La llum de Sant Joan

 Menorca és una illa de llum especial. I en els dies del solstici d’estiu s’hi ha fet ben present. Potser perquè ha volgut contribuir a què la festa mediterrània de Ponent tingués també un color especial, un to lumínic que projecti l’esperança després de dubtes i reserves, després de sentir, molts, que algun perill planejava sobre aquesta antiquíssima celebració.

 Va ser potent la llum al migdia del divendres, les hores prèvies a l’esclat, a l’experiència de retornar-nos a la renovació com a col·lectiu, sota els somriures de sempre, a cavall de les passes lleugeres que ens havien de portar a l’arcàdia intemporal.

 Va ser extraordinària la llum emesa al Caragol des Born, aquesta celebració única que eixampla els cors i que vessa amor i estima en el raig just d'una hora. Una llum ocràcia reflectida als palaus seculars de la plaça; que traspuava entre les crineres enlairades dels cavalls de la Història; a la brillantor de molts ulls plens de festa i goig, a la suor que vestia cada cos.

 La llum seguia acompanyant l’efemèride quan la qualcada marxà lenta cap a l’ermita, en un capvespre daurat per la plana d’Artrutx, on cada tanca fou la resplendor dels segles, de tants i tants anys de culte.

 La llum va tornar al matí del Sant Patró, de nou, amb una força imponent, que reflectien les parets dels horts des Pla i aquella llum projectada també pels carrers antics que contrastava amb les ombres agraïdes fetes cortines de pols. I els somriures, i les rialles, i els rostres suats, altre cop, i els cossos xops de gaubança entre els centaures incansables. I el temps d'arreplegar per a la Missa de Caixers, entre les notes musicals que anunciaven que la ciutat celebrava la beguda del matí en el repòs solemne de les ombres.

 I la llum de Sant Joan, aquesta que és especial, s’hi va mantenir al capvespre dels jocs, en la tanda darrera que ens duu al Pla de sa Font i que es fa tènue, en l’hora foscant de l’ensortilla, com va escriure el poeta fa molts anys, i que es difuminà entre la foscor blava del port.

 I la llum especial de Sant Joan va esborrar les ombres de dubtes i reserves. I va eixugar la por de poder perdre una sola estella commemorativa. Perquè ho volem tenir tot, tota la festa sencera. Perquè o la tenim tota, o no la tenim gens. Aquesta llum especial del solstici d’estiu ens va retornar aquests dies imprescindibles, que necessitam urgents i puntuals; de joia plena i sentida com sempre. I perquè hi va haver molts esforços, sempre agraïts, però també molta gent amorosa, anònima, que fa la celebració oberta, solidària i generosa, la que t’ofereix una safata i una beguda, la que t’ofereix una abraçada especial amb una mica més de força còmplice i arrebossada d’empatia.

 I va marxar la llum, lentament, dins la nit de Sant Joan. Al darrer Caragol de Santa Clara hi lluïen les llàgrimes dels caixers, agraïts a un bienni de tanta plenitud viscuda. L’adéu partia amb la mateixa cadència del retruny del tambor i l’agudesa planyívola del fabiol.

 I dins la matinada estiuenca, i amb el silenci completat, ressonen encara dins el cos els ecos de l'efemèride i els passatges de dos jorns lluminosos i envigorits.

 Quan tot just ha callat un fabiol de lluna, a la finestra entreoberta ja hi penja l’enyorança.

Gràcies Ciutadella!

25 de juny 2017

Basarda apocalíptica

“Quan vegin el fum del seu incendi, els reis de la terra que havien compartit la seva prostitució i el seu luxe ploraran i faran grans planys per ella”

Sant Joan Evangelista. Lamentacions sobre Babilònia. Apocalipsi 18,9

Una urbs mediterrània fa pasturar topònims.

Els llocs del Pariatge han traït el rei Jacme.

