L’homenet del ratolí blanc

Vaig veure com un home s’asseia al meu costat, a la terrassa d’un bar. Un homenet d’avançada edat, baixet, amb americana de fil color beix, capell de pelfa gris, ulleres de sol, mostatxos i cabell canós i llarg. Exhibia un rostre seriós fet de pell morena i gravada. De la butxaca de l’americana li va guaitar un ratolí blanc que ensumava l’ambient. 

-Té gana, -em va dir amb la veu ronca. 

El vellet va posar el seu dit índex sobre el cap del ratolí i delicadament l’enfonyà de nou. Després va pessigar un trosset de formatge i va posar dues o tres miques dins la butxaca.

-Au, menja i no et moguis... 

I jo, astorat, contemplava aquella escena rocambolesca d’aquell personatge extravagant.

-No troba que s’ofegarà el pobre animalet dins la butxaca! –li vaig exclamar bondadosament.

-No ho crec per res que es mori. Aquest té moltes ganes de viure i no li agrada gens la fosca. Vol sempre llum. En vaig tenir un altre, de ratolí, que era cosí d’aquest. I aquell si que em va decebre. Era un ratolí lleig, amb problemes i no estava bé del cap. Es va suïcidar.

-Què? És va suïcidar? -vaig demanar rient.

L’home, tot seriós, em va mirar fixament. Es va treure les ulleres i em va dir:

-Sí, es va suïcidar. No va suportar el càstig imposat. Sempre em fugia de dins la capsa i el trobava dins el rebost rosegant tot el que podia. A aquell sí li agradava estar-se a les fosques i actuar amb traïdoria i sigil·losament. El vaig castigar un dia sencer sense menjar i en un espai de deu centímetres quadrats. No estava tancat, no. S’estava a l’aire lliure on el sol li tocava de ple. La pena era, potser, un poc dura, però jo només volia que li servís d’escarment. Però es va suïcidar.

Vaig seguir embadalit per les paraules d’aquell desconegut, però li vaig seguir la temàtica.

-I a l’aire lliure no va fugir el ratolí?

-M’has pres per beneit? –replicà contundent l’ancià. –Vaig omplir una bujola molt ampla de lleixiu i hi vaig fondre calç. A l'interior, al mig del recipient hi vaig col·locar un piló cilíndric de llenya dret. I damunt el replà del piló hi vaig deixar el ratolí. L’endemà matí el vaig trobar ofegat dins el lleixiu. Tots tenim unes normes a complir. Tu, jo i la resta d’éssers. Quan tu i jo no complim les normes estam exposats a un càstig, més o manco dur en funció de la infracció comesa. Si no complim, tindrem problemes i els problemes els hem de resoldre nosaltres; tu, jo i la resta. Es veu que aquell ratolí no va suportar el càstig i es va tirar dins el líquid tòxic i letal. Era psicològicament molt feble. I els éssers pusil·lànimes solen actuar d’aquesta manera. Són exemplars que no convenen mantenir. El ratolí lleig tenia la llibertat d’assumir el càstig o plegar de viure i ell, lliurament, va optar per treure’s la vida dins aquell cossiol enverinat.

El ratolí blanc era obedient, a dir del vellet, tenia un bon comportament i vivia una vida assossegada dins el marc que li comporten les normes establertes. 

-Perquè així és la vida –sentencià l’ancià plàcidament.

...

* Si a aquesta faula hi sabem canviar les paraules clau com vellet, ratolins, suïcidi, normes, obediència o elecció limitada... per altres paraules clau, com govern, poble, obligacions, repressió, lleis o llibertat restringida... convertirem la faula en una crònica d’actualitat.

La lletjor i la maldat són eines tiràniques que sol emprar l’intolerant.

