic sobre les afectacions mediambientals, que hi és i ben explicat, però l’ha d’acompanyar la veu popular per fer-se visible i convincent. I els resultats són perceptibles al llarg d’aquestes darreres dècades. Arguments i acció. La llengua en aquest sentit té el relat però ve mancat de l’acció suficient, si més no a Menorca. 

“La llengua en aquest sentit té 

el relat  però ve mancat de l’acció suficient, si més no a Menorca”

La mobilització ciutadana pel territori ha reconduït decisions polítiques i consciències socials. La llengua podria aconseguir el mateix? Potser alguns diran que no, que es tracta de conceptes diferents. Molts altres creim que sí, perquè tota acció social ben engranada pot revertir una situació anòmala. Actualment, la llengua pròpia, desconsiderada per determinats governs, fretura de més acció cívica. Ens ho diu la històrica mobilització contra el TIL: tot aquell desficaci sobre la llengua en l’educació es va frenar i, a més, va fer caure ideals bàrbars. Cal no oblidar aquell intent de lingüicidi, però tampoc la importància de la força social amb l’argumentari unit com a motor. 

“Tota acció social ben engranada pot revertir una situació anòmala”

    La defensa i divulgació del patrimoni (mediambiental, geològic, prehistòric, artesanal, gastronòmic...) és fonamental per a la salut cultural. Però la llengua dels menorquins també és un patrimoni (costumari, paremiològic, toponímic, literari, dialectal, tradicional, sociolingüístic, musical...) que hem de protegir i revifar perquè és la identitat.

    Hi ha un descens en l’ús social del català. Sí. Però els indicadors també diuen que els joves tenen competències lingüístiques més que suficients per redreçar la situació. Les dades també ens indiquen que les famílies tomben el Pla de Segregació Lingüística del Govern balear als centres educatius i elegeixen clarament el català com a primera llengua d’ensenyament (juliol de 2024. A les Illes el 78,5% ; a Menorca el 89,8%). 

 

    Hi ha prou sectors socials avesats en la defensa del català que, ben coordinats, poden desenvolupar programes per a restituir les pèrdues que ens marquen les estadístiques. Hi ha una societat de futur que manifesta  amb claredat la importància en el coneixement de la llengua catalana, però hi cal l’acció. Que les dades més negatives no ens ofeguin.

 

    En les situacions emboirades, cal no perdre la fe lumínica que ens ha de guiar. M’ho diuen uns versos, de fa anys, del poeta Gustau Juan: “...la llum del fanal del carreró / com a llàntia encesa a l’esperança”.

 

    Sense lluita no hi ha futur!

 

 

Bep Joan Casasnovas

Acció Cultural de Menorca - Xerram d'on som.

Article publicat al Diari Menorca el primer de maig de 2025.

Llengua, dialecte i catalanofòbia

Amb el títol de Llengua i dialecte Francesc de Borja Moll en feia una introducció prou clara al llibre de Gramàtica Catalana referida especialment a les Illes Balears, en la qual discernia, en bona part, el sentit de cadascun dels termes: “Entre llengua i dialecte no hi ha diferència material, sinó únicament diferència de punt de comparació. Tot llenguatge natural és llengua i dialecte; (...) Així, podem dir que el castellà típic de Madrid és una llengua si es compara amb el francès que es parla a París, però és un dialecte si el consideram amb relació al castellà que es parla a Santander o Burgos; anàlogament el mallorquí(entengui’s també menorquí i eivissenc) és una llengua si el miram en relació al castellà, a l’italià o al francès, i és un dialecte si el consideram en les seves peculiaritats respecte al català de Barcelona o al valencià”. L’oposició menorquí-català és un invent polític que pretén negar la catalanitat lingüística i històrica de la societat menorquina. Que a Menorca parlam en menorquí? És clar que sí! I com més menorquí rallem, (parlem, xerrem...) més català serà. 

“L’oposició menorquí-català és un invent polític que pretén 

negar la catalanitat lingüística i històrica 

de la societat menorquina”.

Una de les manipulacions sobre la llengua pròpia ve donada pel populisme polític dels qui, fa uns anys, s’encegaren a falsejar la història amb consignes i campanyes acientífiques; amb falsàries invencions de gramàtiques menorquines, o amb la repetida mentida d’acusar de la imposició de les teories de Pompeu Fabra per “catalanisar” les Illes.  Són els que ara, des de les institucions, afirmen que el perill del català de Menorca no és el castellà, sinó el català de Barcelona. Una altra monumental falòrnia! Deu ser per açò que en la seua croada catalanòfoba remarquen, en algunes publicacions, allò d’ “Edició en Menorquí”. Fabra mai no va imposar res a les altres regions de parla catalana. Tot el contrari. Fabra proposà una depuració lingüística i procurà d’aconseguir la unificació de la llengua (normativa, literària, culta) amb tot el respecte als territoris i sense desmerèixer les formes pròpies del català de balears i valencians. Ho deixa ben clar quant a la codificació de la llengua: “No es pretén de supeditar cap varietat a una altra”. (La llengua catalana i la seva normalització. Edicions 62. 1980). Tota aquesta tasca d’endreçament normatiu i depurador del català de les Illes Balears l’engegà Francesc de B. Moll amb la seua gramàtica, revisada després. Unes normes amplament acceptades a les Illes per centenars d’escriptors i ben visibles en les seus obres. La menorquinitat del nostre parlar no és basa sols en l’article salat (altrament ben català: prové de l’Empordà!). En aquest sentit, llegir Joan Ramis és enriquidor. De fet, els qui fan notar que escriuen o editen “en menorquí”, ho fan utilitzant la gramàtica catalana, fins i tot en la morfologia del català continental. Quina paradoxa! Per tant no parlen d’estructura lingüística, ni de metallenguatge, ni de trets dialectològics. No em puc imaginar, per exemple, Bodas de sangre, de García Lorca, en una “Edició en andalús”.

“No em puc imaginar, per exemple, Bodas de sangre, 

de García Lorca, en una “Edició en andalús”.

 

Les iniciatives contra la denominació de la nostra llengua és una campanya política que va en contra del terme “català” (i de Catalunya). És catalanofòbia. Fixau-vos, si no, com també han manipulat aquestes qüestions a Viquipèdia. Un exemple. A aquest portal cercau-hi l’entrada “Ciutadella de Menorca”. A la part que explica la història, fa un temps hi posava: “... Posteriorment, el rei Alfons III, el 1287, la va conquerir i repoblar amb bona gent del nord de Catalunya”. La catalanofòbia imperant ha substituït tot el que fa referència a Catalunya o català. Els canvis o modificacions queden enregistrats a l’historial de la pàgina, accessible a través de diferents pestanyes. Ara diu: “... la ciutat va ser reconquerida pel rei Alfons III l’any 1287 i posteriorment, repoblada per habitants de (l nord de Catalunya) Mallorca que provenien d’altres dominis de la Corona d’Aragó, com l’Occitània, l’Empordà i Gènova d’entre d’altres”. Aquestes fonts haurien de ser blindades per les institucions, ja que a través d’aquest portals on line les empreses de comercialització de destinacions (visites, viatges, rutes, excursions...) en fan ús per als seus relats sobre costums, tradicions o història del lloc ofert.

 

De ver qualcú pot creure que ens parlen de llengua? Només expressen catalanofòbia. I la llengua és el primer exponent d’aquest trist autoodi.

...

Bep Joan Casasnovas

Article d' Acció Cultural de Menorca, publicat al diari Menorca el 28 de novembre de 2024.