La jura de bandera, l'himne d'infanteria i el franquisme

“Para nosotros nuestras fuerzas armadas son una organización de carácter oficial, encargada de la defensa nacional, así como de garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y se merece todo el respeto”.

Ho escrivia un batle de Menorca posicionant-se en defensa d’una jura de bandera espanyola per a civils celebrada a Menorca l’any passat. Els ciutadans tenen el dret d’expressar-se en llibertat, però aquesta llibertat ha de ser de doble direcció. O sigui, que els que hi estiguin en contra, també es puguin manifestar en contra, i més quan és amb recursos públics. El mencionat batle i alguns altres diuen exercir la llibertat d’expressió per dur a terme una representació militar que remembra un règim autoritari que, precisament, és el que va coartar la llibertat  després d’un cop militar contra la legalitat democràtica establerta llavors. Un fet que no hauríem d’oblidar, perquè els terroristes van ser els nacionalistes franquistes, no els defensors de la legalitat democràtica vigent aleshores.

Al paràgraf inicial, que reprodueix les paraules del batle, hi ha la defensa dels valors ideològics de la jura, que no són factura de la democràcia que ens va entrar l’any 1978, sinó que tenen el contingut exacte, perpetuat, de l’expressió franquista d’un exèrcit que va servir, durant quasi 40 anys, una dictadura militar. I aquests fets encara no s’han democratitzat. Per tant, no sé fins a quin punt poden demanar respecte els defensors d’aquestes cerimònies parafeixistes i parlar de llibertat d’expressió i de democràcia.

I entre aquestes representacions de format militar, on també hi participen civils, hi deu haver, a més del cerimonial i la desfilada, els himnes que canta la tropa formada i molts dels civils presents. Un d’aquests cants és l’Himno de Infantería. Els himnes expressen la definició d’allò que s’impulsa i la ideologia i pensament dels qui li donen forma i suport. Un himne és una composició que exalta accions i ideals i els transmet.

Origen de l’Himno de Infantería

L’himne neix a principis del segle XX. La música la composa, l’any 1908, un cadet de l’ Academia de Infanteria de Toledo, de nom Fernando Díaz Giles. De lletres se’n fan dues i acaba per ser la definitiva la redactada pels germans De la Cueva, Ardor Guerrero, que data de 1911. El compositor musical Díaz Giles era un cadet company de Francisco Franco a l’Acadèmia toledana. Franco tenia 19 anys llavors. A la coral de l’acadèmia hi havia altres companys de Franco que, una volta consumat el cop d’Estat de 1936, van ocupar càrrecs d’importància en els ministeris franquistes i a la jerarquia militar del règim: Alonso Vega (Ministre de Governació); Saens de Buruaga (General de Divisió i Tinent General de de l’exèrcit de l’Aire); Esteban Infates, Comandant de la División Azul i Tinent General) i Juan Yagüe (Tinent General i Ministre de l’Aire), entre altres. Van ser cadets de l’acadèmia al costat de Franco.

La lletra de l’Himne

Bé idò, anem a analitzar la lletra d’aquest himne. Té frases (o versos) com aquestes:

Ardor guerrero vibran nuestras voces... himno Sacrosanto... escucha España la canción guerrera… y por verte temida y honrada contentos tus hijos irán a la muerte… ante esa visión postrera orgullosos morirán… queda la fiel Infantería que, por saber morir, sabe vencer… Y la sangre enemiga en sus espadas y la española sangre derramada tu gloria y sus hazañas cantarán…

Ens parla de guerra, de mort, de vessaments de sang, de vencedors i de vençuts... Indueix l’alteració de la pau i la convivència, que són valors que pretén una democràcia, i incita a què, per Espanya, els joves, alegres, aniran a la mort. La lletra –que té pocs valors- indueix a defensar un ‘pàtria’ falsificada i imposada i no el concepte de la democràcia, que és la voluntat de la gent. Quins joves d’avui poden subscriure o jurar aquesta lletra? A més, la lletra adoctrina amb un credo (himno sacrosanto) a un Estat la Constitució de la qual diu ser aconfessional (almanco ho diu!).

Per altra banda, cal no deixar passar de llis el darrer paràgraf de l’himne:

“Y estos que en la Academia Toledana

sienten que se apodera de sus pechos

con la épica nobleza castellana

el ansia altiva de los grandes hechos

te prometen ser fieles a su historia

y dignos de tu honor y de tu gloria”.

La cançó, com es pot veure, es tanca amb un altre tret característic del feixisme i de l’imperialisme: l’ànsia de conquesta, de submissió del territoris conquerits. És la gesta de "l'èpica noblesa castellana, l’ànsia altiva dels grans fets amb promesa de fidelitat històrica". S’hi reflecteix l’absolutisme que arrossega l’estat espanyol d’ençà tres segles i la voluntat de recuperar l’'esplendor' de l’imperi que va ser, una volta perdudes les colònies d’ultramar. És la voluntat innata de l’esperit militar espanyolista per imposar-se, talment va ocórrer a principis del segle XVIII, quan es van abolir totes les institucions dels territoris històrics i sotmetre així els ‘vençuts’ a les Lleis de Castella.

Després de veure els orígens i la simbologia que tenen alguns dels actes de les jures de bandera que es fan encara en el segle XXI, crec que resta poca argumentació per negar llur ideologia. Però per a més vergonya d’una Constitució, que no s’acaba de desembussar del franquisme, el 2003 la Resolució 500/10178/2003, del 5 de juny ratifica  que “se declara como Himno de Infantería, el actual himno de la Academia, el cual data de 1911..” No és un error d’any, és el 2003!

Per tant, tot allò que diu el batle sobre els actes de la jura de bandera que “se merece todo el respeto”, no hi estaré mai d’acord perquè a mi em dur a recordar el tràgic episodi del cop d’Estat i de la posterior repressió que va provocar tant dolor i va fer desaparèixer a tanta gent innocent, vexada, empresonada i afusellada només per les seues idees. És una vergonya que més de 70 anys després s’hagin de destapar les fosses comunes del franquisme per dignificar les víctimes d’aquella massacre feixista produïda i executada per l’ Ardor guerrero dels qui llavors ja cantaven l’himne d’infanteria; o sigui aquells de “la sangre enemiga en sus espadas y la española sangre derramada tu gloria y sus hazañas cantarán…

Quin desficaci confondre la llibertat d’expressió amb la ignomínia!