La irrupció de Podem descol·loca els partits

No hi ha dubte que la reacció de la ciutadania a les retallades socials i a l’austeritat desproporcionada que ha aplicat la dreta governant ha ocasionat un terrabastall que ha sorprès tant al poder regent com als partits i formacions opositores. Aquelles indignacions, de ja fa uns anys, han anat evolucionant en moviments de resposta que clamen per un canvi i per la recuperació de la dignitat. Els governs del Partit Popular intuïen que aquests serien moviments efervescents que es diluirien en poques setmanes. Però no ha estat així. I a més de solidificar-se, s’han canalitzat amb força a través d’una nova formació que aspira a liderar i a unir tota la ràbia social continguda. Es tracta de Podem/Podemos de Pablo Iglesias.

Els sondejos, les manifestacions i la popularitat d’aquesta cúpula de joves professors ja ha preocupat, en gran manera, al PP i, per tant, als poders econòmics de l’Estat. Però també ha inquietat (i no poc) al PSOE (l’històric partit que fundà l’altre Pablo Iglesias el 1879). Un PSOE actual que ha perdut bona part de la seua vigoria i que constata que ja no és l’única alternativa al PP, com sempre s’havia autoconvençut. Podem/Podemos s’ha convertit en un seriós aspirant a desbancar el govern de dretes, com també a furtar l’alternativa eterna de la qual ha pressumit sempre el Partit Socialista. Podem/Podemos és adversari polític dels dos.

No obstant açò, la nova força transformadora que encapçala el jove Iglesias també ha descol·locat a les “altres” esquerres. En primer lloc, i en l’àmbit estatal, a Izquiera Unida. La formació de Cayo Lara i el jove Alberto Garzón ha vist com Podem/Podemos li ha près el discurs i l’espai que tenia l’antiga coalició. No només açò, sinó que la irrupció de Podemos a nivell estatal ha provocat, fins i tot, debilitar l’engrenatge intern d’Izquiera Unida. Els programes o projectes politics d’uns i altres són gairebé bessons, però Podemos ha utilitzat un llenguatge comunicacional diferent, directe i clar que ha batut a IU per golejada i ha malferit el PSOE.

Poc després de les eleccions europees de l’any passat, Izquierda Plural (les famílies pròximes a Izquiera Unida) s’alçaren com a tercera força política espanyola amb el 9’9% (més d’1.500.000 vots i 6 escons), triplicant resultats anteriors i superant Podemos amb més de 300.000 vots (7’7%). Llavors, IU va estendre la mà a Podemos per caminar junts, però aquest li negà l’abraçada. No pensaven els primers que la nova formació d’Iglesias li furtaria tants vots a dia d’avui. El fet està enfonsant IU i reforça Podemos. Així, sembla evindent que Podemos puja amb estimació de vot (23-27%, molt a prop de PP i superant el PSOE; ambdós baixen considerablement) mentre Izquierda Unida minva significativament (4’8%; perd més de la meitat dels vots 8 mesos després de les europees).

Tanmateix, els moviments de previsió electoral de Podem/Podemos no són tan fermes a les nacionalitats i regions històriques d’aquesta banda del Mediterrani. A Catalunya, és ERC la que es postula com a primera força; al País Valencià, tot i seguir davant PP i PSOE, Podemos ocupa el tercer lloc molt equiparat a Compromís, qui duplica vots i supera Esquerra Unida. A les Illes, a més també de l’aparició notable de Podem, que apunta a una notable presència, caldrà veure l’empenta que tindrà la nova plataforma MÉS i si Esquerra Unida de les Illes recuperarà cadira al Parlament. La formació soberanista de MÉS tendeix a augmentar, encara que no se li defineix clarament l’increment; tot el contrari que EU que va reduint les opcions d’entrar a les institucions.

Aquesta preocupació ha duit a Esquerra Unida a cercar companyies en el trajecte cap a la cita del mes de maig. Ara demana unitat d’acció entre les forces d’esquerres, però excloent el PSOE. Tanmateix, quan l’agrupació MÉS va obrir un procés unitari de forces progressistes, Esquerra de Menorca s’hi mostrà reticent i no s’hi apuntà. A la candidatura unitària d’Ara Maó, ha optat per quedar fora i presentar-se en solitari a aquest municipi. Només a la agrupació d’electors de Junts per Lo (on també hi ha el PSOE) s’hi ha adherit i també sembla que a Sant Lluís. Els projectes unitaris, emperò, ja funcionen des de fa anys a Es Mercadal i Ferreries, amb el nom d’Entesa de l’Esquerra, on han desaparegut les sigles de partit.

Ningú dubta de la presència de Podem a Menorca, però genera encara dubtes sobre el seu “projecte menorquí” (desconegut), més encara quan suren friccions internes per causa d’un feble procés constituent en el sí dels Cercles que ha duit a desautoritzacions mútues. Tot i així, la mateixa esquerra menorquina recela del que farà Podem a Menorca. També el veuen com un llop que els pot mossegar. O sigui que la carrera electoral està esgavelleda per tot arreu. El col·lectiu MÉS és, a dia d’avui, el que més estable es mostra dins el bullit de l’esquerra, digam-li, “minoritària”.

La força amb la que puguin entrar a les institucions Podem, Esquerra de Menorca o MÉS, dependrà del grau de declivi que obtenguin PP i PSOE (que el tindran) però també del missatge clar, ferme i convincent que donin a la ciutadania totes aquestes forces que pretenen canalitzar la desafecció que viu la gent des de fa massa temps.

La campanya electoral d’enguany serà de les més llargues i interessants. Sens dubte.

Bep Joan Casasnovas

Article publicat a El Iris

6 de febrer de 2015

Leonmanso

Ja té un públic fidel, seguidors de les seus creacions, de les seues actuacions, de la seua música peculiar i sincera. En Llorenç Marquès va crear un dia un artista que es diu Leonmanso. Fa uns anys va voler aprendre a sonar la guitarra i li va agafar bé el gust, pel simple plaer de sonar i cantar. I va compondre cançons que va envernissar amb notes, ritmes i lletres ben curioses i que va conjuminar amb un estil ben personal. A més, completament desinhibit, les va oferir als seus coneguts més propers.

Algunes d’aquestes extrovertides aparicions van començar els Nadals, quan va agafar la guitarra i es va plantar a la Plaça des Pins per començar a sonar. I d’allà va recórrer els carrers del nucli antic de Ciutadella per anar arreplengant un bon nombre de seguidors somrients que van pujar al vagó de la seua proposta. Eren cançons diferents, estrambòtiques per a molts, i amb més d’una lletra surrealista que, esperonada pel ritme, es van imbuir d’una sonoritat simpaticota ben plena d’originalitat. Músiques i lletres aferradisses, de tarannà obert i sense prejudicis.  (Visualitzau el vídeo aquí)

Nadal de 2012. 

Va seguir, animat per un públic que li va agrair la seua oferta. I va continuar fent cançons i lletres. I es va promocionar a través de les xerxes socials. I fidel a la seua convençuda personalitat de Leonmanso, va fer vídeo-clips que penjà a YouTube per reafirmar les seues aspiracions; no més enllà d’aquelles que el poguessin mantenir feliç en allò que un dia va descobrir i en la que s’hi sentia a gust i realitzat: cantar amb una guitarra i compartir-ho amb la gent.

Leonmanso vesteix artistícament una persona senzilla, propera, amable, atenta i simpàtica. Característiques que també es reflecteixen en les seues actuacions; d’humor sà, ple de matisos, d’una ironia britància extraordinària, d’una lletra radicalment quotidiana i urbana, d’influències musicals que xuclen del folk amb pinzellades de country; de vivesa rítmica, però d’altres suaus i més meloses que també vessen el sentit més humà. Perquè amb elles també s’emociona el propi autor. Un estil personalíssim que ell mateix ha autodefinit i batiat com a freak-folk.

El seu darrer traball, presentat a Ciutadella divendres passat, és una fidel consolidació de tot allò que ha anat creant. I la resposta i entusiasme de la gent descriu que la seua popularitat va creixent, com també va creixent la seua posada en escena. Músics com Guiem Soldevila i Lluís Gener, a més de tota la colla de Delên, van embolicar, amb encert, una presentació que ha fet gran Leonmanso. 

Aquest nou disc, Jardins de Brutes Basses, ha tingut l’impuls del nou segell discogràfic ciutadellenc, Velomar Records, dirigit per Quim Torres, que, juntament amb la col·laboració d’un grapat de bons amics, han polit i acaronat  un treball que mereix tot bon reconeixement. Perquè Leonmanso fa riure entre cançons, sí. Però també, i sobretot, perquè la seua proposta artística en el seu conjunt et fa passar dues hores la mar d’agradables. En tots els sentits. I quan açò passa és perquè el cantant t’ha fet arribar, lleuger, el seu producte. I el resultat no potser altre que l’encert. Enhorabona.

Bep Joan Casasnovas

Setmanari El Iris - 23 gener 2015

Qui ens treurà de l’enfanga?

Ens queixam moltes vegades que les campanyes de Nadal s’inicien massa prest, però sembla que la campanya política cap a les eleccions del maig vinent, també ha començat. I molt abans d’hora. Les presentacions de candidats, darrerament, fa intuir que viurem una intensa carrera cap a la cita municipal i autonòmica de 2015. I tot en un escenari que ja ara esclata ben divers, en el marc d’un canvi considerable on les intencions dels ciutadans apunten a arraconar una mica (o molt, ja veurem!) els partits grans i clàssics, per cedir més protagonisme polític a altres formacions fins ara manco representades, però també, i de forma clara, amb l’eclosió de noves opcions forjades per la indignació ciutadana que demana un canvi important a les institucions. Apostes polítiques que pretenen retornar la veu al poble. I açò està bé.

