Renovar el model de Menorca

   

   Qualque cosa es vol canviar a Menorca per trobar una més assenyada estabilitat. Estabilitat econòmica, social, cultural, laboral i territorial. Aquesta és la impressió que me vaig endur del debat del passat divendres al Cercle Artístic. “Quin turisme volem?” era el títol per obrir reflexions sobre el futur a la nostra illa. I, clar, si s’envida a parlar del futur del turisme he d’interpretar que seran reflexions sobre un nou model econòmic i territorial que considera o inclou la idiosincràcia cultural, l’equilibri productiu i laboral mitjançant una més ampla diversitat, a més d’una aposta com a destinació de naturalesa i paisatge com a segell identitari. I com bé es va puntualitzar en el debat, no enfocar-ho com a model “diferenciador”, sinó com un model “autèntic”; o sigui, un producte més genuí, real, fidel, original.

   Quan es va parlar d’un “model turístic heretat”, no calia pensar gaire per saber que es parlava d’un model que s’havia de canviar perquè que ja no servia, o perquè aquesta “herència turística” estava ja esgotada i no tenia massa més recorregut de futur. I com que hi vaig anar per aprendre qualque cosa i per saber un poquet més sobre turisme, em vaig endur la grata impressió de saber que algunes veus del sector turístic divergeixen d’altres fonts també turístiques, i que entre els agents i comecialitzadors de turisme no tot el gremi pensa igual. Em vaig endur la moderada satisfacció que una nova fornada d’empresaris i agents dels sector serveis reivindiquen un nou model que faci viable, sostenible i estable la principal font de l’economia menorquina. Però a més, em va animar que un gestor, gerent o director d’hotel aposti per negociar la compra del producte alimentari menorquí, perquè aquest exemple mostra no només la voluntat d’una oferta pròpia i única, sinó també la voluntat de conformar un model econòmic que inclogui els altres sectors econòmics de l’illa -ara tan malmesos per la crisi i que antany van liderar el benestar de tants i tants menorquins-. I també vaig entendre que la dependència turística dels TTOO ens sotmetrà fins a l’absolut control per part dels grans gestors exteriors (molts ja hi estan); i que l’opció d’un nou model on la societat menorquina pugui anar introduint els elements que més ens interessen, no pot ser un model dolent per als illencs.

   Aquest nou model també vol deixar clar que la gestió del territori i la gestió cultural hi tenen un paper fonamental perquè prosperi la reforma del model. El Camí de Cavalls, els jaciments arqueològics, les rutes naturals, els museus, els claustres, el nuclis antics, els palaus; els comerços el transport intern, les places, els ports, les cales, la mar, etc... precisen també d’una gestió acurada i de qualitat. I en el debat, aquells que van ser convidats per coneixements i experiència diuen que Menorca té les eines i els espais adients per aconseguir-ho. Per tant, la pregunta resta clara: I per què no ho feim? No es tracta de consumir el territori o deteriorar el litoral, sinó consumir paisatge i producte turístic. Ampliar l’aparcament d’una cala verge quan aquesta ja està saturada, és, certament, gestionar molt malament el turisme.

    Tanmateix, les eines no només estan en mans de les cúpules d’associacions turístiques, les eines del nou model turístic i econòmic estan en el conjunt de la societat i tots els seus sectors; obviament, també, i sobretot, en les administracions, que són les institucions de la cosa pública i de l’interès general.

   Potser qualque cosa està embossada. Potser per a l’impuls de l’economia cal més consens. Perquè entrin noves idees, tal vegada fa falta que també hi hagi nous càrrecs en totes les assossiacions i federacions empresarials. I a tot açò, també ho vaig interpretar en el debat. Però no ho va dir ningú.

Bep Joan Casanovas

Setmanari El Iris - 11 abril 2014

Entremig de sol i calma

    S’havia adormit sobre una ampla tovallola groga, amb cara somrient, com si amb el son s’hagués emportat la felicitat del capvespre. Tenia la pell ben morena, suposadament per les moltes jornades de sol i platja d’aquella canícula mediterrània que colra els cossos com cap altre lloc del món. Estava preciosa, amb el cabell mullat i els petits auriculars ficats a les orelles; expressió facial relaxada, el cap mig tombat a l’esquerra, cap a la meua posició, i els llavis molsuts que li acabaven una faç perfecta. Els regalims de l’aigua salada li corrien lents pel coll i dins aquell platjal ample només s’hi sentia la lleu remor de les ones que morien sobre l’arena fina. Em vaig quedar mirant una bona estona aquell cos i aquell rostre bruns sobre la tovallola groga. Vaig ficar la mà dins la bossa i vaig treure un llibre. 

