'Alens de festa', la respiració del cor i la memòria

Presentació del poemari santjoaner de Guillem Benejam. 

Pati de Can Saura. 4 de juny 2025

 

   Bon fosquet. Gràcies per ser aquí en el preludi dels dies grans. Ja hi tornam a ser! Sant Joan i la poesia.

 

   Gràcies Guillem Benejam per confiar-me la presentació d’aquest nou poemari santjoaner; Alens de Festa, i gràcies, sobretot, per escriure’l i per delectar-nos en una nova lectura sobre allò que ens apassiona tant: la poesia... i Sant Joan.

 

   La festa ciutadellenca dona per a molt. És una evidència. Ho és per tot allò que generen els dies previs i per la creació artística a què inspiren: la música, l’artesania, la pintura, la fotografia, els audiovisuals, la literatura... en són una mostra clara. Ara i aquí parlarem de poesia i del nou poemari de Guillem Benejam. 

 

   M’ha agradat molt llegir els seus nous poemes per diferents raons. Primer de tot, perquè en aquest nou poemari hi ha el record i l’admiració al nostre mestre i mentor: Pere Xerxa–Joan F. López Casasnovas, del qual Guillem Benejam hi encapçala diverses cites de versos seus. Un detall de memòria que ens el fa present i ens el fa recordar amb enyor, estima i agraïment. En segon lloc, perquè a en Guillem ja li ‘tocava’ enllestir un llibret de poemes santjoaners (jo li havia recordat sempre: per quan el teu poemari de Sant Joan?), per una banda perquè li agrada la Festa i per altra, perquè és un poeta que creix en l’art de construir versos i la seua firma a la poètica santjoanera crec que hi havia de ser. I aquí la tenim!

 

   Una altra raó que em satisfà d’aquest aplec és el treball rigorós que hi ha fet. Una feina que l’empeny a donar, des del meu modest punt de vista, una passa molt importat en la seua trajectòria com a escriptor. Perquè hi trobam una poètica molt digna, o sigui, la creació d’un llenguatge i unes formes amb les que pretén impactar el lector (o oient). Per explicar-ho ras i curt, el terme “poètica”, segons el DIEC, tracta sobre “els principis i les regles de la poesia, tant pel que fa a l’essència poètica com a les formes”. El diccionari Alcover-Moll ho defineix de forma més breu: “tècnica de l’obra en vers”.

   Benejam ja ens du, des de fa uns anys, una bella expressió literària, amb un interessant recorregut com a jove escriptor. Ha obtingut el Premi de Narrativa infantil des Mercadal l’any 2023 amb Quiquiriquí i la força del vent; el Premi Vila de Lloseta de poesia amb Calça Morta, l’any 2018; el Premi Illa de Menorca de poesia amb Collita pròpia, i el de Narrativa amb el relat Ara o mai, ambdós l’any 2016, i també guanyà el concurs de Poesia de l’Estampa de la Missa de Caixers per als anys 2015 i 2016. Altrament, ha estat finalista a diversos certàmens literaris i ha participat en moltes presentacions i recitals a Menorca i fora. Per tant la vàlua del nostre autor és ja ben reconeguda. A més, acaba de rebre un nou reconeixement: el Premi Guimersind Gomila de poesia per a joves menors de 35 anys, amb l’obra Al caire de l’abisme.

 

   A més, fa uns dies també ha guanyat el concurs per l’Estampa de la Missa de Caixers, amb una imatge de Sisca Saura, titulat Del Foc i del joc,... un sonet, per acabar de rematar el que deim. Un títol, amb canvi de mots, que ens remet a les tannkas Del Joc i del foc, de Carles Riba: 

 

“Tristes banderes

del crepuscle! Contra elles

soc porpra viva.

Seré un cor dins la fosca;

porpra de nou amb l’alba”

 

   Bé, idò, amb aquestes setmanes de premis i publicacions, podem dir que el nostre autor es troba en un any de plenitud creadora, que ratifica la seua qualitat i creixement.

