Els brots verds i els burcanys de Wert

Vull creure que els missatges llançats per poders públics sobre l’aparició de ‘brots verds’ que dibuixen l’esperança de la reactivació econòmica, no és més que una estratègia per apaivagar la indignació civil per la precarietat econòmica que vivim. I ho vull creure perquè, superat l’equador de legislatures i mandats, la finalitat se centra en la propera cita electoral. I és clar! cal renovar els escons i la continuïtat en el poders executius i legislatius. Tanmateix, crec que el llumet de l’esperança (que ara que ve Nadal s’hi adiu molt bé) és més el desig que no la realitat.

 

El que em preocupa davant aquest missatge és com serà aquesta recuperació, quin serà el camí cap a la normalitat. No oblidem que qui ens ha ficat dins la crisi actual són els mateixos que ara diuen que ens treuran d’aquest pou fosc. I si els que ens hi han sumit ens han de treure ara d’aquest desastre, a mi em preocupa. Voldrà dir açò tornar al model que ens va ficar dins aquest despropòsit? Serà recuperar aquell estatus d’excessos que ens ha enfangat fins al coll? I encara més dubtes: per quin forat en sortirem de la crisi? O sigui, quan en sortim, cap a on anirem? S’activarà l’economia a base d’especulació immobiliària i de sacrificar el territori? Serà a canvi de sofrir retalls sanitaris, educatius, laborals i socials? Si recuperar-nos vol dir, per exemple, que al sector financer se li condonin 36 mil milions d’euros del rescat i que 33 mil milions del Fons de la Reserva de les Pensions han de ser sostrets per quadrar els números, és evident que la bonança serà destinada als rics i volen que la paguin els treballadors i treballadores. I açò no m’agrada gens.

Si les iniciatives són fetes per qui no vol escoltar el poble i trepitja informes de traducció automàtica; pels qui aproven que determinats països no existeixen o per qui des del Ministeri de Wert demana què cobra un savi mallorquí (filòsof, poeta i pare del català literari) traspassat l’any 1315, ja em direu quina credibilitat han de tenir les seues propostes. “Tots jorns consir la deshonor / que fan a Déus li gran senyor / qui meten lo món en un error", diria el propi Ramon Llull. Per tant, vull creure que més que brots verds, el que hi ha és la desesperació per arribar amb bona imatge a la cita de 2015. I per tant, toca emblanquinar indicadors i pintar amb almangra la realitat que calcigam.

No floquen branques verdes, no. El que hi ha són burcanys que cal podar per
aspirar, un dia, a un arbre esponerós.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

Col·laboració al Setmanari El Iris dia 20 desembre 2013

La tradició i la força del teatre a Menorca (i II)

Un bon moment i amb una ràtio d’auditoris de les millors de d’Estat espanyol.

El present ha de ser optimista, a pesar de la crisi econòmica que ens sacsa. L’any 2001, amb una pobablació de poc més de 75.000 habitants, Menorca comptava amb 12 teatres-auditoris dels quals més de la meitat (56%) funcionen d’abans de 1900 (2). A partit d’aquí la solidesa d’aquesta activitat és una evidència poc qüestionable. A més, posteriorment, en materia de divulgació científica, l’Institut Menorquí d’Estudis intervé de forma decisiva en l'elaboració del “Diccionari de Teatre de les Illes Balears” i cal considera la Biblioteca de Teatre del Cercle Artístic, única a les illes.

Aquests fets queden refermats per les dades del Ministeri de Cultura (3) quan s’indica que les Illes Balears compten amb una ràtio d’equipaments teatrals d’un 5,6 per cada 100.000 habitants (segons aquesta font, el 2008 existien 59 espais teatrals a la nostra comunitat autònoma sobre una població que just just sobrepassava el milió de persones). És la ràtio per Comunitats Autònomes més alta de l’Estat, superant potencialitats com les de Catalunya (5,2) i Madrid (3,9) i a força distància de la mitjana estatal (3,3). Són indicadors ben curiosos i, alhora, sorprenents. Aplicada la ràtio d’àmbit balear a la nostra realitat insular -en un intent molt superficial, arriscat i amb el seu significatiu i suposat marge d’error- Menorca tindria una ràtio de 12,9 sobre 100.000 habitants. (12 teatres-auditoris sobre 93.000 persones censades a l’illa el 2009). Una dada que fins i tot pot crear dubtes, ja que duplica la mitjana balear. És probable que en el criteri de recompte entre les fonts citades (2-3), no es consideri per igual una sala on s’hi fa teatre i el recinte nomenat propiàment “teatre”. Tot i així, i reduïnt el més que probable marge d’error (definició o interpretació del que és un espai escènic), el teatre a Menorca pot anar amb el cap ben alt.

Façana del Teatre des Born, construït l'any 1875

La reforma del Teatre Principal de Maó l’any 2001, amb una rehabilitació integral de l’edifici, ha estat cabdal per a projectar una nova oferta de gran qualitat, (teatre, dansa, òpera i música de primer nivell) i dotar Menorca en general -i el llevant insular en particular-, d’una plaça cultural de primer ordre. La prova és que l’any 2009 el Principal enregistrà més de 100 representacions i superà les 42.000 assistències (4). S’hi complementa a la ciutat de Llevant el reformat teatre de l’Orfeó Maonès, feta fa poc temps, i que no ha vingut a restar ni a competir en espais ni en espectadors, sinó a sumar i a aportar oferta i qualitat. També la Sala Multifuncional del Canal Salat i la imminent reobertura del Teatre des Born de Ciutadella reforçaran la infraestructura escènica de la plaça de Ciutadella. A més, la Sala Multifuncional des Mercadal, i pendent de la que està en construcció a Ferreries, rebleixen la xerxa d’espais illencs i alhora desbipolaritzen, en part, les places més històriques i constants de les localitats majors.

A tot açò, el suport tècnico-acadèmic, impulsat des de l’esfera pública, amb l’Escola d’Art Dramàtic de Menorca i l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears, així com diversos cursos, seminaris, tallers i aules d’aquest gènere, apuntalen la base d’una aposta formativa optimista. De fet, la prova d’açò són els actors i actrius sorgit a Menorca durant aquesta època i que s’han acabat de formar fora de l’illa, per convertir-se en reconeguts artistes del món l’art dramàtic professional. Josep Mercadal, Rodo Gener, Enka Alonso, Queralt Albinyana, Jaume Gomila, Àlvar Triay, entre alguns més que em pugui deixar, són la mostra més fefaent de la fornada de bons artistes dramàtics que ha forjat el teatre de Menorca.

Per altra banda, les creacions de la Fundació Teatre Principal de Maó, la Fundació Ciutadella Cultura, juntament amb el Circuït d’Arts Escèniques, Música i Dansa de les Illes Balears i l’aparició recent d’algunes productores d’iniciativa privada, dibuixen un servei de gestió i producció encoratjador, tot i el recés constatable per la maleïda crisi.

...........................

(2) Inventari d’equipaments culturals presentat pel Consell de Menorca i l’Obra Social i Cultural de Sa Nostra de 2001.

(3) Informe Econòmic i Social de les Illes Balears 2008: Quadre 21.3. Evolució d’espais teatrals per Comunitats Autònoms. La font del quadre és del Ministeri.

(4) Entrevista a l’(ex)alcalde de Maó i president de la Fundació Teatre Princial, Vicenç Tur, a la pàgina digital  operaXXI.com.

La tradició i la força del teatre a Menorca (I)



 Menorca, des de fa molt temps, s’ha avessat a l’entorn del teatre. Hi ha una tradició més que constatable. De fa poc temps l’activitat cultural, pròpia i aliena, ha revifat a la nostra illa. Diversos programes culturals han afavorit l’embranzida de les arts escèniques (teatre, dansa, balls, etc), la música i la pintura, en la que, lògicament, s’hi ajeu de ple l’art dramàtic. Però aquesta revifalla no és res nou de principi de segle XXI, tot i que sí és cert que n’és benvinguda.

Últimament l’oferta teatral satisafà una societat que es manifesta ansiosa i participativa, tant des de dalt l’escenari com a la platea; productors i espectadors. Les ganes de fer, oferir i presenciar teatre agombolen ara un nou auge que reactiva el sector i que rendabilitza els espais establerts per a l’ocasió. L’inici d’aquest segle posa de manifest que la tradició dramàtica menorquina es recupera i reconsolida i es torna a projectar després d’un llarg segle de constant expressió dramatúrgica.