    La tranquil·litat de l’entorn em convidava a llegir. Només un venedor ambulant de begudes i fruita fresca, de caminar eixancat, més negre que un fumall i que anava i venia vora el tall d’aigua, em distreia de la lectura plaent d’aquell plàcid moment de platja i mar:

   -Aigua fresca, coca-cola, meló, síndria, piiiiiiiiinyaaaaaaa!... Cold water, coke, melon, watermelon, piiiiiineappleeee - vociferava aquell homenet enèrgic amb gorra i ulleres de sol aerodinàmiques. La seua veu venia d’un costat i passava cap a l’altre com el so d’una música en estero que corre d’un alteveu a un altre. Tanmateix, així com el llat agut d’aquell venedor s’allunyava, jo reprenia la lectura; açò sí, havia de començar de nou l’estrofa, perquè havia perdut el contingut. Ella seguia estesa al sol, amb els braços estirats vora les caderes, els palmells de les mans cap amunt i el genoll esquerra lleugeramet aixecat.  Mantenia el dolç somriure a la cara i seguia preciosa sobre aquella tovallola groga, amb aquell biquini blanc que li ressaltava encara més la morenor de la pell. La vaig tornar a contemplar una bona estona, del cabell fins als peus, com un badoc. Li vaig apartar a un costat un renclí que li queia sobre l’ull. Ella ni es va immutar. No me’n podia avenir d’aquella joia d’estiu que jeia al meu costat. I ben cert que em costava seguir la lectura. Tot i així, la calma de la tarda en aquella cala de llum especial, tot i la veu del venedor de fruites, em va fer entrar en una lleugera somnolència. El llibre, poc a poc, m’anava caient sobre el pit i jo torçava el coll per caure-hi adormit, mentre, una aura tèbia m’acaronava la cara i em descobria el front sota el meu llarg serrell.

* * *

Un carrer per a Joan Seguí Alzina

   Vaig sentir dir a un historiador que encara resta molta cosa per descobrir de les dècades posteriors al saqueig turc de 1558, conegut com s’Any de sa Desgràcia. Tanmateix, sembla que es van destapant moltes curiositats que fins fa poc no havien transcendit massa.

   Entre els nombrosos personatges que intervenen en els episodis del que va significar el saqueig otomà del segle XVI a Ciutadella i el trasbals social posterior, s’han destacat personalitats de l’època que tenien un determinat poder, ja sigui per la seua confluència dins l’oligarquia de les elits econòmiques i polítiques ciutadellenques d’aquella antiga societat, ja sigui per la influència de l’estament eclesiàstic que vetlava per la justícia moral envers la fidelitat catòlica a través del Sant Ofici i el seu Tribunal de La Inquisició, institució, cal recordar-ho, de gran poder aleshores.

   El notari Pere Quintana, el Capità Miquel Negrete, el regent Bartomeu Arguimbau o el mariner Pere Capllonch, entre algun altre, en són artífexs de les gestes i tasques heròiques de la resistència de la ciutat contra la barbàrie turca. Posteriorment al setge hi destaquen també en la historiografia el Paborde Marc Martí i el jove fill de mercader i nét de mariner, Joan Seguí Alzina, ambdós per la seua empresa de rescatar captius menorquins a Constantinoble alhora que d’exercir d’espies a les ordres del rei Felip II. Martí, més tard, va ser acusat de prevaricació i d’haver fracassat, en gran part, en l’encomana de redimir menorquins esclaus.

   Tanmateix, Marc Martí va ser recompensat amb la Pabordia de Menorca, la Vicaria General i va ser nomenat Comissari del Sant Ofici. Va acumular tot el poder possible dins l’Església, a més de fer una important fortuna. En canvi el jove Joan Seguí, fet captiu i emportat a Turquia a l’edat de 12-14 anys, va ser el primer que va fugir d’aquell empori d’esclavitud i regressà a l’illa en poc temps. Anys després hi va tornar amb la missió d’alliberar menorquins i aprofundir en la situació dels esclaus. De nou a Menorca va informar dels menorquins trobats a Istambul i va remoure els fils per tornar a activar les empreses per al rescat. Les autoritats el van frenar perquè part de les noves classes socials, que s’havien apoderat de finques i bens dels captius, van impedir que Seguí reprengués el rescat d’aquells que, de tornada, reclamarien les seues propietats i pertinences. Entre aquestes personalitats, suposadament, hi estava implicat el Paborde Martí.