Però en aquesta darrera obra santjoanera, que ens ocupa avui, vull parlar de l’aposta feta en les formes, la tècnica de què parlàvem, que ha experimentat de manera encertada, el que demostra un bon aprenentatge. Saber utilitzar el llenguatge adient i sumar-hi les formes en com expressar el discurs literari és estar en el bon camí i en la solidesa. El poeta viu i experimenta unes sensacions que ha de convertir després en versos. I cit a Joan López sobre aquesta qüestió. Escrivia al seu moment: 

 

“Llavors acollides aquestes sensacions, intervé l’ofici: sotmetre-les al rigor del mot ben triat i fer-ne la composició per art de la mètrica, del ritme, de les formes. Una volta el poeta ha ben après el seu ofici ja tenim l’espontaneïtat controlada, la sinceritat vessada en paraules, igual que la llum del sol s’escola per l’escletxa de la persiana oberta il·luminant l’estudi fosc un migdia d’estiu”. (1)

 

   En aquest poemari hi trobarem la feina expressada en art major: sonets, alexandrins, decasíl·labs, dodecasíl·labs... També tot un reguitzell de creacions d’art menor: heptasíl·labs, hexasíl·labs, pentasíl·labs, en forma de romanços, quartetes, oracions, octaves, haikús, tannkas... també, poemes lliures i blancs (aquells que tenen mètrica però no rimen). El nostre poeta ho ha provat tot i bé. El fet també inclou els dos tipus de rima, assonant i consonant, i juntament amb la seua ja coneguda destresa amb l’idioma, en fa una acurada selecció dels mots ben precisa. A més de mostrar coneixements ens exposa la creació com un joc, que també domina.  Anem, per açò, al poema titulat Focs, una mena de romanç de 42 versos hexasíl·labs. Una mostra:

 

“El jorn ben prest es viu

a glops quan surt el sol.

A flor de pell d’un clam

el cos fa un bot pel toc...”

 

   La curiositat és que tots els versos són compostos per paraules monosíl·labes, amb una rima assonant en els versos parells (pròpia dels romanços); rima feta amb ò oberta: foc, lloc, floc, sol, toc, cos, mos...)

 

   Un exercici de clar domini de la llengua i del vers. L’art de construir versos aplicant, emperò, la bellesa expressiva, com podem comprovar. Estimar la llengua, les paraules. Ofici. Poètica.

 

   El lingüista Roman Jackobson va dir que “la poètica és la funció estètica del llenguatge”. El poeta i crític, Sam Abrams, diu de la poesia que és “la llengua a la màxima potència. No hi ha altre forma de comunicació humana que treballi la llengua tan endins i tan cap als extrems”. No manca, però, qui s’ha mostrat una mica (o molt!) detractor de la funció poètica. No m’hi estendré massa perquè no ens interessa, ara que presentam un poemari. Però citaré només a Josep Pla. No n’era massa (o gens) del gènere poètic. De vell va escriure unes poques poesies que ell mateix va considerar d’irrisòries i insignificants. Només uns versos d’aquests poemes seus maldient la poesia:

 

“La poesia té una cosa empipadora

que és la rima, la musiqueta,
la música externa,
la persistent, pesada musiqueta.
Recitada en públic
no es pot aguantar d'afectada.
Si és llarga,
és d'una monotonia pedantesca…”

…

Voler encabir l'entrellat de la vida
en un alexandrí
és una niciesa
pueril, temerària i grotesca...”

 

   Sobre poesia, Guillem, no facem massa cas a Josep Pla. No era ni músic ni poeta, però sí un grandíssim escriptor en prosa. Per tant, crec, que estam més a prop de les teories de Jackobson i Abrams, perquè aquest Alens de Festa, treballa molt la funció poètica, la bellesa del llenguatge i els recursos literaris.

 

   És més, pens que el nostre autor ho aconsegueix de manera notable. I tant que es pot encabir la vida en un alexandrí, o un sonet, o un romanç o una glosa. I tant que sí! Però es necessita conèixer l’ofici, com qualsevol altre disciplina artística, com qualsevol creativitat. Es necessita conèixer les eines literàries i, sobretot, les de la llengua. I és en aquest ofici en què en Guillem Benejam fa una aposta excel·lent, perquè n’ha adquirit els coneixements, que millorarà encara més, segur, però que ara el fan madurar de forma esplèndida.

