dissabte, 19 de juliol de 2014

L’empantanegada calma ciutadellenca


“Empantanegar” és una paraula ben pròpia de Menorca, si més no de Ciutadella. Jo sempre l’he sentida dir per casa. Vol significar aturar, impedir la marxa o l'acció (d'una persona, una empresa, un afer, etc.). “Tenir un afer empantanegat” o “Mira-te’l! està empantanegat, no sap que ha de fer”, serien exemples per entendre aquesta expressió prou nostrada, encara que trob que la gent més jove no l’usa amb massa freqüència.

Em sembla que aquest mot hi escau molt al caràcter col·lectiu ciutadellenc. Ho dic en el sentit que quedam, sovint, empantanegats a l’hora de prendre una decisió important que ha de suposar un canvi; virar un actitud o decidir sobre un tema que consideram necessari, però que no el sabem afrontar amb determinació i criteri.



És el que em sembla va succeint a l’hora de decidir solucions sobre els problemes de massificació que arrossega la Festa de Sant Joan, per posar un exemple. Fa anys que anam xerrant i xerrant i tot segueix allà mateix, més o manco. Però no només en l’afer de la festa, sinó també amb moltes altres qüestions que són d’interès general i que sempre queden embussades, empantanegades. També em ve al cap la posada en marxa del Teatre des Born. Passen els anys perquè s’iniciï una solució i ara van passant els mesos perquè es pugui determinar com el feim funcionar; que si gestió pública, que si privada… Quelcom semblant passa amb el palau de Can Saura, de propietat municipal; que si ha de ser pel poble, que sortirà molt car, que si llogar-lo al Ministeri. I així hi podríem afegir l’Estació d’Autobusos (que va i ve com la coa de l’ase); el nou museu municipal, que no sabem on instalar-lo… la depuradora, la posada en marxa de la qual s’eternitza… I moltes altres qüestions que no sabem resoldre sinó és a base de deixar passar els anys per després aplicar un remei urgent nefast.



I not, en aquest empantanagament, la pressió i proliferació d’interessos particulars i privats que fan que la decisió quedi aparcada en detriment de l’interès general, i l’autoritat competent que, sovint, atén primer els interessos privats que no el de la ciutadania. També és propi de la nostra forma de ser opinar de tot al seu moment, amb passió -i fins i tot desconsideració-, per després quedar la cosa aturada fins nova revifalla social, quan en tornarem a parlar un temps. I res, uns dies més tard, a l’oblit altra vegada. I així anam desant la presa de decisions que ens fa ser una societat endarrerida amb moltes (massa) assignatures pendents. Després cercarem exemples d’altres pobles i ciutats per trobar-hi solucions i, alhora, per autocriticar-nos per no saber tirar endavant les decisions pròpies.

I és que a Ciutadella estam empantanegats, però a pasar de tot, la calma sembla que ens fa feliços. Idò, aixiques som!



Col·laboració al Setmanari El Iris, 18 juliol 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada