Joan Benejam i Vives, en el record (i II)

  Sí el 27 de febrer s’acomplien 94 anys de la mort (1922) del Mestre Joan Benejam i Vives, el 27 de març s’acompliran 170 anys del seu naixement (1846). D’aquí que ve bé aquests mesos recordar un home il·lustre de Ciutadella i Menorca.

  Al marge de la faceta pedagògica, Mestre Benejam és conegut més pel seu gènere costumista. Una obra bastant més minsa, però que s’ha popularitzat moltíssim entre la població pel seu enfocament als quadres de costums socials. Els crítics literaris que més han furgat aquest faceta seua diuen que “Aquesta obra tan reduïda ha estat, tanmateix, la que ha fet més popular el seu nom, sobretot per la característica principal remarcada per Francesc de Borja Moll: el seu absolut localisme” (1).

  L’any 1885 escriu l’obreta teatral Foc i Fum i el 1909 el llibret Ciutadella Veia que, en 23 capítols, descriu la vida social i l’aspecte de la població partint de principi del segle XIX, quan Menorca s’havia reincorporat a la Corona espanyola després d’abandonar les influències que hi van tenir les dominacions anglesa i francesa durant gairebé un segle.

Col·legi  Públic Joan Benejam, conegut per s'Escola des Born

  Amb aquest dos llibrets de Mestre Benejam vaig començar a assaborir el gust per la nostra llengua materna i vaig aprendre a estimar-la. Vaig comprendre un poc més les vicissituds d’una població (la meua i la vostra) que arrossega una història que sempre he procurat (i procur) conèixer millor. I sobretot entendre-la. La veritat és que és un gust rellegir aquell batec dels costums antics que mai no ha escrit la història oficial o científica.

  El llenguatge menorquí tan casolà que va utilitzar Benejam en la seua escriptura costumista tenia la finalitat única de ser un missatge clar, senzill i proper, en aquest cas també dirigit a la població adulta. “Benejam plantejà un clar i ferm intent de servir al país a través de la instrucció del poble, fixant-se com a objectiu prioritari aconseguir la millora social”, expliquen altres estudiosos de la seua obra (2). I en la mesura de les seues possibilitats també exercí un llarg compromís cultural. Va ser un observador constant dels moviments polítics i socials de l’època amb la sempre voluntat d’incidir en la instrucció de la societat, per transformar-la i treure-la del ròssec conservador i de l'anacrònica influència que imposaven la clerecia i aristocràcia dominants aleshores.

  Volia, i per açò s’hi comprometia, aconseguir que la gent, especialment de les classes populars, obtingués el just aprenentatge del coneixement, : "Cuando el pueblo conozca lo que vale la instrucción, lo que moraliza la enseñanza, lo que alcanzan los conocimientos asociados a la profesión de un arte, aunque éste sea humilde, huirá de los focos de perdurable contagio donde el espíritu se enerva y el corazón se degrada con hábitos tan indignos como groseros. Un pueblo instruido es siempre un pueblo honrado” (* Benejam, 1879). I també es va manifestar molt preocupat per la situació desemparada de la pagesia. Un sector del que reclamava una reforma agrària per treure la gent del camp del jou feudal al que estava sotmesa. Tanmateix, sempre va defensar les formes de vida austera i lligades a l’entorn i a la naturalesa; a la d’un esperit sà i allunyat de la cupiditat, convençut que el progrés social raïa en l’educació.

  Tanmateix, ben entrat el segle XIX, Ciutadella (i Menorca) viu l’esclat de la indústria manufacturera del calçat i troba l’obertura al benestar de molta gent. L’exportació de milers de parells de sabates cap a Cuba representà un canvi econòmic per a Ciutadella, però també un canvi de costums socials. Els sabaters guanyaven uns bons jornals i aquelles dècades de puixança econòmica transformà també la mentalitat de la menestralia i va fer desplaçar a molta gent del camp per treballar a les fàbriques i botigues del poble. Benejam, observador dels canvis, ja ho va escriure: “I voltros, gent tranquil·la del camp que heu estat sempre es més sotmesos, es més senzills i també es més ignorants; voltros que baix es nom depressiu de ‘béguers’ (captaires) heu sigut tota sa vida sa gent més pobra, encara que sa més feinera i de més bons costums; ja no passejareu es sau curt i es capell de pèl, perquè sentireu temptacions de deixar ses (a)varques i viure amb comoditat i més jornal, i entrareu a Ciutadella i us fareu sabaters” (3).

