"I Déu en algun lloc", poesia maternal d’amor sencer

Llegir el darrer poemari de Sònia Moll Gamboa, I Déu en algún lloc, (Cafè Central-Eumo Editorial) de la col·lecció Els Jardins de Samarcanda, és assaborir una poesia d’amor infinit, i en concret una afecció magnànima a la mare.

Un aplec de poemes que basteixen l’adéu irremeiable a un ser pel qual tendim a tenir com a amor primicer en l’escala de valors filials. És tracta, en el cas de llibre de Sònia Moll, de poetitzar la lenta marxa materna en un degoteig constant de declaracions d’estima incondicional que traspua en cada record, en cada gest, en cada mirada i en cada espai.

I Déu que vol ser present en aquest trajecte luctuós que alterna la felicitat viscuda d’enyorances i la ràbia que provoca saber l’avenç de la desmemòria d’una malatia terrible que es llança furibunda per combatre el record, per suprimir-lo, per esborrar, en definitiva, la vida: “La mare riu. / Llisco follia endins / contra el verd-llum de les pupil·les. // Ploro”.

Tanmateix, i en plena lluita fins els darrer alè, la poeta reté el temps amb la potència que li atorguen les paraules i combat la ventada que s’ho vol emportar tot, palès al poema Alzheimer: “Et trobo i tens la veu / de les cançons antigues, / del ‘cúidate, mijita, del ‘tapa’t que fa fred’. I encara que hagis mort / cent mil una vegades / et trobo pel carrer / i sé que encara ets tu…”

La poesia de Moll és un repte valent que va cosint, puntada rere puntada, cada moment; que va col·locant cada vidre al calidoscopi vital per fer-ne clars els colors de les imatges; per conservar aquell primer tacte i les aromes que guarda encara l’acaronament d’infantesa… I tot, mentre marxa la figura de pas assossegat de la mare, difuminada entre clarobscurs i que la filla acompanya transformada en un seguici de versos: “Jo sense tu / com es camina aquest camí?”. Perquè l’aire ofega i els silencis s’han fet una llosa: “Pesa la lluna plena als pits / com em pesa el teu nom a les costelles / totes les nits que prego”.

Quant deu pesar aquest dolor? I el temps? Com de gruixuda deu ser l’angoixa? Quin gust tenen els dies? La poeta fins tot és presa per la desafecció, que ni en els tòpics poètics hi pot trobar res: “L’horitzó no és cap línia / i el silenci no és cap calma”. I nota l’absència a pesar de les paraules, “I Déu en algun lloc / just quan no mires”.

És tot el poemari un càntic preciós d’amor i de sofert dolor. Cada part del llibret porta estances d’una execució lírica digna de llegir i rellegir, de palpar allò que només la poesia pot dir i que Sònia Moll desgrana amb una pulcritud magnífica. L’autora no oblida els l’origens: el Xile matern, la Barcelona natal i la Menorca paterna… espais reflectits als seus poemes. Versos que vénen despullats, nets, esbandits… i que s’aclofen als braços de sa mare en les hores llargues de tota una vida: “Somriuries així, / mare, / si no haguessis oblidat?

És un poemari recomanable a tots els amants de la poesia i perquè s’aprèn molt llegint de qui sap expressar i poetitzar tots aquells moments que guardam al cor i que ens costa tant exterioritzar. Ella ho fa amb una excelsa mestria humana.

A més, per als interessats, dir-vos que aquest llibre de poemes, I Déu en algun lloc, serà presentat a Ciutadella el proper dissabte dia 14 a les 20 hores a la Llibreria VaDllibres, al carrer Carnisseria, 24. L’acte serà conduït per la filòloga Josefina Salord i amb la presència de l’autora, Sònia Moll Gamboa.

 “La mare és petita

i tu no saps com créixer
per sostenir-la”