El camp no té valors; ningú sap què són ‘garbes’,
s’han esborrat parelles de bous i pous de torn.
Ja no és font de virtut ni mare de riqueses
veure terres solcades o frondosos vergers.
Els poals de la festa no tenen corriola,
els avencs de cultura han perdut la humitat.
Les cisternes són béns etnològics eixuts
que fa temps abeuraren les ànimes tel·lúriques.
Només Déu Posidó pot fer brollar les fonts.
Déu Ra ha renunciat al ball que enceta el jorn.

Hi ha blasons plens de pàtina i domassos amb arna.
El sant Crist dels Paraires plora llàgrimes negres.
Hi ha un sabor estantís per sa Contramurada...
L’Esperit antic fuig pel Portal de sa Font,
de turmellons camina l’honor protocol·lari.
L’esperit exhalat és un fètid alè
que provoca el panteix dels antics carrerons.
A l’Ermita d’Artrutx cremen ciris sens flama
i el Sant Precursor veu com el gremi s’escampa.
Cans decrèpits udolen pel camí de Son Saura.

Un fabiol dolgut bufa sons esquerdats,
reporters psiquedèlics han esquinçat l’argot.
Ja no es serveix cafè al Caragol des Casats,
laica condescendència eclipsa Santa Clara;
les lletanies són ferumes de pixum.
Els sants de capelletes s’han girat tots d’esquena,
les algues i l’arena volen tornar a Parella;
la Ciutat Encantada vol seguir al fons del mar.

Als Déus grecs els rosseguen pel moll de la colàrsega,
el most dels putrefactes embussa Corregudes,
es Pla és un profanat sarcòfag de virons.
Si tornàs Prometeu, s’enduria la flama.
Una modernitat infecta campa eixorca.
Com la Gran Babilònia, som ciutat pervertida
on caurà amb tota força la ira i l'enuig dels Déus.
Serà una altra Pompeia enterrada de sutja.

La Universitat vella socarrima toms i actes
i crepita en les flames del temps i del silenci
el saber antic del Llibre vell de les Set Sivelles.
Ombres medievals leviten a la plaça,
hi ha voltors amb polaines per dalt la Catedral;
els Magnífics Jurats han dissolt el Consell,
el capità Negrete du rovell dins la beina
i el notari Quintana ha trabucat la tinta.
Mestre Oleo i Quadrado ho intuí ja fa temps:
ressenyà que la festa, com tot, s’acabaria...
En el reclinatori, un marrit Bep Padet
signarà, melancòlic, un cruel epitafi.
Mai com ara hem segat tan ran la identitat:
d’hereus idiosincràtics a vassalls d’ignomínia.
Ni l’estol otomà cremà totes les rels,
ni les alfanges turques van decapitar l’urc
d’una comunitat modesta i entregada
al seu treball i festa i al privilegi illenc.
Vàrem aixecar un Poble d’una terra cremada
i hem convertit l’orgull en set segles de cendra.

La rada de Son Blanc rep galeres pirates
i ja no hi ha murades, ni arcabús, ni bardissa.
De res val l’Usque ad mortem, Pro aris et focis.
Sant Joan l’escriurem amb llàgrimes de sang
i la darrera pàgina lacrada amb el dolor.
Viurem endolats fins el Judici Final.

Que Zeus ofegui lladres d’ètiques pusil·lànimes
i que el foc del solstici ens purifiqui a tots.

La 'postveritat', els mitjans i els poders fàctics

Els temps de l’absolutisme, de la raó divina, de la moral, de la rectitud unidireccional i altres dogmes més o menys similars, sembla que pertanyen al passat, al si de societats deixades enrere. Tanmateix, i a pesar del progrés constatable al món del segle XXI, aquelles formes que ens semblen tan llunyanes, encara existeixen, però vesteixen diferent. I no ens hauria de  ser indiferent aquesta permanència com un element normal, indolent, talment les raons del bé i el mal fossin establertes com a claus inalterables prescrites per uns poders conductors de la humanitat; com la veritat o la mentida; la manipulació o el rigor. Més bé ens hauria de preocupar. I no poc. Ara campa la postveritat, neologisme que fica en el missatge un contingut més emocional i allunya la realitat i l’objectiu en l’opinió pública.

