Bon dia amics i amigues.
Avui, a les portes d’encetar un nou esclat de la Festa de Sant Joan a Ciutadella, presentam aquest poemari de Miquel Català, el nom del qual és el segell personal amb el que signa la seua creació poètica l’amic Miquel Llàtzer (Algemesí, 1961), professor, filòleg i poeta valencià.
Presentam, amb la seua grata presència, aquí a Menorca, el llibre “Poemes de la nina libèl·lula”, un aplec que té una molt bona acollida pels pobles i ciutats on és presentat arreu dels diversos indrets de la geografia de parla catalana. I és per açò que li hem d’agrair que s’hagi esforçat per fer-lo arribar aquí, a la nostra illa, perquè a més de ser un plaer, la seua voluntat referma els lligams existents entre territoris físicament distants, però que mantenen -i mai ho hauríem d’oblidar- la mateixa pertinença cultural, forjada per una llengua comuna que ens uneix i ens fa llucar, dia a dia, com un gest de resistència davant les accions dels qui ens voldrien fer desaparèixer com a poble. I és la poesia un dels gèneres que identifica la pertinença. Què en seria dels pobles i llurs cultures sense els seus poetes?
“Poemes de la nina lebèl·lula” és un llibret que vos arribarà lent com un lleuger oratjol que vos acaricia. Fins i tot, en la concentrada i silenciosa lectura, vos acompanyarà, suau, una música de fons que fa dringar els seus versos.
El llibre conté tres parts. En la primera, “De somnis i desitjos”, l’autor enllaça poesia com un fet oníric, i amb el somni cerca el fet real i viu. És evident que Miquel Català levita sobre aquesta poesia, s’hi mou suspès. Ell mateix forma part d’un conjunt que se sobreposa a l’erosió del temps:
“L’amor / sempre / perdura / i sura / per damunt / de tot”
I ho fa des de les imatges que capta en el seu vol assossegat:
“avui
les basses d’arròs
eren daurades”
(...)
Ocre lluent
olor a cendra”
Són desitjos d’enaltir la vida i enfortir la paraula, de comptar amb una despensa literària, d’un rebost per a la creació literària que l’ha de fer viure alhora:
“Tinc un calaix ple de lletres
un cabàs ple de remitjos
un caixó de pensaments
i una illa de desitjos”
... ens diu el poeta.
I és que en el llibre que ara presentam, trobam un autor conformat amb allò que té proper, a les mans, a l’abast de la mirada. Ens parla d’un espai simple on sempre hi troba un mar i una flor i una lluna, i en el que, sovint, disposa d’un “núvol blanc” per convertir el firmament en un calidoscopi d’imatges i sensacions; que fa del seu “món petit” el seu univers infinit. Un món de fàula on també s’hi passegen Peter Pan i Campeneta, com a testiomonis fidels de la seua fantasia literària que cerca la veritat.
En el seus “Somnis i desitjos” hi ha un nina, una al·lota, un amor, perquè la poesia no pot defugir del gènere femení. I sí bé creu tenir un “jardí de somnis” o una “pluja d’estels”, també té clar que...
“la teua absència
és un gran desert”
reclamant així, i de forma constant, la seua presència:
“Clou les palpebres
alena el blau immens de la mar
murmura un nom
obre els llavis”
Crec que tot açò ho resumeix molt bé el poema “Nit oceànica”.
A la segona part, “L’home de la terra”, Miquel Català es despulla, sincer amb quatre poemes. Quatre circumstàncies que creen l’estat poètic de l’autor: tristesa, felicitat, covardia i tranquil·litat. El nexe en totes elles és el fil amorós. Aquest amor que ho condiciona tot i que mostra la naturalesa de sentiments. Perquè en la tristesa o la felicitat s’hi troba el sentir poètic; perquè l’home no pot esdevenir ésser sentimental si no pateix de tristesa o de felicitat. L’una sense l’altra no existeixen:
“i trobe la calma
quan te’m fas present”
Però també podria ser:
“... l’home
més trist del món
si tu no estàs”
“Per covardia
no t’he dit que t’estime
solament abraça’m
fes-me oblidar aquest món”
... escriu el poeta arrecerat en els temors del patiment, de la pèrdua, del buit; allunyat de tactes i presències. Però també sap, com deia el poeta Antonio Gala, que “la felicitat és adonar-se’n que res és massa important”.
I la vida calmada li vindrà en aconseguir ser “L’home més tranquil de món”. Paradigme de l’estabilitat reflexiva i complaent; conscient que la presència estimada relaxa:
“tot ho pense
assegut
al jardí del temps”
És la tranquil·litat que ens farà feliços si som capaços de valorar allò viscut en la seva justa mesura, sense obsessions. “Arribarà un dia que els nostres records seran la nostra riquesa”, va escriure Paul Géraldy.
La tercera i última part, “De l’amor i del temps” Miquel Català comença amb una referència a la poesia social i gosa aixecar la paraula contra ordres morals pretèrits establerts pels poderosos, que es perllonguen i perduren i “que campen impunes / en la nit tant llarga”. Al mateix temps, i des de l’esperança (“és l’hora (...) d’eixir de la boira”, diu) contraposa, evoca i reinvindica l’amor diàfan, transparent, desplegat amb la naturalitat més viva. I ho fa sota l’influx de revolucionari pacífic i pacifista, talment aquell cantant que pregonà sempre per la pau, del qual encapçala un dels seus poemes:
“Oh Lennon!
quanta raó tenies
ens amaguem
per fer l’amor”
La “nina libèl·lula” de Miquel Català traspua, en aquest darrer apartat del poemari, tots els vessant del seu ésser i amalgama tot allò que porta a dintre; des de la visió modelada del paisatge fins a retre homenatge a la seua dedicació lingüística, tant en la seva vocació de docent, com en la d’amant de la seua convençuda pertinença:
“has sembrat en mi
tots els colors
del capvespre”
Amor a la llengua, a la terra, al paisatge, a la dignitat, a la utopia i a la lluita justa. La mirada romàntica i filantròpica del món li brollen en forma de passió poètica. Perquè com bé sabreu, en poesia tot és possible. I ell ho sap. I així ho escriu.
En un recorregut lleuger d’ales, a Miquel Català li somriuen nimfes i sirenes entre boscos de lluna i perfums encisadors. És un viatge del temps que entra i surt del creador, un temps gairebé insignificant, perquè aquí és només testimoni de versos d’encanteri:
“per art de màgia
fes-te real
nina evanescent
visió meravellosa
alça el vol
petita nina libèl·lula
fes-li una abraçada
al nigul de cotó dolç”
En definitiva, és la força transformadora de la poesia que avui vos presentam, l’aplec d’un llibret on ragen poemes curts, però suggerents, amb un llenguatge planer i volàtil, però amb missatges que ens podem fer ben nostres. Un doll de versos lliures, amb alguna excepció, on també hi trobarem el metre i la rima.
I bé, no em vull estendre més, tot i que encara ens quedarien coses per comentar d’aquest llibre de “Poemes de la nina libèl·lula”. Pens que correspon donar ja la paraula a en Miquel perquè segur que té més coses a dir-vos i segur que molt millors que les que, modestament, vos ha dit un servidor.
Gràcies Miquel per ser aquí i per portar la teua poesia a la nostra illa.
Ciutadella de Menorca, 22 juny 2013
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada