Cada vegada més, els menorquins constatam la
imperiosa necessitat de poder decidir les coses des de Menorca o, si més no,
poder influir amb més pes a les institucions on es tracten temes vitals per a
la nostra illa.
Aquest fet no només ens l’explica la pròpia
història, sinó que la rigorosa actualitat ens manifesta a diari la urgència de conquerir, al màxim, els llocs de les preses de decisions. Els menorquins i
menorquines que representen la nostra illa a Madrid podrien tenir la
lloable tasca de dur a terme aquesta bella acció política de defensar el
territori que representen, però les seves trajectòries tenen poc recorregut per
incidir en temes de vital importància per als ciutadans de Menorca. I és així
senzillament perquè les velles estructures dels grans partits tradicionals han
focalitzat la fortalesa estratègica de la política en les sigles del partit,
que se situa per damunt de l’interès general, del benestar de les persones i
també per damunt de les singularitats dels territoris diferenciats. I d’aquí,
que els seus representants han d’obeir primer l’interès del partit abans que el
dels seus ciutadans. Des d’aquelles cèlebres frases del degenerat ideòleg
socialista, Alfonso Guerra, “Quien se
mueva no sale en la foto” o “Café
para todos” en el desenvolupament autonòmic dels anys ’80, les sigles dels
partits tradicionals han esdevingut altars de submissió i obediència
inqüestionable.
Recentment, la irrupció de noves forces polítiques
expansives a l’àmbit estatal, sembla, inicialment, voler rompre amb aquesta dicotomia política que domina l’estat i sotmet els seus territoris; aquell
anomenat bipartidisme del qual sembla impossible sortir-ne.
Les alternatives estatals als encara anquilosats PP
i PSOE de la transició de 1978, són ara Podemos i Ciudadanos, partits de nova
fornada cridats a substituir les formes de fer i d’actuar. Volitius en netejar
Espanya de corrupció, creixen en popularitat (i també amb no poc populisme) per influir en les decisions de
l’Estat i els seus territoris. Tanmateix, a mesura que transcorren els dies i
s’aproxima el 20-D, llurs discursos alteren l’ideari polític amb el qual van
néixer i se centralitzen en el discurs i en l'estructura. A nivell orgànic s’aclofen en les velles
formes dels partits tradicionals. També creuen, com els vells PP i PSOE, que
l’Espanya forta serà aquella que es dirigesqui, inqüestionablement, des de
Madrid quan, en realitat, la consistència de l’Estat vindrà per la capacitat
que tenguin les regions i nacionalitats que la conformen d’enfortir-se com a
estructures sociopolítiques.
A Menorca en tenim una prova recent de la
dependència externa, també a nivell orgànic. Podemos ha esmicolat aquells principis de participació ciutadana,
de cercles assemblearis i de llibertat d’expressió social amb què es va
constituir ara farà poc més d’un any. Pablo Iglesias (Madrid) i Alberto Jarabo
(Palma) han avortat l’acord de Podem-Menorca per confluir en una candidatura
unitària que pretenia posar la nostra illa per damunt de les sigles i cercar
l’interès d’una societat illenca que pateix les negligències socials i
econòmiques de l’exterior. La imposició central haurà fet mal, el que demostra que no tenen
les línies clares i que les coses no es fan amb el mateix criteri a un lloc o a
un altre. La prova és que al País Valencià, Compromís i Podem han pactat per
anar junts al D-20. Un fet, sens dubte, que ha decebut als qui creuen, dins
Podem Menorca, que hi ha una altra manera de fer les coses, però han vist com
quedaven atrapats dins el gran “Cercle” de Madrid. Obediència centralitzada.
Pens que els menorquins, des de la visió política i
social, de cada vegada estan més convençuts que les dependències foranes no
seran bones perquè es repetiran els despropòsits de seguir frenats i
menyspreats per les voluntats externes. I no es tracta de sigles, ni de dretes
ni d’esquerres, es tracta de progressar raonablement. D’aquí que el futur s’ha
de fer i decidir des de Menorca, en el seu màxim possible, o no serà futur ni
serà tampoc Menorca.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada