dimarts, 13 de febrer de 2018

De gramàtiques menorquines i de la distorsió interessada



 Els atacs constants, revifats darrerament, contra la llengua catalana, la pròpia de Menorca, porten els mateixos elements tòxics que etziben aquells que tergiversen la història i els orígens de la població balear, si més no d’ençà el segle XIII. De fet, els qui distorsionen la història de les Illes, són els mateixos que manipulen la història de la llengua, la pròpia llengua, i els seus autors; els mateixos que afirmen que les parles illenques són un idioma diferent al català que es parla a Catalunya, igual que el valencià respecte del parlar al Principat. Són els mateixos moviments i entitats pro-polítiques que, al costat de les embranzides de determinats partits, expressen amb tota la seua força la catalanofòbia, sigui en l’aspecte que sigui.


Així, volen fer creure a la societat actual que a les Illes Balears existeixen gramàtiques anteriors a les catalanes i que, per tant, aquestes tenen status de llengua pròpia diferenciades del català. En el cas de Menorca, per no allargar en excés el tema, tenen com a referència la Gramática de la Lengua Menorquina de Julio Soler, editada en castellà l’any 1858. I, a més, afirmen que és molt anterior a les Normes Ortogràfiques de Pompeu Fabra (1913). Tanmateix, els ideòlegs d’aquests moviments saben perfectament que de normes i gramàtiques n’hi ha hagut de molt més antigues, per tot arreu. Fins i tot a Menorca.

Portada del manual de Julio Soler
És ben curiós que la gramàtica de Soler, que enarboren tant “es menorquins de lu nostru”, no parli de l’article salat, aquest tret tant distintiu del menorquí i balear, Que curiós! Soler constata al seu llibret que els articles són els literaris: el, lo els, los, la, las i lo. Soler no fa la més mínima referència a l’article salat al seu manual. També explica que els pronoms personals de la primera i segona persona plural són noltros o nosaltres – voltros o vosaltres. O bé els gerundis, que també deixa clars com s’han d’escriure (talment la mateixa norma actual): tement, vestint i no *temeguent o *vestiguent.  Carai! ¿Quants dels secessionistes lingüístics d’aquests grups posen el crit al cel i parlen d’imposició catalanista perquè s’ensenya (i empram) l’article literari o els pronoms personals nosaltres-vosaltres? Quina gramàtica de la Lengua Menorquina seria la de Julio Soler? El tractaran de catalanista si un dia proven de llegir el seu llibret? O potser veuran que els ideòlegs de la causa els han enganat? Segur que faran els ulls grossos perquè la causa és una altra, però ara i aquí, almanco, se’ls desfà una altra fal·làcia.

Més de mig segle abans de la gramàtica de Soler, Menorca havia vist els treballs i estudis d’un gramàtic amb fonaments sòlids: Antoni Febrer i Cardona (Maó, 1761-1841), a més de ser també lexicògraf, traductor i poeta. Un intel·lectual de l’època il·lustrada a qui se li atribueix una important obra lingüística en català, innovador amb els mètodes normatius i gramaticals, importats de França, on va estudiar, i gran coneixedor dels clàssics.

L’autor maonès va escriure l’any 1804 “Princípis Generáls de la Lléngua Menorquína, que va revisar i madurar anys després per acabar redactant els Princípis Generáls i Particulars de la Lléngua Menorquína (1821).

Jordi Carbonell i Maria Paredes han estudiat a fons la seua obra. Qui primer va descobrir els manuscrits inèdits de Febrer i va furgar la biblioteca familiar va ser Carbonell. Aquest autor ho rebla amb total claredat:  “...correspon de subratllar la importància de la seva obra gramatical, d'indicar la repercussió que tingueren a illa de Menorca en el seu temps i de puntualitzar-ne les característiques originals dins la tradició gramatical catalana”.

I afegeix que les seves obres “tingueren influència a Menorca durant la primera meitat del segle XIX (...) i en la repercussió que l'obra de Febrer té damunt els gramàtics menorquins posteriors”. La gramàtica de Soler es veu que no la va seguir ningú, a més de tardana.
El propi Soler ja confirma la influència i assumpció de la gramàtica de Febrer. Per tant, el llibret que va publicar l’any 1858 no és cap novetat renovadora ni diferent. De fet Carbonell la considera “d'un nivell tanmateix ben inferior al de les obres d'Antoni Febrer”.
I no és que ho digui Carbonell, de la influència de Febrer, ho diu el propi Soler quan escriu, l’any 1857, “Esposició de lo estad actual de l'agricultura en la isla de Menorca”. En aquest assaig hi fa notar que l’escriptura s’ha fet amb les «Reglas de pronunciació y ortografia estractadas de la gramatica de la llengua menorquina, escrita l’any 1821, per D. Antoni Febrer y Cardona y adoptadas, per l'editor, en l'impressió de la present obra”.
Pàgina on Soler explica l'article literari, i no el salat

És de caixó pensar que la referència gramatical de l’època era la de Febrer. De fet així ho constata Carbonell: La Gramàtica, publicada en castellà per Julio Soler l'any 1858, revela, sense mencionar-ho, la influència de Febrer, fins i tot en els arguments d’índole pràctica del pròleg i, simptomàticament, és la darrera gramàtica menorquina no dialectal”.

Carbonell també afirma que Antoni Febrer considerava el parlar menorquí un dialecte del català. Ara i aquí, els incrèduls secessionistes lingüístics en diran que Carbonell era un pancatalanista que va manipular l’obra de Febrer i va catalanisar la seua gramàtica. Idò no. Va ser el mateix Febrer i Cardona que deixà diàfana la filiació menorquina a la llengua comuna catalana quan parla de la seua pròpia gramàtica:

“Jo he intitulad aquesta óbra : Principis generáls de la Llèngua Menor-quina, no perque considèrie qu'aquesta llèngua deguie el sèu origên á Menórca sebènt molt bè qu'aquesta ílla fonc fundáda de Valenciáns, Cataláns etc, els quals ei portáren la sèua llèngua, que es la matexa que nosaltres usam (...) Es dóns no unicamènt per els Menorquíns , sinò tambè per els Mallorquíns, Cataláns y Valenciáns, &c. que jo he traballad aquesta gramática”. Clar, cristal·lí.

Julio Soler, en el curt pròleg de la seua gramàtica, diu textualment en el segon paràgraf:

“Las voces menorquinas derivadas del latin siguen generalmente, salvas algunas diferencias, la analogía del castellano, francès, italiano ó inglés como puede verse por los ejemplos que se dan a continuación”.

No diu res respecte al català ni dels parlars de Mallorca, Catalunya i València. És el que el diferencia de la influència gramatical de Febrer. Per tant, tampoc diu que es la matexa llengua que nosaltres usam”, com clarament afirma Febrer i Cardona.

Potser sigui per açò, perquè la gramàtica de Soler no menciona la unitat lingüística de la nostra llengua, que els grupuscles catalanòfobs se l’han feta seua i la tenen com a gramàtica de referència del menorquí no-català. I tota la massa social dels qui es mouen s’ho creuen. Per llogar-hi cadires!

Ah! Julio Soler era també Caballero de la Real Orden americana de Isabel la Católica. Un altre argument lingüístic que els deu fer el pes.


2 comentaris:

  1. Bep, el goig que els produeix que la portada en castellà, junt a la campanya del todo por Tabarnia y el lapao no els deixa temps per la lectura.
    Això si, el nom del què es parla a la Argentina, Xile, Perú etc. no es discuteix, encara que a tots i cadascun d´aquestos països de parla hispana, hi trobem prou trets diferencials per estalonar tota mena de fabulacions mononeuronals com la seva.
    No et cansis mai, Bep.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies Ramon. Talment ho dius. Sobre el que alguns expliquen sobre la nostra llengua, no ho "veuen" igual amb la comparança amb la que ells defensen. És obvi.

    ResponElimina