Són noves proclames basades en la recuperació de les conquestes socials segrestades per la classe política corrompuda i lobbies financers afavorits i que han reduït les garanties al dret a la salut, a l’educació, a la cultura, a l’habitatge i a l’estabilitat laboral. Discursos que lideren la denúnica d’un flagrant expoli social que ha deixat desemparat un alt percentatge de ciutadans abocats a una pobresa que no es coneixia d’ençà les llargues dècades de la post-guerra. La manca d’una feina digna arrossega problemes d’alimentació (preocupants en la dieta infantil), desnonaments, embargaments o bé famílies senceres a les que també els ha entrat la pobresa energètica en forma d’alarma, ara que arriba el fred.

La gent està farta. I vol que els representants polítics els tornin una part del benestar i dignitat que es mereix. La gent sap que no tornarà a viure dins el confort de fa una dècada, però creu tenir dret a unes prestacions dignes que garantesquin les necessitats bàsiques. Només açò. I totes aquestes reivindicacions s’han canalitzat en aquest nou  discurs d’abast estatal que parla molt clar del QUÈ, però no clarifica (encara) el COM. I vet aquí que surtin dubtes, també, entre molta gent que prega pel gran canvi.

Els nous missatges polítics dels nous líders estatals parlen (en un acurat llenguatge de comunicació, açò sí) dels drets fonamentals dels ciutadans, de drets i prestacions socials. Sí. Però els qui pretenen representar i executar aquestes polítiques més a prop de casa nostra, no diuen res. Fins i tot no són ni coneguts. I els qui ho són, coneguts, es venen al partit central. I açò també hauria de preocupar.

Sí la recuperació socioeconòmica de Menorca, per posar el nostre exemple, ha de venir dissenyada de Madrid dins un programa marc estatal, crec que seguirem patint. Perquè al Govern central de torn no li interessa quina Menorca volem, li interessa només la nostra capacitat tributària.

Per tant, s’obre un semestre interessant per anar coneixent quina serà l’oferta política clara i concisa que ens parlarà de recuperar Menorca, (en tots els sentits). I recuperar-la des de la necessitat de saber que un territori petit, limitat i fràgil reclama polítiques específiques des d’un model econòmic i territorial propi, dissenyat des d’aquí i defensat i executat des de les nostres institucions. Menorca no està per vendre, està per fer. Per tant, el gran canvi ha de parlar clar i català. Els dubtes ens mantindran enfangats.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

Ciutadella, espais de ficció

A vegades creim que coneixem a bastament l’entorn on vivim. Però no és cert. Fins i tot podem arribar a entendre que en sabem ben poc. I aquesta possibilitat d’aprendre una mica més sobre espais per on anam transitant sovint de forma quotidiana durant la nostra vida, amaguen sempre detalls de la història, de la tradició popular i de l’anecdotari local ben curiosos i interessants.

Les rutes literàries organitzades en el marc de la X Fira del Llibre en Català, celebrada el passat cap de setmana a Ciutadella, va ser un exercici molt sà per tastar la riquesa de matisos i detalls que conserven els racons i indrets de la població (en aquest cas Ciutadella, però és igual d’interessant en qualsevol altre població). I explica-ho dins el marc de la literatura és, a més, una forma plaent d’aproximació perquè els escriptors són, alhora, descriptors dels espais físics i de llurs històries. La literatura és vàlida per a tot i per arribar a tot. La literatura és un viarany extraordinari per acostar-nos més al saber i al coneixement. A més ho és en formes diverses, talment ho és la perspectiva de cada literat per interpretar-ho.

És com van ser aquestes rutes literàries titulades Ciutadella, espais de ficció, on a més d’endinsar-te en els sentiments viscuts per poetes i narradors, una pinzellada històrica al moment ens situa en la doble vessat: en la dels fets, espais i moments reals ocorreguts, i en la fabulació que sobre aquests indrets i racons hi han recreat els autors per resdecobrir-nos caires fascinats de la imaginació.

Illetracultura va dur a terme aquest recorregut pel nucli antic de Ciutadella per destapar-nos el talent literari dels escriptors que han situat en les seues històries novel·lades i poetitzades aquestes llocs que a ells els han servit per a la inspiració. Al marge de gaudir dels seus textos, sabem un poc més de la nostra localitat, de la nostra pròpia història i dels tresors i bellesa que s’hi respira.

Les guies Anna Turudí i Lara Juanola ens van oferir un tast breu i resumit del passat i de la literatura que contenen diferetns llocs de la ciutat (en queden molts més encara per recórrer). Va ser un passeig tranquil, un recorregut agradable amarat de versos i de prosa narrativa d’autors com Pau Faner, Joan López, Maite Salord, Anna Maria Ticoulat, Esperança Camps, Francesc Florit Nin o Antoni Català, així com de citacions històriques de palaus, edificis, carrers i places que ens han donat sempre una vida embolicada de confort.

Aquests tipus de recorreguts són ampliables a altres disciplines artístiques com la pintura, l’arquitectura, l’escultura, etc. I fins i tot en personalitats que també tenen, segur, motius per treure’ls de l’ostracisme cultural i històric en el que han caigut. La idea és bona i cal que continuï. Enhorabona!