  Seguí va ser agredit, quasi assassinat, detingut, empresonat a Mallorca i a Madrid pel Sant Ofici, desterrat de l’illa i amb la prohibició que tornàs a Turquia. Segons els historiadors Miquel A. Casasnovas i Florenci Sastre, en el llibre De Menorca a Istambul. El saqueig turc de Ciutadella, afirmen de Seguí “que la seua biografia és, segurament, la més fascinant de les que coneixem dels menorquins de l’època”.

I llegit açò d’aquest ciutadà del segle XVI, que s’interessà de debò per retornar a casa aquells menorquins captivats; jugant-se la vida i hipotecant els seus bens per a l’empresa, i veure que personatges foscos com el Capità Negrete tenen el nom d’una avinguda, o el sospitós Paborde Martí un carrer al seu nom, no em fa pensar altra cosa que Ciutadella té un deure enorme d’homenatge i memòria històrica amb aquest ciutadellenc il·lustre, a pesar de ser un pobre mercader.

Seria raonable que els governants actuals li atorguin ara la justícia que li van negar aquelles autoritats de fa més de 400 anys. Si més no, un carrer dedicat. S’ho mereix.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

El Iris, 28 de març 2014

Llengua, dialecte i llibertat d’expressió

Plantejar en ple segle XXI les qüestions sobre català o menorquí, imposició o no d’una llengua, és una proposta certament endarrerida, desfasada i superada per la societat i per les diverses autoritats acadèmiques i lingüístiques, no tant sols de la nostra terra, sinó a nivell internacional. El vell discurs de si el menorquí és o no és català ens transporta a la ignorància d’un temps pretèrit on l’accés al coneixement acadèmic era ben exigu i on la societat, en aquest sentit, podia ser vilment manipulada per la intromissió d’interessos de caire polític. Les llengües no entenen de política, són el codi oral i escrit de comunicació entre els parlants d’un territori amb característiques històriques i culturals comunes. La llengua, i/o la variant parlada, pertany a tots els seus ciutadans i ciutadanes.

La democràcia ens ha duit a un cert restabliment i, al manco, a la possibilitat de reintroduir la instrucció docent de la història, la gràmatica i la normalització de la llengua pròpia, la catalana. També aquí, a Menorca. Per rebatre el discurs tergiversador dels que insisteixen a desmuntar els acords lingüístics sobre ortografia i gramàtica establerts ara ja fa un segle, caldrà recuperar, idò, els assajos dels principals Mestres en aquesta matèria, basats en rigorosos estudis filològics i formulats en la tradició oral i escrita d’aquestes illes.

Pompeu Fabra                              Mn. Antoni Ma. Alcover                              Francesc de Borja Moll

Llengua i dialecte.

Francesc de Borja Moll i Casasnovas fa una entrada aclaridora al seu llibret de “Gramàtica Catalana referida especialment a les Illes Balears” on parla de llengua i dialecte. Diu: “Encara hi ha gent endarrerida que demana si el català, el valència i el mallorquí (entengui’s també menorquí i eivissenc) són llengües o dialectes; aqueixes persones deuen concebre la llengua com una cosa de més dignitat, d’una elevada categoria a la que no pot arribar el dialecte si no deixa d’esser dialecte. Aquestes idees són molt falses. Entre llengua i dialecte no hi ha diferència material, sinó únicament diferència de punt de comparació. Tot llenguatge natural és llengua i dialecte; (...) Així, podem dir que el castellà típic de Madrid és una llengua si es compara amb el francès que es parla a París, però és un dialecte si el consideram amb relació al castellà que es parla a Santander o Burgos; anàlogament el mallorquí (eivissenc o menorquí) és una llengua si el miram en relació al castellà, a l’italià o al francès, i és un dialecte si el consideram en les seves peculiaritats respecte al català de Barcelona o al valencià”.

No hi ha hagut imposició de cap variant.