  Mestre Benejam va intuir el canvi i millora econòmica de la població, que va assegurar la comoditat de molta gent, però no era prou bé en la direcció que volia. L’opulència sabatera va alterar els canvis més enllà de l’ideari de Joan Benejam, qui es va queixar moltíssim dels pares perquè que els al·lots deixaven l’escola per anar a treure’s un sou a les fabriques i tallers artesanals: “Por otra parte, ¿a donde van a parar esos niños que obligados por las necesidades de la familia, o sacrificados a bastarda codicia abandonan la escuela por el taller o por la fábrica, cuando su inteligencia apenas se abría al bienhechor rocío de los primeros conocimientos?" (*, Benejam, 1879). Ell, qui tenia clar que la riquesa reposava en la manca de necessitats i en la virtut i l’educació, i no en altra cosa.

Escena de 'Foc i Fum', quan en Perico, mosso d'en Rafel s'Esquerra, deixa l'ofici de sabater i se'n va al camp.

Va interpretar que més enllà del progrés econòmic els canvis van provocar excessos en les conductes i van foragitar un civisme que era vital per a l’ensenyament i culturització. D’aquí que també insistís en la creació de centres d’instrucció i cultura on, més enllà de la docència infantil, els adults poguessin continuar amb la instrucció i el coneixement. La cobdícia de l’auge econòmic va fer estralls i els bons costums s’anaven perdent en mans d’un bon jornal. A més imperava la supèrbia despectiva d’aquella nova classe social de menestrals vers la condició pagesa. Heus aquí Foc i Fum: la conducta recta, honesta i senzilla de la gent del camp (l’amo en Joan, Bartomeu de Son Tica, Francisca...) enfront de la sacsada psicològica i transgressora que van representar aquells jovenots sabaters de banqueta (en Rafel d’Esquerrà). "!Funesta aberración! Para sostener una vida artificiosa en las ciudades donde la atmósfera del mercantilismo apaga las llamaradas del espíritu, (…) mientras que en los campos, donde puede mantenerse el individuo bajo la influencia de todos los elementos cósmicos, en pleno dominio de sus facultades (…), de allí nos apartamos con desvío, y aquellas tierras languidecen, y aquella fecundidad se agota…". (*, Benejam, 1891). I, tanmateix, quants joves ciutadellencs han volgut ser en Rafel s’Esquerrà i no en Bartomeu de Son Tica? A pesar de tot, resta l’escena final de l’obra com la voluntat de Mestre Benejam d’instruir correctament un al·lot, com havia fet tota la seua vida: en Perico; que deixa l’ofici de mosso per fugir de l’ambient degenerat d’un sabater tarambana i anar-se’n a fer feina al camp, on “La terra és font de virtut i mare de sa riquesa”. I encara més. Benejam rebla l’obreta costumista amb un missatge a la societat ciutadellenca: “Guardau sempre memòria, memòria d’aquest fet”.

  També al final del llibret Ciutadella Veia diu:


"...si Déu me dóna vida i no he perdut s'humor d'escriure, vos contaré coses de sa segona meitat de sa passada centúria (referit al s.XIX), unes molts sèries i altres molt divertides (...); de quina manera Ciutadella ha mudat de fesomia, com som i com haurien de ser es ciutadellencs, perquè es nostro poble benvolgut sigui digne d'elogi. Tot se pot dir bonament, sense fer mal a ningú, amb bona intenció i no tombar de sa sella. 

Bona nit tenguin!


Ciutadella, a vuit de març de l'any 1909".


    Aquesta segona part dels costums del segle XIX no la va arribar a escriure mai. Una llàstima.


    

    Quantes coses ens mostren les lectures de Joan Benajam. Gràcies Mestre per ensenyar-nos encara.

………….

Notes: (1) Llibre de Lectures Menorquines. Capítol 12. Consell Insular de Menorca. 1981. Diversos autors.

(2) Regeneracionisme i Educació a Menorca: Aproximació a l’ideari pedagògic de Joan Benejam. J Adrover, J. Vallespir i Ll. Villalonga.

(*) Cites de Joan Benejam incloses a les nota 2

(3) Ciutadella Vella. Pàg. 45.