Els poders fàctics i el capitalisme no entenen res de democràcies ni de formes o sistemes de govern. Tan sols els interpreten i actuen posteriorment per aplicar-hi el full de ruta que els permeti mantenir-se en el control de les economies nacionals i transnacionals. Els poders fàctics i el capitalisme focalitzen la seva acció en l’abducció de la classe política, com a estratègia de control. I així ha funcionat molt de temps. De fet, encara es fa prou evident (i darrerament reeixit descaradament en les accions del govern espanyol), a un bon nombre d’institucions; pensem, per exemple, en els convenis intercontinentals del lliure comerç.

Davant l’escampada corrupció, aquestes pràctiques també es fan més evidents que mai. Fins i tot s’hi comencen a albirar els lligams dels poders governamentals amb les instàncies judicials. Determinades sentències han fet i fan posar en evidència una justícia que esdevé desproporcionada, desigual, en la qual s’hi intueixen els tentacles del poders fàctics i del capitalisme. Els fets generen una incipient pèrdua de credibilitat en la Justícia per part d’una bona part de la població: no s’entenen els dictats de presó per robar a un supermercat, per furtar una bicicleta o per cantar una cançó, mentre reputats personatges són absolts amb indicis de delictes econòmics de gran calat.

A tot açò, les classes treballadores i els moviments socials han muntat els seus altaveus a les places i carrers i s’han organitzat per fer front a una classe política que ha desoït sempre, reiteradament, les seves demandes. Uns ciutadans que han vist com les polítiques sofertes els han empobrit, els han fet perdre la llar, la feina, o s’han vist desprotegits de polítiques socials que retallen, vergonyosament, els drets a l’educació o a la sanitat. Els sous precaris instal·len la societat en la precarietat. Però el missatge postveritat diu que agafis un lloc de feina precari perquè un sou digne no és possible. Algú diu que no és possible i allò factible és acceptar el que hi ha disponible: un atac directe al cor de la gent desesperada.

Els poders fàctics i el capitalisme, des de fa uns anys, han entès i interpretat que ja no basta flirtejar amb la classe política per satisfer les seues ànsies, perquè la societat amenaça de treure de les institucions els seus ‘polítics’ servils. Una societat que, creuen, ha estat mal instruïda, mal formada. I açò els preocupa. I de nou tracen la seua nova estratègia. Entenen que cal retocar l’Educació i la Cultura de la gent, si més no en els àmbits de les comunitat i les regions, però amb els dictats de l’Estat. No es pot educar ni culturitzar per a ser diferent.  S’han d’educar les noves generacions sota el concepte del bé i del mal, de la rectitud, de la raó absoluta i única. Tota la resta és l’infern. I ho proven (Llei Wert, targetes sanitàries, privatitzacions de serveis hospitalaris, LOMQUEs, prohibició de símbols culturals, abolició de normes lingüístiques, etc...). Però cal garantir l’ordre, la rectitud i el comportament: la Llei Mordassa, o fer confondre enaltiment del terrorisme amb ironia mordaç per així reduir els malèfics rebels. Mà dura contra els gamberros y maleantes. Però la cosa no els acaba de sortir prou bé i reben la quotidiana expressió de rebuig per part de la ciutadania, fins i tot amb manifestacions històriques. Una societat nova i farta que ha ficat mà a les noves tecnologies de les xarxes socials per fer créixer la reivindicació i per fer valer el clam de justícia social. I açò també els preocupa.

Per tant, com arribar a la gent? Com teixir una nova estratègia per convèncer la gent? Comprar els mitjans de comunicació. Instruiran la població des dels medis informatius. Crearan l’opinió pública. Així, entra en joc la conquesta d’un altre gran poder que volen al servei dels seus interessos. Compren i formen grans grups mediàtics i s’instal·len, per una via o una altra, tant en les grans ciutats, com a les delegacions de les petites comarques. Editorials i redaccions reben ordres per emetre missatges de postveritat, perquè han d’arribar a la gent. Han de fer creure que uns no poden governar perquè són éssers diabòlics de la destrucció i del mal. I així ho explicaran en portades i capçaleres. Han de governar els ‘bons’, els de la veritat, els del bé, els de la rectitud. I ho faran difonent que els mitjans actuen de forma imparcial, amb criteri, rigor i objectivitat, i no hi ha altra “valoració periodística” que la seua. Qualsevol altra opinió estarà afectada, només la seua és la sacrosanta veritat.

I ara ens trobam amb aquesta situació. Uns poders fàctics i un capitalisme vestits de segle XXI i ficats als mitjans: new look, fashion style, amb hackers informatius elegants, cool, per poder fer un adequat reset a la societat, només amb la voluntat d’instaurar la good life; o, si cal, un delete adient a formacions o moviments socials que representen un perill, perquè són virus malvats i destructors. Ara han entès el poder que té un mouse: o sigui, un ratolí damunt una taula.

La jura de bandera, l'himne d'infanteria i el franquisme

“Para nosotros nuestras fuerzas armadas son una organización de carácter oficial, encargada de la defensa nacional, así como de garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y se merece todo el respeto”.

Ho escrivia un batle de Menorca posicionant-se en defensa d’una jura de bandera espanyola per a civils celebrada a Menorca l’any passat. Els ciutadans tenen el dret d’expressar-se en llibertat, però aquesta llibertat ha de ser de doble direcció. O sigui, que els que hi estiguin en contra, també es puguin manifestar en contra, i més quan és amb recursos públics. El mencionat batle i alguns altres diuen exercir la llibertat d’expressió per dur a terme una representació militar que remembra un règim autoritari que, precisament, és el que va coartar la llibertat  després d’un cop militar contra la legalitat democràtica establerta llavors. Un fet que no hauríem d’oblidar, perquè els terroristes van ser els nacionalistes franquistes, no els defensors de la legalitat democràtica vigent aleshores.

Al paràgraf inicial, que reprodueix les paraules del batle, hi ha la defensa dels valors ideològics de la jura, que no són factura de la democràcia que ens va entrar l’any 1978, sinó que tenen el contingut exacte, perpetuat, de l’expressió franquista d’un exèrcit que va servir, durant quasi 40 anys, una dictadura militar. I aquests fets encara no s’han democratitzat. Per tant, no sé fins a quin punt poden demanar respecte els defensors d’aquestes cerimònies parafeixistes i parlar de llibertat d’expressió i de democràcia.

I entre aquestes representacions de format militar, on també hi participen civils, hi deu haver, a més del cerimonial i la desfilada, els himnes que canta la tropa formada i molts dels civils presents. Un d’aquests cants és l’Himno de Infantería. Els himnes expressen la definició d’allò que s’impulsa i la ideologia i pensament dels qui li donen forma i suport. Un himne és una composició que exalta accions i ideals i els transmet.

Origen de l’Himno de Infantería

L’himne neix a principis del segle XX. La música la composa, l’any 1908, un cadet de l’ Academia de Infanteria de Toledo, de nom Fernando Díaz Giles. De lletres se’n fan dues i acaba per ser la definitiva la redactada pels germans De la Cueva, Ardor Guerrero, que data de 1911. El compositor musical Díaz Giles era un cadet company de Francisco Franco a l’Acadèmia toledana. Franco tenia 19 anys llavors. A la coral de l’acadèmia hi havia altres companys de Franco que, una volta consumat el cop d’Estat de 1936, van ocupar càrrecs d’importància en els ministeris franquistes i a la jerarquia militar del règim: Alonso Vega (Ministre de Governació); Saens de Buruaga (General de Divisió i Tinent General de de l’exèrcit de l’Aire); Esteban Infates, Comandant de la División Azul i Tinent General) i Juan Yagüe (Tinent General i Ministre de l’Aire), entre altres. Van ser cadets de l’acadèmia al costat de Franco.