Cal deixar clar que les formes de la llengua de les Illes Balears tenen característiques pròpies que la configuren en un dialecte, el balear, que forma part del parlar oriental de la llengua catalana. A pesar de les manipulacions fetes sobre aquest tema, en clau segregació lingüística, cal desmentir amb rotunditat que la forma dialectal central s’hagi imposat a les altres. I cal deixar clar que cap institució de Catalunya ni cap dels més importants filòlegs d’aquesta zona continental hagi forçat la imposició del model central a les altres zones. Pompeu Fabra, reconegut lingüista, s’explica diàfan sobre l’afer d’escriptors no catalans en llengua catalana. Diu: “Molts valencians i balears creuen encara que l’obra d’unificació del català escrit suposaria la supeditació de llurs varietats dialectals al català de Catalunya. No es pretén supeditar cap varietat a una altra: es tracta simplement que dins cadascuna de les tres gran regions de llengua catalana, es realitzi una obra de depuració, de redraçament de la llengua. Cadascuna d’elles té els seus clàssics dins la nostra gran literatura medieval: que cadascuna els prengui per models per depurar i redreçar la seva varietat dialectal; i aixó sol faria que, sense sortir-nos els uns dels altres del ‘nostre’ català, ens trobaríem escrivint modalitats no pas molt diferents d’una sola llengua literària”.

Fabra arribà a tenir clar, no sense les moltes converses tingudes amb el mallorquí mossèn Alcover, que una única forma dialectal d’escriure la mateixa llengua no tenia sentit. Explicà Fabra que: “En morfologia és més difícil d’aconseguir la unificació; no solament difícil, ans impossible; si un dialecte diu ‘cante’, i un altre diu ‘canto’ i un altre diu ‘cant’, l’adopció en la llengua escrita d’una forma única no pot ser sense sacrificar l’una o altra d’aquestes variants dialectals. Sortosament, però, el català és un idioma prou homogeni perquè l’acceptació de les diferents formes dialectals no comprometi d’una manera greu la unitat de la llengua escrita”. Les formes morfològiques del català central són les més esteses i majoritàriament acceptades pel nombre de parlants. Però Fabra rebla el clau en afirmar referent a valencians i balears: “...però aquells escriptors que en llur parlar usen altres formes tenen la llibertat d’emprar-les en la llengua escrita, sempre, però, que aquestes formes siguin formes importants dins llur dialecte i sobretot si són formes pertanyents a l’antiga llengua escrita (tals ‘pens’, ‘cant’, ‘deim’ del mallorquí -entengui’s també menorquí i eivissenc): ells són (o sigui, nosaltres) els qui han d’apreciar si els convé d’usar tal o tal forma de llur parlar enfront de les formes del parlar central”.

Arran de les determinacions del Mestre Pompeu Fabra, però sobretot de l’impuls decidit i clarificant de Mn. Antoni Maria Alcover i Francesc de B. Moll respecte les formes pròpies del català illenc, tenim en ple vigor un paraestàndard  (m’agrada més aquest terme que el de subestàndard) correcte, acceptat i vàlid com a model de llengua escrita, bastit des de les característiques dialectals autòctones i des de la tradició històrica literària dels autors i escriptors medievals de les Illes Balears.

La llibertat d’expressió ha de ser des del coneixement

Convindrem, per tant, que la llibertat d’expressió s’ha d’exercir des del respecte i el coneixement. Altra cosa no farà més que esdevenir un raonament mal intencionat. Publicar qualsevol ofensa feta des de la ignorància, amb l’atac i l’acusació i sense cap fonament lingüístic, no pot tenir mai l’etiqueta de ‘llibertat d’expressió’. Qualificar de nazisme la pràctica dels qui s’esmeren per protegir una llengua amb arguments filològics és un insult i una manca de respecte a la ciència. I quan parl d’insult no és només en el terme d’adjectivar ofensivament una persona, ho dic en el sentit d’ofendre i faltar al respecte de forma gratuïta a la Filologia, que, recordem, és la ciència que estudia les llengües en totes les seves manifestacions; i és faltar al respecte al conjunt d’erudits que hi han dedicat la seua vida. Dir que amb l’ús del paraestàndard balear es vol eliminar el ‘dialecte menorquí’ és una tergiversació indocumentada i un clar atemptat al coneixement i al saber científic que s’hauria de ponderar millor des dels mitjans de comunicació i altres administracions, els quals es volen adreçar a una societat que suposen intel·ligent i civilitzada.

La ignorància mai no ens farà lliures, per tant, la llibertat requereix de coneixements i informació.

Article publicat al setmanari 'El Iris'

14 de març de 2014

La Menorca ‘slow’

Amb aquest terme, slow, s’expressa un moviment, corrent o filosofia caracteritzada a oposar-se a formes de vida que tenen la velocidad, ritmes alts i estressants i conductes o estils d’actuar que superen el que podríem entendre com el demble del dia a dia. La versió ‘slow’ neix a Itàlia a la decada dels ’80 i pretenia replicar l’americanització d’Europa en molts factors i costums foranis introduïts que prioritzen més la finalitat per aconseguir i fer les coses que no pas la manera com aconseguir-ho. L’objectiu seria la forma ràpida de fer i abastar les coses més enllà del valor i el gust de fer-les, de gaudir-les.

Aquesta filosofia slow també ha calat en el turisme i proposa una altra forma de viatjar. El turisme slow reclama una bona oferta cultural i patromonial i també va lligat als espais i entorns naturals. És un turisme que cerca la natura com a nucli central i element relaxant. Més que visitar molts llocs i veure moltes coses en pocs dies, preten moure’s més tranquil·lament i ensaborir més a fons de tot allò que fa.

El turisme slow cerca la diverstiat en contra de la homogeneïtzació de l’oferta; cerca els plats típics, les cales úniques, el paisatge idiosincràtic, la cultura peculiar, la història local... Tot, viscut de forma calmada. Cerca allò diferent que li pot oferir una destinació concreta i defuig del model estàndard que ofereixen per igual llocs com Benidorm, Santa Pola o Magaluf, per posar uns exemples coneguts. La versió slow fuig del turisme de masses.

 

El Consell de Menorca anunciava fa uns dies que també opta per aquesta modalitat turística i vol començar a promoure aquesta versió a les diferents fires internacionals. I ho farà mitjançant l’oferta d’allotjaments rurals. Una primera passa del que sembla un bona idea. Perquè és evident que si Menorca segueix oferint un turisme estàndard de sol i platja acabarà arruinant l’illa perquè, pel mateix fet insular, no podem competir amb costos al costat d’altres destinacions. Per tant, obrir alternatives és intel·ligent i el fet de voler oferir una Menorca diversa i més rica de continguts ens ha de portar a concretar també un determinat model territorial que cerqui l’equilibri económic dels sectors amb l’entorn natural i paisagístic. Oferir molt més producte local i propi faria possible que el sector terciari fes reactivar els altres dos sectors productius (ara bastant ferits) i els integraria dins un mateix model econòmic, més compensat i ordenat.

Tanmateix, a aquest model fa temps que un sector polític i de la ciutadania el reclama. I segons la consellera Salome Cabrera serà ofertat perquè hi ha demanda exterior. Joan Huguet, quan era presdient del Consell i després de ser Menorca declarada Reserva de Biosfera, va manifestar que “no es pensin alguns que Menorca ha de ser una reserva índia”. Molts, llavors, volien urbanitzar paratges i cales verges, s’oposaven a un Camí de Cavalls públic, al lliure accés a la costa... Ara, ja no parlen d’urbanitzar, veuen en el Camí de Cavalls una ruta natural d’interès i les cales verges les consideren estampes reveladores de la bellesa menorquina. Sí, una Menorca ecològica és un producte atractiu per al turisme de futur. Benvinguts siguin els que ara rectifiquen!

TripAdvisor, el major web de viatges de tot el món, ha revelat, en opinió dels seus usuaris, que Menorca és la quarta illa de l’Estat més valorada pels espanyols i la primera de les Balears. A més també diu que el 51% dels espanyols pensa visitar una illa durant 2014. Cal aprofitar-ho! A més de poder recuperar el mercat espanyol (de millor qualitat que l’estranger) es presenta l’avinentesa de poder consolidar millor el model territorial, turístic i econòmic de la nostra illa. Tanmateix, els governants haurien de revisar el seu programa d’actuacions: seguir posant més ciment a l’illa es contradiu amb la Menorca ecològica que pretén el turisme slow. La nostra illa és lenta (slow) de ritme i les carreteres sobredimensionades són per fer via. I açò no quadra gaire. Crec que la majoria dels qui vénen i els qui hi vivim, volen i volem, que aquest petit territori seguesqui sent l’illa de la calma.

Bep Joan Caasnovas Mascaró

El Iris, 28 de febrer