ONÍRIA. La ciutat dels somnis

A la ciutat dels somnis, Oníria, hi havia molta, molta tristesa. A aquesta antiquíssima i petita població de muntanya l’alegria havia emigrat i deixà els seus habitants sumits en la malenconia més profunda. Una pesta infecciosa portà la mort a totes les persones majors del poble. Els avis i àvies havien traspassat per mor de l’epidèmia i la resta de vilatans havien perdut l’única font de coneixement i saviesa en les que es mantenia la tradició del saber viure. La felicitat i el benestar eren els conceptes que més havien cuidat els habitants d’Oníria. Res era més important que la transmissió de la cultura popular per part dels avis i àvies, una tradició oral que sempre havia garantit el futur d’aquesta població. Els valors de la solidaritat, l’estima, l’empatia i la recerca del benestar eren premisses per damunt de la cobdícia, la vanitat o l’enveja, comportaments que eren bandejats del poble perquè creaven dolor, disputes i rancúnies. 

La cupiditat era una temorosa conducta que s’havia de foragitar a través de l’educació dels infants i dels consells dels savis, que eren la gent major, l’única responsable dels afers d’aquesta aldea de muntanya. Els vilatans joves i adults eren els encarregats de treballar la terra i l’artesania per garantir els aliments, els productes bàsics i la salut a totes les famílies; les persones majors s’encarregaven d’instruir i educar els infants del poble i els més menuts només havien d’aprendre, de ben petits, el procés de la vida i el benestar, per a transmetre’l, de majors, als seus descendents. La gent major instruïa els infants a partir dels costums antics i analitzaven l’evolució social i de futur a través dels somnis que tenien els fillets i filletes d’Oníria. Així, els infants contaven sempre els somnis a la gent major i aquesta es guiava, així, per poder proporcionar l’educació adient als petits i aplicar els conceptes més humanitaris respecte al que havien somiat, per tal de encaminar-los correctament.

La petita ciutat tenia un Consell de Savis i Sàvies, que eren els tretze governants d’Oníria; set dones i sis homes, els més vells de la població, que actuaven com a gestors principals i responsables d’acomplir amb les directrius secretes marcades en el Llibre dels Cinc Flocs. Aquest document mil·lenari només podia estar en poder de la Sàvia Major del poble. Havia de ser dona, l’àvia més vella d’Oníria. I, traspassada aquesta, la seua successió -que era només femenina- anava llavors a la dona de més edat, perquè així estava escrit en el Llibre dels Cinc Flocs. Per a ser Sàvia Major, havia de tenir netes, del contrari, hauria de renunciar, essent el seu càrrec només honorífic i consultiu. I així va ocórrer durant segles. Però mai un desastre inesperat com l’epidèmia de pesta havia periclitat tant el futur feliç d’aquella vila. Davant la dantesca situació social, sense la gent major, el poble d’Oníria no tenia futur i estava condemnat a la desaparició. I aquest fet tenia els seus habitants sumits en el més absolut marriment i desesperació. Els pares i mares adults cercaven solucions per reconduir la malastrugança que va caure sobre Oníria. 

El Llibre dels Cinc Flocs havia restat sota custòdia de Jana Flanders, de 98 anys, la Sàvia Major, l’única persona que podia consultar el Llibre dels secrets, però, morta també juntament amb la resta d’ancians per mor de la pesta, els oniriencs no sabien què fer. Llavors, reunits tots els habitants a la Plaça de la Felicitat, van decidir que havien de consultar el Llibre dels Cinc Flocs per saber si hi podien trobar una solució al seu futur. Així, per unanimitat, es decidí que la filla i la neta de Jana Flanders cercàssin, al llibre, el protocol a seguir. Amb açò, mare i filla anaren a la cambra de la seua ascendent i van treure d’un cofre un tom de cobertes daurades tancat amb cinc flocs de colors. Cada floc representava l’apartat dels cinc continguts fonamentals per a la tradició oral: el benestar, la solidaritat, l’amistat, l’estima i la veritat. Cada apartat desenvolupava la forma d’actuar dins cada terme. Quan la filla de Jana Flanders va desfer el primer floc i va obrir la coberta va trobar un apunt introductori preliminar:

“Aquest llibre només pot ser consultat per la Sàvia Major d’Oníria. De fer-ho altra persona que no sigui l’esmentada, Oníria desapareixerà. En el cas d’un succeït imprevist o catàstrofe extraordinària en la que no quedin majors al poble i el fet no sigui imputable a una malvestat dels seus habitants, només podrà consultar el llibre la neta de més edat de la Sàvia Major”.