 

   En aquest sentit torn a citar el Mestre Joan López sobre aquest tema. Deia en una conferència sobre Literatura a Menorca, ara fa prop de 20 anys:

 

“No es pot fer poesia si no s’estimen i es coneixen en profunditat els recursos de l’idioma: en manejar les paraules, les paraules et fan dir coses també, i es tracta d’establir una sintonia entre allò que tu vols dir i allò que les paraules diuen, la qual cosa implica una operació expressiva i un acte de coneixement”. (2)

 

   Cal estimar la llengua i les seus formes i adquirir-ne els coneixements. Heus aquí l’ofici. I heus aquí el poeta!

 

   El poemari conté 5 parts que titula de forma curiosa: Esferes, Esperes, Espires, Estelles i Estampes. Açò ens ha de dur, a la força, a l’essència, a l’espectacle, a l’esperit i a l’esperança, emprant aquesta seua mateixa al·literació, com a figura retòrica.

 

   A Esferes, amb 11 poemes, hi trobam els llocs, els carrers, els escenaris on transcorren els actes i la vida festiva. A Esperes, amb 10 poemes més, i com diu la paraula, són versos que ens conviden a la vivència prèvia, a l’ànsia, la il·lusió i ganes d’allò que arriba. A Espires, amb 5 creacions, hi percebem el foc, la llum, la màgia, l’encanteri, el joc. A Estelles, amb altres 5 poemes, s’hi reflecteixen els moments més trencadissos, les engrunes d’allò que ha quedat, els bocins que volíem complets, la desfeta, el to elegíac de les pèrdues. I per últim, Estampes, amb 10 poemes, tanca el llibre reflectint la mirada que hi posam a la Festa, allò que veim i ens fa sentir; allò que veim i potser no existeix o no és real; les imatges retingudes, el filtre directe al cor.

 

   El poemari també ens exposa l’amalgama d’una literatura que empra l’alta expressió literària, amb reflexions de saviesa, i l’ús d’un bon nombre de cultismes: Neguentropia, lacònic, solípede (en aquest cas és un cavall), burg, plètora, flàmula... però conjuminant aquest lèxic amb retalls de literatura popular, més bé arrambades al costumari i dites santjoaneres: benhages, saragata, musiques (sic), font de virtut i mare de riqueses, el pou de Son Tica, et faig l’aleta, Tot l’amo, tot!... que són, clar està, paraules i expressions, moltes d’elles, en desús avui en dia, però les trobam en l’herència dels versos de Foc i Fum. I les recordam. Ell, en Guillem, les encabeix molt bé dins els seus poemes per fer-nos sentir la humitat de les arrels en el marc d’una poesia formal i rigorosa.

   Un exercici ben travat d’incloure algunes d’aquestes locucions de caire popular al costat d’un lèxic literari culte, que predomina. En fa, diríem, una encertada ‘hibridació’ de gèneres literaris, com una mena de metaliteratura, amb el resultat que es fa molt agradable de llegir, si més no, per als que coneixem la festa i ens agrada la poesia de la festa. Sens dubte un encert prou curiós. Fins i tot s’inspira en un relat d’Àngel Ruiz i Pablo, de l’obreta El Cor de la terra, per fer-ne un sonet preciós que remet a la literatura de l’escriptor des Castell. O sigui, hi ha una visió on l’autor no oblida qui som, ni d’on venim, però que també projecta a través de la Festa un preciós futur literari, de noves mirades i percepcions. En aquest, però també en altres poemaris que ja hem citat, Guillem Benejam s’ha creat una veu pròpia en la poesia. I el que dic, crec que és molt important.

 

   Són 41 poemes arreplegats com un calidoscopi que contempla una ampla eloqüència, des de tots els racons festius i des de tots els obradors literaris: les metàfores, (“Corsers totèmics s’empinen al cel. / S’eleven mans que sostenen la glòria”); les imatges de llum, de foc, d’espires ( ...”que sigui damunt un cavall fosc / on galopi les hores de la llum clara...”); les formes esfilagarsades en tot de besllums emocionals (“Torna, Festa, com un glop i ensortilla’m el deler”); la passió enjogassada de les vivències (Escriure la festa / és escriure de la vida / totes les mirades), la visió elegíaca (“La Festa fa els alens i cerca on trobar l’aire ... d’un Sant Joan que mai més, vençut, ja no torna”) I tantes i tantes altres que ens il·luminen la lectura.

