Reivindicar la poeta Rosa Gornés Aloy

 Durant la passada festivitat de Sant Antoni alumnes del CP Pere Casasnovas exposaven a l’Ajuntament de Ciutadella un treball sobre els carrers amb nom de dona que tenia la població, exceptuant els noms de santes. I la nòmina és ben minsa. Alhora es reivindicava la necessitat de memoritzar i reconèixer algunes destacades dones que han deixat la seua empremta cultural, artística o social, gairebé oblidades, i en la recerca de l’equitat de gènere. A la conferència de la festivitat Josefina Salord Ripoll glossava la figura de l’escriptora il·lustrada Joana de Vigo i Squella. N’explicava la seua important obra literària en temps de la revifalla literària de la il·lustració que a Menorca va encapçalar Joan Ramis. És una justa reivindicació situar la tasca d’aquestes dones i no deixar-les en l’oblit.

Rosa Gornés. Portada Publicacions des Born

 També m’agradaria que fos justament reconeguda l’obra de la poeta Rosa Gornés Aloy (Ciutadella, 1883-1970), una altra dona que ja fou destacada en una conferència de Betty Sintes al Cercle Artístic el 23 de març de 2001 i editada per “Publicacions des Born". No sabria dir prou bé amb quina dimensió se li hauria de considerar la seua aportació poètica, però sí en la mesura que Ciutadella li mantengui la seua memòria; si no en un carrer dedicat, sí, almanco, en un altre lloc, espai o sala, a més de difondre l’obra que en quedà (de major va perdre la memòria i va destruir bona part de la seua creació).

 Emmirallada en la poesia de la mallorquina Maria Antònia Salvà i influenciada pel corrent noucentista català, però també per lectures dels clàssics castellans, com Miquel de Cervantes o Santa Teresa de Jesús, Gornés mostrà uns alts coneixements de la literatura poètica, tant en la temàtica, com en l’art formal de la creació. La seua poesia mostra una autora feta de voluntat pròpia i apassionada pel saber i el coneixement, tanmateix, arraconada per una societat, llavors, que relegava l’art i capacitat femenines. Va ser una dona lluitadora contra el masclisme imperant i arrelat a la societat d’aleshores, però ho féu des de l’escriptura i sense estridències públiques. Fins i tot, va rebre la desconsideració d’Àngel Ruiz i Pablo, per la seua condició femenina, en la creació literària. Ruiz i Pablo considerava que Gornés tenia bona mà per a la poesia lírica, però no per a la de tall èpic, dos dels gèneres que va conrear Gornés Aloy. I és que a través del seu germà Martí, Rosa Gornés féu arribar uns poemes a Ruiz i Pablo, resident ja a Barcelona, que en va valorar alguns i els va fer publicar a la Revista Setmanal Catalana, però no el van satisfer massa els de temàtica heroica o èpica amb uns arguments que, tot i ser aquell temps una veu autoritzada en les lletres, no poden ser admesos de cap de les maneres avui en dia.

 Ho explicava Betty Sintes aquell dia al Cercle reproduint la resposta de Ruiz i Pablo adreçada al seu germà sobre els poemes de Rosa Gornés: “...Le devuelvo la dedicada a la memoria del Paborde Martí, que me parece muy inferior a las otras, lo cual ha de servir a su señora hermana de que es más propio de su temperamento poético la poesía breve y sentimental (lírica) que la heroica y épica. No quiere decir que no haga algun enseyo en este sentido; pero es casi seguro que no logrará tanto, como en el otro género, y de ello no debe extrañarse, pues está más en armonía con su sexo. Casi podria asegurarle que ninguna mujer ha podido salvar este escollo”.

 Després de la resposta del poeta des Castell, durant els anys següents Gornés va enllestir uns poemes d’alta literatura èpica en les gestes històriques de Menorca, lloades sempre des de la fe cristiana que encaixaven de ple amb el pensament catòlic i conservador de Rosa Gornés. Poesies que van tenir una molt bona acollida per part dels lectors. A “Menorca per la creu”, un poema de la conquesta de 1287, en deixà un bon tast de la capacitat expressiva en un llarg poema de 9 quintets d’alexandrins:

“Els seus anhels escolta un jove i gran monarca;

frisós per conquistar-la sortirà de Salou;

un esforçat exercit dins de les naus embarca;

al front els cabdills porten del vencedor la marca,

que un ideal empresa a la conquista els mou.”

