Un present de subconscient secular

Pròleg del llibre 

Les Festes de Sant Antoni, del segle XVIII al segle XXI

de Florenci Sastre Portella - Col·lecció Jamma. Editor Miquel À. Anglada.

 Diuen els historiadors avesats en descobrir i reinterpretar la història nostrada, que s’Any de sa Desgràcia de 1558 deixà un buit immens per indagar en la part històrica que recula des del saqueig turc fins a la conquesta de l’illa pel rei Alfons III l’any 1287. La Terra cremada que caracteritzava les incursions de les flotes otomanes a qualsevol indret de la mediterrània no va fer cap excepció a la capital insular aquell fatídic juliol d’ara fa més de quatre segles. També els arxius de la Universitat General de Menorca van clapir i amb el fum de les flames marxà el coneixement que ha deixat òrfena bona part de la historiografia insular, si més no, 261 anys de la vida illenca que resten sense massa més referències que la d’alguns documents privats o passatges menorquins trobats a altres arxius de fora de l’illa.

  Tanmateix, no hi manquen esforços en els historiadors menorquins per anar teixint els elements que facin possible recompondre, en la mesura d’allò possible, la manera de fer i de ser d’aquella nova societat i cultura que s’establí a Menorca a finals del segle XIII. També, en concret, als referents i components hieràtics d’aquest impuls social de la que era una comunitat nova que vindria regulada pels furs, privilegis i observances que emanaven de l’Antic Règim en els territoris de la Corona d’Aragó. És sabut, emperò, que la influència de la fe catòlica, canalitzada pel poder de l’Església i en connivència amb els reis cristians de l’època, hi tenia un pes cabdal en l’organització social, política i econòmica de l’illa. El Pariatge de Jaume II, quant a l’organització judicial i parroquial de l’illa, és la prova més fefaent.

 I en tot aquest camp de recerca històrica menorquina pens que cal destacar les moltíssimes i interessants aportacions fetes pel prevere i arxiver municipal, Florenci Sastre Portella, autor del llibre  Les Festes de Sant Antoni. Del segle XVIII al XXI, el qual pretén aprofundir en tot allò que va esdevenir en el passat relacionat amb la Festa de Sant Antoni, després d’haver fet altres estudis previs de la Festa i al període que ara ens descriu. Una celebració envers un sant amb elements que no només són propis de la nostra illa sinó que el seu cerimonial també té a veure amb actes litúrgics i civils de molts altres indrets de la mediterrània i a molts pobles de l’antiga Corona catalano-aragonesa.

Sant Antoni a Menorca

 La devoció al sant del porquet i la base de la celebració és importada de fora, de la mà d’ordres d’antonians, preferentment de Mallorca. És cert que els Tres Tocs de dia 17 de gener simbolitzen un fet únic, commemorant l’entrada del Rei Alfons el Liberal a Ciutadella, però altres actes són més comuns als que també se celebren a altres llocs, incloent manifestacions de caire popular. Fins i tot la processó dels Tres Tocs té similituds amb altres cerimonials molt arrelats durant segles a altres ciutats i poblacions, com el ritual dels Tres Tombs; una mena de processó amb un penoner i tres cavallers del gremi de Sant Antoni (patró dels traginers i bastaixos) que, ben abillats i amb muntura guarnida, visitaven les autoritats i eren beneïts a l’església del sant Patró, per després donar tres voltes a l’illa de cases de l’església respectiva (vos sona açò a la festa de Sant Joan de Ciutadella?). No deixa de ser curiós: tres cavallers, un penó, el mateix patró sant Antoni i un recorregut urbà honorífic? (a Barcelona existí fins a finals del segle XIX, per exemple).

A Menorca hi conflueixen dos elements en la festivitat de sant Antoni: la conquesta cristiana de les tropes del rei Alfons III com a element únic i propi de la nostra illa, que tingué un caràcter político-militar, encara que amb notables influències religioses perquè l’empresa bèl·lica venia en nom de la cristiandat. I, per altra banda, la devoció i culte del sant que és una celebració catòlica comuna a la mediterrània occidental (encara que sant Antoni també ha estat advocat a orient) i que importa elements i cerimonials forans que se celebraven a altres llocs molt abans de la conquesta menorquina. De fet, dia 17 de gener és el dia que morí sant Antoni, l’any 356 de l’era actual; mentre que l’entrada del Rei Alfons el Liberal a Ciutadella fou dia 22 de gener (no el 17 -Aquest dia va desembarcar a l’Illa del Rei,  illot situat a l’interior del port de Maó) que és el que es representa en la processó dels Tres tocs.

