El passat dia 27 de
febrer es complien 94 anys de la mort del Mestre Joan Benejam i Vives
(1846-1922), insigne pedagog i un home excepcional que va fer progressar
l'ensenyament a Ciutadella i Menorca. Era un àvid analista social, molt avançat
al seu temps i tenia clar que el progrés seria possible a través de la
instrucció del coneixement i la formació de la joventut. La seua trajectòria
com a pedagog el va dur a ser un prestigiós professional l’obra del qual va
recórrer les instàncies educatives d’arreu de l’Estat espanyol i també dels
països d’Amèrica del Sud. Va conrear una vasta obra de divulgació pedagògica i
va promoure un bon nombre de revistes en la matèria que van ser tot un èxit,
llavors, també, a nivell internacional. Una trentena de llibres sobre
l’educació l’avalen. Va ser, des de molt jove, requerit per tot arreu per a les
seues il·lustratives conferències, que mai va deixar d’oferir. Els seus
objectius: l’escola, el mestre, els alumnes i el seu entorn. A més de
dedicar-se a la recerca de mètodes innovadors, també va dedicar-se, de forma
incansable, a reivindicar els espais escolars adients, a dignificar la tasca
dels mestres i a procurar l’avenç dels alumnes, fossin quines fossin les seues condicions
socials i familiars, sempre en el marc de l’escola pública, integral i
universal.
Pere Hernández
Sastre, un altre il·lustre ciutadellenc i reputat doctor (alcalde de Ciutadella
en dues etapes de 1931 a 1936, -quan va impulsar l’edifici de l’Escola des
Born, entre altres- i Tinent d’Alcalde l’any 1949) va escriure d’ell (1) que “Abandonando la
rutina secular, Benejam abrió su escuela en locales amplios, ventilados, llenos
de luz, montando un teatro infantil en el que sus alumnos representaban obritas
del propio maestro, con el fin, no solo de deleitar, sino de educar el corazón
y la inteligencia de los niños”. Benejam tenia recursos per a tothom i quan la
pròpia docència era insuficient per a la cognició dels alumnes, el teatre
servia per alliçonar sobre la vida, la bonhomia i la justícia. Va escriure
diverses obretes només per a ser representades pels seus fillets.
L’any 1873 va
accedir a la plaça de Mestre de l’Escola Oficial de Ciutadella, “convirtiéndose
durante cuarenta años en el educador de
la niñez y de la juventud de Ciutadella, que acudía con jubilo a sus clases
diurnas y nocturnes”, segons afirma el
doctor Hernández. El mateix metge cita, en el capítol de Mestre Benajam, a Capó
Valls de Padrinas, qui lloava també la
tasca educativa del pedagog: “...día a día enseñaba pacientemente, alegremente,
de forma hasta entonces, completamente nueva. Jamás dejó de sonreír, jamás tuvo
una frase dura ni una palabra amarga para nadie. Los niños le querían con
pasión, le adoraban. En las clases nocturnas, que era alegre tertulia dentro de
les normas señaladas, la escuela se convertía en alegre centro de conversación
en la que cada cual aportaba el fruto de sus conocimientos, estimulado por el
maestro, que hablaba con cada uno de sus cosas, haciendo que todos se interesaran
por todo. Benejam quería que el alumno hablara, que discurriera, que observara
la vida y la naturaleza”.
I allò dit més
amunt: com que Benejam tenia la intuïció i els recursos d’un gran mestre
entenia que l’ensenyament en castellà portava dificultats a tota aquella
catèrvola d’infants que tenien una altra llengua i desconeixien l’idioma que
imperava llavors en l’ensenyament. I així ho explica el doctor Hernández: “Y dándose cuenta que
los niños hablaban familiarmente otra lengua, confeccionó para su uso un
‘Vocabulario menorquín-castellano”. Mestre Benejam no va redactar aquest vocabulari
per fer notar que el menorquí era una llengua diferent a la llengua catalana,
com alguns ara ens volen fer entendre, si no per fer notar que la que era
diferent i estranya era la llengua castellana, que era llavors la llengua de
l’escola i que els infants i joves coneixien ben poc. D’aquí que no sigui gens
mal d’entendre que Benejam enginyàs eines per facilitar l’educació. Ell ja
sabia que l’arquitectura mental lingüística dels seus alumnes era construïda
amb la llengua materna i que, per tant, aquesta havia de ser la llengua
vehicular primera per a la docència. D’aquí el “Vocabulario Menorquín-Castellano” com a instrument de comprensió
per introduir-los després a un major coneixement del lèxic castellà, que era la
llengua oficial i única de l’ensenyament. Per tant, el pedagog ciutadellenc
sempre va estar atent a la recerca de mètodes docents per a la instrucció dels
escolars i prou clar ho explica el també professor i pedagog d’Alaior Pere
Alzina: “A
través de múltiples publicacions pedagògiques, obres i articles, Benejam transmet una voluntat de regeneració social, mitjançant
l’educació. No només va teoritzar sinó que va portar moltes de les
innovacions a la pràctica: les excursions
escolars, les lliçons de les
coses, els treballs manuals, el museu escolar,
l’ensenyament cíclic o el mètode intuïtiu, entre d’altres” (2).
Tanmateix, avui dia,
a Joan Benejam se’l coneix més per les seues obretes costumistes. Sobre aquest
gènere literari de Joan Benejam, en parlarem en un proper article.
................
Notes: (1) Breviario de
Menorquines Distinguidos. Publicat al Setmanari El Iris 1944-1953 i
reeditat en un aplec de tots els articles pel mateix setmanari l’any 1993.
(2) Jornades sobre el centenari de la publicació de “Ciutadella
Vella”, celebrades l’any 2009 i editades per Publicacions des Born. Diversos autors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada