La nova (o vella) Espanya d’Albert Rivera

És llest, aquest jove Albert Rivera, molt més que el pusil·lànime Mariano Rajoy. Rivera és la nova dreta abillada de modernitat i amb propostes capcioses per fer entendre que ell i el seu partit són portadors de la regeneració política d’aquesta vetusta i anacrònica Espanya. Un Estat que s’hi va fer en clau imperial, amb versió de regne dominant i per dret de conquesta, perquè s’havien de combatre territoris antagònics i s’havien de sotmetre a la raó absoluta del Monarca; aquell Estat forjat pel mal recordat Felip V a principis del segle XVIII que actuava avalat per la resplendor del dret diví. Rivera sembla que ha rebut el mateix raig de llum.

El líder de Ciutadans sap que pot engreixar el seu partit furgant en la feblesa del PP i en la indignació de bona part dels fidels conservadors, que perceben que Rajoy no fa res per “salvar” Espanya. Tot, davant la challenge sobiranista del Parlament més antic d’Europa, que aplicant la majoria de la cambra i la voluntat democràtica i pacífica del seu poble -un exemple internacional amb molt pocs precedents- ha declarat aquesta setmana encetar el procés per constituir la República Catalana Independent.

D’aquí, que el jove Rivera presenti l’envit, tan valent com arriscat, d’un nou model d’Estat de cara al 20-D. Una proposta de 30 punts que vol significar la regeneració democràtica, diu, i que es basa en una nova centralització política. Planteja la revisió del model autonòmic per tancar-lo encara més; vol abolir la legislació de les competències exclusives de les CCAA, reduir, o retornar, les que ja tenen ara a Madrid o bé supeditar-les a les lleis estatals. També parla d’eliminar ajuntaments proposant fusions municipals. Diu que vol convertir el Senat en un Consell de presidents autonòmics (evidentment sota la tutela inqüestionable de l’Estat), el que representaria convertir aquests presidents en delegats territorials. Vol abolir també les diputacions, desconeixent si açò implica eliminar els consells insulars, que tenen, si fa no fa, les mateixes atribucions jurídico-administratives que una diputació.

En matèria financera, la proposta de Rivera ens acabarà d’ofegar. Quant a finançament “cafè per a tothom”, fins el punt de suprimir el Concert Econòmic de què gaudeixen ara el País Basc i Navarra. O sigui, imaginem el que tocarà a la perifèria de la perifèria que som nosaltres. Adéu REB i adéu reivindicacions d’un nou finançament autonòmic, que tant bé ens vindria. La tarifa plana serà ben plana de la maçada que rebrem. Diu voler llimar desigualtats, potser ignorant que no és el mateix igualtat que justícia. I d’açò, a les illes, en sabem més que ell.

Ciutadans té un detall com a ganxo electoral per a la gent amb dificultats i els garanteix drets socials com el d’un habitatge digne o l’accés a un bon servei sanitari, però amb lletra petita adverteix que només serà possible amb la garantia del que permetin els comptes de resultats de la caixa estatal. De cultura, llengua i educació, no fa falta ni que en parlem: un nou Decret de Nova Planta.

La  proposta de Rivera és tota una declaració de principis que semblen inspirats amb els de la fundació de la Falange Española aquells llunyans 1933-34. Canvia la imatge de modernitat, el fons no.

En definitiva, el color taronja de Ciudadanos és una pell de be que amaga un llop ferotge capaç de liquidar la minsa (sí, poca i feble) obertura que ha proporcionat l’Estat de les Autonomies fins ara i ens tornarà a situacions de regressió evidents, si més no, ben palpables per a les Illes Balears.

Davant l’escenari polític protagonitzat per la via sobiranista de Catalunya, fruit del menyspreu de la política espanyola, Espanya el que necessita és ser repensada per donar respostes als reptes econòmics i socials de les regions i nacionalitats que la composen i trobar, des de l’exercici de la política (no cap altre), l’encaix satisfactori per a tots. El partit d’Albert Rivera fa tot el contrari, açò seu no és regeneració democràtica, és degeneració político-territorial. Tot i no resoldre els conflictes, atiarà, a més, altres vies sobiranistes com podrien ser les del País Basc i Navarra i revifarà les reivindicacions d’altres territoris ferits i sagnants per les balances fiscals.

En definitiva, una proposta, la de Rivera, que permetrà, encara més, que Madrid ens seguesqui dient com hem de viure i que és allò que hem de decidir. Seria una crua segona part del que ha començat el PP ultradretà de Rajoy.

La poca democràcia que tenim hauria de servir perquè aquest Nadal no sigui tant gelat. Pensem-hi.

Bep Joan Casasnovas

El Iris, 13 novembre 2015

La via menorquina del creixement

 Diuen que hi ha una via menorquina del creixement; una manera nova i diferent de desenvolupar un model econòmic que sigui més estable, repercutesqui en tots els sectors productius i, per tant, ponderar els desequilibris i reajustar els excessos. La tasca és tan valenta com necessària i, tanmateix, possible.

 Aquest nou model passa per revisar aquelles actuacions que no tenguin una finalitat de benestar general per a la societat illenca. Cal fer entendre que les decisions no poden anar destinades a interessos o a sectors concrets, sense que, a la llarga, sigui un benefici general. Cal fer entendre que el progrés d’uns ha de ser el benestar de tots. Per tant, davant aquesta iniciativa de cercar nous models, cal parlar també de la via menorquina del coneixement i la solidaritat sòcio-sectorial.

 Aquesta mateixa setmana el catedràtic de la Universitat de Lleida, Emili Junyent, ho explicava amb tot detall, fent referència al desenvolupament sobre la Menorca prehistòrica. La “marca” menorquina diferenciada no s’obté “només” amb una declaració institucional, sinó amb la recerca, investigació i divulgació dels coneixements. Aprofundir en la Menorca Talaiòtica, no és posar llums a una torre, fer-se fotos simbolitzades o imprimir una Taula en els fulls administratius. És invertir. I que la inversió sigui justa i amb criteri científic, més que no en el vessant d’etiqueta de reclam turístic aïllat. L’exemple el tenim amb la Menorca Reserva de Biosfera: una etiqueta internacional que no ha sabut evitar determinades agressions al territori. Com diu el professor Junyent, les actuacions als jaciments prehistòrics necessiten d’un acurat respecte als seus entorns, perquè al voltant del monument s’hi precisa també el silenci de la història, la divulgació cultural i la pedagogia per fer estimar el patrimoni que ens identifica. Com més menorquins hi hagi que estimem el propi patrimoni més reforçada serà la identitat illenca i, per tant, més “marca” menorquina es crearà. Una marca que ens diferenciarà i ens farà únics.

 Si a Menorca l’economia es basa majoritàriament en el turisme, aquesta nova “via menorquina” no hauria de ser portar el turista de touroperadors d”all inclusive” a un jaciment arqueològic, perquè només veurà un munt de pedres. En canvi, el visitant interessat en aquest tipus de patrimoni hi veurà (en un claper de gegant, per exemple) una civilització ciclòpia antiga plena de significat.

 Des del meu punt de vista, la distribució dels 32 jaciments elegits per a la Candidatura de Menorca Talaiòtica a Patrimoni Mundial per la UNESCO és desigual. Alguns jaciments han estat exclosos, sense massa –o cap- explicació. Basta mirar-se el mapa dels llocs seleccionats per veure que rere la Declaració hi ha més interès turístic que criteri científic. Sort que un grup d’experts han descobert ara la important petja púnica a moltes restes prehistòriques de l’illa. la més important, al Poblat de Son Catlar, el qual qualifiquen com una autèntica joia europea de la prehistòria. Ja és sabut que existeix una Xarxa Espanyola de Construccions Púniques. Un circuit que té inscrits molts turistes interessats en aquest tipus de patrimoni. I ja ho veis! Son Catlar no forma part de la Candidatura de Menorca Talaiòtica. L’arqueologia menorquina ha estat aquí un exemple a comentar. Però n’hi ha molts més, com és l’activitat i esport de natura, la gastronomia pròpia, la indústria especialitzada, la creació artística, l’artesania, la literatura...

