Ara fa tot just uns dies s'acomplien 6 anys de la publicació del llibre Replec. Poemes santjoaners. concretament va ser el dia 12 de juny de 2020. L'acte es va dur a terme a la llibreria VaDllibres i me'l presentà l'enyorat MestrAmic Joan F. López Casasnovas. Avui, publicaré aquí aquelles paraules que va dir sobre aquet poemari santjoaner. Un text inèdit que he guardat sempre amb estima i agraïment i que reproduesc en aquesta pàgina del meu blog.
Ho faig pel record a ell i per expressar la gratitud a qui tant m'ajudà i amb qui tant vam compartir, tant en el vessant poètic com en els moments santjoaners. També perquè ve Sant Joan i tot és alegria i enyorança. Aquí teniu el text de la, per a mi, magnífica presentació. Esper que també ho sigui per a vosaltres.
. . .
R E P L E C, de Josep Joan Casasnovas
(VaDllibres, 12 de juny de 2020)
Bon dia, benvingudes i benvinguts! Per fer aquesta presentació em sent honorat per uns quants motius. Primer, perquè he vist que l’autor d’aquest poemari n’encapçala el replec amb uns versos d’un amic, que vaig tenir, quan jo era jove, en Pere Xerxa (“Festa: /No endevinaré la teua durada; / sé que vius dins mi, immortal, si ho és l’ànima” ). No són d’un incunable, rara avis (però que encara es pot trobar a les llibreries, amb el títol de “Galops i glops”, un títol prou eloqüent de com entenia el meu jove amic la festa). En segon lloc, perquè la referència a la immortalitat de la festa, tan lligada a l’ànima humana, enguany patirà un moviment cordial de sístole, o sigui ‘contracció del cor’. Emperò que si aconseguim alternar aquest moment amb una diàstole, que dona impuls a la sang, encara haurem aconseguit més intensitat festiva. D’altra banda, ja sabeu que llegir un bon llibre és una acció revolucionària perquè, com deia l’editor italià Carlo Feltrinelli, “significa aïllar-se de tot el brogit que ens envolta”. Que no és poc. I ara en diré una tercera causa i és que, en aquesta collita arreplegada, jo també, coma a lector m’hi he sentit reconegut. Vull dir que n’he compartit imatges i sentiments. Anem a pams.
El sentit de la festa
Solemnitat religiosa o profana, celebració política o alegria de la vida privada, la festa ens parla sempre de la seva època. Festivitats on es barregen aspectes religiosos i profans, s’inscriuen dins un calendari agrari i litúrgic. Són festes tan populars com les del solstici d’hivern (cicle de dotze dies de Nadal, Cap d’Any a Reis), Carnaval, Pasqua, Cinquagesma, festes d’estiu que per Sant Joan comencen... Festes que, no sols permeten veure com es diverteix i s’esplaia la gent, sinó també la jerarquització que, cum-alre-no des de l’època medieval, ha estat instaurada (pel poder) i regeix les nostres vides. Temps de disbauxa col·lectiva, la festa revela les mentalitats de les classes socials, amb unes arrels que s’endinsen en ritus de fecunditat i pràctiques cerimonials que acompanyen els cicles de la natura: la roda de les estacions, que garanteix la subsistència dels individus gràcies a la fertilitat de la terra; moviment anual del sol, solc de la vida; fases de la lluna, que eren les primeres mesures del temps cronològic.
Periòdicament, els pobles d’arreu del món han manifestat –mitjançant ofrenes, àpats, danses, etc.- l’alegria pel retorn de la vegetació, do del cel, encara que Bolsonaro i els seus no s’ho creguin dia a dia devastant l’Amazònia. Si l’art rupestre de la prehistòria ja ho simbolitzava, què no faran, idò, els artistes actuals?
Davant el desbordament de vitalitat, que tota festa implica, no és estrany que molts visquem les d’enguany com un drama. Què dic? No: com una tragèdia. Per què així ens han castigat els déus? En què els haurem ofesos?
 |
| Dia de la presentació a VaDllibres, 12 de juny de 2020 |
Amb l’adjutori de la Sagrada Filologia
Una festa és, en sentit etimològic, una celebració. La paraula ens arriba de molt enfora: hi ha una real indoeuropea (1) DHES- que dona lloc a l’expressió de conceptes religiosos. D’aquí ve el mot grec que designa déu Zeus; i de qeos, teologia (‘doctrina sobre Déu, els déus o el diví’), apoteosi (‘acte d’elevar un mortal a la categoria dels deus i posar-lo entre ells; glorificació, exaltació’), entusiasme (‘exaltació de l’ànima sota inspiració divina’; ‘furor o arravatament de les sibil·les en el moment de pronunciar els seus oracles’). No afirmaré que en Bep Joan amb l’escriptura que avui presenta faci un tractat teològic, però sí que crec que se li escau els conceptes (religiosos?) d’entusiasme i d’apoteosi!
Si ara afegim a l’arrel DHES- el sufix –TO tenim l’adjectiu llatí festus, -a, -um, ‘festiu, -va’). I amb el sufix -YA surten paraules com el llatí feriae, cat. fira, originàriament ‘grans mercats celebrats en ocasió de les festes anuals’ (i quin gran mercat no és per a l’economia ciutadellenca els dies solsticials de festa!) i també ‘dies consagrats al repòs’ (ves per on el covid19 ens obliga a recuperar el sentit primitiu del mot!). I encara hi podem veure més: amb grau zero (desapareix la vocal radical *DH S- ) i sufix nasal –NO surt el llatí fanum‘temple, lloc consagrat’, i d’aquí paraules nostres com profà (‘que està davant el temple o defora d’ell’) i fanàtic (‘inspirat per un furor diví, exaltat’. I pensem que exaltar és: 1. Elevar algú en rang, dignitat, poder, etc. 2. Elevar (un sentiment) a un alt grau d’intensitat. 3. Enfervorir-se, deixar-se endur per una passió.
Per tant, i basant-nos en aquesta filologia, podríem posar fi ja a aquesta presentació i concloure que l’autor d’aquest text, arravatat per una noble passió, exaltat per la festa (però sense perdre’n distància crítica: no cal ser-ne cap fanàtic), ell també l’ha exaltada en els seus dies firats, és a dir, la nostra gran Diada santjoanera, i, empès per la inspiració divina, que comunica entusiasme, n’ha escrita una... apoteosi!
No és res de nou. No hi manquen antecedents, com l’estudi antropològic de Fernando Ortiz (2), els treballs històrics de Rafael Oleo i Quadrado (3) i de Josep Pons Lluch (Bep Padet) (4), els sociològics d’Eduard Delgado, Ignasi Mascaró (5), de Jaume Mascaró Pons o d’Amadeu Corbera (6), i l’estol de creació literària santjoanera (des de Foc i Fum de Joan Benejam (7), o Àngel Ruiz i Pablo (8), passant per Fernando Martí (9), Antoni Mesquida (10), Domingo Marquès (11)... fins arribar als moderns Pau Faner (12), Antoni Deig, Gustau Juan, Anna Maria Ticoulat, Maite Salord (13), Antoni Taltavull, Antoni Català (14), Llorenç Ferrer (15), Pere Xerxa (16) i totes les poetesses i els poetes de la postal de cada any (17). De qualque manera i en certa manera, tots hauran begut l’aigua màgica asserenada de l’alba del Sol victoriós al Llibre de les Set Sivelles, on els arcans del poble són guardats, conservats i venerats.
Anem: què vull dir? Idò que la festa de sant Joan ha fet córrer molta tinta...
Antecedents del “Replec”
Corria l’any 93 del segle passat i érem a Ciutadella, dia 17 de febrer, que aquell any queia en dimecres, per més senyes. Llavors, exercint una litúrgia semblant a la que feim avui, presentava un llibre editat ja dins la segona etapa de la col·lecció Xibau, sota els auspicis de l’IME. S’hi reunien dos poemaris -"Tannkas de caragols" i "Crepuscles d'atzur", de Josep Joan Casasnovas i de Llorenç Ferrer, respectivament, dos joves que havien guanyat ex aequo el premi de la Biennal de Sant Joan, modalitat Literatura, l'any 1992. I si els meus apunts no em fallen hi deia:
Qui no cregui en el poder màgic de les paraules, dirà tal vegada: -És la festa i els seus ingredients que han creat la poesia. El verb s'ha fet carn i la carn ha vibrat de vida en poemes festius, i han sortit els caragols a passejar per les tanques -tannkas en crepuscles d'atzur –deia llavors. I em referia a aquells dos joves, amb qui compartia aquella idea de la poesia.
Per açò, quan vaig publicar el meu poemari Caragol dels Jorns, vaig voler que fos en Bep Joan qui me’l presentàs aquí mateix, era el dijous 5 de juny de 2014 (fa sis anys i quasi coincidim per una setmana!)
I qui cregui, també, que la missió de la poesia és d'establir relacions no percebudes anteriorment entre les coses (18) coneixerà a través dels versos que ara tenim a les mans més perspectives inèdites, visions sorprenents i caires enlluernadors de la Festa del Poble. Diuen els entesos que, d'aquesta manera, i malgrat les innovacions, la poesia ens continua parlant des del passat mític de l'espècie, on s’encaixa l’emoció, una emotivitat expressada en paraules, que la perfilen i la defineixen, tal com volia Fernando PESSOA en dir que el ritme, la rima i l'estrofa són la projecció d'aquest perfil humà, l'afirmació de la idea mitjançant l'emoció, la qual, si la idea no la perfilàs, no hi hauria art i perdria la pròpia capacitat expressiva (19).
Subscric encara avui aquelles paraules. I entenc també que ahir com avui el rerefons, el marc, el relleu, el paisatge i els elements simbòlics d'aquesta mena de poemaris són -calia dir-ho?- els de les festes de Sant Joan de Ciutadella, i convé conèixer-ne el codi per entendre el missatge vital i artístic que transmeten al lector: cavalls, "somereta", "caragols"; es Born, Santa Clara, es Pla, l'ermita de Sant Joan de Missa, ses Voltes; avellanes, fabiol, focs, beguda, etc. Tot d’elements propers, locals, minúsculs... No debades, el poeta Robert Lowell estava plenament convençut que el destí particular del poeta anava inextricablement unit al destí de la col·lectivitat i no es podia entendre l’un sense l’altre.
I com que els qui som aquí devem saber perfectament aquest codi i diccionari santjoaner ciutadellenc, anem a l'altre. I l'altre és el que es polaritza en el binomi Terra-Poble, arrebossat en el joc temporal: l'entropia del pas del temps, que ens fa tornar vells, que destrueix les coses (entropia) i que ens confronta (ni que sigui idealment) a la intemporalitat d’allò que se creu permanent i que deu habitar les sales de les efemèrides, o sigui, dels esdeveniments notables. Les efemèrides eren, per als antics, el conjunt de taules que els indicaven les diferents posicions que ocupen cada dia en el firmament determinats astres durant un interval de temps, que sol ésser d’un any. Esperem, idò, que el Sant Joan de 2020 no sigui una efemèride a celebrar, sinó que l’any que ve puguem dir-ne: d’aquell dia en farà un any i passem full!
Amb tot i amb açò, les Diades, dates assenyalades dins el cicle anual, confirmen l'essencial humà, renoven les edats primigènies i enforteixen l'esperit des del ritual de cada solstici estiuenc. Així es diu que el "Caragol d'es Born" enceta (='inaugura','obre') una festa que ens duu el foc (no debades dels focs de Sant Joan en deim "festers"), l'estiu, la llum..., la Vida. I a la Vida és a allò que es ret culte i es venera en la seva continuïtat essencial, exultant. No cal idealitzar-ho: darrere la festa hi ha també, ni més ni menys, la condició humana.
Sa convidada
A Festa ens convides, idò, amic Cavaller de mots, a un castell de focs artificials brillants amb pólvora de paraules de la nostra llengua, que s’aixequen en l’aire i omplen de llum i color la nit més curta de l’any. Paraules arrebossades en la pols de l’arena i la suor; que ballen per les places al so de la música i saluden les façanes de la Història..., com has escrit al poema introductori. A un altre pàgina llegim el que “repiques”:
Quan la plaça emmudeix
jo sent renou dins l’ànima.
I mentre els equins dansen
el meu cor escriu versos.
(Repic, 21)
Surten poemes que neixen de la intimitat: de records, d’anhels i de vivències experimentades en aquests dies màgics i desborden de vitalitat, que vols compartir i comparteixes. És clar, ja és sabut, la festa és “joc on tothom guanya” (18).