Així que la neta de Jana Flanders, dins l’alcova de l’habitació de l’àvia, va llegir tota sola la segona pàgina del llibre, on hi havia escrit el secret per salvar Oníria de la seua desaparició. Es tractava dels somnis. Només els somnis podrien fer recobrar la vida, la felicitat i el benestar al poble. Llegit tot el protocol a seguir amb el compromís de mantenir el secret del perquè i de com era possible, la neta es va decidir a explicar-ho als vilatans que, de nou, s’havien retrobat a la plaça de la Felicitat. Es tractava de què tots els infants de la vila havien d’explicar als pares els somnis que tenien durant les nits i aquests fets onírics havien de ser exposats en plaça pública a tots els seus habitants. Després de quinze dies, els vilatans havien d’elegir els cinc millors somnis, un per cada floc del llibre. Els cinc somnis més fantàstics, més enginyosos, més solidaris i més alegres serien el guanyadors, la qual cosa faria possible que un avi o àvia dels cinc infants amb el somni més votat recobrassin la vida i tornassin al poble per seguir la transmissió oral als petits i perpetuar la tradició del saber viure a Oníria, la ciutat dels somnis, perquè eren aquests els que van fer possible la pervivència tradicional de la felicitat i benestar a la vila.

 Els infants dels cinc millors somnis van decidir quin dels seus dos avis materns havien de recuperar la vida i tornar al poble. Decidits els cinc majors que tornarien a viure, el diumenge es van reunir tots els habitants per rebre l’arribada dels cinc avis i àvies que havien de mantenir els secrets i la tradició del Consell de Savis i Sàvies, dels quals l’àvia de més edat dels cinc retornats seria la nova Sàvia Major. Els cinc avis i àvies van aparèixer somrients a la Plaça de la Felicitat per fer feliços a tots els oniriencs, que van recuperar, amb una gran festa, l’alegria i la normalitat del saber viure.

El camí d’entrada al poble va ser anomenat, des de llavors, avinguda Jana Flanders, i Oníria també se la va conèixer com la ciutat dels somnis, perquè van ser els somnis dels infants els que recobraren el futur d’aquella petita ciutat de muntanya. Perquè és en el somni d’un infant on hi ha el futur i on hi rau la veritable vida.

...

Bep Joan Casasnovas

22 d’abril de 2020

La lliçó de la Cultura

Davant el paorós coronavirus

Pensar, reflexionar; esbrinar, serenament, el que passa. Una fet històric, una situació que es convertirà en efemèride al llarg del temps. La població actual no havia viscut mai una pandèmia tan paorosa com aquesta, d’abast mundial. Ens hauríem de remuntar a la grip de 1918, amb centenars de morts a Menorca, i uns 50 milions arreu del planeta.

Aquest COVID-19 és un virus que no dona treves i no entén de classes socials ni d’ideologies. Tanmateix, no vull parlar d'algunes estranyes mesures de les màximes autoritats polítiques, sinó de la força de la societat, en aquest cas de la societat menorquina. Una reflexió que em ve arran de la lectura d’un article al setmanari El Temps, que parla de la històrica resiliència menorquina per la condició d’illaïtat, però també de veure, aquests dies, la capacitat i la solidaritat de la gent i dels seus col·lectius.

Foto d'Isabel Alomar (IB3), el passat estiu, representativa de  l'estima de la gent als seus músics i cantants.