 

   Bé, en parlaria molt més estona d’aquest aplec santjoaner, però sé que els temps ens empaita i que hi ha més coses de què gaudir avui vespre.

 

   No som qui per a donar consells, però demanaria a en Guillem que mai no deixi d’escriure.

 

   I per acabar ja, una darrera raó sobre aquest poemari, una qüestió manco important, però que em satisfà i que agraesc de forma personal: és el títol del llibre: Alens de Festa. Em va fer saber que era d’un vers meu, que va ser Estampa de la Missa de Caixer l’any 1991, (ha plogut!) que es titula Caragol de Sant Joanet.

 

“...Baf ardent revolta la cantonada,

moribunds sens destí, alens de festa...”

 

   En fa 34 anys d’aquest poema. Jo en tenia 28 i ara tenc els cabell blancs. L’autor tindria un any, si fa no fa. Per açò em satisfà (i fins i tot m’emociona) que ara aquella expressió poètica sigui el títol d’un meravellós poemari santjoaner. 

 

   Gràcies Guillem perquè com dius aquí dins...

 

Quan torna el juny

caragolen els versos

pels carrerons

de la paraula.

 

Que tinguem un bon Sant Joan!

Salut, festa i poesia.

...

Notes: 

(1) Pròleg de Joan F. López Casasnovas a La Paurala callada. Ed Neopàtria 2015.

(2) JFLC. Literatura menorquina. Conferència pronunciada el mes de febrer de 2006

Llàntia encesa a l’esperança

    Les dades sobre la situació de l’ús social de la llengua catalana no són encoratjadores darrerament. I és per prestar-hi atenció, és clar. Tanmateix, les estadístiques sempre tenen allò de ser interpretades en funció de diferents realitats. O sigui, poden ser presentades com a una alarma, però segons altres indicadors ens poden fer veure vies per a l’esperança en la seua recuperació. No obstant açò, l’optimisme reclama l’acció. Sense lluita no hi ha futur!

 

    Ens cal l’acció, és evident. Un paral·lelisme sobre el tema el trobam en la salvaguarda del territori, encapçalada pel GOB-Menorca, però amb altres entitats de suport ben coordinades. La prova en són les campanyes ciutadanes de Via Menorca. És més que necessari el relat científic sobre les afectacions mediambientals, que hi és i ben explicat, però l’ha d’acompanyar la veu popular per fer-se visible i convincent. I els resultats són perceptibles al llarg d’aquestes darreres dècades. Arguments i acció. La llengua en aquest sentit té el relat però ve mancat de l’acció suficient, si més no a Menorca. 

“La llengua en aquest sentit té 

el relat  però ve mancat de l’acció suficient, si més no a Menorca”

La mobilització ciutadana pel territori ha reconduït decisions polítiques i consciències socials. La llengua podria aconseguir el mateix? Potser alguns diran que no, que es tracta de conceptes diferents. Molts altres creim que sí, perquè tota acció social ben engranada pot revertir una situació anòmala. Actualment, la llengua pròpia, desconsiderada per determinats governs, fretura de més acció cívica. Ens ho diu la històrica mobilització contra el TIL: tot aquell desficaci sobre la llengua en l’educació es va frenar i, a més, va fer caure ideals bàrbars. Cal no oblidar aquell intent de lingüicidi, però tampoc la importància de la força social amb l’argumentari unit com a motor. 

“Tota acció social ben engranada pot revertir una situació anòmala”

    La defensa i divulgació del patrimoni (mediambiental, geològic, prehistòric, artesanal, gastronòmic...) és fonamental per a la salut cultural. Però la llengua dels menorquins també és un patrimoni (costumari, paremiològic, toponímic, literari, dialectal, tradicional, sociolingüístic, musical...) que hem de protegir i revifar perquè és la identitat.

    Hi ha un descens en l’ús social del català. Sí. Però els indicadors també diuen que els joves tenen competències lingüístiques més que suficients per redreçar la situació. Les dades també ens indiquen que les famílies tomben el Pla de Segregació Lingüística del Govern balear als centres educatius i elegeixen clarament el català com a primera llengua d’ensenyament (juliol de 2024. A les Illes el 78,5% ; a Menorca el 89,8%). 

 

    Hi ha prou sectors socials avesats en la defensa del català que, ben coordinats, poden desenvolupar programes per a restituir les pèrdues que ens marquen les estadístiques. Hi ha una societat de futur que manifesta  amb claredat la importància en el coneixement de la llengua catalana, però hi cal l’acció. Que les dades més negatives no ens ofeguin.

 

    En les situacions emboirades, cal no perdre la fe lumínica que ens ha de guiar. M’ho diuen uns versos, de fa anys, del poeta Gustau Juan: “...la llum del fanal del carreró / com a llàntia encesa a l’esperança”.

 

    Sense lluita no hi ha futur!

 

 

Bep Joan Casasnovas

Acció Cultural de Menorca - Xerram d'on som.

Article publicat al Diari Menorca el primer de maig de 2025.

Llengua, dialecte i catalanofòbia

Amb el títol de Llengua i dialecte Francesc de Borja Moll en feia una introducció prou clara al llibre de Gramàtica Catalana referida especialment a les Illes Balears, en la qual discernia, en bona part, el sentit de cadascun dels termes: “Entre llengua i dialecte no hi ha diferència material, sinó únicament diferència de punt de comparació. Tot llenguatge natural és llengua i dialecte; (...) Així, podem dir que el castellà típic de Madrid és una llengua si es compara amb el francès que es parla a París, però és un dialecte si el consideram amb relació al castellà que es parla a Santander o Burgos; anàlogament el mallorquí(entengui’s també menorquí i eivissenc) és una llengua si el miram en relació al castellà, a l’italià o al francès, i és un dialecte si el consideram en les seves peculiaritats respecte al català de Barcelona o al valencià”. L’oposició menorquí-català és un invent polític que pretén negar la catalanitat lingüística i històrica de la societat menorquina. Que a Menorca parlam en menorquí? És clar que sí! I com més menorquí rallem, (parlem, xerrem...) més català serà. 

“L’oposició menorquí-català és un invent polític que pretén 

negar la catalanitat lingüística i històrica 

de la societat menorquina”.

Una de les manipulacions sobre la llengua pròpia ve donada pel populisme polític dels qui, fa uns anys, s’encegaren a falsejar la història amb consignes i campanyes acientífiques; amb falsàries invencions de gramàtiques menorquines, o amb la repetida mentida d’acusar de la imposició de les teories de Pompeu Fabra per “catalanisar” les Illes.  Són els que ara, des de les institucions, afirmen que el perill del català de Menorca no és el castellà, sinó el català de Barcelona. Una altra monumental falòrnia! Deu ser per açò que en la seua croada catalanòfoba remarquen, en algunes publicacions, allò d’ “Edició en Menorquí”. Fabra mai no va imposar res a les altres regions de parla catalana. Tot el contrari. Fabra proposà una depuració lingüística i procurà d’aconseguir la unificació de la llengua (normativa, literària, culta) amb tot el respecte als territoris i sense desmerèixer les formes pròpies del català de balears i valencians. Ho deixa ben clar quant a la codificació de la llengua: “No es pretén de supeditar cap varietat a una altra”. (La llengua catalana i la seva normalització. Edicions 62. 1980). Tota aquesta tasca d’endreçament normatiu i depurador del català de les Illes Balears l’engegà Francesc de B. Moll amb la seua gramàtica, revisada després. Unes normes amplament acceptades a les Illes per centenars d’escriptors i ben visibles en les seus obres. La menorquinitat del nostre parlar no és basa sols en l’article salat (altrament ben català: prové de l’Empordà!). En aquest sentit, llegir Joan Ramis és enriquidor. De fet, els qui fan notar que escriuen o editen “en menorquí”, ho fan utilitzant la gramàtica catalana, fins i tot en la morfologia del català continental. Quina paradoxa! Per tant no parlen d’estructura lingüística, ni de metallenguatge, ni de trets dialectològics. No em puc imaginar, per exemple, Bodas de sangre, de García Lorca, en una “Edició en andalús”.

“No em puc imaginar, per exemple, Bodas de sangre, 

de García Lorca, en una “Edició en andalús”.