Teatre Principal de Maó - Foto: Jordi Escandell



Sòlida tradició

Si ens remetem a 1829, quan fou (re)construït el Teatre Principal de Maó, i dècades després, amb el Circ Maonès (1864) i el Teatre des Born de Ciutadella (1875), tindrem un extens període per parlar d’aquest gènere divers i polièdric. Serà a partir de la segona meitat del segle XIX quan Menorca s’aferra a l’art escènic. A les acaballes de l’esmentada centúria neixen també els espais del Teatre Casino 17 de Gener de Ciutadella (1890) i Circ Colón de Maó (1892), però també s’ubiquen a poblacions més petites com el Casino Republicà de Ferreries, el Casino del Centre des Mercadal o el Centre de La Esperanza des Castell. L’entrada del segle XX consolida l’activitat dramàtica amb nous equipaments teatrals. La primera meitat d’aquest segle apareixen el Teatre Salesià (1901) de Ciutadella, el Teatre Monàrquic des Castell, el Teatre de l’Esmeralda també des Castell (1910), el Nou Teatre de Sant Lluís (1911), l’Ateneu de Villacarlos (1912), el Teatre de Sant Miquel de Ciutadella (1921), el Centre de Cultura des Castell (1933), la Sala Augusta de Maó (1947) i l’Obra Atlètica Recreativa (OAR) de Ciutadella (1958), regentada aleshores per Acció Catòlica i ara ja desapareguda.

Tota aquesta nova xerxa de teatres i auditoris comporta el naixement de moltíssims grups i companyies teatrals -o viceversa- que irrompen amb força i que concorden, lògicament, amb la creació dels nous espais escènics esmentats, els quals donen per a un estudi molt més extens. La segona meitat del segle XX el teatre menorquí manté un sà comportament, amb refundacions de companyies i formació de nous grups escènics; reformes i rehabilitacions d’antics escenaris; publicacions de teatre, alhora que destaquen autors, directors i actors de diversa formació i procedència (1).

Si en l’actualitat el Teatre Principal de Maó, (amb prop de 900 localitats) és el teatre d’òpera més antic de l’Estat espanyol, ens cal afirmar que parlam d’una tradició que està ben arrelada a la nostra illa, tot i els matisos que s’hi puguin precisar. Parlam d’una base social insular que ha heretat, en el seu conjunt, molts més de 100 anys de tradició teatral.

(1) “Estudis sobre el Teatre Català al segle XX", pàgs. 121-125,  d’Antoni Vidal. Biblioteca Miquel dels Sants Oliver. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.



Moviment Actiu Ciutadellenc

El MAC, Moviment Actiu Ciutadellenc, és una plataforma sociocultural nascuda aquest mateix estiu a Ciutadella amb la finalitat de dur a terme activitats organitzatives i participatives entorn als esdeveniments actuals que viu la societat ciutadellenca.

Presentada el passat mes de juliol, va situar un dels actes centrals d’aquest estiu el passat cap de setmana amb unes quantes activitats que van engrescar una notable resposta de gent. Un vespre de música amb grups i cantants menorquins; la presentació de la Plataforma Can Saura Cultural, amb l’interès de recuperar el projecte cultural d’aquest edifici del nucli antic, l’acte del qual es va fer a la Casa de Cultura; el festival poètic Versemblants duit a terme al pati del Covent de Santa Clara; i, per tancar el cap de setmana del MAC, un exquisit glosat al Claustre del Seminari.

 

La diversitat de les actuacions ens mostren l’abast de les seues iniciatives i la plena obertura a la societat. L’entitat parteix d’un posicionament clar vers la cultura i la importància dels seus entorns -cabdals per al seu normal desenvolupament- tot i que resta oberta a la participació ciutadana per ampliar propostes i iniciatives. És cert que actes poètics o sessions de glosat en podem veure més d’una durant l’estiu, però l’encert d’aquesta plataforma és el seu compromís i actitud davant una situació sociocultural ferida per l’excusa de la crisi i la debilitada economia. Un fet que s’empra per dilapidar un model cultural bastit durant anys i que ara, rere la precarietat econòmica, es pretén desfer per anar substituint aquesta empremta pròpia que ens ha indentificat.

D’aquí que la creació de la Plataforma Can Saura Cultural pretengui ser un espai on posar de relleu la necessitat de reacció que precisa la nostra societat i la conveniència d’oposar-nos al silenci i al cofoisme davant decisions que han de perjudicar el futur sociocultural i també –cal dir-ho- econòmic. La Cultura i el Patrimoni l’hem de saber entendre com un motor de recursos per una millor renda, diferenciador i/o complementari de l’actual model. I el fet de voler ubicar a l’edifici de Can Saura les instàncies judicials de Ciutadella ens hauria de fer recapacitar perquè aquesta iniciativa municipal no és altra cosa que l’excusa pecuniària per seguir malmetent l’acció cultural i, per tant, restar l’opció de poder fer créixer una estructura que, a més de satisfer les aspiracions dels ciutadellencs i ciutadellenques, ha de ser també una oferta atractiva que incentivi el turisme cultural al centre històric de la ciutat.