L’empresa ideada per Cris Juanico, Shanti Gordi i Leonmanso d’organitzar un concert en directe per les xarxes socials, Tots a ca teua Festival -també la d'altres iniciatives que van retransmetre en directe- per acompanyar la gent confinada a les llars, mereix, no només un llarg aplaudiment (com els que es fan a les 20:00 hores des de balcons i finestres), sinó també una profunda reflexió. Potser pugui semblar que no té més importància que un fet curiós i agraït. Però no. Té molta transcendència si sabem trescar més enllà de les tres hores dels tres dies de gaudir musical davant l’ordinador o el mòbil. Té la importància de constatar la força que té la Cultura -si en majúscula-. Perquè la Cultura és una cuirassa davant les malvestats, és una avantguarda de solidaritat, un gest d’empatia i motor de progrés social. En aquest cas, la música i els seus autors, han posat en evidència que la societat cultural mereix ser més ben considerada i no un simple fet d’oci o entreteniment, que també.

Al marge de la llarga tradició melòmana que atresora l’illa, el panorama insular desplega en l’actualitat una inèdita creativitat musical i viu un dels moments més àlgids pel que fa a la interessant nòmina d’artistes. I en aquests moments de dificultat i d’incertesa, i davant la considerable preocupació sobre la salut comunitària, el col·lectiu de cantants i músics ha donat una lliçó a Menorca amb la seua oferta desinteressada que ha arribat a milers de persones en forma de solidaritat i empatia. Un gest que hem de considerar, donada la crisi social, sanitària i econòmica que ens assetja.

Ningú no podrà negar l’eclosió musical existent: als noms ja citat com Cris Juanico, Leonmanso i Shanti Gordi, hem de recordar també el talent de Guiem Soldevila, Anna Ferrer; grups i cantants amb segell propi com Dos Sipiots i Pèl de Gall; Bep Marquès, Cala Joia, Binigaus Band; o la qualitat versionada de Joe Mina, Pedro Sánchez, Àngels Anglada, entre d’altres. I referència especial a la internacionalitat del músic Marco Mezquida o del cantant líric Simón Orfila. Altres veus destacades són les de Maria Camps o Rita Barber, però també veus en projecció com les de Judith Uris, Lorena Martí, Dani Juanico o Joana Melià, entre d’altres. Músics d’una talla encomiable, com Pere Arguimbau, Sergi Martín, Suso González, Martí Genestar, Lluís Gener, Pere Moll, Toni Genestar Femenias, Simó Bosch, Blanca Coll, Quim Ribó... Als noms pròpies, ens cal també reconèixer el treball excel·lent de les bandes i escoles de música com les que dirigeixen Joan Mesquida, José Agustí Colom, Isaac Mascaró o Lito Arguimbau entre d’altres, que han posat color a tantes i tantes nits menorquines.  I segur que me’n deix molts. I em disculpareu.

Com a col·lectius d’avanguarda cultural també ens cal destacar l’auge de la creació literària on Menorca viu l’efervescència més lloable de la seua història. Escriptors i poetes -que també han aportat, aquests dies, a les xarxes amb les seues obres- han posat la qualitat de les lletres menorquines més enllà de les nostres costes. La força de les arts escèniques és un altre gènere cultural, de llarga tradició, que mostra actualment una transcendència constatable; com també el moment esplèndid en el talent de les arts visuals, amb una nòmina de pintors i artistes que ens omplen d’orgull.

I voldria afegir un sector més a la força innovadora de Menorca: el sector educatiu, pioner i amb un recorregut que ve d’enfora: des de Mestre Joan Benejam, fins als actuals Pilar Benejam, Vicenç Arnais o Pere Alzina, entre molts altres, que ha fet de Menorca un nucli d’avantguarda destacat. A més capdavanter a l’Estat espanyol amb els mètodes de renovació pedagògica.

