"Caragols dels Jorns", la festa feta paraula

El poeta Joan Francesc López Casasnovas, (antany Pere Xerxa) té una immensa obra a pesar d’haver publicat pocs llibres de poesia. I dic pocs, pel volum que ha conreat durant anys i anys. I em xoca -o potser no- que sigui en una nova selecció literària on torni a exposar la Festa de Sant Joan com a rerefons del batec poètic on hi troba la satisfacció d’expressar-se tan sencer, tan sincer i tan fidel a sentiments, pensaments i coneixements.

Entre aquests “Caragols dels Jorns”, amb què titula aquest llibret, i aquells “Galops i Glops” de fa més de tres dècades, hi ha l’important bagatge literari de l’autor, però també el coneixement de filòleg convençut i, sobretot, el de poeta enamorat, i per tant, també la visió i la concepció de la vida des de vitralls alternatius que el pas del temps ens posa als ulls, a la mirada. No debades hi sabrem pouar, també d’aquest poemari, aquelles sensacions que, tot i els anys, es mantenen arrelades a l’ésser, a la forma que té en Joan de percebre el poble i l’estima incondicional cap a la seua gent.

Portada del llibre, obra de Mercè Orleans

El poemari s’obre amb un cant d’amor a la pertinença, un poema que es diu Mare terra/Mare mar. Un record joiós de joventuts que encara planegen –ho faran sempre- perquè són aquells recorreguts jovenívols de descobertes els que ens marquen i els que romanen com a un sòlid ferm dins l’ànima. Però també perquè l’enyor guaita, d’una forma especial, en el moment precís dels dies més màgics.

Hi trobarem el regust de versos sobre allò que mai més tornarà, però que mai deixarem que fugi de dins nosaltres. Una apel·lació a la memòria que ens ha modelat; perquè és aquí on el poeta ens fa entendre que la utopia no és només un acte de voluntat futura, sinó, també, són els somnis que hem deixat en el passat i que cal descobrir. I en Joan López ho transmet amb encert:

“Absència enyorada dels meus anys primers, / enfora dels meus ulls, / tu romans redossada
/ en els racons de les venes per on silenciosa
 passa la sang de cor madur, de blat segat.

És aquí on l’autor destil·la la recança i reclama que la cita, ni que sigui puntual, torni a enjogossar l’esperit. I ho fa amb un càntic preciós a la seua terra, al seu mar; ambdós termes són una mateixa mare, indestriable, on no són l’un sense l’altre. Poetitza la pertinença i li ret honors de ciutadà, agraït, vora el solstici indissociable de la Festa:

Torna’m, Mareterra / Maremar,
la natura del temps, la memòria dels dies, perquè durant molts hiverns de fredor i de salpluig he oblidat les màgiques virtuts de les herbes.

T’esper, idò, dejornet, de matinada,
que ja he embridat els meus cavalls enardits.

Joan López vol deixar entreveure el temps transcorregut en aquest aplec literari, però ho fa sens oblits i des de la distància comfortable de retrobar-se, de retrobar-nos: no tant en el simple record, sinó més bé en el somni del passat, que també ens farà reviure.

Evoca, com sol fer sempre, els batecs de cultura popular (sempre immanent a una comunitat i vital per entendre-la), tan necessària alhora, en què amara amb els seus poemes primers i amb les reflexions incials els encanteris de les creences, dels misteris, de la màgia, de les virtuts de les herbes, dels rituals, de pràctiques religioses antiquíssimes… de la vida regida pel sol i la lluna, la fosca, la llum, la vida, la mort… Poetitza sobre aquests poders, aquests tresors insondables –sempre han de restar desconeguts perquè es mantengui l’enigma etern i la creença perduri-. I ho fa amb notes complementàries que conjuminen la bellesa dels versos amb apunts que qualquen entre la prosa explicativa i el deix filològic del relat. Perquè en Joan López és un lingüista capaç d’esprémer la semàntica fins al darrer regalim, convençut d’esbandir bé els renclins de cada expresssió, segur d’estrinjolar fins el darrer accent de cadascuna de les paraules.

Algunes de les creences i dites d’en primer són recollides en aquest passeig farcit de flaires aromàtiques, perquè el poeta també juga, com en les creences de bruixes, amb el poder de les herbes (per cert, ja llegireu també la relació de les avellanes amb les bruixes que en Joan explica en una simpàtica lliçó com a cloenda del llibre).

L’herba, idò, és el verd, la vida -diu-, el color de la joventut, el període més vitenc, el moment excels de la natura, la força dels homes i les plantes. El Verd deu ser també la lluita contra els qui ens volen callats i sotmesos, contra els qui volen ‘passar barrera’ sobre el paisatge i l’hàbitat natural on s’ha de manifestar la pròpia forma de ser.

“Herballuïsa, fonoll, corretjola, camamil·la de la Mola, espígol i romaní. Hajats miracles que fan les herbes de Sant Joan.

Heus aquí que el verd tengui a veure amb l’esperança.

