La via menorquina del creixement

 Diuen que hi ha una via menorquina del creixement; una manera nova i diferent de desenvolupar un model econòmic que sigui més estable, repercutesqui en tots els sectors productius i, per tant, ponderar els desequilibris i reajustar els excessos. La tasca és tan valenta com necessària i, tanmateix, possible.

 Aquest nou model passa per revisar aquelles actuacions que no tenguin una finalitat de benestar general per a la societat illenca. Cal fer entendre que les decisions no poden anar destinades a interessos o a sectors concrets, sense que, a la llarga, sigui un benefici general. Cal fer entendre que el progrés d’uns ha de ser el benestar de tots. Per tant, davant aquesta iniciativa de cercar nous models, cal parlar també de la via menorquina del coneixement i la solidaritat sòcio-sectorial.

 Aquesta mateixa setmana el catedràtic de la Universitat de Lleida, Emili Junyent, ho explicava amb tot detall, fent referència al desenvolupament sobre la Menorca prehistòrica. La “marca” menorquina diferenciada no s’obté “només” amb una declaració institucional, sinó amb la recerca, investigació i divulgació dels coneixements. Aprofundir en la Menorca Talaiòtica, no és posar llums a una torre, fer-se fotos simbolitzades o imprimir una Taula en els fulls administratius. És invertir. I que la inversió sigui justa i amb criteri científic, més que no en el vessant d’etiqueta de reclam turístic aïllat. L’exemple el tenim amb la Menorca Reserva de Biosfera: una etiqueta internacional que no ha sabut evitar determinades agressions al territori. Com diu el professor Junyent, les actuacions als jaciments prehistòrics necessiten d’un acurat respecte als seus entorns, perquè al voltant del monument s’hi precisa també el silenci de la història, la divulgació cultural i la pedagogia per fer estimar el patrimoni que ens identifica. Com més menorquins hi hagi que estimem el propi patrimoni més reforçada serà la identitat illenca i, per tant, més “marca” menorquina es crearà. Una marca que ens diferenciarà i ens farà únics.

 Si a Menorca l’economia es basa majoritàriament en el turisme, aquesta nova “via menorquina” no hauria de ser portar el turista de touroperadors d”all inclusive” a un jaciment arqueològic, perquè només veurà un munt de pedres. En canvi, el visitant interessat en aquest tipus de patrimoni hi veurà (en un claper de gegant, per exemple) una civilització ciclòpia antiga plena de significat.

 Des del meu punt de vista, la distribució dels 32 jaciments elegits per a la Candidatura de Menorca Talaiòtica a Patrimoni Mundial per la UNESCO és desigual. Alguns jaciments han estat exclosos, sense massa –o cap- explicació. Basta mirar-se el mapa dels llocs seleccionats per veure que rere la Declaració hi ha més interès turístic que criteri científic. Sort que un grup d’experts han descobert ara la important petja púnica a moltes restes prehistòriques de l’illa. la més important, al Poblat de Son Catlar, el qual qualifiquen com una autèntica joia europea de la prehistòria. Ja és sabut que existeix una Xarxa Espanyola de Construccions Púniques. Un circuit que té inscrits molts turistes interessats en aquest tipus de patrimoni. I ja ho veis! Son Catlar no forma part de la Candidatura de Menorca Talaiòtica. L’arqueologia menorquina ha estat aquí un exemple a comentar. Però n’hi ha molts més, com és l’activitat i esport de natura, la gastronomia pròpia, la indústria especialitzada, la creació artística, l’artesania, la literatura...

 La via menorquina del desenvolupament ha de ser un model territorial equilibrat. Equilibrat per sectors, però també per municipis. I açò tampoc és ben bé així ara mateix. Està bé invertir en la millora d’urbanitzacions –i sobretot en els municipis que més pes tenen en turisme- Però si el nou model econòmic pivota sobre la preservació del paisatge, del patrimoni i de l’entorn natural com a atractiu del visitant, caldria també considerar aquells municipis que s’han esforçat per mantenir tots aquest valors, que ara representen millor que altres els components del nou model menorquí.

M’agradaria que el Consell de Menorca consideràs aquesta modesta opinió i, sobretot, que la consideràs també l’Ajuntament de Ciutadella.

Bep Joan Casasnovas

El Iris – 23 octubre 2015

Cris Juanico, arrels i compromís

  No és un rampell puntual, no. Fa temps que tenia ganes de deixar quatre paraules per, d’una forma modesta i al marge de l’amistat, retre el reconeixent que mereix un artista, un músic, un cantant que fa ja molt de temps que explica emocions i mostra els seu compromís amb la música i amb Menorca. No cal ni que el presenti perquè és sobradament conegut.

  El seu camí és llarg i passional des que un dia es va estrenar com a vocalista del Ja T’ho Diré, però la vocació musical li ve de més enrere, des d’una infància en una família melòmana. Ha fet de la música el seu camí vital que mai ha abandonat.

  Girant pàgina als 14 anys com a vocalista de la millor banda que ha donat Menorca, Cris Juanico passa uns anys amb Menaix a truà, per després emprendre una carrera artística en solitari, amb projectes constants: Memòria, Jocs d’Amagat, Vola’m a sa lluna, Tot de mi... Iniciatives, totes, que declaren el seu amor per la música en totes les seus varietats i estils; des de recuperar la cançó tradicional i popular amb mescla de ritmes modernitzats, passant per versions traduïdes de clàssics universals, fins a la música nadalenca i infantil. Tot un ventall que l’ha fet un músic vocalista polifacètic en gèneres, tanmateix sense deslligar-se mai de les fonts que li proporcionen la seua terra, la seua cultura i la seua llengua.

  Ja fa temps decidí fixar de nou la residència a Menorca, però igualment per projectar-se constantment cap a fora. És amb els treballs Pedres que rallen i Dues pedres quan torna a abraçar, potser d’una forma més compromesa, els seus orígens. Tot plegat són gairebé prop de 30 anys cantant i composant. I encara ara manté un intens calendari d’actuacions per les Illes, País Valencià i Catalunya que mereixen l’aplaudiment sincer a la seua trajectòria. Amb tot, hi ha el bagatge arrelat de ciutadà que el manté preocupat per una Menorca que nota fràgil i d’aquí que la seua personalitat artística esdevengui una mena de menorquinisme musical compromès; defensor de la identitat insular en totes les seues branques.

  Amb 25 anys en la música professional, aquest any ens sorprèn amb un nou treball que ens descobreix com és possible conjuminar la seua guitarra i estil amb un quintet de corda amb instruments de fusta el resultat del qual és una joia conspícua anomenada F(a)usta. Una creació musical on la seua veu, peculiar i vibrant, ajustada i madura, sura sobre l’excels coixí melòdic i instrumental del quintet.

  I a la composició musical cal afegir-hi la lletra, el missatge. Un cant al seu entorn, al paratge físic, memorístic i oníric: ....Entre cards, per camins vells, / per trobar tots es colors des firmament... Sa vida vol combat. / Si es dia avui és trist, / el guanyaré somniant. Però també versos que clamen contra el mal tracte del paisatge i el territori i que, per tant, els reivindica sans i nets: Roqueta salada, / cosa de tots, / flor que suporta tant i tant dolor... Sa vida s’apaga / i s’amaga de por. / Rotondes que  / enterren el sol.

  Música pròpia, lletra pròpia. Llarga trajectòria d’estima permanent al que som, al que volem ser; al que tenim i volem tenir. Tot, més enllà de les magnífiques actuacions que Cris Juanico ens ofereix per auditoris i terrasses. I crec que ha de ser molt assenyat reconèixer-li el seu dens recorregut artístic, el seu menorquinisme musical i la impagable representació d’ambaixador insular que exerceix. Que també.

 Només era açò que volia dir, ja fa temps; quatre modestes paraules d’agraïment per aplaudir la seua trajectòria, al marge de l’amistat.

Bep Joan Casasnovas

Setmanari El Iris – 11 setembre 2015

La força literària de Pau Faner

Era ben merescuda la jornada d’estudi i homenatge dedicada a l’escriptor Pau Faner el passat dissabte per part de IME. I és que la trajectòria del novel·lista ciutadellenc deixa una petja significativa en l’aportació literària de Menorca en el marc de la literatura catalana. Diuen els crítics més entesos que Faner retorna la nostra illa a la literatura notable després d’un llarg període amb absència d’autors destacats. Així, el novel·lista menorquí reprèn aquesta presència que havia deixat Àngel Ruiz i Pablo, considerat el darrer referent literari que traspassà les costes insulars.