 La via menorquina del desenvolupament ha de ser un model territorial equilibrat. Equilibrat per sectors, però també per municipis. I açò tampoc és ben bé així ara mateix. Està bé invertir en la millora d’urbanitzacions –i sobretot en els municipis que més pes tenen en turisme- Però si el nou model econòmic pivota sobre la preservació del paisatge, del patrimoni i de l’entorn natural com a atractiu del visitant, caldria també considerar aquells municipis que s’han esforçat per mantenir tots aquest valors, que ara representen millor que altres els components del nou model menorquí.

M’agradaria que el Consell de Menorca consideràs aquesta modesta opinió i, sobretot, que la consideràs també l’Ajuntament de Ciutadella.

Bep Joan Casasnovas

El Iris – 23 octubre 2015

Cris Juanico, arrels i compromís

  No és un rampell puntual, no. Fa temps que tenia ganes de deixar quatre paraules per, d’una forma modesta i al marge de l’amistat, retre el reconeixent que mereix un artista, un músic, un cantant que fa ja molt de temps que explica emocions i mostra els seu compromís amb la música i amb Menorca. No cal ni que el presenti perquè és sobradament conegut.

  El seu camí és llarg i passional des que un dia es va estrenar com a vocalista del Ja T’ho Diré, però la vocació musical li ve de més enrere, des d’una infància en una família melòmana. Ha fet de la música el seu camí vital que mai ha abandonat.

  Girant pàgina als 14 anys com a vocalista de la millor banda que ha donat Menorca, Cris Juanico passa uns anys amb Menaix a truà, per després emprendre una carrera artística en solitari, amb projectes constants: Memòria, Jocs d’Amagat, Vola’m a sa lluna, Tot de mi... Iniciatives, totes, que declaren el seu amor per la música en totes les seus varietats i estils; des de recuperar la cançó tradicional i popular amb mescla de ritmes modernitzats, passant per versions traduïdes de clàssics universals, fins a la música nadalenca i infantil. Tot un ventall que l’ha fet un músic vocalista polifacètic en gèneres, tanmateix sense deslligar-se mai de les fonts que li proporcionen la seua terra, la seua cultura i la seua llengua.

  Ja fa temps decidí fixar de nou la residència a Menorca, però igualment per projectar-se constantment cap a fora. És amb els treballs Pedres que rallen i Dues pedres quan torna a abraçar, potser d’una forma més compromesa, els seus orígens. Tot plegat són gairebé prop de 30 anys cantant i composant. I encara ara manté un intens calendari d’actuacions per les Illes, País Valencià i Catalunya que mereixen l’aplaudiment sincer a la seua trajectòria. Amb tot, hi ha el bagatge arrelat de ciutadà que el manté preocupat per una Menorca que nota fràgil i d’aquí que la seua personalitat artística esdevengui una mena de menorquinisme musical compromès; defensor de la identitat insular en totes les seues branques.

  Amb 25 anys en la música professional, aquest any ens sorprèn amb un nou treball que ens descobreix com és possible conjuminar la seua guitarra i estil amb un quintet de corda amb instruments de fusta el resultat del qual és una joia conspícua anomenada F(a)usta. Una creació musical on la seua veu, peculiar i vibrant, ajustada i madura, sura sobre l’excels coixí melòdic i instrumental del quintet.

  I a la composició musical cal afegir-hi la lletra, el missatge. Un cant al seu entorn, al paratge físic, memorístic i oníric: ....Entre cards, per camins vells, / per trobar tots es colors des firmament... Sa vida vol combat. / Si es dia avui és trist, / el guanyaré somniant. Però també versos que clamen contra el mal tracte del paisatge i el territori i que, per tant, els reivindica sans i nets: Roqueta salada, / cosa de tots, / flor que suporta tant i tant dolor... Sa vida s’apaga / i s’amaga de por. / Rotondes que  / enterren el sol.

  Música pròpia, lletra pròpia. Llarga trajectòria d’estima permanent al que som, al que volem ser; al que tenim i volem tenir. Tot, més enllà de les magnífiques actuacions que Cris Juanico ens ofereix per auditoris i terrasses. I crec que ha de ser molt assenyat reconèixer-li el seu dens recorregut artístic, el seu menorquinisme musical i la impagable representació d’ambaixador insular que exerceix. Que també.

 Només era açò que volia dir, ja fa temps; quatre modestes paraules d’agraïment per aplaudir la seua trajectòria, al marge de l’amistat.

Bep Joan Casasnovas

Setmanari El Iris – 11 setembre 2015

La força literària de Pau Faner

Era ben merescuda la jornada d’estudi i homenatge dedicada a l’escriptor Pau Faner el passat dissabte per part de IME. I és que la trajectòria del novel·lista ciutadellenc deixa una petja significativa en l’aportació literària de Menorca en el marc de la literatura catalana. Diuen els crítics més entesos que Faner retorna la nostra illa a la literatura notable després d’un llarg període amb absència d’autors destacats. Així, el novel·lista menorquí reprèn aquesta presència que havia deixat Àngel Ruiz i Pablo, considerat el darrer referent literari que traspassà les costes insulars.

Des que l’any 1972 Faner publica Contes menorquins la seua carrera com a escriptor és imparable. I ho fa amb un estil ben propi amb el qual s’hi manté fidel sempre, tot i les crítiques inicials que li trobaven mancances diverses, encara que li reconeixien la seua capacitat creadora i la força de les seues figures poètiques. A pesar de tot, Faner és incorporat ja els anys 70 del segle passat, com un referent contemporani de Menorca en els manuals d’història de la literatura catalana. (Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies. Carbonell-Espadaler-Llovet-Tayadella. El Punt/Edhasa, 1979).

La seua obra ha estat considerada de realisme màgic, de màgia realista, de surrealisme màgic, d’imaginació desbordant, de creació fabulista, de llenguatge al·legòric i tantes i tantes adjectivacions que han volgut definir el seu estil i model narrador. Més de 30 títols l’avalen, als quals s’hi arramben una llarga llista de premis, entre els quals hi ha els més prestigiosos. A més, ha conreat tots els gèneres, com la narrativa breu, la infantil i juvenil i, òbviament, la novel·la. També té obra teatral que podria veure la llum en el transcurs de l’estudi sobre la seua obra que es vol dur a terme en dates properes per part de l’Institut Menorquí d’Estudis. No té producció de poesia pròpiament dita, però ja es ben coneguda la seua prosa poètica que sempre ha incorporat en els seus llibres; passatges literaris que són d’un qualificat nivell poètic. I no caldria obviar, al marge del conreu de les lletres, la seua també important obra pictòrica.

El passat dissabte es va retre, idò, un merescut reconeixement a la seua tasca literària on, a més de les conferències de destacats literats com són Josefina Salord, Ismael Pelegrí, Joan F. López Casasnovas, Margarida Cursach o Pilar Arnau (especialista en l’obra faneriana) dissertant sobre els seus gèneres, hi hagué també un documental sobre la figura de Pau Faner, realitzat per Joan Allès; una interessant ruta literària per la mítica Ciutadella de Pau Faner, guiada per Miquel Àngel Limon i una taula rodona amb escriptors actuals com Miquel Àngel Maria, Maite Salord, Esperança Camps i Ponç Pons (no hi pogué assistir Joan Pons), que van exposar la seua visió sobre la figura humana i creadora de l’homenatjat, els quals, tots, van manifestar estar influenciats per l’escriptura faneriana.

Pau Faner no només ha estat un escriptor reconegut arreu dels territoris de  parla catalana, sinó que també ha expressat en la seua obra l’estima innegociable a Ciutadella i Menorca, les quals ha col·locat dins el marc de les literatures fantàstiques i ha aconseguit, amb açò, que els seus relats i passatges, que ens són tan propers, hagin esdevingut també universals.

Per tant, només em resta acabar dient a l’autor, moltíssimes gràcies, Pau, per tot el que ens has donat.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

El Iris, 17 juliol 2015