Un infant va demanar al poeta nordamericà Walt Whitman: “Què és l’herba?” mentre n’hi mostrava una embosta plena. “Com podia contestar-li? Si jo no ho sé més bé que ell”, i va concloure el poeta: “Sospit que és la bandera de la meua idiosincràcia, teixida amb la verdor de l’esperança.

Una esperança que també rau en la llegenda de la Ciutat de Perella, associada a la festa nostrada, que en Joan López també versifica, i on transgradeix la simple llegendària per fer-nos saber del seu missatge: “…Llavors diu que emergirà / Perella damunt les aigües / i a la fi s’acabarà / la llegenda del mal fat / de la ciutat enfonsada…”. Perquè ens diu que hi ha “un mal fat” i, per tant, n’hem de sortir; que no hem de ser poble ensorrat i que el nimbe lluminós de Perella és un far que ens pot guiar. La utopia, potser. I com que un dia haurem d’emergir de les foscors, mantinguem, idò, sempre, l’esperança, el verd…

Precisament, amb el títol d’ “El verd, la vida” i de forma introductòria, en Joan dedica també un article al seu amic Josep Gelabert Novella, que va partir cap un altre Santjoan ja fa uns anys: “Et veig, amic, en l’arena que s’escampa. Desperta’t, és un nou dia. La llum del sol, vell guia, ens duu la vida. La mort no ens ho ha pres tot, perquè retornes...

La memòria és la vida de la mort. També remembra dedicant un poema a Bep Moll (Caixer Casat del bienni 1970-71), un amant i “Amic” de la  mar, rialler, que ha partit no fa massa a córrer una altra ensortilla: “Vau fugir al llarg des Pla  ignorant que hi ha un món en què no calen plors”. En Joan és un poeta del poble, que no s’oblida dels seus, que estima la seua gent.

No cal explicar-vos que dins la culta traça artística com a poeta i en l’ampla gamma de registres, l’autor mostra de nou l’afecció pels romanços. Ens deixa en aquest llibret un altre bon tast de cançonetes sensibles, plenes de llum, de música, d’un alt valor de proximitat. Versos trobats, segur, en el caminar frèjol pels racons més frescos i encalmats; observador, com és, del joc, del gest, de la imatge, del moment… tot, per ensortillar missatges, molts d’ells prou romàntics: 

Crit de festa / glop de vida arrossega sa Qualcada…  Alts Caixers de Sant Joan, cavallers d’una Croada… Per carrerons laberíntics / la sang bull / la joia passa…. A l’estrep de la nit / la lluna canta…

Sí que ho és observador, i per sort, des del prisma líric de la paraula i perquè els sentiments vagin també ben endiumenjats: amb estel, galteres, coa i buldrafa. Ja em permetrà el nostre autor que digui que són versos, poemes, que dignifiquen, d’una forma magna, la Festa, però alhora engalanen, sol·lícits, i amb una elegància sublim, la poesia.

En aquest poemari hi llegireu, de forma superficial, les senyes de la festa: cavalls, cavallers, seguici, bandera, multituds, bullícia… Però no és aquest el missatge del poeta. Cercau-hi, més enllà del tòpics visuals santjoaners, la poesia més alta, la passió més diàfana, la vida més clara: Refila fabiol d’amor davall un ritme de maça… Mai no es cansa de trencar el vel del vespre que calla, perquè la gernació ressuciti l’estelada… Amor, passió, estima, sentiment… Cert, també són tòpics. Però, de què estam fets, si no, els homes i dones?

Per altra banda (com és inherent a la seua literatura) en Joan també poetitza per grimpar les murades de la llibertat, per arronsar en els caragols d’injustícies, per esperonar les consciències amansides, per vindicar la dignitat: La llibertat comença / en deixar l’esperó i solcar per la nit el somni llarg d’uns dies que ara són a venir… / Si et deslliures d’ells, n’ets superior. Gosa cavalcar terra ampla i salvatge: fantasmes de por al galop envest !!!

El poeta retrata amb metàfora finíssima els cavallers de la festa en el poema “Missa de Caixers” (no vos el perdeu!). Defineix la pagesia ciutadellenca com ningú mai no ho ha fet: amb dolorosa exactitud però amb intrínseca estima. Escriu versos colpidors, i deixau que m’hi recreï en alguns: 

“...Van acceptar fa temps que el senyor mana i a ells els ha tocat d’obeir; no s’ho qüestionen… Queda enfora el segle de la revolta de la terra… Els diuen “l’amo”, però no van voler ser-ne de llur propi destí i preferiren anar a mitges… Creuen en Déu, ells sempre creuen al totpoderós… A garrotades s’ha anat fent la història que han après… Ells a qui els fou negada la lletra… i amb rella de foc se’ls va llaurar la pell… Escolten molt i rallen poc, remuguen en silenci… Amb ecos de català antic, brolla, però, la seua parla per una illa de cavalls… embriacs de pluja, han plorat flòbies al vent en els batecs intactes de llurs cors. I saben estimar i estimen…

És un poema extraordinari. Són, sens dubte, versos talment filagarses d’una veritat esquinçada, com reclins balders d’una realitat que no voldríem, però que ell sap dir i sap escriure. Versos d’un poeta filantròpic enamorat de la festa i dels seus veïns, i dels cavallers i dels pagesos; a més, és solidari amb ells fins i tot en garbell dels segles. I açò té un nom: Poeta de la Terra, del Poble i de la Festa. Poeta, Terra, Poble i Festa. Tot en majúscula.

Combina una poètica en diferents direccions, amb missatges diversos, ja ho he dit. Sap destriar la cadència de cada moment quan la festa és recolliment; escriu el silenci de les oracions, dels precs, de les vespres, de les rosades: “.. perquè mor la nit i sura el dia en un cossiol”… O quan interpreta l’ardent batec de l’esclat en la flamarada preliminar de la disbauxa… tot és cor, tot és caliu, tot bullícia a la graella… O interpreta també la furient ordre de la “mà junyida”… t’estiren fins fer mal, ferro a la boca, i eguines com aquell ferit que crida i la potència equina se’t desboca…

Però en Joan també sap esperonar, no per fer mal ni sang, sinó per deixondir mentalitats meselles fetes de costums buits que usurpen la fidelitat històrica de la celebració: …Desa la guindola, ardit cavaller; treu-te el corbatí i el vestit d’ajust, lleva’t els fermalls i dóna’t el gust de desobeir el Senyor Caixer… Una fuetada a la consciència és el que ens ofereix aquest poema titulat “Cowboy de mitjanit”. Però vius! No personifica, més bé contextualitza. Potser el missatge el trobareu a partir de segones lectures.

Tanmateix, també sap extreure l’arrel més profunda, el gest taciturn, la formalitat absoluta del sentiment pregon. I ho fa amb empatia quan contempla el dolor, el marriment d’un cavaller antic de la qualcada que la salut li va impedir participar-hi, … El seu cor coratjós sent endins uns repics i el capvespre d’estiu amb tant de sol consola l’ànim santjoaner del cavaller, que vola, lleuger de joventuts, pels carrerons antics… Un entranyable cavaller que també va partir cap al Santjoan etern, vestit d’ajust malencònic i capell en mà.

Són molts els bellíssims elements construïts en aquest llibret i que podríem parlar i comentar durant un llarg temps. Tanmateix, crec que sou vosaltres, lectors, qui n’heu de fer una més ampla caminada per aquests carrerons literaris que ens ofereix en Joan López. Segur que hi descobrireu moltes més coses; el verd, de les fulles i plantes; l’ocre de la terra estiuenca, el to daurat del rostoll de juny; el negre de la por, dels fracs dels genets, el de l’atzabeja dels cavalls suats… I segur que les relectures de cadascun dels poemes vos seran més i més profitosos. També podreu trobar composicions no citades ara, però que mereixen igualment aprofundir en la seua lectura.

No entraré en l’art de la construcció que empra el poeta en aquest poemari. El repertori és ampli: hi trobarem estructures clàssiques de mètrica d’art major com el sonet decasíl·lab o alexandrins; d’art menor, com romanços, cançons, balades i també acròstics; versos tetrasil·labs, hexasil·labs, heptasíl·labs… poemes de versos lliures i de versos blancs… Bé, que vos he de dir d’un Mestre! poeta entre els grans.

Molts d’aquest passatges lírics podrien ser perfectement signats pels grans de la literatura catalana com Riba, Espriu o Martí i Pol, per posar-ne alguns exemple. I pot ser qualcú de vosaltres, o el mateix autor, considerau que estic exagerant. Idò, no. Jo no crec que exageri. Ho dic com ho sent.

“Ara el crepuscle fa més vehement

qualsevol mot.

                          Avancem plegats.

Trena’m aquest silenci.”

… escrivia fa anys Miquel Martí i Pol…

“… oberts al món sencer

amb ressons de molt lluny,

amb ferm coratge sempre!”

…escriu aquí el nostre poeta Joan López.

L’autor de “Caragols dels Jorns” maneja aquest aplec amb encert de poeta d’arrel, amb mà destre. Mou el joc simbòlic d’una antiga representació i el fa galopar, per donar-li vida pròpia i per revifar els sentits de la vida. Ens exposa una vitrall multicolor, una tanca d’aromes, un calidoscopi on hi podem trobar totes les formes. El poeta tusta amb suavitat la consciència i abeura la sequera de la quotinianitat que ens agombola.

Fa 35 anys, l’escriptor Pau Faner deia al pròleg d’aquells poemes santjoaners de 'Galops i Glops' que:  “el poeta fa vibrar una corda fina, de so agudament metàl·lic i argentí, que creim amagada a qualque lloc polsós i indestriable del nostre si”. I aquesta corda fina de so agut ens torna a vibrar amb aquest nou llibret de Joan López.

Només dir per acabar que avui la festa de Sant Joan suma un nou tresor, de mirada sincera i de pregona sensibilitat. Són, aquests, versos envigorits que poden parlar en ple silenci. ‘Caragols dels Jorns’ és un tast plaent. És com una dolsa sucada en anisat.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

5 de juny de 2014 – Llibreria VaDllibres