El rallar en pla i "conèixer ses mates que fan llentrisca"

  El terme rallar en pla (xerrar, parlar...) s’atribuïa en primer a la forma planera i senzilla del llenguatge expressat en les relacions casolanes, de carrer, amicals o en converses informals. O sigui, entre la ciutadania corrent d’una comunitat o regió; al poble ras. A més, el verb de l’expressió ja ens indica que es tracta d’una interacció oral (parlant-oient), no escrita. El terme, com a tal, no és originari ni creat a Menorca, on encara és molt usat i el lloc on amb més vigència es conserva. Tanmateix, la locució rallar en pla actualment la podem considerar ben arrelada i que, fins i tot, ara, pugui semblar -o es presenti- com un endemisme lingüístic de naturalesa única a Menorca. No és així. Sí és cert que a la nostra illa avui ho entenem com a sinònim de rallar en menorquí. El DCVB ens dona una primera noció:“Parlar en pla (o parlar pla): parlar en romanç catalanesc; es diu encara a Menorca, on parlar en pla és parlar en el llenguatge menorquí”. 

 

  És una transposició semàntica que es refereix al llenguatge col·loquial, popular, de la gent del poble. I aquest és el sentit més adient al terme a través de la història, perquè és així com s’interpretava arreu dels territoris de parla catalana. O sigui, és -o era- una qüestió de ‘registre del llenguatge’ parlat que no identifica una determina varietat dialectal, sinó el grau d’elocució plana que utilitzava la gent en tot el domini lingüístic català. Dit d’una altra manera: la parla del poble oposada al llenguatge culte, per tant es tracta de registres informals, contraposats als acadèmics, científics, literaris, jurídics, etc...

Seure a la fresca. Carrer de Sant Sebastià de Maó. Foto: Menorca, imatge d'en primer

  Antigament, aquesta oposició de registres s’havia exposat entre els parlars romanços amb el llatí, que seguia sent l’idioma de prestigi i dels àmbits eclesiàstics, administratius i judicials. Aquests dos estrats lingüístics contraposats s’han fet palesos al llarg de la història, no només de la llengua catalana, sinó també de totes les llengües romàniques; començant pel llatí clàssic vers el llatí vulgar, i seguint després entre el llatí i els parlars de la Romània; posteriorment entre la llengua culta i consolidada i el llenguatge de la gent corrent. Exemples n’hi ha a betzef: Ramon Llull al segle XIII ja en parlava: he fetes algunes cobles grosseres en pla català, segons que veurets. (1240); Ramon Muntaner l’any 1325: Hagrem un moro qui sabia parlar pla. (Cròn. c. 85); als Costums de Tortosa: Aqueles coses que’ls avocats... en pla et romanç diran e preposaran en pleyt (segles XIII-XIV); a la població de l’Alguer: en documents històrics del repoblament, unes disposicions obligaven als nouvinguts que volien gaudir dels privilegis de la ciutat a casar-se amb la gent nadiua i a parlar en pla; o sigui a aprendre el català-alguerès. I tants i tants altres escriptors i cronistes medievals que han fet referència al terme parlar en pla com a manera clara i entenedora. De fet aquesta va ser la finalitat de trobar en els nivells comuns del poble la comprensió pública de les normes, disposicions i altres lletres de les administracions de l’època.

 

  Aquest parlar en pla és una traducció del llatí; plane (=clarament, de forma clara). Llavors ja s’escrivia Plane et Latine loqui, (Parlar clar i en llatí), que les llengües romàniques aplicarien a un parlar casolà (parlar clar i català). També trobam com a sinònim de pla l’adjectiu vulgar (vulgaris = del poble). Parlar vulgar també s’atribueix al llenguatge del país, del vulgo, i és també una expressió emprada durant segles amb el mateix significat, no només al domini català sinó a l’àmbit dels parlars romànics, (il volgare, volgare lingua; parler o langue vulgaire, etc..), però llavors sense connotacions pejoratives, ni grosseres. Ara, un parlar vulgar es pot entendre també com una forma desconsiderada d’expressar-se (insults, renecs, improperis...).

 

  Sobre el parlar en pla i parlar vulgar Antoni M. Badia i Margarit en fa un entrada ben prou precisa a l’estudi i anàlisis sobre el còdex Les Regles de esquivar vocables o mots grossers i pagesívols, atribuït a Pere Miquel Carbonell i Jeroni Pau, entre altres (IEC, Biblioteca filològica XXXVIII), on hi figuren aquests dos termes. És un manuscrit de finals del segle XV i principi del XVI, trobat a Girona i que, pel que sembla, seria un primer intent de normativitzar o codificar expressions, formes i correccions gramaticals per a depurar l’ús de la llengua catalana (oral i escrita). Per les autories, es tractava d’un eix València-Barcelona que en cap cas qüestionava la unitat idiomàtica, sinó que maldava d’unificar criteris lingüístics. Badia explica així els sinònims pla i vulgar de l’esmentat còdex:

 

“Apartat 203 «parlar en pla per dir parlar en vulgar»

 

Naturalment, ací només prendrem en consideració l'accepció lingüística dels dos mots pla, vulgar, atès que les dues expressions en joc es refereixen a la «manera de parlar». D'altra banda, no hi falten llurs significats fonamentals subjacents: 'corrent, sense afectació' (per a pla) i 'comú, mancat de distinció' (per a vulgar), resp., que manllevo al DIEC. Tots dos mots tenen una rica documentació en tota la història de la llengua, (la negreta és meua) i renuncio a fornir-ne exemples que forçosament ens dispersarien. Transportem al llenguatge els significats fonamentals adduïts: 'manera de parlar corrent, comuna, sense res que la singularitzi o hi cridi l'atenció'. No és estrany que aquestes accepcions s'hagin aplicat sempre molt directament a la llengua pròpia. De «plans vocables» ja parlava Ramon LIull, al·ludint a la manera de parlar que la gent trobava intel·ligible. D'una manera natural, doncs, en el nostre domini lingüístic ‘pla’ passaria a significar 'català' (la negreta és meua): «Assur en llatí vol dir 'nemus', e en pla vol dir 'bosc'» (VFerrer, apud DECat). També pla 'català' enfront de l’àrab. Etcètera. Aquesta accepció s'ha conservat fins avui a Menorca, on parlar en pla és 'en llenguatge menorquí' (cf. també la dita clar i català, ben general, i fins a un cert punt no allunyada de pla)”.

 

  Sabem, idò, que la dicció pla/vulgar ve del romanç envers el llatí. Després s’emprà en el context de la pròpia llengua: culte-col·loquial, el que la lingüística descriu com a variació diastràtica (maneres de parlar entre grups socials, sociolectes). A Menorca, a partir del segle XIX el rallar en pla oposava el menorquí-català al castellà, que era la llengua oficial, d’ensenyament i administrativa única, enfront del parlars del poble. A Mallorca, el llenguatge que no és el propi de l’illa se li diu encara xerrar foraster. Altrament, a aquesta forma de llenguatge del poble també hi hem d’afegir el terme vernacle, un mot incorporat per l’Església catòlica després del Concili Vaticà II, el qual permetia substituir les misses en llatí per a oir-les en la llengua pròpia de la població. També en el tardofranquisme algunes escoles van incorporar el terme vernacle (lenguas castellana y vernácula) per referir-se al rallar en pla o en menorquí, (també per a les altres parles de l’Estat). Ve del llatí vernaculus que vol dir domèstic, de la casa, del lloc on un és nat o que pertany a la terra natal.

Sabem un poc més, idò, que ha significat el rallar en pla. Tanmateix, en aquest sentit trobam també similituds semàntiques en altres expressions: parlar pagès (a les Pitiüses) xerrar pla o pagès (a Mallorca, concretament a la part forana; tot i que la primera ha decaigut i és gairebé residual). També trobam la recuperació, per exemple, d’un lèxic propi en la parla pallaresa, als Pallars Sobirà i Pallars Jussà (un parlar nord-occidental del català, el lèxic i expressions del qual s’associen molt al camp i a la ramaderia). I com aquesta ben segur que trobaríem moltes entitats, associacions i col·lectius a la recerca del lèxic perdut o en desús -per la pura evolució diacrònica de la llengua-, que es vol recuperar per la seua riquesa lingüística, ja sigui com a parla tradicional o com a vocables d’identitat local. A Menorca, aquesta mena d’iniciatives, per no perdre les maneres lingüístiques dels pares i avis, també es fa notable en molts col·lectius i associacions, visibles a les xarxes socials.

Òbviament, en el rallar en pla-menorquí, hi hem d’incloure l’article salat. El parlar salat (o en salat) també es ja prou conegut i no cal referir-s’hi gaire, més que per dir que és variació diatòpica ben viva en els parlars de les Illes Balears (llevat de Pollença), però també a zones de l’Empordà i a algunes poblacions del País Valencià, tot i que són ja residuals. Tanmateix, també sabem que no tots els substantius se salen. El rallar en pla també conté, des de sempre, l’article literari en la parla oral i en tota la documentació històrica escrita -literària i administrativa- de les Illes Balears i les Pitiüses. Aquest article literari forma part indestriable de la tradició insular i els menorquins sempre l’hem emprat per als usos formals. Es a dir, que l’ús dels dos articles, tant en registres formals com informals, és històric a la nostra illa.

 

Protegir aquestes formes a través d’una declaració institucional, té sentit?

 

  Els menorquins i menorquines hem salat d’ençà 1287, fa 739 anys; prop de set segles i mig. L’article salat, tan presumiblement característic en la nostra parla, té una vigència total en l’ús oral de la població catalanoparlant de Menorca. Ningú, amb una mica de sentit comú i mínimament informat, pot arribar a pensar que està en perill de desaparèixer. El valor atorgat al menorquí no es pot basar en uns pocs trets específics del llenguatge informal deslligat dels registres formals, que també són ben menorquins. Per tant, incoar un expedient de Declaració de BICIM (Bé d’interès Cultural Immaterial) per a l’article salat és incongruent perquè aquesta característica del rallar dels menorquins no presenta cap tipus d’amenaça i alhora no és un valor patrimonial únic del rallar en pla. A més, hi cal la pregunta: l’article literari que tant s’empra en les dites i lèxic menorquí (l’esquerra, la dreta, les cinc i quart, la setmana que ve, fer l’ullet, seure a la fresca, fer la bona, a les males, la Marcona, el Toro, la Catedral, el bisbe, el dimoni, tot l’any... i un llarg etc.), no entraria en aquest Bé d’Interès Cultural Immaterial? Quin és, exactament, l’interès del bé cultural a protegir o valorar? O millor dit, quin és l’interès amagat d’aquesta iniciativa?

 

  També a la declaració d’aquest BICIM s’hi afegeix el concepte rallar en pla, assimilat com a menorquí, que és un subdialecte de la llengua catalana, idioma propi de les Illes Balears, com tothom sap. Aquest sembla que és el gruix de la proposta.  És cert que el rallar en pla a Menorca s’associa a la manera i característiques en què els menorquins ens expressam, però no ha de ser un terme equivalent a dialecte en el sentit que marca la ciència filològica, ni a una varietat prou diferenciada per a la distanciació de la llengua a la qual pertanyem, sinó a una manera d’expressar-se, a una forma modal; o sigui, a la circumstància que fa que sigui d’un mode i no un altre. No té sentit protegir el menorquí com un subdialecte específic diferenciat del català com a llengua comuna.

 

  Els BICIM contemplen “les expressions orals i les modalitats lingüístiques”, cert, com a susceptibles de ser salvaguardades i protegides. Tanmateix les modalitats s’apliquen més a les maneres de parlar, a situacions més locals i en àmbits més concrets. En l’expedient el BICIM actua al marge de la ciència filològica i entra en conceptes molt neutres o fins tot en formulacions ideològiques i polítiques que la lingüística no ho avala (que l’estàndard és un perill per al menorquí és una prova fefaent!). Podríem dir que tots els dialecte/subdialectes són modalitats lingüístiques (geogràfiques) però no totes les modalitats són dialectes/subdialectes. Per posar alguns exemples: a la que diuen llengua pallaresa, és una modalitat local, concreta, que forma part d’un dialecte, el nord-occidental, i serva mots gairebé exclusius; el parlar de Vinarós (País Valencià) i el tortosí (Catalunya) comparteixen un mateix dialecte (el de transició); podem detectar les diferències modals (modalitats: girs, entonació, accent...) entre els ferreriencs i els alaiorencs/maonesos de forma clara i tanmateix tots ells rallen en pla i en menorquí. Alhora podrem contraposar la modalitat (o expressions orals típiques) del llenguatge dels pagesos i pescadors vells de la dels joves urbans (actualment no tant) i, tanmateix, tots rallen en pla i en menorquí. Les modalitats o formes a recuperar poden tractar d’argots d’oficis; noms de tècniques artesanals; d’expressions típiques en parèmies (refranys, dites, fraseologia); del recull de la zoonímia (noms de peixos, ocells, insectes), el de plantes, arbustos, flors (fitonímia); també la toponímia en general i moltes altres que constitueixen el corpus lèxic dels parlants d’aquesta illa, ja que molts d’aquests noms tenen denominacions diferents entre territoris o contrades i és interessant identificar-los i conservar-los. A més, cal no oblidar la ingent obra que es publica sobre cultura popular, que té com a eix central la llengua dels menorquins. Totes aquestes branques de la lingüística ja disposen d’una abundant obra lèxica específica de les coses i noms de Menorca, la qual cosa complementa i recull una gran riquesa lingüística a l’abast de tots els menorquins. La Declaració de BICIM per protegir el rallar en pla i salat no farà res que no hagin fet aquestes branques de la lingüística i de la ciència filològica en el camp de l’idioma propi de l’illa. El que si pot fer el Consell (i ajuntaments, juntament amb altres entitats i organismes) és incentivar més programes, tallers, jornades didàctiques, cursos, etc., per donar a conèixer més i millor tot aquest patrimoni lingüístic dirigit a conservar la riquesa lèxica i la saviesa expressiva de què disposa la nostra llengua, més enllà de voler “protegir” un concepte confús, ambigu i imprecís.

Grup de joves cantants. Foto Setmanari El Iris

  Per açò, només cal entendre que aquesta Declaració de BICIM no és més que una iniciativa institucional liderada per una idea política i que no troba en la societat illenca cap reivindicació palesa raonable a través d’associacions, col·lectius o centres de recerca científica com IME, UIB, IEC. En tot cas, pot existir preocupació per la pèrdua constatable de l´ús social del menorquí-català, però no serà un BICIM que pugui arranjar aquesta regressió sociolingüística. Caldran altres iniciatives més raonades, més rigoroses i projectes prou seriosos per fer-hi front.

 
Si els informes sobre aquest BICIM apunten que un dels perills que amenacen el rallar en pla i l’article salat són l’ensenyament, l’aprenentatge i el coneixement de català estàndard, ja li “hem vist les orelles al llop”. Aquí el que es vol eliminar són els termes català i estàndard.  O bé minimitzar-lo fins al punt de substituir-los per menorquí. L’operació sembla clara: la Declaració de BICIM pretén “oficialitzar” el terme menorquí per trobar les vies jurídiques i la legalitat institucional on cercar l’esmentada substitució i foragitar el concepte català a favor del menorquí.  Fins a dia d’avui, la finalitat del l’actual Govern insular és claríssima: s’ha de “prioritzar el menorquí” sobre el català en textos, concursos, premis i tot d’activitats i esdeveniments que organitza o hi col·labora el Consell. La darrera prova és la “menorquinització” (fins el ridícul) del Reglament d’usos lingüístics del Consell. Més de 160 al·legacions arribades per terra, mar i aire mostren clares discrepàncies en amples sectors de la societat. I les resolucions, bloquejades. A més, s’ha fet fora del Consell de Patrimoni Cultural el Departament d’Assessorament Lingüístic. Fa nosa! ¿És aquesta una política cultural que pretén avançar i consensuar criteris per al benefici social o és la voluntat de convertir Menorca en pionera de la croada catalanòfoba i autoritària?

 

  De fet, aquest ideal plana des de fa anys en grupuscles prou coneguts i que ara han accedit a les cadires d’alguns governs. I aquí són els que han instigat aquesta Declaració de base manifestament anticatalanista. Líders polítics i de partits haurien de posar fre a aquesta deriva obcecada perquè, com deim en bon menorquí, prou bé que “coneixem les mates que fan llentrisca”.

 

...

Bep Joan Casasnovas

27 d'agost de 2026