Des que l’any 1972 Faner publica Contes menorquins la seua carrera com a escriptor és imparable. I ho fa amb un estil ben propi amb el qual s’hi manté fidel sempre, tot i les crítiques inicials que li trobaven mancances diverses, encara que li reconeixien la seua capacitat creadora i la força de les seues figures poètiques. A pesar de tot, Faner és incorporat ja els anys 70 del segle passat, com un referent contemporani de Menorca en els manuals d’història de la literatura catalana. (Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies. Carbonell-Espadaler-Llovet-Tayadella. El Punt/Edhasa, 1979).

La seua obra ha estat considerada de realisme màgic, de màgia realista, de surrealisme màgic, d’imaginació desbordant, de creació fabulista, de llenguatge al·legòric i tantes i tantes adjectivacions que han volgut definir el seu estil i model narrador. Més de 30 títols l’avalen, als quals s’hi arramben una llarga llista de premis, entre els quals hi ha els més prestigiosos. A més, ha conreat tots els gèneres, com la narrativa breu, la infantil i juvenil i, òbviament, la novel·la. També té obra teatral que podria veure la llum en el transcurs de l’estudi sobre la seua obra que es vol dur a terme en dates properes per part de l’Institut Menorquí d’Estudis. No té producció de poesia pròpiament dita, però ja es ben coneguda la seua prosa poètica que sempre ha incorporat en els seus llibres; passatges literaris que són d’un qualificat nivell poètic. I no caldria obviar, al marge del conreu de les lletres, la seua també important obra pictòrica.

El passat dissabte es va retre, idò, un merescut reconeixement a la seua tasca literària on, a més de les conferències de destacats literats com són Josefina Salord, Ismael Pelegrí, Joan F. López Casasnovas, Margarida Cursach o Pilar Arnau (especialista en l’obra faneriana) dissertant sobre els seus gèneres, hi hagué també un documental sobre la figura de Pau Faner, realitzat per Joan Allès; una interessant ruta literària per la mítica Ciutadella de Pau Faner, guiada per Miquel Àngel Limon i una taula rodona amb escriptors actuals com Miquel Àngel Maria, Maite Salord, Esperança Camps i Ponç Pons (no hi pogué assistir Joan Pons), que van exposar la seua visió sobre la figura humana i creadora de l’homenatjat, els quals, tots, van manifestar estar influenciats per l’escriptura faneriana.

Pau Faner no només ha estat un escriptor reconegut arreu dels territoris de  parla catalana, sinó que també ha expressat en la seua obra l’estima innegociable a Ciutadella i Menorca, les quals ha col·locat dins el marc de les literatures fantàstiques i ha aconseguit, amb açò, que els seus relats i passatges, que ens són tan propers, hagin esdevingut també universals.

Per tant, només em resta acabar dient a l’autor, moltíssimes gràcies, Pau, per tot el que ens has donat.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

El Iris, 17 juliol 2015

I del temps plaent, qui en servarà el bagatge d’ànima i record?

Vull que sapigueu, amic i amiga, que ara que s’atraca la Festa de Sant Joan, encara no m’he notat el formigueig a la panxa que havia sentit sempre per aquestes dates; aquell entusiasme rejovenit de saber-nos prop d’una celebració que fa rajar l’ànima, més enllà del gaudi festiu i de la trobada joliua. Sí, tenc la sensació que anam perdent, lentament, aquella festa que tant ens va omplir i que ara, de cada any, se’ns fa una mica més difusa. Seria allò que diuen que “de cada bugada perdem un llençol”. Sí. Ho crec així. I em dol. I açò que m’hi he esforçat per treure’m del cap aquesta idea, que he volgut creure una falòrnia. No tenim la vitalitat física d’antany, cert, però la vitalitat emocional diuen que no envelleix i per tant no es tracta tampoc de decadència sentimental.

Amic i amiga, no som nosaltres els qui perdem propietats per saber viure la festa. Em vaig fent a la idea que és la Festa que perd color, essència i esperit. Tradició, potser. Pens que hi ha forces externes i interessos estranys que deterioren la celebració en la que tant ens havíem identificat. Sí, amic i amiga, sent un dolgut so de fabiol com s’allunya en el temps; sent, d’aquest solstici adiat, un regust estantís. La cita assenyalada ja no arriba per renovar-nos com a ciutadellencs i com a poble fidel i antic. Crec que perdem aquesta fidelitat perquè deixam, en certa manera, que la joia que hem heretat es fongui.

