Resiliència

“Resiliència” és una paraula poc habitual i poc comú en la parla quotidiana. Té un parell o tres de significats. És la resistència dels sòlids davant un forta topada; és també la capacitat de regeneració, o de tornar al seu estat natural, d’un ecosistema que s’ha vist alterat per determinades interferències. En psicologia seria la capacitat que tenim els individus per a fer front a una situació adversa.

Mirau idò, si en té de significat avui dia aquesta paraula. Una societat que viu angoixada per les sacsades constants a què es veu sotmesa, fruit de les polítiques espremedores, necessita una bona dosi de resiliència. Ja em direu si no és difícil lluitar a diari contra retallades que ens duen a la desesperació. Les polítiques anti-socials han esdevingut una olla a pressió que qui sap quan pot rebentar. I és que hi ha molts sectors que viuen al límit d’aquest esclat. L’austeritat ha de ser una mesura d’ajust, però no d’ofegament. I ara, ens ofeguen de mala manera.

Alguns responsables polítics cerquen inversions milionàries que afecten el territori; a la vegada que es vanaglorien del 20è aniversari de Menorca Reserva de la Biosfera; una declaració de la que sembla que més d’un no s’ha llegit el contingut ni ha entès la seua finalitat. Volen ampliar carreteres amb macroprojectes de rotondes desproporcionades i amplien aparcaments de platges quan és més que sabut que la platja, objectiu de la visita, no ho és d’ampliable. També treuen fangs contaminats d’un port per llançar-los ben a prop de la costa, amb el que tot açò significa per una illa que vol viure del turisme, però que, alhora, es declara Reserva de la Biosfera. Tot plegat, és molt mal d’entendre. O no.

Potser seria bo que existís una gestió que maldàs de tractar millor els menorquins i menorquines; que no ens fes patir tant, que garantís millor l’educació, la sanitat i la cultura, que són, recordem-ho, tres de les línies vermelles que els governants han passat de llis fa temps i que no es volen adonar de les conseqüències presents i futures.

Per tant, amics i amigues; ja ho sabeu: resiliència mentre els responsables prioritzin les inversions de ciment en contra de les inversions del benestar de la ciutadania, que és el que ara fa falta i que per la qual cosa ja es reclama un canvi.

Esperant es bé, passam es mal; diu el nostre refranyer menorquí, i que ve a dir que l’esperança sempre ajuda. No defalliu, idò. I molta resiliència!