El sant del porquet, del la creu de Tau, d’hàbit i barba blanca, de bastó o gaiata amb campaneta... és una iconografia comuna pertot arreu i compta amb una hagiografia a la que no se li coneixen divergències notables. Tanmateix, aquest sant, diuen, va ser invocat pel rei cristià per retre els sarraïns de l’illa. Per tant, haguera estat imprudent que la nova jerarquia eclesiàstica i els cristians establerts a l’illa al llindar del segle XIV, més prest o més tard, no haguessin optat per la veneració del sant que els “ajudà” a convertir aquesta terra a la fe cristina.

. Moment de donar els Tres Tocs de l'any 1920 . Foto Gentilesa de Borja Saura

 Foren mallorquins els primers patrons que s’establiren a Menorca en honor a Sant Antoni. Eren els obrers que regien l’Hospital de Mallorca, que reberen en herència uns terrenys on edificaren l’església dedicada a la Mare de Déu de la Mercè, a Sant Bartomeu i a Sant Antoni (on és actualment la sala d’exposicions de Sant Josep, al carrer de santa Clara de Ciutadella). És així com a la nostra illa, d’ençà 1390, s’inicia l’advocació a Sant Antoni amb temple de culte i una organització gremial. I com tot, amb l’evolució dispar que les circumstàncies polítiques, administratives i militars provoquen. Tingué la seua obreria, que unia traginers, picapedres i fusters i que s’intueix, per si mateixa, com l’organització gremial més antiga de Menorca.

 És l’any 1575, 17 anys després de la desgràcia otomana, quan revifa de les cendres l’obreria de Sant Antoni per recuperar l’activitat: el cerimonial, el culte a sant Antoni i la processó inclosa per commemorar la conquesta del segle XIII.

 Aquella que es feia dir l’obreria més antiga de Menorca instava reiteradament als Jurats, l’any 1637 i 1639, per rebre ajut econòmic amb la finalitat de redreçar l’església que amenaçava ruïna. Una mostra més de l’esperit de no deixar perdre els elements i les formes tradicionals que van impulsar aquesta nova cultura a l’illa, malgrat el desastre bèl·lic otomà que haguera pogut canviar el curs de les coses.

Els nous “antonians”, la nova ubicació i els conflictes

 Aquest llibre de Josep Sastre Portella, La Festa de sant Antoni del segle XVIII al segle XXI, ens porta a endinsar-nos en aquest període des 300 anys ple de detalls i curiositats, com la competència i perjudici que significà que una nova ordre d’antonians de Mallorca sol·licitàs a la Universitat General de Menorca poder fundar un convent i hospital, fora muralles, en honor al sant. Començaren aquí els plets i les divergències, les pugnes, les pretensions i els recels amb els nous antonians; l’empenta de l’església menorquina per dignificar el sant, la seua festivitat i la patronia insular. També a nivell intern quan els pagesos de la confraria van reclamar que el caixer menor pagès pogués portar la bandera a la processó de sant Antoni, quan aquest privilegi només era reservat als obrers majors. També la pagesia va instar a les autoritats per disposar els seus membres també de caixer clavari (el tresorer, en diríem), com el tenien també els menestrals, entre altres moltes curiositats. Un període de dècades convulses.

 Tot plegat és el glatir d’una devoció i d’un prestigi que vivia al cor de bona part d’aquella societat estamental d’arrels medievals. Una idiosincràsia adobada al llarg dels segles que deixa entreveure, encara avui, molt dels trets d’una mentalitat heretada, on l’autoritat política, judicial i eclesiàstica hi exercia tot el seu poder llavors.

Sastre Portella, doncs, ens apropa al batec passional de l’obreria, dels afers de la Universitat envers aquesta festa i ens amplifica els detalls i les conseqüències. Una anàlisi feta des de la perspectiva que han deixat les actes i documents i que, per tant, malda d’exposar els fets des d’una base historiogràfica oficial, tot i que recull també documentació on ens situa en el vessant ciutadà o popular i en les inquietuds sentides al marge de l’oficialitat marcada des de l’administració.

 En aquest nou treball, l’autor ens reinicia amb la festa des de finals del segle XVII, perquè seria a l’esclat del XVIII quan es produeixen tots aquest canvis apuntats. Canvis que afecten més a l’organització i ubicació que no en el contingut commemoratiu.

 Seria, doncs, el 1696 quan el religiós antonià mallorquí fra Ponç Pastor demanà als Jurats permís per fundà un convent a defora de les muralles, concretament on s’hi situava la capella de santa Rosalia. La Universitat l’autoritzà però condicionat a:

 “que degan vestir per religiosos y Canonges Reglars de dita santa Casa fills y naturals de la present isla de Menorca y que fundat que sia dit convent y casa del hospital de Sant Antoni dega ser casa de noviciat y los Religiosos que es vestiran degan esser fills y naturals de la present isla y no altrement”.

Processó . Foto Col·lecció A. Camps

 A partir d’aquí els interessants desvetlaments de l’autor per desglossar, mitjançant els manuscrits de l’arxiu, tot allò que ha envoltat aquesta obreria i la seua tradició civil i religiosa. Crec que és recomanable la lectura calmada i atenta dels passatges que ens descriu Florenci Sastre Portella per saber captar l’orgull i la gelosia que manifestava aquella gent d’ofici per mantenir les formes de ser i de fer de la societat illenca, vetlada sempre pels Magnífics Jurats, que al marge de l’empremta eclesiàstica, romania perenne el deure contra l’oblit del poder aristocràtic que dominava el govern:

 “per quant la festivitat de que es tracta es tant antiquissima y immemorial que no es pot dexar de fer per ser en memoria de la conquista de la isla...”

Per què ens encurioseixen tant aquestes lluites per a la preservació del patrimoni cultural? Quin element sociològic ens ha fet una societat que serva amb tanta ànsia els fets antics?

Benediccions i la rifa del porc

 Un altre aspecte és la benedicció d’animals (o ‘beneïdes’ com deim a Menorca) també associat a sant Antoni, patró dels animals domèstics, més en concret del bestiar de càrrega, que eren els animals dels traginers. Aquest, com ja s’ha dit, és un dels elements comuns de celebració en molts altres indrets i que també va arribar a Menorca. El fet és conegut a Mallorca i a Catalunya, on encara se’n fan. Són conegudes encara avui prou les que es duen as Migjorn Gran. Tanmateix les generacions actuals mai han sentit a parlar d’antigues benediccions de sant Antoni a Ciutadella, per posar un exemple. Però van existir. Hi ha indicis documentals que l’arxiver Florenci Sastre ha sabut espolsar en els toms antics assegurant que “Aquest acte (el de les beneïdes) quasi no ha deixat rastre en la documentació si no hagués estat per un plet que es produí davant el Reial Patrimoni l'any 1787”. Així, l’autor espipolla aquelles diligències judicials, que foren motivades perquè es volia edificar sobre la que és ara la placeta de davant Sant Josep, quan un vesí al·legà que allà s’hi havien de fer les beneïdes acostumades com feia 80 anys enrere:

”4º Diga si sabe ô ha huido decir que antes que en Ciutadela huviesse canonigos regulares de San Antonio la misma funcion que actualmente se hace en la iglesia de San Antonio extra muros de bendecir cavallos mulos y otras bestias el dia de San Antonio se hacia en la plaçuela de Sant Joseph de modo que dicha iglesia se llama de Sant Joseph y San Antonio y si jusga el declarante que en caso de extinguirse la religion de San Antonio la referida foncion se haria otra ves en dicha plasuela”.

 Tot i que molts declarants no havien sentir parlar mai sobre aquestes celebracions, alguns altres ho confirmaven:

”Que solamente ha ohido dezir, si bien no se acuerda á quien particularment, de que la funcion de bendizir las Bestias el dia de San Antonio se hazia en la Plasuela mensionada, antes de fundarse la casa de los Antoninos; e igualmente ha ohido dezir que por ese motivo estava empedrada dicha Plasuela ya de antigo, y ella solamente, y no otra Plasuela ni calle alguna”.

 A més de reblar que aquests actes se celebraven davant l’antiga església de Sant Antoni, la pregunta dels estaments judicials deixa clar que les benediccions que es feien a la placeta van ser després traslladades al convent i hospital de Sant Antoni. Per als amants de les curiositats històriques aquests fets que ens detalla l’autor ens ajuden una mica més a comprendre els racons del nostre poble: el per què hi ha una placeta petitona davant la sala de Sant Josep!

Les corregudes d’animals durant la festivitat de sant Antoni també ens deixa un interrogant de si eren habituals, per mor d’algun judici. Tot i així, hi ha documentades representacions que es feien al carrer sobre la Conquesta del rei Alfons i d’alguna batalla de moros i cristians celebrada a la plaça des Born.

La rifa d’un porc seria un altre acte que és comú a altres indrets, malgrat sembli un tradició ciutadellenca. El llibre de Satre Portella ens descobreix que el sorteig del porcell a Ciutadella existeix, com a mínim, des de 1780. I que rifes similars s’han fet i es fan a altres llocs. També les prerrogatives de què gaudien els porcs que cuidaven els antonians passejats pels carrers del nucli antic. Un fet constatat també, fa segles, per ordres d’antonians de Barcelona i que l’autor ens descobreix que també es feia a Ciutadella. Sabeu el que podien fer els porcs uns dies a Ciutadella, sense que ningú els pogués fer res sota multa assegurada del mostassaf?

Ajuntament de 1932, any en què el consistori de la II República no hi participar. Foto Agustí Saiz

Curiositats

 La història que porta aquest llibre també ens farà conèixer las canonades que es disparaven per la Contramurada al pas de la processó i com les salves de celebració van donar pas, temps després, a les bandes de música, incorporades,  sembla ser, amb la commemoració del sisè aniversari de la conquesta (1887) i a instàncies de l’Ajuntament. També en quin moment apareix la Marcha Real a la processó; els períodes polítics més convulsos de principis dels segle XX, en què la Corporació Municipal es distancia de la celebració; o quan una comissió ciutadana vetlà per mantenir els cerimonial antic o també la polèmica periodística entre diversos sectors socials en la forma de fer la festa...

 Fins i tot, Sastre Portella troba documents on es detalla la forma de procedir en la festivitat -davant la premonició que la festa perdia l’esplendor antiga- deixant constància escrita perquè no s’oblidàs com se celebraven tots els actes; la redacció d’un tipus de reglament o protocol o les festes socials de caràcter musical que es van introduir al voltant de la festivitat.

 Acabat el règim franquista, a molts ja ens serà més conegut aquest període, però també hi trobam les primeres referències de les institucions democràtiques; la recuperació del concepte de menorquinitat en què esdevingué la festa a través del nou Consell de Menorca; la primera dona que donà els tres tocs... Molts d’aquests detalls els trobarem en la reproducció de les cròniques periodístiques que en fa l’autor al llibre.

 Per als amants de la història més nostra, és aquest un recull de dades i documents on hi podem trobar noves visions, descobrir elements que poden semblar poc importants però que ens porten a comprendre més coses del nostre passat i a lligar-les amb el que som, encara que en molts passatges no ho vulguem admetre.

 No sé si estic molt convençut del que deia Oscar Wilde que “l’únic deure que tenim amb la història és reescriure-la”. El que sí tenc clar és que no l’hem d’esborrar, perquè llavors ens esborraríem a nosaltres mateixos.

 Bep Joan Casasnovas Mascaró

Presentació de 'L'amor del capità Gavina' de Pau Faner

  
  Els valors de la llibertat

  Després dels seus dos o tres primers llibres (dos premis inclosos; Premi Ciutat de Palma 1972 amb l’Arcàngel, (quan tenia només 22 o 23 anys) i el Premi Sant Jordi amb Un regne per a mi, l’any 1975, Pau Faner presenta ara L’amor del capità Gavina, el títol que fa 37 –si no m’equivoc- de la seva llarga trajectòria, als que hi van lligats multitud de premis de tots els colors i mides. Tanmateix, l’autor ha fet front a tot tipus de crítiques i topades amb editorials. Però ell ha seguit fidel en allò que creia i li era vàlid per escriure narrativa o novel·la -tant pel que fa a l’extens lèxic utilitzat, local i culte, planer i literari- i que sempre ha envernissat d’una creativitat i d’una imaginació que han fet de la seva literatura una denominació d’origen. 

  

  Mentre alguns crítics no li acabaven de veure prou clara, semblava, la seua projecció literària al principi de la seva carrera de novel·lista, aquells primers anys, una altra veu -entre moltes- li obria les veles per fendre la mar ampla amb la seva ambiciosa proa. Joan Traidú deia l’any 1976 de l’obra ‘Un regne per a mi’: “heus ací la novel·la com a obra d’art... Diria encara que aquesta novel·la pot ésser més important per a la nostra novel·lística que no pas per a l’autor mateix”. I seguia dient:  “Pau Faner és un escriptor que veu les coses d’una manera particular i pròpia que ningú més pot veure, ni veurà...”.

  Quina diferència amb altres crítics que li qüestionaven l’estil i la forma! Després, el reconeixement a les seves obres crec que ha estat molt més just, o favorable almanco, tot i que sempre hi hagut qualque tempesta desagradable que el mariner Pau Faner a sortejat bé.

  Amb aquesta nova novel·la, L’amor del capità Gavina, Faner ha deixat de banda alguns d’aquells elements tan característics en la seva creació, com el realisme màgic, el surrealisme, la creació fabuladora, les al·legories, però hi manté la imaginació desbordant, la força aventurera, i també la figura poètica, que apareix en molts moments i passatges i que són un segell en l’obra de Pau Faner. És fidel constant amb el seu llenguatge, amb el seu estil literari i manté també la peculiar forma d'escriure i definir els personatges, cosa que sempre m’ha agradat, especialment.

  L’amor del Capità Gavina s’inspira en el ciutadellenc Jordi Farragut, el pare de David Glasgow Farragut, qui fou el primer almirall dels Estats Units d’Amèrica, però el protagonista no és ell, el pare Jordi. I cal deixar-ho clar, encara que s’hi traça la trajectòria de mariner i militar que va ser.

  La història d’aquesta novel·la neix al port de Ciutadella, al si d’una família senzilla i modesta, de pare pescador, mare bugadera de cases benestants que renta roba a les piques de baixamar; i amb na Fara, la germana major; ferma de conviccions i criteri sever, però dolça i humana en el tracte familiar. El menut Joan és el petit de la família i el protagonista principal. La fortalesa de la família Gavina és un dels pilars de tota la novel·la. De fet, la història adquireix ja tot l’interès molt al principi, quan Joan Gavina defensa sa germana d’un groller malgirbat que l’assetja dins la fosca nocturna del port. En Joan, essent un adolescent, evita la tragèdia i assassina l’homenot fastigós que era en Dauder. Aquí comença el calvari del jove Joan Gavina i tota la seua família, en l’escenari de l’època britànica de la segona meitat del segle XVIII a Menorca.

  Una primera part transcorre entre l’adolescència d’en Joan a la seua ciutat natal. Després de l’acusació per homicidi s’obre un periple aventurer entre el triangle de Menorca, Alger i Barcelona. Tot un recorregut d’acció i d’experiències que en faran del protagonista un jovencell format i encoratjat per combatre els avatars del mar i de tots els seus perills, inclosa la captura per part del pirata Abeba El-Farahoui que finalment el tractarà com un fill i li mostrarà tot allò que ha de saber un home de la mar.

  Una part molt vitenca en continguts, regada d’emocions i sentiments que destrien la ferotgia i la bonhomia, però on batega, arrelat al cor, l’amor de n’Àgueda, el seu ideal de vida i que durà sempre per bandera durant tota la narració.

  L’any 1775 el capità Gavina arriba a Amèrica on també hi han viatjat la seva mare Àngela i la seva germana Fara. S’obre, així, una segona part molt més densa. Un intens recorregut on el mariner menorquí lluitarà per la independència del Estats Units d’Amèrica, no sense patir la més cruel de les desesperacions d’un ésser humà: la pèrdua, entre lluites, venjances i odis, de la seua dona i del seu fill, ja entre el foc bel·ligerant i la resignació dels pobles indis, que també sofreixen les invasions colonials, els quals compten amb la solidaritat i suport del Capità Gavina, que acaba fent-se amic dels indígenes nadius i d’entendre també la injusta causa d’agressió a una cultura envaïda i menyspreada per uns colons crescuts en la supèrbia i conqueridors de l’Oest.

  Les vicissituds del capità Gavina per veure acomplert el seu amor, el benestar de la seua família i la llibertat del seu cor té com a principal i difícil escull les constants malifetes d’un personatge de tall importantíssim a la novel·la: el malvat Felip de Galba, un senyoret ciutadellenc, de casa bona, qui, a Menorca, es casa amb n’Àgueda. Unes noces forçades pels pactes aristocràtics que n’Àgueda ha d’acceptar resignada, encara que sobreviurà a les vexacions del seu marit perquè manté viva la flama de l’amor per en Joan Gavina. Felip de Galba i la seua esposa Àgueda també es desplacen a Estats Units on hi tenen una plantació amb esclaus... però tampoc he de contar massa cosa més de la història perquè és millor que la llegiu.

  El ritme narratiu és altíssim en tots aquests passatges: noms de militars, de vesins i coneguts; contrades, pobles, montanyes i rius; un caramull de batalles violentes, tot seguit d’acció, dolor, mort, pena, passió i amor, que omplen cada pàgina. S’obliga, la novel·la, a una lectura molt atenta per no perdre calada, ja que la quantitat d’informació que dóna l’autor esdevé un gruix extraordinari que fa que la història narrada, en tot moment, es mantengui ben encesa, amb la intriga constant per saber què passarà tot seguit, just girar la pàgina llegida.

  Amb tot, crec que cal destacar, una vegada més, el llenguatge utilitzat; ric, impulsiu, plàcid, poètic, sentimental en ocasions, però també dur i real com les mateixes escenes que hi llegim. I és que Pau Faner, com ja va dir fa una setmana l’escriptora Maite Salord, és un mestre de la paraula que fa que cada seqüència de la novel·la esdevengui plenitud i sentit.

  Faner, tanmateix, no deixa d’utilitzar expressions pròpies de la llengua popular o col·loquial que li fixen la seva procedència: No n’hi cap d’aquests oficials que et faci l’aleta? ...Déu dóna faves a qui no té queixals”... Qui s’aixeca dematí pixa allà on vol... estava blau com l’indi... en Joan era en Ramon escopit... (per ‘esculpit’ en el que és una deformació fonètica de la parla col·loquial) o també ...pigar un bon mauro...

  I fa jugar també el refranyer menorquí de dites antigues, que potser a dia d’avui alguns no trobaran ‘políticament’ massa correctes, però són dites en la boca de dos homes del segle XVIII. En una conversa d’aquests personatges es diu:

-“Avui he menjat fetge de rap fregit i mira si és bo que aquesta gent té una dita que fa: “des rap es fetge i de sa dona s’enclenxa”.

En Dauder feia capades i deia:

-En tenen una altra que diu que sa salpa i sa dona tot l’any és bona.

Els valors

  El Capità Gavina esdevé un heroi als Estats Units, però la seua heroïcitat potser no l’hauríem de cercar, només, en el reconegut oficial que va ser, sinó en la perseverança humana de trobar la felicitat; la lluita per un amor, per veure somrients a sa mare i sa germana i per esclafar les malvestats que li ho impedeixen. És per açò que l’obra de Pau Faner conté uns valors que són importants de destacar, més enllà de l’aventura i l’acció.

  La família. La importància vital que té la unitat familiar, perquè és el nucli que enforteix els seus individus entre ells mateixos i que alhora enforteix llurs personalitats. Les famílies enfortides fan també una societat més forta, però no exposades com a clans socials, sinó com a nuclis humans solidaris, honestos i justos; capacitats, per tant, per posar murs a les injustícies i obrir portes a la igualtat davant els abusos dels que pretenen fragmentar la societat en classes socials. La família com el pal de paller de la vida, com a sostenidor existencial. Dins aquest paradigma també hi posaria l’amistat certa i sincera, l’amistat que estima, que també serveix per cohesionar una comunitat, i que també és a l’obra.

  Un fragment entre la mare Àngela, que l’encoratja constantment, i el fill Joan, abatut i deixat anar en la desesperança:

-Res no és perdut; un dia serà bon dia, ja ho veuràs (diu sa mare).

-He perdut la dona i el fill, i dius que no he perdut res? Ho he perdut tot!

-Em tens a mi, i tens a la teva germana. Ets comandant de la milícia, tota una ciutat depèn de la teva defensa.

-Sí, això és veritat. Tinc al meu càrrec la defensa de la ciutat.

(...)

- No tens tot el món en contra. Estàs ben vist per tothom, pels colons i pels indis.

En Joan feia capades. Coratge no n’hi havia faltat mai, però també li calia una mica d’amor.

-Tens l’amor meu, que és l’amor més gros que es pot tenir, l’amor d’una mare. Un mare es trauria el menjar de la boca per donar-lo a un fill. I jo sempre t’he estimat per damunt de tot. I na Fara també t’ha estimat sempre...

  L’instint matern, l’objectiu filial.

  Un segon valor seria l’amor, vestit, si voleu, d’estima i d’afecte. L’amor sempre ha estat el foc de la vida, per açò es pateix quan la flama minva, quan el foc no abraça, quan perdem la calidesa. Joan Gavina en fa de l’amor de n’Àgueda tot un ideal, un estendard que passeja durant més de mig segle, gairebé tota la vida, i que és el fil conductor i fita de totes les peripècies a la novel·la. No serà plena del tot la nostra existència si no vivim, també, d’amor.

  El tercer valor el podríem trobar en la dignificació de les persones. L’ésser humà té com a objectiu viure dignament al marge de les condicions, professions, llinatges o possessions. Pau Faner fa possible sempre en les seves novel·les –i, òbviament, també en aquesta- destacar l'honestat i virtuts de molts personatges que no són homes o dones socialment importants, però que tenen molt a dir i a fer, perquè els desplega llur dignitat. Sobresurt la fortalesa humana en personatges com les dones senzilles, la gent pobre, els servents, els criats o els serfs, els esclaus i els indis. Explica aleshores que no tots els pirates i corsaris són dolents, o moros xillotus, com ens deien de petits. Fins i tot fa que les prostitutes tenguin papers humanament exemplars en les seues novel·les, tot emprant com a sinònims el nom de meuques, bagasses o barjaules. I na Magdalena n’és una. Un personatge que acompanya la família Gavina per tot arreu i que Pau Faner li dóna prou dignitat i humanitat que fa foragitar estereotips moralistes i prejudicis estúpids que desconsideren les prostitutes només per la seua condició. L’autor ens explica que són persones amb la mateixa dignitat, i na Magdalena és intel·ligent, estima fins al final de tot a Joan Gavina i la seua família, i mostra l’amistat, l’amor i l’empatia per situar-se en la lluita justa dels Gavina i alhora a la seua pròpia.

  Un exemple:

Na Magdalena va oferir a en Joan el seu amor incondicional, proveïda de tots els luxes de l’abundància, i ell la refusava amb delicadesa, perquè estava més agradosa que mai i perquè no volia ferir els seus sentiments.

- No tinguis por de ferir-me –deia ella-. El que importa no sóc jo; el que importa és que tu alcis el cap.

Quin amor més pur! Era una barjaula, per dir-ho malament, i tanmateix li va donar l’amor més pur que cap dona li havia donat”

  I vull acabar amb un darrer valor, que més que açò és un dret i una necessitat per a la vida digna: la llibertat. No hi ha llibertat col·lectiva si no hi ha la individual. I a l’inrevés. Més enllà del triomf militar, hi ha la victòria humana sobre l’opressió dels potentats. Citaré només un fragment curt de l’obra perquè crec que ho resumeix tot. El passatge ocorre en plena batalla dirigida pel capità Gavina:

-Endavant! El qui s’aturi és home mort!

