diumenge, 25 de juny de 2017

La llum de Sant Joan


 Menorca és una illa de llum especial. I en els dies del solstici d’estiu s’hi ha fet ben present. Potser perquè ha volgut contribuir a què la festa mediterrània de Ponent tingués també un color especial, un to lumínic que projecti l’esperança després de dubtes i reserves, després de sentir, molts, que algun perill planejava sobre aquesta antiquíssima celebració.



 Va ser potent la llum al migdia del divendres, les hores prèvies a l’esclat, a l’experiència de retornar-nos a la renovació com a col·lectiu, sota els somriures de sempre, a cavall de les passes lleugeres que ens havien de portar a l’arcàdia intemporal.

 Va ser extraordinària la llum emesa al Caragol des Born, aquesta celebració única que eixampla els cors i que vessa amor i estima en el raig just d'una hora. Una llum ocràcia reflectida als palaus seculars de la plaça; que traspuava entre les crineres enlairades dels cavalls de la Història; a la brillantor de molts ulls plens de festa i goig, a la suor que vestia cada cos.

 La llum seguia acompanyant l’efemèride quan la qualcada marxà lenta cap a l’ermita, en un capvespre daurat per la plana d’Artrutx, on cada tanca fou la resplendor dels segles, de tants i tants anys de culte.

 La llum va tornar al matí del Sant Patró, de nou, amb una força imponent, que reflectien les parets dels horts des Pla i aquella llum projectada també pels carrers antics que contrastava amb les ombres agraïdes fetes cortines de pols. I els somriures, i les rialles, i els rostres suats, altre cop, i els cossos xops de gaubança entre els centaures incansables. I el temps d'arreplegar per a la Missa de Caixers, entre les notes musicals que anunciaven que la ciutat celebrava la beguda del matí en el repòs solemne de les ombres.




 I la llum de Sant Joan, aquesta que és especial, s’hi va mantenir al capvespre dels jocs, en la tanda darrera que ens duu al Pla de sa Font i que es fa tènue, en l’hora foscant de l’ensortilla, com va escriure el poeta fa molts anys, i que es difuminà entre la foscor blava del port.

 I la llum especial de Sant Joan va esborrar les ombres de dubtes i reserves. I va eixugar la por de poder perdre una sola estella commemorativa. Perquè ho volem tenir tot, tota la festa sencera. Perquè o la tenim tota, o no la tenim gens. Aquesta llum especial del solstici d’estiu ens va retornar aquests dies imprescindibles, que necessitam urgents i puntuals; de joia plena i sentida com sempre. I perquè hi va haver molts esforços, sempre agraïts, però també molta gent amorosa, anònima, que fa la celebració oberta, solidària i generosa, la que t’ofereix una safata i una beguda, la que t’ofereix una abraçada especial amb una mica més de força còmplice i arrebossada d’empatia.

 I va marxar la llum, lentament, dins la nit de Sant Joan. Al darrer Caragol de Santa Clara hi lluïen les llàgrimes dels caixers, agraïts a un bienni de tanta plenitud viscuda. L’adéu partia amb la mateixa cadència del retruny del tambor i l’agudesa planyívola del fabiol.

 I dins la matinada estiuenca, i amb el silenci completat, ressonen encara dins el cos els ecos de l'efemèride i els passatges de dos jorns lluminosos i envigorits.

 Quan tot just ha callat un fabiol de lluna, a la finestra entreoberta ja hi penja l’enyorança.


Gràcies Ciutadella!

25 de juny 2017



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada