Desafecció versus revolució

 Desafecció és un paraula de moda. I és trist que sigui un mot habitual i quotidià. Més que una paraula seria un sentiment que viu, ara, en el dia a dia de molta gent. Clar està que les coses han canviat molt, sempre, emperò, que ho comparem en allò viscut fa uns pocs anys enrere en què hi havia més bonança econòmica. “Vam viure per sobre de les nostres possibilitats” ens diuen, i ara ho pagam. Qui hi va viure? Qui ho va permetre? Quines polítiques econòmiques van atiar el consum descontrolat? Qui va fer entendre que els doblers estaven a l’abast de tothom només de tocar la porta d’un banc? Qui concedia prèstecs, hipoteques i crèdits per damunt de les possibilitats del demandant? Qui atorgava hipoteques per damunt del percentatge permès del seu valor? Qui concedia crèdits més enllà de l’actiu sol·licitat a fi de fer engreixar els interessos?

Les mesures econòmiques han indignat la gent

 Potser sigui cert que la responsabilitat primera és de qui pren l’operació financera i signa les condicions (tanmateix, les condicions no solen ser negociables en aquest món bancari). Després, arribada la crisi, el mateix poder econòmic, amb la connivència del Poder Executiu (i Legislatiu també) acusa els ciudatans de carrer d’haver assumit el que no podien pagar. S’orquestra, així, un plec de mesures que ens volen fer veure que només l’austeritat i la retallada radical i inhumana pot fer reconduir el terrorífic escenari i, lentament, caminar cap a la recuperació. I pel camí, i en el trajecte ideat, s’aprofita des de l’esfera pública per carregar-se tot allò que fa nosa al Gran Poder. M’explic. Restar força a la participació i intervenció de la ciutadania mitjançant la democràcia, perquè és aquesta un perill que cal reduir, minorar, eradicar, si cal. Perquè les garanties que pugui donar un estat de dret a través de les institucions democràtiques xoquen amb els interessos devoradors del capital salvatge. I clar, s’havia de fer qualque cosa.

 Així, que la cosa pública comença per privatitzar serveis públics, limitar l’educació (eliminant beques, professorat i prestacions públiques) i propiciar una educació privada (No pot ser que tanta gent sàpiga tant!) on només puguin cursar estudis els qui s’ho poden permetre. I calia tocar el punt més vital del ciutadà: la seua salut. No cal atendre tan bé al ciutadà corrent! És sabut del vici hipocondríac dels qui visiten un centre de salut! Ah! i de pas arrasam la cultura, completament prescindible per a la recuperació.

Les protestes per les retallades en drets i serveis a la sociaetat són freqüents

  En definitiva, calia empobrir la gent per a situar-la al llindar de la desesperació i així fos més manipulable i submissa davant les necessitats més bàsiques, davant la vida digna. Han duit una pobresa calculada per restar a la societat la capacitat de tenir criteri, d’opinar, d’expressar-se i actuar lliurament. Desnonaments sense feda, estafes preferentistes, escandaloses desatencions sanitàries… Tot per un suposat control de les masses i, així també, del poder. Mentre, els rics són més rics i els governants còmplices creuen més adient rescatar la banca amb una milionada que no dignificar una societat que es vol segura en una democràcia justa. Gran part de la ciutadania pateix per no disposar de les garanties dels drets fonamentals que consagra la Carta Magna, mentre, executius financers i polítics aquiescents corrompen la legalitat i l’estat del benestar amb operacions estranyes i ho celebren amb targetes opaques. I tot açò crea desafecció social. Però quan gran part de la població es rebel·la, resulta que són moviments induïts per líders de dubtosa credibilitat que pretenen imbuir diabòliques polítiques dictatorials d’un temps pretèrit i fosc. Ho recorden, preocupats, pensant, clar està, amb el benestar de la gent.

  El poder dels qui ho volen tot sotmetent el poble ha aconseguit desafecció i desesperació, sí. Però ben mirat el que s’està fent és atiar una revolució social per canviar una sacrosanta Espanya absolutista i intolerant. Si és així, la maleïda crisi haurà estat un mal menor i un passatge ben interessant per a la Història. Tanmateix, aquest no és un episodi de rondalles: ens caldrà mantenir, a més de l’esperança, la resistència. El capitalisme no té cor… ni seny.