La Casa de Cultura s’omplí per escoltar les idees d’aquest grup de joves preocupats pels esdeveniments actuals de ca nostra, de Ciutadella. I açò em va satisfer moltíssim perquè davant la imatge depressiva a que ens acostumen els governants amb les seues decisions, entenc que s’obre un llumet per seguir treballant i perquè no ens esborrin la nostra forma d’entendre la vida i la nostra forma de ser com a poble, un poble sempre vitenc en expressió cultural.

Molts ànims a aquest col·lectiu de joves! I vet aquí la meua enhorabona.

Juliol de "Terra cremada"

Sempre diuen que la Festa de Sant Joan enceta l’estiu i, d’aquelles festes passades, sembla que ha transcorregut molt temps. D’ençà d’aquells cavalls endiumenjats pels carrerons antics de Ciutadella ha passat poc més d’un mes. Ja tenim un juliol més, o un manco, depèn. Tot és relatiu, com també ho és la forma com volem culpar les decisions preses sobre l’actualitat recent. Fins i tot pens que la indignació que provoca la crítica situació social, econòmica i política fa que moltes persones s’expressin de forma irada i instantània davant els fets. La gent està ‘cremada’ i, a més, sembla que el foc ferotge de les marines s’està convertint en un tòpic estival.

El brutal incendi d’Andratx fa mal al cor i, de pas, aquest dolor és rematat amb la informació dels incendis provocats (diuen) a Menorca. El cantant ciutadellenc, Cris Juanico, ho ha expressat avui a les xarxes socials amb una frase curta, però de missatge pregon: “si crema sa terra, me crem jo”. És inevitable no patir en veure com un territori fràgil i limitat, com el menorquí o el mallorquí, es faci cendres pel deliri malaltís de la piromania. O bé també podria ser pel fet incívic de no saber ser responsable i caut en llocs i zones susceptibles d’esdevenir catàstrofe de gran abast i que poden malmetre el tan necessitat medi ambient, el qual sempre hem de respectar sense cap tipus de condició. I és que nosaltres som part dels ecosistemes. En som indefugibles. A més dels ‘malalts del foc’, també és fa necessària revisar la negligència amb la que algunes persones campen pels boscos, però també, i de forma rigorosa,  el presumpte negligir de les autoritats polítiques.

Els retalls de personal que ha sofert l’Administració pública de les illes és un fet que cal ser considerat i debatut; criticat des de l’esfera política, però també des la mateixa societat civil. I tant! Pagam impostos per ser servits justament. Però en açò de jugar a fer ‘festerets’ per les marines verges del nostre territori cal cercar els culpables entre els autors, en primer lloc, i si cal, llavors, en les mesures de seguretat i control administratius perquè la prevenció i/o extinció del foc desbordat siguin ràpides, adequades i eficients. N’hi ha que ja culpen el Govern de la propagació dels focs. I no hi tenc res a dir si ho fan amb arguments prou sòlids. El que no cal és que les autoritats institucionals esquivin responsabilitats i mentesquin, o diguin pardalades fora mida. No serveix absolutament per res aquesta actitud prepotent.

S’haurà de discernir si les mesures i personal destinat als boscos i marines de les illes són suficients. Pens que són molt millorables. Però açò xoca amb el fet que el Govern sí disposa de prou personal per controlar les activitats artístiques i musicals estiuenques produïdes al carrer durant aquest estiu. Que alguns inspectors interrompin les actuacions per demanar documents d’identitat als músics actors i demanar-los la documentació legal de les seves empreses, surt de la que hauria de ser un lògica política d’eficiència. Fins i tot treballen en horari nocturn! Hores extres? Què pretenen aquests ‘controladors-comissaris’ governamentals? Segueixen vexant la Cultura que ens alegra les xafogoses nits dels nostres estius? Potser si fossin destinats a vigilar diversos indrets de les zones boscoses d’aquestes illes farien un millor servei a la ciutadania, i no a encalçar els qui, quasi per gust, fan música per les places. Per al Govern, “hi ha bojos que atempten contra el patrimoni”. El president balear demana “col·laboració ciutadana per prevenir incendis” i també “mà dura contra aquests piròmans”. Però segueix enviant “comissaris-inspectors” per seguir ‘cremant’ la cultura i iniciatives pròpies de cada poble i de la seua gent.

Jo pens que cal deixar florir la Cultura i preservar millor el territori. Ells, els del Govern vull dir, ho entenen ben al revés. Talment els otomans del segle XVI, que destruïen pobles i cultures amb l’anomenada “Terra cremada”. I totes aquestes coses, em creguin, no fan que l’estiu em véngui feliç i relaxat, com ho són les ones fràgils que pentinen l’arena blanca.

Ara veurem com ve l’agost!