Un cavaller em va comentar un dia sentir-se trist perquè la qualcada, per la nit, quan arribava al Caragol de Santa Clara trobava els infants adormits. Era massa tard. He notat que molts progenitors no gosen arrambar-se als espais per on passen els cavalls, sigui per una capadeta o bé per dur els fillets i filletes a veure de prop la Qualcada; per fer-los sentir la majestuositat que significa veure davant seu un cavall endiumenjat com eguina i pica de potes en terra per carrons i places. He recordat que de petit, el dissabte de Sant Joan, qui se’n cuidava de mostrar-me la festa era ma mare. Em duia al Caragol des Born. Anàvem dalt es Passeig, era més segur. Hi havia gent, però podia veure els cavalls arronsar i botar: o bé a braços de ma mare, o bé dalt un banc de pedra quan qualcú generós ens feia un petit espai per fer-hi una estona. El dia de Sant Joan el torn era de mon pare. Davallàvem cap as Pla, ben entrat el capvespre, a veure ses Corregudes i Jocs. Sí, sí, baix. Quina bellesa de galops vistos des de dalt les esptales de mon pare! Després va venir la descoberta d’adoslescent i l’energia desbordant de la joventut. Anàvem mamats des de la infàcia i la Festa es podia viure plenament. Quin goig!

Ara els infants no tenen gairebé espai. Hi ha massa gent, hi ha massa interessos… Impossible per ses Voltes, i no en xerrem as Born o as Pla! Nosaltres, amic i amiga, vam tenir de petits la sort de viure i veure els actes centrals. Ara molts pares i avis ja no hi tenen accés a aquests llocs imprescindibles per entendre Sant Joan i han de cercar altres indrets per recrear i alegrar els seus descendents. I açò hauria de preocupar. Per què? Perquè es romp així la més essencial baula de la tradició. Pensau-hi. Perquè la solidaritat generacional és també un fet de justícia.

Acab de llegir un poema inèdit que m’ha fet pensar. Comença així: “I més enllà del crit de festa, / as Born es reclama justícia; / tot i la cita puntual infalible, / cal que cerquem sota cendres / la genuïna història escrita”. Sí, amic i amiga, la festa ja no és genuïna del tot. Qualcú, interessadament, la desllueix. La mateixa història escrita ens explica que llavors, en temps pretèrit, els Jurats de l’antiga Universitat General de Menorca obligaven, fins i tot, a fer qualcar els caixers que ells mateixos designaven. Era llei (no seria el cas ara, és clar!). I fins i tot defensaven davant qualsevol autoritat civil i judicial superior l’originalitat de la Festa de sempre. Vetlaven per una herència viva i arrelada al cor de la societat (açò sí que s’hi escau encara a dia d’avui). Ara tenim ajuntaments covards i servils que, tot i que he de reconèixer les dificultats per una massificació destructiva, no saben prou què han de fer i a qui han d’escoltar. Jo els recomanaria que escoltassin la veu dels nostres avantpassats, i els demanaria també que no els traïssin. No ho trobau, amic i amiga? Ara hi ha un sector de blasó que ho vol comandar tot, que fa i desfà juntes, que descús costums, que diu als antics cavallers com s’han de comportar… (ells, els pagesos, que duen la tradició injectada a la sang!) per deixar els problemes greus que es resolguin Dalt la Sala. Mirau, amic i amiga, com acaba el poema que vos citava: “Cuegen al cofre vells testimonis / que no van exterminar del tot. / Mentin barbes amb pom de plata! / Salvem els papers i sabrem qui som.”

Quan escolti el so d’un fabiol enlairar-se pel carrer, no sé, amic i amiga, si sentiré el formigueig a la panxa o em cauran dues llàgrimes. No ho sé. Hi ha massa gent i massa interessos… I creis-me, ens estan deslluint la festa. Per tant, amic i amiga; o sigui, amic lector i amiga lectora, si ens trobam aquests dies assenyalats, ja em donaria per satisfet que em deixeu un somriure empàtic que dugui lluïsor als ulls. Perquè amb la paraula callada segur que ens demanarem… i del temps plaent, qui en servarà el bagatge d’ànima i record?

Bep Joan Casasnovas Mascaró

Sant Joan, juny de 2015

Qüestió de ser i deixar de ser

Quan parlam d’identitat pròpia ho feim amb referents com cultura, llengua, territori, història, art, constums i tradicions pròpies. I defensar aquests elements és voler defensar allò que ens configura com a col·lectiu o comunitat. I alguns, per desgràcia i ignorància (però també per perfídia, en bona part) els fa oi sentir repetir tantes vegades aquests conceptes identitaris. Però haurien de saber, també, que són necessaris per lluitar en contra de la barbàrie aplicada en la devastació cultural que hem patit els darrers anys. I és que no es cansen! Per tant, caldrà seguir brandant aquests elements, “Mal que els pesi”, com diu l’actriu catalana Núria Feliu.

