Teatre des Born: “Eppur si muove”, però…

Havien avançat, des de dalt la Sala, que aquest estiu serien recepcionades les obres de reforma del Teatre des Born per part del Ministeri de Foment i, seguidament, lliurat l’edifici a l’Ajuntament. Bé, tot apunta que aquesta data ja està marcada. Serà el proper 23 de setembre. És, sens dubte, una bona notícia. Deien també (i diuen encara) que el Govern havia garantit 400.000 euros per a l’equipament. A més, el Consell també s’ha mullat i ha compromès 200.000 euros més per a vestir-lo, si més no, dignament. És, de moment, la paraula donada i cal que es concreti sobre pressupostos i documents institucionals.

Eppur si mouve, sembla. Tanmateix cal encara perfilar moltes més coses entorn a la que serà la reobertura d’aquesta important plaça cultural a Ciutadella. Fins ara, des de l’Ajuntament, ben poca cosa havien dit i explicat sobre el futur Teatre des Born. Esperem que a partir d’ara ens expliquin als ciutadans tot el procediment; les passes que es van donant i quin serà el pla d’acció i funcionament. Tampoc l’Ajuntament no s’ha definit sobre el model de gestió: si públic al cent per cent; si una fórmula mixta o amb intervenció privada o bé altres iniciatives que s’hi podrien encabir. Si que se m’ha filtrat que en una reunió amb entitats i agents culturals de la ciutat, aquests han reclamat que sigui de gestió pública íntegra. Seria el que pertoca en una reforma de pressupost públic i titularitat municipal. Però em resta veure els moviements de tot plegat per creure que serà tot un èxit i un projecte cultural de garantia i de futur. Ho dic perquè en no saber com s’estructura el funcionament ni la dotació econòmica que l’Ajuntament hi vol (o hi pot) destinar em crea aquesta incògnita.

Fotografia d'Antoni Barber

Alhora, ha de ser també important i necessària la reestructuració de la cultura a Ciutadella des d’una visió prou global. Ja és sabut de la inestimable dedicació en activitats de grups, col·lectius i entitats de tota mena; però es fa imprescindible un ens que sigui operatiu, coordinador, impulsor i capaç d’acollir totes les sensibilitats culturals existents; públiques i privades, amateurs i professionals. I aquest ens es podria desplegar-se al si de la Fundació Ciutadella Cultura, que s’ha de reactivar. No tan sols per donar veus a les parts, sinó per regular amb encert els usos culturals de tota la ciutat; de proporcionar i rendibilitzar els espais públics i també per voler dinamitzar els llocs priviats dedicats a una cultura oberta i per a tothom. Tot plegat és molt més que parlar de la imminent obertura del Teatre des Born. Perquè aquest fet tot sol no resoldrà tot l’entremat cultural existent. Caldrà seguir argumentant que Can Saura, per exemple, ha de ser cultural i no judicial. Perquè Can Saura ple de cultura és una inversió que ajudarà moltíssim l’economia de Ciutadella i en concret la de nucli antic.

Però perquè la Fundació Ciutadella Cultura es convertesqui en aquest ens impulsor i referent del conjunt cultural, cal una dotació pressupostària important; ser un enllaç coordinador vàlid i amb una plantilla de personal adequada. I s’equivocarà qui pensi que la Cultura no pot tenir tanta inversió. I tant que l'ha de tenir! Invertir en Cultura no és un despesa, és un guany que cal considerar seriosament. Altres inversions no estan donant tan bon resultat. En canvi les associacions i la gent  reclama i consumeix cultura cada dia al carrer i a moltes sales. Comença a ser hora d’atendre-la amb la dignitat i estima que les entitats i persones diverses ens l’ofereixen. Hi guanyarem tots. I molt. Ciutadella pot ser un referent, una nova forma de créixer i una plaça diferent que contenti a autòctons i visitants.

Bep Joan Casasnovas

Setmanari El iris – 19 setembre 2014

L’alè de les cendres, el bleix del dolor, el sospir de la memòria

Obertura

  Democràcia? Vam suposar que havia de ser una democràcia regeneradora d’una fosca etapa històrica que enfrontà l’Estat en una guerra fratricida. Una revolta terrorista. Un cop d’Estat a l’estat democràtic.  A la voluntat de les urnes. La transició, en part, una estafa. No ha tancat la ferida. Encara regalima sang del 36. I silencis. La transició no ha fus el franquisme. Existeix encara. El dolor també.

2014

  L’escriptora Maite Salord desgrana una colpidora història d’una família que va perdre molt més que una guerra. D’una societat que no ha recuperat el camí. Encara duu el feix. El feix del feixisme. Un recorregut elegíac que entra a la ment, a la carn. L’autora fa surar els moments de cada situació en una justa mesura i que fa gravitar sobre tres pilars, ideats perquè la novel·la no balli desencaixada. Una veu narrativa que exposa la duresa dels fets. La injustícia i el desfici escolats a cada racó de la casa i dels carrers, en llurs cors, reblanits i enfortits alhora. Les gelors dels hiverns, els inferns dels estius. La tardor és un simple trànsit; les primaveres no van existir. Tragèdia infinita. Robar-te la vida és molt més dur que perdre una guerra.

  
  A pesar que en les dues o tres primeres Vibracions la lectura pugui  semblar feixuga i de ritme vertiginós i ofegador, l’autora aconsegueix ficar-te entre els alens compassats de la veu en primera persona de na Dèlia. Des del cementeri. El tedi inicial va desapareixent proporcionalment a la veu que posa la filla del barber de Son Espanyolet en cada Vibració, dins el silenci de la cripta. Maite Salord et marca un camí d’una lectura del que no en pots defugir. Del que no en vols sortir. I vols davallar a la cripta, voluntari, per escoltar el relat post-mortem de la filla d’en Joan Escandell, aquell home fort, convençut i fidel a tot. Entre ells, una distància emmudida. Però saps que el silenci a les escales de la cripta té veu. I perquè l’oblit és traïció. La mort havia de recompondre les vides no viscudes a Son Espanyolet de Palma. Vols ser el fosser per sentir, de na Dèlia, el testimoni de les seues paraules massa temps callades.

  Els documents històrics són un rerefons en blanc i negre amb veu nasal que recorden els NO-DO dels diumenges en els cinemes de la infància, però que et porten a aquells jocs de barbàries que van sotmetre mitja Espanya, per desgràcia de molts. De massa. Bans d’ignomínia.

El País – 21 juliol de 2014

Barberá mantendrá los honores a 20 personajes franquistas de momento.

  Valencia mantendrá en su cuadro de honores municipal a una veintena de personajes del franquismo. 36 años después de la llegada de la democracia a España, la capital mantiene como alcalde honorario a Adolfo Rincón de Arellano, exalcalde de la capital y figura fundamental en la exaltación de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión efectuada por la Dictadura franquista. (…) El propio dictador Francisco Franco y su presidente del Gobierno Luis Carrero Blanco siguen teniendo las medallas de oro de la ciudad.

Vibració

  Voltar durant més de 20 anys per escriure una dolorosa i trista història familiar novel·lada no ha de ser fàcil. Gens. L’escriptura és un plaer. Aquesta podria ser una tortura. També un acte d’amor. Molt d’amor. Immens. Com el que transmeten els personatges de la pròpia novel·la. Empatia. Pura. Un llenguatge pulcre. Net. Fi. Dur. Endolat. Que poetitza les imatges. I també les esfereeix. Fa parlar els silencis. L’oblit, mai. Les cendres alenen. Encara. El bleix del dolor, també. La derrota de la justícia. La victòria de l’amor. El sospir de la memòria. Gràcies. Maite Salord i Ripoll. Extraordinària. Novel·la. Escriu. Sempre.

Bep Joan Casasnovas

Publicat a El Iris - 29 agost 2014