 La formalitat poètica en la mètrica i la rima; la construcció del sonet, el romanç o els versos alexandrins, són una prova potent dels coneixements de la poeta de Ciutadella. A més la lírica del dolor, la mort, l’amor, la solitud o la desesperança formen part també del repertori humanístic de la seua poesia.

“No t’atriboli lo amarg del teu destí:

-Com esperes collir flors oloroses

si és tot sembrat de cards el camí?

 Tenia tots els números per haver pogut esdevenir una figura cabdal. A més de la literatura, li són conegudes les seus passions per la música i la pintura. Estudiant excel·lent, va tancar la seua etapa de les primeres ensenyances amb premi extraordinari. Als 17 anys volia marxar a estudiar Magisteri a Palma, però, potser, les dificultats econòmiques de l’època, però també la poca disposició i conveniència de llavors perquè una dona sortís a estudiar fora, la van frenar de les seues ambicions formatives. Tot i així, va estudiar tota la seua vida i va trobar en l’escriptura el consol d’una vida que mai va poder satisfer per al seu desig.  Fou gerent de la fàbrica familiar i se li coneix una notable activitat pública.

 Rosa Gornés tenia 18 anys manco que Àngel Ruiz i Pablo i una vintena d’anys més que Gumersind Riera i Gumersind Gomila. En podríem dir que era coetània d’aquests tres referents poètics de l’època a Menorca (va morir el mateix any que Gomila, 1970), però ella va quedar a l’ostracisme literari. I no és just. I toca ja reconèixer-la millor.

Bep Joan Casasnovas

Joan Benejam i Vives, en el record (i II)

  Sí el 27 de febrer s’acomplien 94 anys de la mort (1922) del Mestre Joan Benejam i Vives, el 27 de març s’acompliran 170 anys del seu naixement (1846). D’aquí que ve bé aquests mesos recordar un home il·lustre de Ciutadella i Menorca.

  Al marge de la faceta pedagògica, Mestre Benejam és conegut més pel seu gènere costumista. Una obra bastant més minsa, però que s’ha popularitzat moltíssim entre la població pel seu enfocament als quadres de costums socials. Els crítics literaris que més han furgat aquest faceta seua diuen que “Aquesta obra tan reduïda ha estat, tanmateix, la que ha fet més popular el seu nom, sobretot per la característica principal remarcada per Francesc de Borja Moll: el seu absolut localisme” (1).

  L’any 1885 escriu l’obreta teatral Foc i Fum i el 1909 el llibret Ciutadella Veia que, en 23 capítols, descriu la vida social i l’aspecte de la població partint de principi del segle XIX, quan Menorca s’havia reincorporat a la Corona espanyola després d’abandonar les influències que hi van tenir les dominacions anglesa i francesa durant gairebé un segle.

Col·legi  Públic Joan Benejam, conegut per s'Escola des Born

  Amb aquest dos llibrets de Mestre Benejam vaig començar a assaborir el gust per la nostra llengua materna i vaig aprendre a estimar-la. Vaig comprendre un poc més les vicissituds d’una població (la meua i la vostra) que arrossega una història que sempre he procurat (i procur) conèixer millor. I sobretot entendre-la. La veritat és que és un gust rellegir aquell batec dels costums antics que mai no ha escrit la història oficial o científica.

  El llenguatge menorquí tan casolà que va utilitzar Benejam en la seua escriptura costumista tenia la finalitat única de ser un missatge clar, senzill i proper, en aquest cas també dirigit a la població adulta. “Benejam plantejà un clar i ferm intent de servir al país a través de la instrucció del poble, fixant-se com a objectiu prioritari aconseguir la millora social”, expliquen altres estudiosos de la seua obra (2). I en la mesura de les seues possibilitats també exercí un llarg compromís cultural. Va ser un observador constant dels moviments polítics i socials de l’època amb la sempre voluntat d’incidir en la instrucció de la societat, per transformar-la i treure-la del ròssec conservador i de l'anacrònica influència que imposaven la clerecia i aristocràcia dominants aleshores.