La lletra de l’Himne

Bé idò, anem a analitzar la lletra d’aquest himne. Té frases (o versos) com aquestes:

Ardor guerrero vibran nuestras voces... himno Sacrosanto... escucha España la canción guerrera… y por verte temida y honrada contentos tus hijos irán a la muerte… ante esa visión postrera orgullosos morirán… queda la fiel Infantería que, por saber morir, sabe vencer… Y la sangre enemiga en sus espadas y la española sangre derramada tu gloria y sus hazañas cantarán…

Ens parla de guerra, de mort, de vessaments de sang, de vencedors i de vençuts... Indueix l’alteració de la pau i la convivència, que són valors que pretén una democràcia, i incita a què, per Espanya, els joves, alegres, aniran a la mort. La lletra –que té pocs valors- indueix a defensar un ‘pàtria’ falsificada i imposada i no el concepte de la democràcia, que és la voluntat de la gent. Quins joves d’avui poden subscriure o jurar aquesta lletra? A més, la lletra adoctrina amb un credo (himno sacrosanto) a un Estat la Constitució de la qual diu ser aconfessional (almanco ho diu!).

Per altra banda, cal no deixar passar de llis el darrer paràgraf de l’himne:

“Y estos que en la Academia Toledana

sienten que se apodera de sus pechos

con la épica nobleza castellana

el ansia altiva de los grandes hechos

te prometen ser fieles a su historia

y dignos de tu honor y de tu gloria”.

La cançó, com es pot veure, es tanca amb un altre tret característic del feixisme i de l’imperialisme: l’ànsia de conquesta, de submissió del territoris conquerits. És la gesta de "l'èpica noblesa castellana, l’ànsia altiva dels grans fets amb promesa de fidelitat històrica". S’hi reflecteix l’absolutisme que arrossega l’estat espanyol d’ençà tres segles i la voluntat de recuperar l’'esplendor' de l’imperi que va ser, una volta perdudes les colònies d’ultramar. És la voluntat innata de l’esperit militar espanyolista per imposar-se, talment va ocórrer a principis del segle XVIII, quan es van abolir totes les institucions dels territoris històrics i sotmetre així els ‘vençuts’ a les Lleis de Castella.

Després de veure els orígens i la simbologia que tenen alguns dels actes de les jures de bandera que es fan encara en el segle XXI, crec que resta poca argumentació per negar llur ideologia. Però per a més vergonya d’una Constitució, que no s’acaba de desembussar del franquisme, el 2003 la Resolució 500/10178/2003, del 5 de juny ratifica  que “se declara como Himno de Infantería, el actual himno de la Academia, el cual data de 1911..” No és un error d’any, és el 2003!

Per tant, tot allò que diu el batle sobre els actes de la jura de bandera que “se merece todo el respeto”, no hi estaré mai d’acord perquè a mi em dur a recordar el tràgic episodi del cop d’Estat i de la posterior repressió que va provocar tant dolor i va fer desaparèixer a tanta gent innocent, vexada, empresonada i afusellada només per les seues idees. És una vergonya que més de 70 anys després s’hagin de destapar les fosses comunes del franquisme per dignificar les víctimes d’aquella massacre feixista produïda i executada per l’ Ardor guerrero dels qui llavors ja cantaven l’himne d’infanteria; o sigui aquells de “la sangre enemiga en sus espadas y la española sangre derramada tu gloria y sus hazañas cantarán…

Quin desficaci confondre la llibertat d’expressió amb la ignomínia!