Des dels caiguts que encara podien parlar va arribar el mateix crit.

-Endavant, germans, per la llibertat!

Llibertat. A en Joan la paraula li va quedar clavada al cap. Lluitaven per la llibertat, i si lluitaven per la llibertat, no podien perdre. Llibertat era tenir l’amor de n’Àgueda, desfer-se del jou d’en Felip de Galba i els poderosos, i que n’Àngela i na Fara coneguessin una vida sense càrregues. Llibertat era que la seva filla Joana Maria pogués créixer amb el seu pare vertader en un país lliure.

  La llibertat és el benestar de la família, l’amor guanyat i correspost i la dignitat de tots els éssers humans. Ningú no és feliç si no és lliure. Els valors del capità Gavina.

Llegiu-la, de veritat.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

4 de novembre de 2016

Els recursos públics i el criteri hoteler

  L’Associació Hotelera de Menorca, ASHOME, demana a l’Executiu Insular que els criteris professionals prevalguin sobre els criteris polítics a l’hora de destinar els recursos obtinguts de la recaptació de l’Impost  de Turisme Sostenible (o ecotaxa, com és conegut). Òbviament, la proposta de la patronal hotelera menorquina, encara que legítima,  “garna cap a casa”. O sigui, que els projectes sorgits del nou impost els decidesquin els “professionals” del sector i no tant la representació política dels ciutadans o els seus òrgans més representatius. Jo no entendria com a massa raonable ni massa coherent que el Consell, els ajuntaments o el Govern demanassin a ASHOME que les seves decisions tinguessin més en compte l’interès general que no el dels seus propis associats. ASHOME es deu als seus afiliats; el Consell a tots els ciutadans, i els recursos són públics, no privats.

  A ASHOME, a l’igual que ara el PP, els preocupa saber com i a on es destinaran els recursos d’un impost que sempre han rebutjat. No volien la instauració d’aquest nou tribut perquè perjudicava el sector i al turista (quan no sembla que hagi estat així) i ara sí volen participar en el repartiment dels diners recaptats per l’ecotaxa. Si per ells fos ara no debatríem sobre nous projectes amb aquests recursos públics. Potser una nova manera d’entendre la política i la seva repercussió a la societat ha descol·locat alguns ‘vicis’.  Qualque cosa ha canviat respecte els anys en que el Govern donava 9 milions d’euros a empreses de TTOO “només” perquè portassin turistes a les Illes. El major sector representat marcava el pas.

  Durant molt temps ASHOME s’havia acostumat a tenir una influència excessiva en les polítiques turístiques i qualsevol iniciativa que no satisfés els interessos del gremi hoteler era una mala política (quan diu que els criteris no siguin tan polítics i més “professionals” evidencia que no li agrada la política dels actuals governs). Però també ho va fer anteriorment mostrant públicament les divergències quan s’obriren les opcions de comercialitzar activitats turístiques amb l’activitat rural i agrària, o en el cas dels habitatges turístics, dels quals ASHOME demanava la persecució a l’oferta il·legal. Fins i tot va amenaçar, l’any 2010, de dur el Consell als tribunals per aquest afer. Després va apaivagar la seua reivindicació, per ara tornar a exigir determinades decisions polítiques sobre turisme. Evidentment, ja no és el mateix ASHOME que signava convenis amb el GOB.

  Demana consens en la gestió i adjudicació dels recursos de l’Impost Turístic. I està bé, és un sector important i cal escoltar-lo. De fet, la fusió dels dos organismes de turisme, per aconseguir una única Fundació del Foment del Turisme de Menorca, més transparent i dotada d’una més ampla representació d’agents socials i econòmics, ha tingut aquesta finalitat: ser més operativa, objectiva i participada entre sector públic i privat. L’obertura participativa existeix, altra cosa és que no sigui el que agradaria a la patronal menorquina.

  ASHOME vol la política a la seva mida. És raonable que vulgui participar, però no ho és tant la seua exigència excessiva amb la destinació dels recursos públics. Més enllà dels interessos del sector hi ha l’interès general. El gener de 2015, el seu president qüestionava la promoció turística del Consell perquè la nova campanya obria expectatives a nous mercats i no ho centrava tot en els mercats tradicionals, dels quals la patronal en té el control majoritari. No sabem molt bé si açò són criteris professionals o és immiscir-se en la voluntat de fer una política turística diferent, nova.