  Volia, i per açò s’hi comprometia, aconseguir que la gent, especialment de les classes populars, obtingués el just aprenentatge del coneixement, : "Cuando el pueblo conozca lo que vale la instrucción, lo que moraliza la enseñanza, lo que alcanzan los conocimientos asociados a la profesión de un arte, aunque éste sea humilde, huirá de los focos de perdurable contagio donde el espíritu se enerva y el corazón se degrada con hábitos tan indignos como groseros. Un pueblo instruido es siempre un pueblo honrado” (* Benejam, 1879). I també es va manifestar molt preocupat per la situació desemparada de la pagesia. Un sector del que reclamava una reforma agrària per treure la gent del camp del jou feudal al que estava sotmesa. Tanmateix, sempre va defensar les formes de vida austera i lligades a l’entorn i a la naturalesa; a la d’un esperit sà i allunyat de la cupiditat, convençut que el progrés social raïa en l’educació.

  Tanmateix, ben entrat el segle XIX, Ciutadella (i Menorca) viu l’esclat de la indústria manufacturera del calçat i troba l’obertura al benestar de molta gent. L’exportació de milers de parells de sabates cap a Cuba representà un canvi econòmic per a Ciutadella, però també un canvi de costums socials. Els sabaters guanyaven uns bons jornals i aquelles dècades de puixança econòmica transformà també la mentalitat de la menestralia i va fer desplaçar a molta gent del camp per treballar a les fàbriques i botigues del poble. Benejam, observador dels canvis, ja ho va escriure: “I voltros, gent tranquil·la del camp que heu estat sempre es més sotmesos, es més senzills i també es més ignorants; voltros que baix es nom depressiu de ‘béguers’ (captaires) heu sigut tota sa vida sa gent més pobra, encara que sa més feinera i de més bons costums; ja no passejareu es sau curt i es capell de pèl, perquè sentireu temptacions de deixar ses (a)varques i viure amb comoditat i més jornal, i entrareu a Ciutadella i us fareu sabaters” (3).

  Mestre Benejam va intuir el canvi i millora econòmica de la població, que va assegurar la comoditat de molta gent, però no era prou bé en la direcció que volia. L’opulència sabatera va alterar els canvis més enllà de l’ideari de Joan Benejam, qui es va queixar moltíssim dels pares perquè que els al·lots deixaven l’escola per anar a treure’s un sou a les fabriques i tallers artesanals: “Por otra parte, ¿a donde van a parar esos niños que obligados por las necesidades de la familia, o sacrificados a bastarda codicia abandonan la escuela por el taller o por la fábrica, cuando su inteligencia apenas se abría al bienhechor rocío de los primeros conocimientos?" (*, Benejam, 1879). Ell, qui tenia clar que la riquesa reposava en la manca de necessitats i en la virtut i l’educació, i no en altra cosa.

Escena de 'Foc i Fum', quan en Perico, mosso d'en Rafel s'Esquerra, deixa l'ofici de sabater i se'n va al camp.