Un mallorquí culte i savi, Joan Veny, dialectòleg, per a més precisió, deia fa pocs mesos que “La llengua és el pal de paller de la Cultura”. però ho deia per a totes les cultures del món, no només per a la nostra. Ell que coneix millor que ningú les variants lingüísitiques d’aquestes illes (però també, amb escreix, les de les altres comarques i territoris amb els quals compartim la llengua comuna, la catalana) deixa molt clar què és una llengua i què és un dialecte. Un altre mallorquí, també de renom, Josep Maria Llompart deia fa anys que “la llengua és la paret mestra de l’edifici”. En canvi, la formada de grupuscles sorgits fa poc (no sabem d’on. O sí) predica ara que els nostres dialectes, són llengües i en paraules de José Ramon Bauzá, “no mos han d’imposar l’estàndard de Catalunya perquè noltros tenim paraules pròpies”. I ho diu qui ha governat aquestes illes durant 4 anys i qui va dir també que ‘got’ és una imposició “catalunyesa”. Ja és ben veu quina és la intenció ‘lingüística’ de Bauzá, com la del grupuscle a qui revifa des del Consolat de Mar.

I són els membres d’un mateix partit (almanco la branca més ultra) que mostra aquesta fòbia a la llengua i cultura pròpia. Hi ho han fet per igual i amb la mateixa virulència als territories on la llengua catalana hi té vida: País Valencià, franja d’Aragó i Illes Balears. No accepten una forma estàndard de la llengua catalana, com tenen totes les llengües del món; però accepten orgullosos, des d’aquest partit i fundacions, que a Andalusia, Extremadura, Canàries o Múrcia, per exemple, existesqui un estàndard de castellà que reguli el llenguatge formal com a codi unificador i no se’ls ocorreix promoure les varietats dialectals del castellà perquè tenen un estàndard que podria ser imposat des de Madrid, ja que a aquestes zones, no parlen igual que Madrid. No ho fan. Aquests territoris o comunitats tenen dialectes. I on hi ha dialectes és perquè hi ha llengua pròpia i, per tant, un model codificador comú. A Balears, per exemple, el castellà no té dialecte senzillament perquè no és llengua pròpia: és una llengua importada en la única seua versió: l’estàndard castellà.

Per tant, no cal creure’s res de l’argumentari lingüístic que ens volen vendre qui ara qüestionen els il·lustres investigadors, lingüistes i acadèmics. La intenció és una altra ben diferents i crec que durant aquests anys ha quedat ben demostrat.

Amb tot, que ens vulguin esbocinar la unitat de la llengua, té la clara intenció d’enderrocar aquest idioma, perseguit sempre, perquè l’altre tengui el lliure pas de domini absolut. No vos cregueu açò del bilingüisme. Si realment fos així, obligarien a què el català fos requisit; un deure i una obligació de conèixer-lo per part de tots els ciutadans. Només així s’aconseguiria que tots els que habitam aquestes illes coneguéssim perfectament les dues llengües. Ara, només una part coneixem les dues llengües oficials. Una altra bona part, no necessita conèixer la llengua pròpia perquè qui governa així li ho facilita. On és l’equitat?

Les intencions, idò, dels que pregonen aquestes mentides político-lingüístiques cerquen el que en Sociolingüística s’anomena “Procés de substitució”. A més, fixau-vos si és així que els qui, majoritàriament, defensen i promouen les variants dialectals com a registres formals, no solen emprar les esmentades formes ni variants; el castellà és el seu idioma de comunicació formal, menyspreant l’idioma propi i les formes que defensen.

I, ben cusiosament, són els mateixos que veten actors i actrius a determinats espais públics; els mateixos que volen esmicolar el territori en nom d’una falsa recuperació econòmica; els qui eliminen les formes culturals més pròpies en nom de la crisi; els qui retallen serveis socials en nom de l’austeritat pressupostària.

Puc entendre que hi hagi gent que cregui en polítiques neoliberals, en polítiques de dretes; ben legítimes, per cert. Però no entenc qui es postula, superb, per menysprear el coneixement, la ciència, la dignitat, el consens en els drets fonamentals i el benestar dels individus. I no entenc tampoc qui facilita aquests despropòsits per a una societat que només vol viure millor i en pau. No vull deixar de ser qui he estat. Ho tenc clar.