Idò sí. Menorca ha estat i és pionera en moltes disciplines. Les democràcies sanes i avançades basen la seua projecció i progrés a través de pilars com el coneixement, la cultura i la civilitat (i algun altre). I Menorca, en té una bona nota d’aquests tres fonaments. I si anam més enllà de les tres hores de concert on line d’aquest passat cap de setmana, en traurem conclusions que cal considerar. Perquè ens correspon visionar les coses d’una manera més raonable i amb més sentit comú. El coronavirus ens demostra que tots som iguals, que tots tenim els mateixos drets i deures. Però a Menorca ens ha demostrat també –una vegada més- que som una societat amb resiliència; o sigui, amb capacitat de refer-nos, de superar-nos davant les adversitats.

No entraré a discutir les decisions preses per les administracions i polítics en aquesta preocupant emergència social i sanitària, les quals també entenc que són complicades.  No toca ara i aquí fer-ho. El que sí voldria deixar constància és que la Cultura, l’Educació i l’empatia, són motors de la nostra resiliència. I el que sí pregaria és que els polítics i les administracions no oblidin el sector cultural de l’illa, perquè davant les adversitats com les que vivim –i d’altres-, aquest col·lectiu porta la bandera. Ho demostra el concert on line d’aquest passat cap de setmana, amb milers de seguidors. Una iniciativa altruista que, per si mateixa, mostra la fortalesa i cohesió de la música, de la Cultura.

Gràcies musics i cantants per donar-nos llum i enviar-nos a casa nostra tanta esperança i solidaritat. GRÀCIES.

Bep Joan Casasnovas

El 'coronavirus', la grip de 1918 i Sant Joan.

  Se’m fa difícil posar la TV aquests dies. L’allau d’informació sobre la nova pandèmia vírica em té esgotat i avorrit. Crec que davant la situació d’expansió del coronavirus és necessari mantenir la població informada, però no fa falta alarmar-la tant. Recomanacions preventives, hàbits higiènics i explicar què és aquest nou virus, em sembla bé. Citar cada dos per tres els nombre de morts d’una regió o una altra i sobredimensionar les mesures donades per les autoritats em sembla sobrer i exacerbat perquè no ajuda, ans al contrari, crea espant social i desorientació pànica.

A dia d’avui, el coronavirus ha infectat 2.100 persones a l’Estat Espanyol, de les quals 52 han mort. Però, atenció! la grip comuna ha causat fins a dia d’avui 6.500 morts. Per tant, cal situar-nos. El coronavirus té més capacitat de contagi, però és manco letal que la grip. D’aquí, la preocupació pel col·lapse econòmic i social que suposa una ràpida propagació del virus, però no per la gravetat o nivell de mortaldat. Aquest fet s’ha de tenir en compte!

A més de les pors infringides per les informacions mal donades, surten les especulacions sobre les mesures preses en els afers públics en actes i espectacles socials. Es suspenen representacions teatrals, competicions esportives, concerts, jornades, exposicions, presentacions, etc, etc. I com no, ja ha sortit la Festa de Sant Joan: Es farà o se suspendrà?

L’any 1918 (i fins ben entrat 1919) hi hagué una pandèmia d’una grip molt potent. Hi hagué alarma per la mortaldat que causà i amb la velocitat amb què es va escampar arreu del món. De fet, a aquesta afecció la van anomenar la gripe española. Va esclatar el març de 1918 i va córrer com la pólvora. Aquesta grip va  ‘matar’ més de 40 milions de persones a tot el món; prop de 300.000 a l’Estat espanyol i moltíssimes a Menorca, on s’hi van calcular unes 1.500 persones infectades. Ciutadella va ser la més afectada on el virus gripal va ser especialment virulent, amb centenars de morts.

Els experts en biologia viral i altres instàncies mèdiques apunten que el coronavirus resta inactiu quan la temperatura ambiental arriba als 25 graus (també si les temperatures són molt baixes. Las màxima expressió d’aquest virus es troba entre 13 i 24 graus). En aquest sentit actua molt similar al virus de la grip. Alguns dels més saberuts en la matèria indiquen que amb l’arribada de la primavera i l'estiu; amb la pujada de les temperatures i els dies càlids i solejats la transmissió del coronavirus remetrà significativament. Un alè (sostingut), idò, de cara a la celebrar Sant Joan amb normalitat!