Ho fas amb un REPLEC de prop de 50 poemes, que s’estructura així: 0) Un poema introductori: Cavaller de mots, que, com acab de dir, convida a fer el recorregut a cavall dels seus versos. 1) Hi segueix un grup de 23 poemes més sota el títol de CAPADETES. 2) L’agrupació següent, de 15, duu el títol de FESTÀNIMA, que vol esser una mena d’acrònim, però es queda en simple composició/fusió dels dos mots transparents festa i ànima. 3) Finalment, el tercer grup, ENYORANCES, n’afegeix 8 més, sumant 47 poemes, de diferent volada. De la brevetat del que just he esmentat a l’abast del titulat Basarda apocalíptica (55-57), una mena de “Cant de la Sibil·la” anunciador de tot de catàstrofes i desgràcies que cauran damunt del poble que, endut per caragirats i malànimes, oblida i traeix les seues pròpies arrels i escup la seua pròpia saliva. Versos irònics, aspres, una denúncia contra la deixadesa, el menfotisme i la decadència cultural de la nostra societat.
Òbviament, la temàtica del llibre és molt marcada: la festa, la de Santjoan de Ciutadella, clar. Però s’equivocarà qui es pensi que tot va d’allò mateix. Darrere cada poema, podem descobrir-hi elements essencials de la poesia de tots els temps: la contingència (allò que pot ser o no ser), la immanència (allò que és interior a un esser o a una acció) (20), la llibertat i el determinisme (21), l’evocació històrica (22), la immortalitat de l’ànima i la brevetat de la vida (23), la saviesa autèntica, l’amor i l’amistat, el sentit del dolor i l’elegia, la tendresam (24), la ira (25), la pregària (26)...
També enlluernen els llampecs d’intuïció breument expressades; per exemple, en el moment en què el cavaller entra en la qualcada (Glatiments, 14). I és que qualsevol moment de la festa, un objecte, un gest, l’inesperat, pot ser sotmès a un procés d’artització o formalització artística perquè tot hi està carregat de sentit (27). Només cal saber-ho judicar / veure / entendre.
En un món que es caracteritza per la seva mutabilitat, per la rapidesa dels canvis, el poeta cerca i vol trobar en la festa allò immutable, que no canvia, arrels centenàries que ens asseguren (ho diré encara que no agradi gaire als amics ‘moderns cosmopolites’) una identitat (28).
Pels carrers (medievals?), enmig d’un “caragol”, hom pot retrobar-hi aquell amor d’en primer que farà encara glatir el cor malgrat el temps que ha transcorregut. La felicitat, eufòria efímera, mostra la brevetat de l’experiència plaent i festiva: d'ací que hom vulgui retardar el pas de sa somereta, perquè no s’acabi el seguici de cavalls (sa Qualcada) que ella/ell guia (sa pobra bístia somereta és un ase!), i que, en voltar els caragols, marca el transcurs de la festa ("Estel i guia; /muntura de fabiol,/ espai d’horari i petja”(29)"). Vana esperança, vet-ho aquí!
I, quan tot ha passat, “l’endemà de la festiva tempesta” –post festum, pestum-, recorrent-ne l’escenari, ja buit, on sembla ressonar encara la bullanga de just fa unes hores, “camina un cos d’ànima fusa / que ha tingut un somni estrany” (Amb aquests dos versos s’acaba el llibre).
Agonitza el so d'un fabiol tremolós (no serà que és l'ànima nostra allò que tremola o vibra?), i silents, despertam. Tot ha estat, doncs, un somni? (30). Benvingut el somni, si en ell i dins d’ell es manifesta la solidaritat dels pobles antics de la Mediterrània, que convivim, diversos, en una llar única. Quan ha passat l’esclat festiu, idò, tot semblarà un somni. Com la Vida mateixa! (31).
Abans de donar pas a la veu del poeta, dues o tres qüestions “tècniques”.
El lèxic
L’específic de la festa té els seus propis codis, la qual cosa pot induir a equívocs per a un lector profà:replec, capadeta, caragol, qualcada, buldrafa, esquerpa, guindola, etc. [vid. Termcat].
L’ “obligat” per mor de l’art del constructo poètic (ritme, còmput sil·làbic, rima...) es fa present; per exemple, el mot resclum (rima amb llum; aquí diríem “resclús” (32). Mots de gran precisió: inconcús (‘ferm, sens dubte ni contradicció’, 32); gatzara (‘cridòria, brogit, amb què una colla de gent manifesta la seva alegria’, 15); alarit (‘crit molt fort, crit de guerra’, Corser –cavall que servia als tornejos i en les batalles-, 37); panegíric(‘discurs de caràcter persuasiu i encomiàstic en lloança d’una persona il·lustre, d’una ciutat o d’una institució de renom’, 37); fideïcomís (disposició segons la qual una persona en testament o en capítols matrimonials, deixa tots els seus béns o una part a una altra persona amb l’encàrrec de conservar-los i transmetre’ls a un tercer’, Cavalloti, 32); muntura (‘bèstia sobre la qual hom cavalca’), 31 Bístia somera). De vegades guaita un clic de llenguatge infantil (“Serra mimerra que és festa d’aram / i farem rotlo-rotlo, sant Miquel, / que cada estiu sempre té un sant Joan” (33).
Val a dir que el DIEC no recull altre sentit per al mot replec, com a derivat postverbal que és del verb replegar, que el de plec doblat o també sinuositat del terreny. Haurà de ser el DCVB que, en una segona accepció entri el sentit d’ ‘acció i efecte de replegar, de reunir’. Per cert que el toc de replec era un toc de campana que es feia per arreplegar la gent que havia d'anar a un enterrament (Men.) Però no ens posem trists. En Xec Riudavets n’ha espigolat el significat com toca.
-Replec m.1 En les festes eqüestres de Menorca, fet d’anar arreplegant caixers i cavallers per completar la qualcada. Es fabioler fa es toc de replec .2 En les setmanes anteriors a les dites festes, fet d’arreplegar-se els genets amb llurs cavalls per tal d’acostumar-los al trull de la gent i dels altres cavalls. Ahir hi va haver replec a Son Morell.
La mètrica
És polièdrica, diversa. Treballa l’art menor i l’art major quant als versos amb igual destresa. M’he entretingut a comptar els poemes que presenten formes més o manco fixades (apariats (34), tercets, quartets, sextets i octaves (gloses), dècimes, romanços...) i les que presenten versos de rima blanca i lliures, poemes breus en forma de tannka japonesa. La relació que s’observa és que els segons són menys de la meitat dels primers, o els primers més del doble dels segons (com es vulgui). Podem dir, doncs, que a l’autor, enxarxa la rima tant consonant com assonant, però tampoc rebutja el vers lliure o els estramps, de rima blanca, i, per tant, se les heu amb les formes clàssiques, com el sonet de decasíl·labs (en té un de dodecasil·làbic a “Vine, Festa...”); els dodecasíl·labs amb cesura interna (influència de Ponç Pons?), com a l’esmentat Basarda apocalíptica. Una estrofa força utilitzada és el quartet, tant decasíl·lab com també d’art menor, i experimenta amb el de peu trencat:” Quan el matí em desperti xalest / i vegi el sol al Molí com s’esforça, / gatzara i càntics s’alçaran de prest / i jo ho faré amb més força”. (10 A, 10 B, 10 A, 6 B) (Matí, dematinet, 15). Un cas ben curiós és el que trobam al poema Glatiments, on encadena dos quartets en què una variant de rima passa d’un quartet a l’altre amb el següent esquema: ABBA CAAC BB; és semblant al que els experts en diuen “quartina”...
Concloem, doncs, que en Bep n’ha après molt de jugar amb el so de les paraules, tot i que un perepunyetes encara li assenyalaria alguna irregularitat i un cert abús de la sinalefa (pecats venials, tanmateix).
Vull dir i creure que amb tot açò en Bep Joan reivindica i practica l’oralitat del poema. Convid que faceu la prova de llegir-los en veu alta.
Recursos poètics
Al·literacions : perquè soni també el tambor dins l’estelada (Vine Festa).
Metàfores: camí de lloc es fa assaig de cavall (14); tot el poema Exordi (43) és una gran metàfora (Parpellegen cornises al pas equí i colèric. /Hores certes traspuen centaures ben mudats.// [ En es Pla]…els corsers són llampecs que solquen l’univers. / Planten cara Carotes; lladrioles colpegen / les hores i les astes apuntalen la Història.// Pels racons empedrats giravolten alens, / voleien glops de calç al so de les campanes. /Els forns de llenya couen enigmes ensucrats…);
Personificacions: El cavall de la Marcona (I ja t’estim, 36); Sona, sonet (52)
Desplaçaments adjectius: l’advent estiual (13); silent empàtic (37)
Imatges potents: els escenaris de la festa, que sostenen i aguanten les multituds;
Pagès
Antic cavaller
que galopes crepuscles,
perfil retallat
sobre façana antiga,
relleu d’estora blanca.