Va interpretar que més enllà del progrés econòmic els canvis van provocar excessos en les conductes i van foragitar un civisme que era vital per a l’ensenyament i culturització. D’aquí que també insistís en la creació de centres d’instrucció i cultura on, més enllà de la docència infantil, els adults poguessin continuar amb la instrucció i el coneixement. La cobdícia de l’auge econòmic va fer estralls i els bons costums s’anaven perdent en mans d’un bon jornal. A més imperava la supèrbia despectiva d’aquella nova classe social de menestrals vers la condició pagesa. Heus aquí Foc i Fum: la conducta recta, honesta i senzilla de la gent del camp (l’amo en Joan, Bartomeu de Son Tica, Francisca...) enfront de la sacsada psicològica i transgressora que van representar aquells jovenots sabaters de banqueta (en Rafel d’Esquerrà). "!Funesta aberración! Para sostener una vida artificiosa en las ciudades donde la atmósfera del mercantilismo apaga las llamaradas del espíritu, (…) mientras que en los campos, donde puede mantenerse el individuo bajo la influencia de todos los elementos cósmicos, en pleno dominio de sus facultades (…), de allí nos apartamos con desvío, y aquellas tierras languidecen, y aquella fecundidad se agota…". (*, Benejam, 1891). I, tanmateix, quants joves ciutadellencs han volgut ser en Rafel s’Esquerrà i no en Bartomeu de Son Tica? A pesar de tot, resta l’escena final de l’obra com la voluntat de Mestre Benejam d’instruir correctament un al·lot, com havia fet tota la seua vida: en Perico; que deixa l’ofici de mosso per fugir de l’ambient degenerat d’un sabater tarambana i anar-se’n a fer feina al camp, on “La terra és font de virtut i mare de sa riquesa”. I encara més. Benejam rebla l’obreta costumista amb un missatge a la societat ciutadellenca: “Guardau sempre memòria, memòria d’aquest fet”.

  També al final del llibret Ciutadella Veia diu:


"...si Déu me dóna vida i no he perdut s'humor d'escriure, vos contaré coses de sa segona meitat de sa passada centúria (referit al s.XIX), unes molts sèries i altres molt divertides (...); de quina manera Ciutadella ha mudat de fesomia, com som i com haurien de ser es ciutadellencs, perquè es nostro poble benvolgut sigui digne d'elogi. Tot se pot dir bonament, sense fer mal a ningú, amb bona intenció i no tombar de sa sella. 

Bona nit tenguin!


Ciutadella, a vuit de març de l'any 1909".


    Aquesta segona part dels costums del segle XIX no la va arribar a escriure mai. Una llàstima.


    

    Quantes coses ens mostren les lectures de Joan Benajam. Gràcies Mestre per ensenyar-nos encara.

………….

Notes: (1) Llibre de Lectures Menorquines. Capítol 12. Consell Insular de Menorca. 1981. Diversos autors.

(2) Regeneracionisme i Educació a Menorca: Aproximació a l’ideari pedagògic de Joan Benejam. J Adrover, J. Vallespir i Ll. Villalonga.

(*) Cites de Joan Benejam incloses a les nota 2

(3) Ciutadella Vella. Pàg. 45.

Mestre Joan Benejam, en el record (I)

  El passat dia 27 de febrer es complien 94 anys de la mort del Mestre Joan Benejam i Vives (1846-1922), insigne pedagog i un home excepcional que va fer progressar l'ensenyament a Ciutadella i Menorca. Era un àvid analista social, molt avançat al seu temps i tenia clar que el progrés seria possible a través de la instrucció del coneixement i la formació de la joventut. La seua trajectòria com a pedagog el va dur a ser un prestigiós professional l’obra del qual va recórrer les instàncies educatives d’arreu de l’Estat espanyol i també dels països d’Amèrica del Sud. Va conrear una vasta obra de divulgació pedagògica i va promoure un bon nombre de revistes en la matèria que van ser tot un èxit, llavors, també, a nivell internacional. Una trentena de llibres sobre l’educació l’avalen. Va ser, des de molt jove, requerit per tot arreu per a les seues il·lustratives conferències, que mai va deixar d’oferir. Els seus objectius: l’escola, el mestre, els alumnes i el seu entorn. A més de dedicar-se a la recerca de mètodes innovadors, també va dedicar-se, de forma incansable, a reivindicar els espais escolars adients, a dignificar la tasca dels mestres i a procurar l’avenç dels alumnes, fossin quines fossin les seues condicions socials i familiars, sempre en el marc de l’escola pública, integral i universal.

