divendres, 14 de febrer de 2014

Retorn al passat?


És freqüent tornar al passat per recordar un temps de vida que ens ha marcat la forma de ser i d’actuar de bona part del present i, sobretot, per relacionar aquell modus operandi al costat de les formes de vida que tenim avui dia, comparar-les. Millor dit: de les que havíem tingut fins ara!

Diuen que la infantesa és l’autèntica Pàtria de l’Home. La memòria ens sol treure un somriure d’enyorança en molts passatges d’aquella vida pretèrita perquè sempre ens queda el record de les descobertes de la vida. I descobrir la vida és gaudir-ne. Per açò la infància és un període de felicitat, perquè les males passades s’obliden en gran mesura. Tanmateix, pens que seríem ben pocs els qui voldríem tornar a viure el dia a dia d’aquells temps, senzillament perquè les conquestes vitals i socials aconseguides amb el pas dels anys fa difícil que hi renunciem ara.

 
Arxiu de Fotos Antigues de Ciutadella

Tot i així, el temps actual i les decisions que s’hi aboquen ens fan témer en un retorn al passat. I a pesar que aquell temps ens era plaent pel goig vital de la infantesa i l’adolescència, l’aprenentatge posterior ens ha fet veure que el passat és un estadi personal i social que cal recordar, però que no hi cal tornar. I tanmateix, ens hi volen restablir. Per què? Perquè ens estan fent perdre (intencionadament) bona part de tot allò que hem anat acumulant; els avenços en els coneixements, en l’educació, en la sanitat, en la cultura, en els estudis, en els mitjans, en la informació... En definitiva, en la llibertat i en un estil de democràcia (coixa encara) que ens ha permès avançar, perquè el ser humà du inherent el desig de progressar, de cercar un model on s’hi senti còmode, lliure i respectuós en el marc ètic de la convivència.

Ara, tanmateix, planeja un gris panorama de futur. I més obscur per a les noves fornades de joves que desconeixen, encara (i que el seny i sentit comú facin possible que no ho coneguin) què és viure oprimit, sotmès, emmordassat i anul·lat com a subjecte social. Ens volen obedients, sense preguntar, sense qüestionar, sense contradir; submisos a “una” autoritat que ha de vetlar pels “nostres interessos” i que són “ells” els que pensaran per nosaltres. Perquè tu no has de reflexionar res, només has de complir amb la doctrina establerta. La democràcia, aquí, és senzillament una llicència extra per poder elegir el color de les sabates o la marca de la pasta que has de bullir al migdia.

Lentament i sigil·losa torna una extrema dreta perniciosa que imposa un neoliberalisme atroç per empobrir el ventrell i les condicions de vida, i per imposar un model sociocultural de pensament únic. I sé molt bé que, per a mi, açò mai no serà tornar a jugar a mèrvols sota el crepuscle de la felicitat.


Article publicat al setmanari El Iris
14 febrer 2014


2 comentaris:

  1. l'altre dia quan parlàvem que sembla que tornem a la infància, no només era pels sentiments que ens surten al camí, també perquè veig als meus fills abocats a un temps que pensava ja enterrat però no oblidat, cada dia un gir de rosca ens va arrossegant cap aquell temps tan gris fosc

    ResponElimina
  2. Talment com ho dius ho veig jo, Xelo. La cara enyorable de la infantesa no és la que ens volen portar ara. La infància és pàtria íntima i personal, mai imposada.
    Gràcies per reflexionar-hi i comentar-ho.

    ResponElimina