L’any 1918, la grip tingué tres fortes onades epidèmiques, amb les conseqüents defuncions. La primera, de març a maig; la segona, d’octubre a desembre, que va ser la més potent i letal; i la tercera, de març a maig de 1919.

Tornem a Sant Joan. A pesar dels estralls que provocà aquella potent epidèmia l’any 1918, Sant Joan es va celebrar amb total normalitat. El contagi es va reduir quan va arribar la calor. Alshores, El Iris de 18 de maig de 1918 se’n feia ressò i, davant la incertesa, instava l’ajuntament a actuar:

“¿Qué pasa? Creemos, llegado el momento, de dar un topque de alarma. Se acercan las Populares Fiestas de San Juan i no ha sido nombrada aún la Junta de Cajeros de la misma. Según la tradicional costumbre, dicho nombramiento debe hacarse por el Ayuntamiento el  día 9 de Julio, y desde entonces han pasado muchos meses y hasta se rumorea si las alegres fiestas no se celebraran” . (Extret d’El Iris especial de Sant Joan de 1985).

De fet, l’1 de juny de 1918 es van nomenar els càrrecs de la Junta de Caixers: Pere Riera, capellana; Faustí d’Olives Saura, Caixer Senyor (substituït per Josep d’Olivar) Francesc Moll, pagès de Torralbet; Francesc Coll, pagès de sa Font Santa; Joan Monjo, ferrer, Caixer Casat; i Josep Marquès, arader, Caixer Fadrí. Tots ells, i la corresponent qualcada, de la mà del fabioler Josep Truyol (en Bep Candela) van celebrar un Sant Joan de dalt de tot, com ho són gairebé tots.

Va sotmetre la calor el virus de la grip aquell any? No ho sabem. Però seria possible segons els experts d’ara. Passat l’estiu d’aquell 1918, i arribats al mes d’octubre, el virus de la grip va revifar de nou i va ser més violent que el primer brot de primavera. A Ciutadella, van morir moltes persones, entre elles l’apotecari Miquel Seguí, llavors el titular de la Farmàcia Llabrés de davall ses Voltes; quatre dies després també moria el mestre de música Guillermo Alba, regidor de l’Ajuntament i també exdirector de la Banda. Aquell fatídic mes de novembre de 1918 va provocar molta por i desconcert. L’Ajuntament anava desbordat per poder atendre les famílies infectades. Des de Maó arribaven metges per socórrer els malalts i des de l’Ajuntament de Maó es va organitzar un concert per recaptar fons destinats a auxiliar les necessitats que l’epidèmia causava a Ciutadella. (1)

Ja el mes de desembre, la cosa es va normalitzar i així ho conta El Iris de 1918 en la seua edició del 4 de desembre: “...la Junta Municipal de Sanitat, davant la davallada de casos de grip decidia, per unanimitat, autoritzar que a partir del diumenge 8 es tornassin a obrir els cinemes i altres espectacles públics. A partir de dilluns 9 es tronarien a obrir les escoles, prèvia desinfecció de les mateixes”:

Aquella virulenta grip va tornar revifar el més de març de l’any següent, però va desaparèixer a frec de l’estiu. Per la calor?

El meu avi matern, Jaume Mascaró, va viure aquella grip letal quan tenia 20 anys; l’avi patern, Bep Casasnovas, en tenia uns quants més. M’agradaria ara escoltar la seua opinió respecte aquesta nova crisis viral un segle més tard, després que ells visquessin aquell infern en una època en què no hi havia ni els mitjans ni els recursos d’ara.

És ben cert que el món dona voltes i allò que se’n va, torna. Els cicles vitals, d’una manera o altra es repeteixen. Jo crec que la força del coronavirus remetrà notablement d’aquí al mes de juny. És una suposició. O una esperança.

