L’alè de les cendres, el bleix del dolor, el sospir de la memòria

Obertura

  Democràcia? Vam suposar que havia de ser una democràcia regeneradora d’una fosca etapa històrica que enfrontà l’Estat en una guerra fratricida. Una revolta terrorista. Un cop d’Estat a l’estat democràtic.  A la voluntat de les urnes. La transició, en part, una estafa. No ha tancat la ferida. Encara regalima sang del 36. I silencis. La transició no ha fus el franquisme. Existeix encara. El dolor també.

2014

  L’escriptora Maite Salord desgrana una colpidora història d’una família que va perdre molt més que una guerra. D’una societat que no ha recuperat el camí. Encara duu el feix. El feix del feixisme. Un recorregut elegíac que entra a la ment, a la carn. L’autora fa surar els moments de cada situació en una justa mesura i que fa gravitar sobre tres pilars, ideats perquè la novel·la no balli desencaixada. Una veu narrativa que exposa la duresa dels fets. La injustícia i el desfici escolats a cada racó de la casa i dels carrers, en llurs cors, reblanits i enfortits alhora. Les gelors dels hiverns, els inferns dels estius. La tardor és un simple trànsit; les primaveres no van existir. Tragèdia infinita. Robar-te la vida és molt més dur que perdre una guerra.

  
  A pesar que en les dues o tres primeres Vibracions la lectura pugui  semblar feixuga i de ritme vertiginós i ofegador, l’autora aconsegueix ficar-te entre els alens compassats de la veu en primera persona de na Dèlia. Des del cementeri. El tedi inicial va desapareixent proporcionalment a la veu que posa la filla del barber de Son Espanyolet en cada Vibració, dins el silenci de la cripta. Maite Salord et marca un camí d’una lectura del que no en pots defugir. Del que no en vols sortir. I vols davallar a la cripta, voluntari, per escoltar el relat post-mortem de la filla d’en Joan Escandell, aquell home fort, convençut i fidel a tot. Entre ells, una distància emmudida. Però saps que el silenci a les escales de la cripta té veu. I perquè l’oblit és traïció. La mort havia de recompondre les vides no viscudes a Son Espanyolet de Palma. Vols ser el fosser per sentir, de na Dèlia, el testimoni de les seues paraules massa temps callades.

  Els documents històrics són un rerefons en blanc i negre amb veu nasal que recorden els NO-DO dels diumenges en els cinemes de la infància, però que et porten a aquells jocs de barbàries que van sotmetre mitja Espanya, per desgràcia de molts. De massa. Bans d’ignomínia.

El País – 21 juliol de 2014

Barberá mantendrá los honores a 20 personajes franquistas de momento.

  Valencia mantendrá en su cuadro de honores municipal a una veintena de personajes del franquismo. 36 años después de la llegada de la democracia a España, la capital mantiene como alcalde honorario a Adolfo Rincón de Arellano, exalcalde de la capital y figura fundamental en la exaltación de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión efectuada por la Dictadura franquista. (…) El propio dictador Francisco Franco y su presidente del Gobierno Luis Carrero Blanco siguen teniendo las medallas de oro de la ciudad.

Vibració

  Voltar durant més de 20 anys per escriure una dolorosa i trista història familiar novel·lada no ha de ser fàcil. Gens. L’escriptura és un plaer. Aquesta podria ser una tortura. També un acte d’amor. Molt d’amor. Immens. Com el que transmeten els personatges de la pròpia novel·la. Empatia. Pura. Un llenguatge pulcre. Net. Fi. Dur. Endolat. Que poetitza les imatges. I també les esfereeix. Fa parlar els silencis. L’oblit, mai. Les cendres alenen. Encara. El bleix del dolor, també. La derrota de la justícia. La victòria de l’amor. El sospir de la memòria. Gràcies. Maite Salord i Ripoll. Extraordinària. Novel·la. Escriu. Sempre.

Bep Joan Casasnovas

Publicat a El Iris - 29 agost 2014