Llum
Però no és joia
sols perquè el dia es fa festa,
sinó perquè la festa s’ha fet
intrínsecament de llum.
...
Joan F. López Casasnovas,
Presentació del Llibre Replec. Poemes Santjoaners
VaDllibres, 12 de juny de 2020
(1) Les llengues indoeuropees són totes aquelles que pertanyen a una mateixa gran família lingüística derivades d'una antiga llengua reconstruïda per l'historiocomparatisme i que hom anomena protoindoeuropeu inclou centenars de llengües parlades per uns 3.000 milions de persones i abraça la majoria de famílies lingüístiques d'Europa i l'Àsia sud-oriental. Per vicissituds històriques, però, s'han estès a tots els continents, i predominen també clarament a Amèrica i Oceania. El català pertany, entre moltes d'altres, a aquesta família lingüística. També hi pertanyen les llengües següents amb més de 50 milions de parlants: alemany, anglès, bengalí, castellà, francès, gaujarati, hindi, italià, persa, portuguès i rus.
(2) Las fiestas menorquinas: San Juan Bautista en Ciutadella. Amb pròleg de Joan Benejam. (La Habana, 1908)
(3) Reseña de la Fiesta de San Juan Bautista. De un inédito del año 1868 (Ciudadela, Tip. De S. Fábregas, 1873).
(4) Protocols de les festes de Sant Joan de Ciutadella (1977); Origen religiós de les festes de Sant Joan de Ciutadella; Les festes de Sant Joan durant la dominació francesa (1756-1763), etc.
(5) La festa de sant Joan. Notes i comentaris sociològics. Quaderns de folklore, núm. 3, 1980.
(6) La festa de Sant Joan de Ciutadella. Sota l’ombra del poder. Lleonard Muntaner, ed. Palma, 2013.
(7) Foc i fum. 1ª ed. 1885.
(8) Del cor de la terra. Novel·letes menorquines. Ed. L’Avenç (1910).
(9) Vint caires d’un mateix Sant Joan (Ed. Nura, 1974); Memòries d’un host des Pla. (Col. Jamma, 14; 2018).
(10) Sant Joan i la poesia (I). Recull de poesies sanjoaneres “El Iris”, 1943-1974 (1992). Altres autors que hi apareixen, juntament amb Antoni Mesquida Cavaller (la majoria dels poemes són seus) Pau Capella Femenies, A. Gener, B. Gener i Joan Cortès Pons.
(11) Un fabiol qui ralla (Ed, Menorca, *1968)
(12) Ses ganes de riure (Ed. CIM; col. “Pou de torn”, 1985).
(13) I del somni, tot (1998)
(14) Festa. Ed. IME, Col. Xibau, núm. 8 (1998)
(15) Crepuscles d’atzur, IME, Xibau, (1993)
(16) Galops i Glop (1980); Caragols dels Jorns (2014).
(17) L’ajuntament de Ciutadella va aplegar en una carpeta totes les postals dels del 1969 fins al 2001 (2002). I, per cert, enguany què passarà amb la que se repeteix a la Missa de Caixers?
(18) Vid. José Mª PARREÑO:"Para qué sirve la poesía", a "La balsa de la Medusa", 21, 1992.
(19) Pilar GOMEZ-BEDATE: Pròleg a ODES DE RICARDO REIS, de Fernando PESSOA. Ed. 62. Barcelona, 1992.
(20) Immanència (69)
(21) L’ombra (28)
(22) A la Plaça del Repòs (54)
(23) Empori (58)
(24) Empatia (23).
(25) Basarda apocalíptica (55-57).
(26) Vine, Festa... (13); Omple’m tot de tu, Festa... (16); Lloada sies... (25); Han retornat les hores (49).
(27) Canya verda, trenc d’alba, penó vermell, un somriure... Posada des Be (26-27); Cavalloti (32); Pagès (34); Vell cavaller (35); Dejorn (29); Primer toc (30); Obrers (33);
(28) Crit de festa (42)
(29) Bístia somera (31).
(30) Caragol de Sant Joanet (74)
(31) Vid. Un estel dins el cel (51).
(32) Resclús.- Tancat. Olor o gust de tancat. Amb la terminació canviada en –um per influència del sufix col·lectiu, o de mots com perfum (DCVB).
(33) L’altra dimensió (47).
(34) Migdia crema... (20)
.....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada