Qüestió de ser i deixar de ser

Quan parlam d’identitat pròpia ho feim amb referents com cultura, llengua, territori, història, art, constums i tradicions pròpies. I defensar aquests elements és voler defensar allò que ens configura com a col·lectiu o comunitat. I alguns, per desgràcia i ignorància (però també per perfídia, en bona part) els fa oi sentir repetir tantes vegades aquests conceptes identitaris. Però haurien de saber, també, que són necessaris per lluitar en contra de la barbàrie aplicada en la devastació cultural que hem patit els darrers anys. I és que no es cansen! Per tant, caldrà seguir brandant aquests elements, “Mal que els pesi”, com diu l’actriu catalana Núria Feliu.

Un mallorquí culte i savi, Joan Veny, dialectòleg, per a més precisió, deia fa pocs mesos que “La llengua és el pal de paller de la Cultura”. però ho deia per a totes les cultures del món, no només per a la nostra. Ell que coneix millor que ningú les variants lingüísitiques d’aquestes illes (però també, amb escreix, les de les altres comarques i territoris amb els quals compartim la llengua comuna, la catalana) deixa molt clar què és una llengua i què és un dialecte. Un altre mallorquí, també de renom, Josep Maria Llompart deia fa anys que “la llengua és la paret mestra de l’edifici”. En canvi, la formada de grupuscles sorgits fa poc (no sabem d’on. O sí) predica ara que els nostres dialectes, són llengües i en paraules de José Ramon Bauzá, “no mos han d’imposar l’estàndard de Catalunya perquè noltros tenim paraules pròpies”. I ho diu qui ha governat aquestes illes durant 4 anys i qui va dir també que ‘got’ és una imposició “catalunyesa”. Ja és ben veu quina és la intenció ‘lingüística’ de Bauzá, com la del grupuscle a qui revifa des del Consolat de Mar.

I són els membres d’un mateix partit (almanco la branca més ultra) que mostra aquesta fòbia a la llengua i cultura pròpia. Hi ho han fet per igual i amb la mateixa virulència als territories on la llengua catalana hi té vida: País Valencià, franja d’Aragó i Illes Balears. No accepten una forma estàndard de la llengua catalana, com tenen totes les llengües del món; però accepten orgullosos, des d’aquest partit i fundacions, que a Andalusia, Extremadura, Canàries o Múrcia, per exemple, existesqui un estàndard de castellà que reguli el llenguatge formal com a codi unificador i no se’ls ocorreix promoure les varietats dialectals del castellà perquè tenen un estàndard que podria ser imposat des de Madrid, ja que a aquestes zones, no parlen igual que Madrid. No ho fan. Aquests territoris o comunitats tenen dialectes. I on hi ha dialectes és perquè hi ha llengua pròpia i, per tant, un model codificador comú. A Balears, per exemple, el castellà no té dialecte senzillament perquè no és llengua pròpia: és una llengua importada en la única seua versió: l’estàndard castellà.

Per tant, no cal creure’s res de l’argumentari lingüístic que ens volen vendre qui ara qüestionen els il·lustres investigadors, lingüistes i acadèmics. La intenció és una altra ben diferents i crec que durant aquests anys ha quedat ben demostrat.

Amb tot, que ens vulguin esbocinar la unitat de la llengua, té la clara intenció d’enderrocar aquest idioma, perseguit sempre, perquè l’altre tengui el lliure pas de domini absolut. No vos cregueu açò del bilingüisme. Si realment fos així, obligarien a què el català fos requisit; un deure i una obligació de conèixer-lo per part de tots els ciutadans. Només així s’aconseguiria que tots els que habitam aquestes illes coneguéssim perfectament les dues llengües. Ara, només una part coneixem les dues llengües oficials. Una altra bona part, no necessita conèixer la llengua pròpia perquè qui governa així li ho facilita. On és l’equitat?

Les intencions, idò, dels que pregonen aquestes mentides político-lingüístiques cerquen el que en Sociolingüística s’anomena “Procés de substitució”. A més, fixau-vos si és així que els qui, majoritàriament, defensen i promouen les variants dialectals com a registres formals, no solen emprar les esmentades formes ni variants; el castellà és el seu idioma de comunicació formal, menyspreant l’idioma propi i les formes que defensen.

I, ben cusiosament, són els mateixos que veten actors i actrius a determinats espais públics; els mateixos que volen esmicolar el territori en nom d’una falsa recuperació econòmica; els qui eliminen les formes culturals més pròpies en nom de la crisi; els qui retallen serveis socials en nom de l’austeritat pressupostària.

Puc entendre que hi hagi gent que cregui en polítiques neoliberals, en polítiques de dretes; ben legítimes, per cert. Però no entenc qui es postula, superb, per menysprear el coneixement, la ciència, la dignitat, el consens en els drets fonamentals i el benestar dels individus. I no entenc tampoc qui facilita aquests despropòsits per a una societat que només vol viure millor i en pau. No vull deixar de ser qui he estat. Ho tenc clar.