  Pere Hernández Sastre, un altre il·lustre ciutadellenc i reputat doctor (alcalde de Ciutadella en dues etapes de 1931 a 1936, -quan va impulsar l’edifici de l’Escola des Born, entre altres- i Tinent d’Alcalde l’any 1949) va escriure d’ell (1) que “Abandonando la rutina secular, Benejam abrió su escuela en locales amplios, ventilados, llenos de luz, montando un teatro infantil en el que sus alumnos representaban obritas del propio maestro, con el fin, no solo de deleitar, sino de educar el corazón y la inteligencia de los niños”. Benejam tenia recursos per a tothom i quan la pròpia docència era insuficient per a la cognició dels alumnes, el teatre servia per alliçonar sobre la vida, la bonhomia i la justícia. Va escriure diverses obretes només per a ser representades pels seus fillets.

  L’any 1873 va accedir a la plaça de Mestre de l’Escola Oficial de Ciutadella, “convirtiéndose durante cuarenta años en el educador de la niñez y de la juventud de Ciutadella, que acudía con jubilo a sus clases diurnas y nocturnes”, segons afirma el doctor Hernández. El mateix metge cita, en el capítol de Mestre Benajam, a Capó Valls de Padrinas, qui  lloava també la tasca educativa del pedagog: “...día a día enseñaba pacientemente, alegremente, de forma hasta entonces, completamente nueva. Jamás dejó de sonreír, jamás tuvo una frase dura ni una palabra amarga para nadie. Los niños le querían con pasión, le adoraban. En las clases nocturnas, que era alegre tertulia dentro de les normas señaladas, la escuela se convertía en alegre centro de conversación en la que cada cual aportaba el fruto de sus conocimientos, estimulado por el maestro, que hablaba con cada uno de sus cosas, haciendo que todos se interesaran por todo. Benejam quería que el alumno hablara, que discurriera, que observara la vida y la naturaleza”.

  

    

    I allò dit més amunt: com que Benejam tenia la intuïció i els recursos d’un gran mestre entenia que l’ensenyament en castellà portava dificultats a tota aquella catèrvola d’infants que tenien una altra llengua i desconeixien l’idioma que imperava llavors en l’ensenyament. I així ho explica el doctor Hernández: “Y dándose cuenta que los niños hablaban familiarmente otra lengua, confeccionó para su uso un ‘Vocabulario menorquín-castellano”. Mestre Benejam no va redactar aquest vocabulari per fer notar que el menorquí era una llengua diferent a la llengua catalana, com alguns ara ens volen fer entendre, si no per fer notar que la que era diferent i estranya era la llengua castellana, que era llavors la llengua de l’escola i que els infants i joves coneixien ben poc. D’aquí que no sigui gens mal d’entendre que Benejam enginyàs eines per facilitar l’educació. Ell ja sabia que l’arquitectura mental lingüística dels seus alumnes era construïda amb la llengua materna i que, per tant, aquesta havia de ser la llengua vehicular primera per a la docència. D’aquí el “Vocabulario Menorquín-Castellano” com a instrument de comprensió per introduir-los després a un major coneixement del lèxic castellà, que era la llengua oficial i única de l’ensenyament. Per tant, el pedagog ciutadellenc sempre va estar atent a la recerca de mètodes docents per a la instrucció dels escolars i prou clar ho explica el també professor i pedagog d’Alaior Pere Alzina: “A través de  múltiples publicacions pedagògiques, obres i articles, Benejam transmet una voluntat de regeneració  social,  mitjançant  l’educació. No només va teoritzar sinó que va portar moltes de les innovacions a la pràctica: les excursions  escolars, les lliçons de les coses, els treballs manuals, el museu escolar, l’ensenyament cíclic o el mètode intuïtiu, entre d’altres” (2).

  Tanmateix, avui dia, a Joan Benejam se’l coneix més per les seues obretes costumistes. Sobre aquest gènere literari de Joan Benejam, en parlarem en un proper article.

................

Notes: (1) Breviario de Menorquines Distinguidos. Publicat al Setmanari El Iris 1944-1953 i reeditat en un aplec de tots els articles pel mateix setmanari l’any 1993.

(2) Jornades sobre el centenari de la publicació de “Ciutadella Vella”, celebrades l’any 2009 i editades per Publicacions des Born. Diversos autors.