Tanmateix, davant la gernació que acull la festa de Sant Joan avui dia, i al mateix nivell de precaució amb què s’actua ara, no estaria malament cancel·lar totes les rutes marítimes de son Blanc fins el 26 de juny. Mesures de prevenció que vindrien molt bé per acabar de controlar la propagació d’aquest maleït coronavirus. No ho trobau?

La Constitució contempla el dret d’autodeterminació

“La democràcia és acatar les lleis establertes”. És una frase que sona molt en boca dels polítics que no volen sentir ni parlar d’un referèndum a Catalunya (ni a cap altre lloc de l’Estat espanyol). Ho solen rematar amb el compliment de la Constitució i al·ludeixen, en concret, a l’article 2 del Títol Preliminar, aquell que especifica que la Carta Magna es fonamenta en “la indisoluble unidad de la Nación espanyola y patria común e indivisible de todos los españoles”. I d’aquí no treus als qui no volen tocar ni una coma del text constitucional ni volen que res evolucioni, ni que sigui la vida política i social de territoris amb drets històrics. Altres disbarats que s’escolten de polítics espanyols és que en un hipotètic referèndum d’autodeterminació per a Catalunya haurien de votar tots els ciutadans espanyols. I és clar! Davant aquesta tessitura un es demana per què al referèndum d’independència d’Escòcia no hi van votar tots els britànics? I al de Quebec tots els canadencs? I per què al referèndum del Brèxit no hi van votar tots els ciutadans de la Unió Europea?

La Constitució no és la Bíblia ni ha de ser una norma blindada i hermètica que no pugui donar sortida a les diferents situacions polítiques d’un Estat i/o els seus territoris. A més, l’actual Constitució, tot i que és contradictòria, limitada i antiquada, té mecanismes de desenvolupament per poder resoldre moltes situacions, però no se la vol interpretar en aquesta direcció de flexibilitat. I és aquest el problema: la voluntat.

Nel Martí, exdiputat del Parlament balear -i un dels millors polítics que ha donat la nostra illa- explicava en un article recent les enormes dificultats que suposa incloure el dret d’autodeterminació per la via de la reforma constitucional. I és cert. És molt difícil tenir garantia d’èxit en el procediment per incloure novetats com el dret de lliure determinació a la Carta Magna. Però la Constitució, analitzada amb voluntat jurídica i amb ambició per resoldre el conflictes polítics, ja contempla el dret d’autodeterminació.

Miquel Herrero y Rodríguez de Miñón, un dels pares de la Constitució, exdiputat d’AP i UCD, percep que la Constitució és apta per resoldre molts conflictes actuals. De fet Herrero de Miñón considera Catalunya i Euskadi com a nacions. Fa uns anys, al Parlament basc va dir que “los derechos históricos son la Constitución del pueblo vasco”. Defensava que aquests drets històrics “fundamentan la capacidad de decidir del pueblo vasco", amb la qual cosa formulava l’autodeterminació a Euskadi per a “la integración voluntaria del pueblo vasco”. Segons aquest pare de la Constitució, idò, Euskadi, com a poble històric i amb drets propis, té adquirida la condició de sobirania, si més no de cosobirania. També en una altre article ben curiós de fa 21 anys afirma que "La autodeterminació cabe en la Constitución", interessant perquè és un home que surt de l'antiga Alianza Popular i es mostra més oberturista que molts socialistes i la dreta actual, que blinden aquell text del '78 com a intocable.

Julio Anguita, un altre dels polítics històrics de l’Estat espanyol, fa anys que diu que la Constitució pot acollir el dret d’autodeterminació perquè Espanya té signat el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics. I aquesta és un drecera jurídica i constitucional que ha de permetre la lliure determinació dels pobles o nacions sense la necessitat de la reforma de la Carta Magna.

Ho concretam. El Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics és sancionat pel rei Joan Carles I d’Espanya el 13 d’abril de 1977, un any i vuit mesos abans que fos aprovada la Constitució Espanyola (6 de desembre de 1978). Aquesta Tractat Internacional diu a PARTE I (els destacats en negreta són meus):

Artículo 1.1 Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación. En virtud de este derecho establecen libremente su condición política y proveen asimismo a su desarrollo económico, social y cultural.

Artículo 1.3 Los Estados Partes en el presente Pacto, incluso los que tienen la responsabilidad de administrar territorios no autónomos y territorios en fideicomiso, promoverán el ejercicio del derecho de libre determinación, y respetarán este derecho de conformidad con las disposiciones de la Carta de las Naciones Unidas.

I ara anam a veure la ‘nostra’ Carta Magna, la Constitució espanyola, que diu al Títol I - De los derechos y deberes fundamentales:

l’article 10.2:

“Las normas relativas a los derechos fundamentales y a las libertades que la Constitución reconoce se interpretarán de conformidad con la Declaración Universal de Derechos Humanos y los tratados y acuerdos internacionales sobre las mismas materias ratificados por España”.

Però la Constitució espanyola és encara més explícita sobre aquest tema, en el Títol III, Capítol Tercer, De los tratados Internacionales, en concret als articles 95 i 96. Els veim:

Artículo 95

1. La celebración de un tratado internacional que contenga estipulaciones contrarias a la Constitución exigirá la previa revisión constitucional.

2. El Gobierno o cualquiera de las Cámaras puede requerir al Tribunal Constitucional para que declare si existe o no esa contradicción.

Artículo 96

1. Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno. Sus disposiciones sólo podrán ser derogadas, modificadas o suspendidas en la forma prevista en los propios tratados o de acuerdo con las normas generales del Derecho internacional.

Estam, per tant, davant un via claríssima, apta i ràpida per poder resoldre la compatibilitat del Dret d’Autodeterminació a l’Estat espanyol. És cert que aquest dret internacional es pot contradir amb l’article 2 del títol Preliminar de la Constitució que afirma “...la indisoluble unidad de la Nación española y patria común e indivisible de todos los españoles...”, però hi ha raons per aplicar el dret internacional:

1.- Perquè és un tractat que assumeix Espanya abans d’aprovar-se la Constitució.

2.- Perquè l’article 1.1 del PIDCP (=Todos los pueblos tienen el derecho de libre determinación) forma part de l’ordenament jurídic intern; o sigui és llei espanyola perquè així ho especifica la Constitució segons l’article 96 (=Los tratados internacionales válidamente celebrados, una vez publicados oficialmente en España, formarán parte del ordenamiento interno).

3.- Si l’article 1.1 del PIDCP s’interpreta com a contradictori amb la “indisoluble unidad de España...” es pot demanar al Tribunal Constitucional que es manifesti.

4.- Perquè si qualque contingut de la Constitució és contrari als Tractats Internacionals, s’haurà d’optar a la revisió constitucional (art. 95 Constitució).

5.- Perquè “la indisoluble Unidad de España” no és cap dret fonamental ni universal, i sí ho és la lliure determinació dels pobles.

6.- Perquè les constitucions democràtiques es basen en els drets fonamentals i les llibertats de la Declaració Universal dels Drets Humans i dels tractats internacionals que cada estat té signat.

Així idò, la possibilitat d’un diàleg prolífic dins la legalitat constitucional i internacional és ben palesa per poder encaminar la possibilitat de convocar un referèndum de lliure determinació dins l’Estat espanyol, sigui per a Catalunya o per a qualsevol altre nació o nacionalitat.

Tot el que sigui predicar el contrari, són vuits i nous i cartes que no lliguen, i és només la manca de voluntat democràtica per resoldre un conflicte que s’emmarca dins l’exercici de la política. No són les lleis que fan una democràcia, és l’exercici lliure d’aquesta que farà lleis d’acord amb la voluntat popular. Però a més, aquestes lleis ja existeixen a nivell internacional i són emparades i avalades per la Constitució espanyola.

Que no ens vulguin robar la llibertat sota el filibusterisme intolerant d’una visió vuitcentista de l’Estat espanyol! Per tant, Sit and talk, que no hi ha cap il·legalitat manifesta.