Malament va aquella
comunitat, territori, nació, país o estat que obvia els seus intel·lectuals,
científics i acadèmics que vetlen pel progrés social, cultural, educatiu i
econòmic. Segurament, com ja ha demostrat la història, la gent d’una comunitat
que dóna l’esquena a funcions tan raonables i cultes, restarà condemnada a
patir un retrocés constatable. I exemples n’hi ha a betzef.
Però al marge d’aquestes
premises (que les societats modernes tenen clar), el pitjor és que els
continguts de baixa vilesa arguïts, a més d’encaminar-se contra el coneixement
científic, pretenen la supressió de l’idioma propi, esborrar la pertinença i
enterrar la història. I açò té un nom: etnocidi; o sigui, l’extinció d’una
cultura. I dins el marc d’aquesta estratègia, que sempre han utilitzat els
governs repressors, més indignant és que s’empri la tergiversació de les obres
científiques o acadèmiques que han permès l’evolució i cohesió de les societats
pacífiques i civilitzades.
Els qui ara s’erigeixen
en promotors de les variants insulars de la llengua catalana saben perfectament
(bé, potser alguns no ho sàpiguen encara) que la croada per protegir i promoure
el menorquí té de tot manco finalitat lingüística. Allò que diuen “defensar” ja
fa moltes dècades que està establert. I, a més, fa anys que els escriptors, centres
de divulgació científica, entitats culturals i organismes diversos utilitzen
aquesta forma variant que, sense deixar de ser una modalitat característica i pròpia
de les Illes Balears, funciona amb un codi escrit unificador, estàndard i
normatiu, que permet la convivència respectuosa dins el marc de la llengua
comuna, la catalana. El paraestàndard balear existeix, com també
existeix al País Valencià.
Amb l’excusa de rompre
aquest consens acadèmic, aconseguit fa prop d’un segle, i amb la intenció de
reduir el prestigi lingüístic i secular de l’idioma propi, que alguns grupuscles
acientífics vulguin, ara, imposar l’article salat en l’escriptura i comunicació
formals (quan mai, durant els set segles d’història literària i administrativa
d’aquestes illes, ha estat així, ni cap organisme científic ho avala) té un
altre objectiu clar i molt allunyat de finalitats lingüístiques revisores.
Emprar el nom i l’obra
de Francesc de Borja Moll per justificar les barbaritats que es proposen és
insultar la trajectòria de l’il·lustre filòleg ciutadellenc, l’obra magna del
qual ha estat reconeguda a nivell internacional; mentre que la proposta del
grupuscle indocumentat (i dels governants que l’empren de titella) no té ni el
més mínim suport de la Universitat que tenen al seu costat. Tanmateix, el propi
Francesc de Borja Moll té prou explicat quan i com s’ha d’emprar l’article
salat. Caldria llegir-lo a fons.
No el volem perdre, a l’article
salat, clar. Durant més de 700 anys no l’hem perdut, tot i haver utilitzat
l’article literari en l’escriptura. Per què l’hauríem de perdre ara? Quina por
hi ha? Pensau: quina deu ser la raó d’aquest despropòsit?
Bep Joan Casasnovas Mascaró
Setmanari El Iris - 25 abril 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada