Anar al fons per conèixer millor la festa

Els Protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (2)

En el pòrtic del llibre (protocols) Pons Lluch fa referència al llibre de les Set Sivelles, com aquell llibre imaginari, que diuen que existeix, a pesar que ningú no l’ha vist mai, i que conté, diuen, tota la saviesa i el coneixement. I parla també del llibre de les Set Sivelles exclusiu de les Festes de Sant Joan, com aquell que conté el saber i coneixement d’aquesta nostra celebració. Bé idò, en Bep Padet, va voler recopilar tot aquell coneixement sobre la Festa que li van proporcionar les incomptables hores d’investigació, o sigui la història escrita, però no oblidà el detall de la importància que hi ha tingut la gent d’aquest poble. I açò ho apunta al pòrtic del llibre: “els Protocols dels actes s’han mantingut per consideració i estima a la festa; i així curosament, per tradició oral de pares a fills, s’han perpetuat en el cor de tot santjoaner”.

El professor Joan F. López Casasnovas (1) va escriure sobre l’entusiasme i la passió que tenia en Bep Padet sobre Sant Joan. I deia el següent:

”La festa remet als nostres mites fundacionals, expressa una antiguitat i una continuïtat com a poble”. I seguia el professor: “Són mecanismes d’auto-reconeixement, mostren un ordre simbòlic, identifiquen en la mesura que donen oportunitat de participació i de sentir-se plenament ‘dels nostres’: el nostre ‘ID’, ‘allò que som’ s’afirma i consolida front ‘als altres’. La festa, amb els seus continguts i rituals concrets expressa aquest ‘nosaltres’, aquest grup ‘nostre’, autèntic, amb actes i activitats o pràctiques, unes molts tradicionals i altres més recents, que mostren formes concretes de vida o elements de cultura que se suposen diferencials. ‘No és cert tot lo que es diu’. La diferència, però, entre els mitificadors interessats i els investigadors honests es veu en el que els primers inventen, manipulen o interpreten, segons conveniències, i els altres cerquen, si és possible, les bases històriques reals. La feina de Pons Lluch, -diu López Casasnovas- no caldria dir-ho, anava per suposat en el segon sentit. Cantin papers i mentin barbes!”.

És el que va fer Pons Lluch anar al fons de la història escrita per conèixer millor les festes.

Els obstacles del període revolucionari (1868-1874)

L’autor de tota aquesta obra de Sant Joan, com ja he dit, estudià un període concret on la Festa va perillar, segons ens explica al llibre “Sis anys sense Caixer Senyor a les Festes”, el període revolucionari de la Junta de Salvación y Gobierno, autoritat que es va situar per damunt de l’Ajuntament i que l’obligava en determinades disposicions. Aquell ajuntament sotmès a l’etapa revolucionària va celebrar Sant Joan cada any. I ho va fer seguint tots els protocols d’elecció que s’havia acostumat a fer des de temps antic. Amb açò no va canviar res. Fins i tot es va admetre que el degà eclesiàstic nomenàs Caixer Capellà, amb alguns inconvenients per part de qualque prevere, però, al final, sempre es van celebrar amb ‘capellana’. Allò que va trastocar l’ordre més antic és que la Junta de Salvación y Gobierno disposàs que la Festa de Sant Joan fos com sempre s’havia celebrat, però en què enlloc de nomenar un noble com a Caixer Senyor fos elegit al seu lloc un membre de la Corporació Municipal sota el nom de Mayordomo Mayor:

“La Junta de Salvación y gobierno de Ciudadela de Menorca comunica al Ayuntameinto que en las corridas de San Juan, haga de Mayordomo o caixer un individuo del Ayuntamiento nombrado por la misma corporación, pero que no pertenezca de ninguna manera a la llamada clase noble, cuyo privilegio no debe consentirse en la época actual”. És un despatx del 3 de novembre de 1868, del president de la Junta de Salvación, Camilo Mojón.

Com molts sabreu, o suposareu, la classe noble va reaccionar molt malament a aquesta disposició. Gabriel Squella i Martorell, elegit l’any anterior com a Caixer Senyor per al bienni 1869-70, va organitzar un Sant Joan al lloc de son Granot de Ferreries, sense tenir oposició per part de la Junta de Salvación. La casa Squella guarda una carota d’aquella diada. L’any 1870, Gabriel Olives Saura, Comte de Torresaura, va organitzar un Sant Joan a Son Saura, però aquesta vegada la celebració va ser avortada per una ordre de la Junta revolucionària, que hi va enviar un parella de Guàrdies Civils advertint d’organitzar una reunió que no estava autoritzada. La festa quedà suspesa i no es va fer cap altre Sant Joan alternatiu que no fos el de Ciutadella.

(continuarà...)

.....

(1) JOSEP PONS LLUCH: CONVICCIONS I ENTUSIASME.

Homenatge de l’Ajuntament de Ciutadella, amb motiu del centenari del seu naixement

Dissertació del professor Joan F. López Casasnovas al Saló Gòtic l’1 d’octubre de 2010.

.......

Publicat al Setmanari El Iris - 14 de juliol de 2017

Els Protocols i el missatge de Josep Pons Lluch (1)

Quan Josep Pons Lluch va publicar els Protocols de les Festes de Sant Joan, jo estava a punt d’acomplir 14 anys. I el vaig comprar i el vaig llegir. I l’he rellegit i consultat moltes altres vegades. És un llibre que ve a exposar com i quan es duen a terme els diferents actes de la Festa; aquests protocols no descriuen el per què ni els motius dels actes, senzillament desxifren el cerimonial a complir per la qualcada i els seus protagonistes. Però aquí rau també la curiositat del lector: el per què d’aquest ritual tant antic i tant pulcre en detalls? Una curiositat que et porta a voler saber més sobre Sant Joan, i per tant a seguir llegint l’obra posterior de Pons Lluch, que es fa imprescindible conèixer per acabar de comprendre la dimensió del que signifiquen uns Protocols de tradició tan antiga.

Estam parlant d’un aplec d’actes, que l’autor va titular Els Protocols... però li podríem dir Litúrgia, com a forma concreta de celebrar el culte litúrgic, corresponent a una església concreta, a una obreria en aquest cas, a un grup ètnic... tenint en compte el fet o origen religiós...

Li podríem dir ritual, conforme a la prescripció, al costum, que és allò fet en el marc d’una celebració comunitària...

Li podríem dir Cerimònia, actes prescrits, per llei o per costum; celebració de qualque cosa solemne...

Li podríem dir Costumari: que vindria a ser la descripció, estudi, etc., dels costums d'un poble, d’una comunitat, d'un país, etc.

Li podríem dir Reglament, conjunt ordenat de regles, disposicions i preceptes, dictats per una l'autoritat per a l'execució d'un servei o per a qualsevol altra activitat...

Pons Lluch va optar per Protocols, que és el conjunt d'instruments públics i altres documents que hi són incorporats amb el temps per definir una actuació, una celebració; que a més vesteix com a més diplomàtic i que sovint li dóna, potser, un caràcter més solemne i formal. Al marge del nom, tot plegat, la intenció d’en Bep Padet era transcriure el ritual antic que havia estat la Festa i que tantes i tantes vegades va llegir a les cròniques i actes de l’antiga Universitat: “Lo que és estat acostumat a fer en lo passat”.  

Diuen que quan s’escriuen les coses i els costums antics, és perquè tendeixen a perdre’s i qualcú en vol deixar constància. Seria aquest el pensament de l’autor? Creia Josep Pons Lluch que la Festa anava decaient? Considerava que la Festa de Sant Joan mutava en un direcció que feia perillar els detalls de la tradició? Tal vegada sí. O també, potser, perquè intuïa canvis significatius en una societat que en aquells anys 70 deixava enrere un règim que havia quedat obsolet i obria una nova societat emergent que, sota el paraigua de la democràcia, iniciava un camí de canvis socials molts ràpids, com així es van fer palesos a finals dels anys 70 i durant tota la dècada dels 80.

En Bep Padet (com també era conegut) sabia què suposaven i com podien afectar els canvis polítics i socials de les èpoques a la Festa de Sant Joan. En té documentades moltes mostres, però, de forma concreta, en l’estudi fet amb el llibre “Sis anys sense Caixer Senyor”, publicat l’any 1989. Va ser el període revolucionari de la Junta de Salvación y Gobierno, presidida per Camilo Mojón, entre 1868 i 1874, de la qual en parlarem més endavant.

Sembla idò que l’autor, durant els anys d’inici de la transició espanyola, volgués treure a llum tots els treballs i estudis que havia investigat sobre la Festa. Volia deixar constància que la nostra antiga celebració, a pesar dels contratemps socials i polítics que havia patit, sempre havia superat les adversitats per mantenir una tradició que a qualsevol estrany li pot sembla impossible la seua pervivència amb tant de detall i després de tants de segles.

Pons Lluch ens ve a dir amb la seua obra santjoanera que, malgrat les vicissituds, apel·lem al tarannà que van tenir antigament els Jurats de la Universitat General, els governs municipals i, sobretot, el poble, que cal considerar també un dels principals artífex d’haver mantingut aquesta Festa tan rica en curiositats i tan rica en l’herència i pertinença. Sant Joan deu ser tot el que hi ha escrit, però també totes i cadascuna de les vivències, no escrites, de milers i milers de ciutadellencs que ens han precedit.

(continuarà...)

La llum de Sant Joan

 Menorca és una illa de llum especial. I en els dies del solstici d’estiu s’hi ha fet ben present. Potser perquè ha volgut contribuir a què la festa mediterrània de Ponent tingués també un color especial, un to lumínic que projecti l’esperança després de dubtes i reserves, després de sentir, molts, que algun perill planejava sobre aquesta antiquíssima celebració.

 Va ser potent la llum al migdia del divendres, les hores prèvies a l’esclat, a l’experiència de retornar-nos a la renovació com a col·lectiu, sota els somriures de sempre, a cavall de les passes lleugeres que ens havien de portar a l’arcàdia intemporal.

 Va ser extraordinària la llum emesa al Caragol des Born, aquesta celebració única que eixampla els cors i que vessa amor i estima en el raig just d'una hora. Una llum ocràcia reflectida als palaus seculars de la plaça; que traspuava entre les crineres enlairades dels cavalls de la Història; a la brillantor de molts ulls plens de festa i goig, a la suor que vestia cada cos.

 La llum seguia acompanyant l’efemèride quan la qualcada marxà lenta cap a l’ermita, en un capvespre daurat per la plana d’Artrutx, on cada tanca fou la resplendor dels segles, de tants i tants anys de culte.

 La llum va tornar al matí del Sant Patró, de nou, amb una força imponent, que reflectien les parets dels horts des Pla i aquella llum projectada també pels carrers antics que contrastava amb les ombres agraïdes fetes cortines de pols. I els somriures, i les rialles, i els rostres suats, altre cop, i els cossos xops de gaubança entre els centaures incansables. I el temps d'arreplegar per a la Missa de Caixers, entre les notes musicals que anunciaven que la ciutat celebrava la beguda del matí en el repòs solemne de les ombres.

 I la llum de Sant Joan, aquesta que és especial, s’hi va mantenir al capvespre dels jocs, en la tanda darrera que ens duu al Pla de sa Font i que es fa tènue, en l’hora foscant de l’ensortilla, com va escriure el poeta fa molts anys, i que es difuminà entre la foscor blava del port.

 I la llum especial de Sant Joan va esborrar les ombres de dubtes i reserves. I va eixugar la por de poder perdre una sola estella commemorativa. Perquè ho volem tenir tot, tota la festa sencera. Perquè o la tenim tota, o no la tenim gens. Aquesta llum especial del solstici d’estiu ens va retornar aquests dies imprescindibles, que necessitam urgents i puntuals; de joia plena i sentida com sempre. I perquè hi va haver molts esforços, sempre agraïts, però també molta gent amorosa, anònima, que fa la celebració oberta, solidària i generosa, la que t’ofereix una safata i una beguda, la que t’ofereix una abraçada especial amb una mica més de força còmplice i arrebossada d’empatia.

 I va marxar la llum, lentament, dins la nit de Sant Joan. Al darrer Caragol de Santa Clara hi lluïen les llàgrimes dels caixers, agraïts a un bienni de tanta plenitud viscuda. L’adéu partia amb la mateixa cadència del retruny del tambor i l’agudesa planyívola del fabiol.

 I dins la matinada estiuenca, i amb el silenci completat, ressonen encara dins el cos els ecos de l'efemèride i els passatges de dos jorns lluminosos i envigorits.

 Quan tot just ha callat un fabiol de lluna, a la finestra entreoberta ja hi penja l’enyorança.

Gràcies Ciutadella!

25 de juny 2017

Basarda apocalíptica

“Quan vegin el fum del seu incendi, els reis de la terra que havien compartit la seva prostitució i el seu luxe ploraran i faran grans planys per ella”

Sant Joan Evangelista. Lamentacions sobre Babilònia. Apocalipsi 18,9

Una urbs mediterrània fa pasturar topònims.

Els llocs del Pariatge han traït el rei Jacme.

El camp no té valors; ningú sap què són ‘garbes’,
s’han esborrat parelles de bous i pous de torn.
Ja no és font de virtut ni mare de riqueses
veure terres solcades o frondosos vergers.
Els poals de la festa no tenen corriola,
els avencs de cultura han perdut la humitat.
Les cisternes són béns etnològics eixuts
que fa temps abeuraren les ànimes tel·lúriques.
Només Déu Posidó pot fer brollar les fonts.
Déu Ra ha renunciat al ball que enceta el jorn.

Hi ha blasons plens de pàtina i domassos amb arna.
El sant Crist dels Paraires plora llàgrimes negres.
Hi ha un sabor estantís per sa Contramurada...
L’Esperit antic fuig pel Portal de sa Font,
de turmellons camina l’honor protocol·lari.
L’esperit exhalat és un fètid alè
que provoca el panteix dels antics carrerons.
A l’Ermita d’Artrutx cremen ciris sens flama
i el Sant Precursor veu com el gremi s’escampa.
Cans decrèpits udolen pel camí de Son Saura.

Un fabiol dolgut bufa sons esquerdats,
reporters psiquedèlics han esquinçat l’argot.
Ja no es serveix cafè al Caragol des Casats,
laica condescendència eclipsa Santa Clara;
les lletanies són ferumes de pixum.
Els sants de capelletes s’han girat tots d’esquena,
les algues i l’arena volen tornar a Parella;
la Ciutat Encantada vol seguir al fons del mar.

Als Déus grecs els rosseguen pel moll de la colàrsega,
el most dels putrefactes embussa Corregudes,
es Pla és un profanat sarcòfag de virons.
Si tornàs Prometeu, s’enduria la flama.
Una modernitat infecta campa eixorca.
Com la Gran Babilònia, som ciutat pervertida
on caurà amb tota força la ira i l'enuig dels Déus.
Serà una altra Pompeia enterrada de sutja.

La Universitat vella socarrima toms i actes
i crepita en les flames del temps i del silenci
el saber antic del Llibre vell de les Set Sivelles.
Ombres medievals leviten a la plaça,
hi ha voltors amb polaines per dalt la Catedral;
els Magnífics Jurats han dissolt el Consell,
el capità Negrete du rovell dins la beina
i el notari Quintana ha trabucat la tinta.
Mestre Oleo i Quadrado ho intuí ja fa temps:
ressenyà que la festa, com tot, s’acabaria...
En el reclinatori, un marrit Bep Padet
signarà, melancòlic, un cruel epitafi.
Mai com ara hem segat tan ran la identitat:
d’hereus idiosincràtics a vassalls d’ignomínia.
Ni l’estol otomà cremà totes les rels,
ni les alfanges turques van decapitar l’urc
d’una comunitat modesta i entregada
al seu treball i festa i al privilegi illenc.
Vàrem aixecar un Poble d’una terra cremada
i hem convertit l’orgull en set segles de cendra.

La rada de Son Blanc rep galeres pirates
i ja no hi ha murades, ni arcabús, ni bardissa.
De res val l’Usque ad mortem, Pro aris et focis.
Sant Joan l’escriurem amb llàgrimes de sang
i la darrera pàgina lacrada amb el dolor.
Viurem endolats fins el Judici Final.

Que Zeus ofegui lladres d’ètiques pusil·lànimes
i que el foc del solstici ens purifiqui a tots.