  Els ingressos obtinguts de la recaptació de l’Impost turístic tenen la finalitat de ser reinvertits en una Menorca que vol revisar el seu model socioeconòmic. D’aquí que els recursos obtinguts pel nou tribut han de servir per millorar l’oferta turística; serveis i infraestructures, sí; però també, i de forma clara, per la preservació de la naturalesa, el patrimoni cultural i per regular la pressió humana en l’afectació del medi ambient. Perquè hem d’entendre (ja!) una Menorca que ha d’evolucionar de forma sostenible i amb altres conceptes, i perquè el principal motor econòmic, el turisme, impliqui i reactivi també els altres sectors productius de l’illa. O sigui, que el benefici del turisme no sigui només sectorial i a la mida d’uns determinats interessos, sinó, en la mesura d’allò possible, sigui un benefici estès a tota la societat illenca. És per açò que el Consell de Menorca hi té molt a dir en com es distribueix la riquesa que genera l’illa, si més no, en pot promoure el model i determinar la finalitat dels recursos públics. I clar que sí! Per açò és el representant de tots els menorquins.

Publicat al Setmanari El Iris
5 agost 2016

Son Catlar, una joia prehistòrica

  Fa molt anys ja havia llegit i sentit a dir que el Poblat prehistòric de Son Catlar és d’un gran valor patrimonial. Un extens jaciment arqueològic que manté gairebé intacta la muralla ciclòpia que l’envolta, de 900 metres de perímetre; o sigui, de poc més de 60.000 metres quadrats de prehistòria enterrada. Tanmateix, a més de l’espectacular mur perimetral amb torres i bastions adjacents, hi són visibles tres talaiots (quatre en diuen algunes fonts), una sala hipòstila, algunes restes de cercles d’habitatge i un recinte de taula que és el més gran de Menorca, únic amb dues entrades. També la Taula la consideraven la més gran de l’illa, però està escapçada i el capitell desaparegut. Estam parlant d’un assentament prehistòric amb uns talaiots datats entre els anys 850 i 550 abans de Crist (o abans de la nostra era, con es diu ara) i amb evolucions diverses. Se li atribueix presència romana i islàmica i, recentment, les exploracions fetes també li atribueixen influència púnica, a l’igual que a molts altres jaciments arqueològics de Menorca. Sembla ser que la influència púnica a Menorca és més del que se sabia fins ara, a contar pels experts.

  
  Son Catlar és una joia prehistòrica perquè, segon els entesos, s’hi presumeix un extens tresor arqueològic. Tanmateix, ha tingut una minsa consideració perquè les circumstàncies han fet que sigui un lloc poc excavat per tot el que pot representar. En gairebé un segle s’hi han fet ben poques investigacions. En feim memòria.

  L'any 1923 es va excavar el recinte de taula (F. Hernández Sanz); el 1957 va ser excavada una sala hipòstila (J.M. Serra i J. Flaquer); el 1958 va ser restituïda la llinda de l'entrada i s'hi va fer una petita excavació (L. Pericot i V Tolòs). El 3 de juliol de 1960 el Poblat talaiòtic de Son Catlar va ser declarat Monument Històric Artístic Nacional, segons J. Mascaró Passarius). L’any 1995 s’aixecà un enderroc vora el portal d’entrada, es va consolidar el portal i es va fer una excavació del corredor interior (O. Pons). Si més no, aquestes són les intervencions més destacades fetes a Son Catlar durant quasi un segle. L’any 2005, el Consell Insular de Menorca va declarar la protecció de tot el jaciment prehistòric (BOIB 25 de juliol/2005). I malgrat la importància, l’extensió, la muralla i la monumentalitat del poblat, no va ser inclòs en el llistat de jaciments arqueològics per a la Candidatura de Menorca Talaiòtica a Patrimoni Mundial per la UNESCO. Qualcú hauria de donar més explicacions.

  
  El passat dissabte vaig tenir l’ocasió de visitar de nou Son Catlar i hi vaig trobar un equip que treballava en l’excavació d’un parell de les torres de la muralla. És una grata satisfacció saber que un equip d’arqueòlegs i historiadors (Proyecto Modular d’Alacant) s’interessen per aquest enorme assentament de la nostra prehistòria. Tanmateix em resta el dubte de si serà una intervenció esporàdica, perduda entre tants anys, com fins ara, o bé serà l’inici d’un projecte d’investigació i excavació multidisciplinària més ample que posi sentit, continuïtat i interès al valor que representa un dels poblats prehistòrics més grans de les Illes Balears.

  Davant la moguda que genera la Menorca Talaiòtica i el seu nomenament a Patrimoni Mundial de la Humanitat, Son Catlar no pot quedar-se arraconat, oblidat i sense projecte investigador seriós i rigorós a curt i mig termini. I són les administracions públiques i els organismes acadèmics corresponents qui haurien de posar fil a l’agulla per anar destapant aquest tresor que amaga Son Catlar, una ciutat prehistòrica d’un alt valor cultural que mereix molta més atenció de la que se li ha donat fins ara.