La via menorquina del creixement

 Diuen que hi ha una via menorquina del creixement; una manera nova i diferent de desenvolupar un model econòmic que sigui més estable, repercutesqui en tots els sectors productius i, per tant, ponderar els desequilibris i reajustar els excessos. La tasca és tan valenta com necessària i, tanmateix, possible.

 Aquest nou model passa per revisar aquelles actuacions que no tenguin una finalitat de benestar general per a la societat illenca. Cal fer entendre que les decisions no poden anar destinades a interessos o a sectors concrets, sense que, a la llarga, sigui un benefici general. Cal fer entendre que el progrés d’uns ha de ser el benestar de tots. Per tant, davant aquesta iniciativa de cercar nous models, cal parlar també de la via menorquina del coneixement i la solidaritat sòcio-sectorial.

 Aquesta mateixa setmana el catedràtic de la Universitat de Lleida, Emili Junyent, ho explicava amb tot detall, fent referència al desenvolupament sobre la Menorca prehistòrica. La “marca” menorquina diferenciada no s’obté “només” amb una declaració institucional, sinó amb la recerca, investigació i divulgació dels coneixements. Aprofundir en la Menorca Talaiòtica, no és posar llums a una torre, fer-se fotos simbolitzades o imprimir una Taula en els fulls administratius. És invertir. I que la inversió sigui justa i amb criteri científic, més que no en el vessant d’etiqueta de reclam turístic aïllat. L’exemple el tenim amb la Menorca Reserva de Biosfera: una etiqueta internacional que no ha sabut evitar determinades agressions al territori. Com diu el professor Junyent, les actuacions als jaciments prehistòrics necessiten d’un acurat respecte als seus entorns, perquè al voltant del monument s’hi precisa també el silenci de la història, la divulgació cultural i la pedagogia per fer estimar el patrimoni que ens identifica. Com més menorquins hi hagi que estimem el propi patrimoni més reforçada serà la identitat illenca i, per tant, més “marca” menorquina es crearà. Una marca que ens diferenciarà i ens farà únics.

 Si a Menorca l’economia es basa majoritàriament en el turisme, aquesta nova “via menorquina” no hauria de ser portar el turista de touroperadors d”all inclusive” a un jaciment arqueològic, perquè només veurà un munt de pedres. En canvi, el visitant interessat en aquest tipus de patrimoni hi veurà (en un claper de gegant, per exemple) una civilització ciclòpia antiga plena de significat.

 Des del meu punt de vista, la distribució dels 32 jaciments elegits per a la Candidatura de Menorca Talaiòtica a Patrimoni Mundial per la UNESCO és desigual. Alguns jaciments han estat exclosos, sense massa –o cap- explicació. Basta mirar-se el mapa dels llocs seleccionats per veure que rere la Declaració hi ha més interès turístic que criteri científic. Sort que un grup d’experts han descobert ara la important petja púnica a moltes restes prehistòriques de l’illa. la més important, al Poblat de Son Catlar, el qual qualifiquen com una autèntica joia europea de la prehistòria. Ja és sabut que existeix una Xarxa Espanyola de Construccions Púniques. Un circuit que té inscrits molts turistes interessats en aquest tipus de patrimoni. I ja ho veis! Son Catlar no forma part de la Candidatura de Menorca Talaiòtica. L’arqueologia menorquina ha estat aquí un exemple a comentar. Però n’hi ha molts més, com és l’activitat i esport de natura, la gastronomia pròpia, la indústria especialitzada, la creació artística, l’artesania, la literatura...

 La via menorquina del desenvolupament ha de ser un model territorial equilibrat. Equilibrat per sectors, però també per municipis. I açò tampoc és ben bé així ara mateix. Està bé invertir en la millora d’urbanitzacions –i sobretot en els municipis que més pes tenen en turisme- Però si el nou model econòmic pivota sobre la preservació del paisatge, del patrimoni i de l’entorn natural com a atractiu del visitant, caldria també considerar aquells municipis que s’han esforçat per mantenir tots aquest valors, que ara representen millor que altres els components del nou model menorquí.

M’agradaria que el Consell de Menorca consideràs aquesta modesta opinió i, sobretot, que la consideràs també l’Ajuntament de Ciutadella.

Bep Joan Casasnovas

El Iris – 23 octubre 2015