 

Les iniciatives contra la denominació de la nostra llengua és una campanya política que va en contra del terme “català” (i de Catalunya). És catalanofòbia. Fixau-vos, si no, com també han manipulat aquestes qüestions a Viquipèdia. Un exemple. A aquest portal cercau-hi l’entrada “Ciutadella de Menorca”. A la part que explica la història, fa un temps hi posava: “... Posteriorment, el rei Alfons III, el 1287, la va conquerir i repoblar amb bona gent del nord de Catalunya”. La catalanofòbia imperant ha substituït tot el que fa referència a Catalunya o català. Els canvis o modificacions queden enregistrats a l’historial de la pàgina, accessible a través de diferents pestanyes. Ara diu: “... la ciutat va ser reconquerida pel rei Alfons III l’any 1287 i posteriorment, repoblada per habitants de (l nord de Catalunya) Mallorca que provenien d’altres dominis de la Corona d’Aragó, com l’Occitània, l’Empordà i Gènova d’entre d’altres”. Aquestes fonts haurien de ser blindades per les institucions, ja que a través d’aquest portals on line les empreses de comercialització de destinacions (visites, viatges, rutes, excursions...) en fan ús per als seus relats sobre costums, tradicions o història del lloc ofert.

 

De ver qualcú pot creure que ens parlen de llengua? Només expressen catalanofòbia. I la llengua és el primer exponent d’aquest trist autoodi.

...

Bep Joan Casasnovas

Article d' Acció Cultural de Menorca, publicat al diari Menorca el 28 de novembre de 2024.

"La condesita"

    El temps s’hi ha quedat a viure. És el contrast radical amb el que ofereix l’estressada plaça des Born, actualment, i que té ben al seu davant. Forma part d’una època on el temps era relaxat, assossegat, on tot semblava avançar de forma encalmada. No debades, aquest temps aturat s’inscriu també dins el seu embolcall arquitectònic, una mena de patrimoni àulic ara ben valorat, sobretot com a oferta de visitants, però també com a preuat patrimoni cultural local. 

 

    Espaiós i tot ple d’estances, amb una gran sala que reflecteix la sumptuositat primicera de l’antiga aristocràcia, el casal construït al llarg del carrer que condueix al centre neuràlgic de ciutat vella; un palau nobiliari que encara la plaça des Born, la principal de les antigues capitals dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó (Palma i Barcelona també la tenen); on bornaven antigament els antics cavallers armats.

Un temps de cavallers i mossons, tal com va escriure Joan Benejam a Ciutadella Vella: “Es cavallers, que formaven sa noblesa d’aquesta illa, residien casi tots a Ciutadella, en ses seues cases-palaus que encara existeixen (...) Eren es majors propietaris i es qui duien es “pondo” de Ciutadella. Sa primera vara de batle casi sempre la duia un cavaller...”.

    Cas Comte (Palau del Comtat de Torre Saura) és, alhora, un lloc de novel·la. I de secrets. Estança de règies visites, com la dels monarques Isabel II i Alfons XIII i molts altres prohoms de classe que tingueren en el palau comtal uns dies d’acollida. Quants misteris deuen guardar cadascuna de les cambres!

 

    

    A Ciutadella tothom coneix cas Comte, però no sé si molta gent gran hi ha estat mai. Ma mare era una d’aquesta persones. Li feia il·lusió veure el palau. I dit i fet i som partits cap a cas Cònter! Ha xalat molt de veure tanta sumptuositat: coberteries, vaixella, ceràmiques, domassos, cortinatge, llits amb dosser, cofres, quadres, sala de lectura i biblioteca, fumador i sala de jocs, sala de música, cuina, menjador, quartos de roba, vestits d’home i dona, etc.:

 

    –I aquest devia ser es vestit de “La Condesita”. Que no ho trobes? 

 

    També la cotxeria de la planta baixa, amb tot de carruatges antics, on hi havia una galera: 

    -Mira, una galera! Es conco en Pau en tenia una. Una vegada vam anar a ses festes des Migjorn amb sa galera. 

    - Què? 

    - Sí, vam partir molt dejorn, de molt bon matí. Feia fosca negra encara. Hi vam fer hores per arribar!

    No em digueu que el temps, llavors, no era una virtut dilatada! (i ara es queixen que el Jaleo-Bus no té prou freqüències. Mare de Déu!).

    Ma mare no va viure aquella època de Cavallers i mossons però quasi (va néixer 9 anys després de morir Joan Benjeam). Sí que va viure, emperò, la preeminència que encara tenien els senyors, però la va viure des de la classe pobre, des de baix, amb una altra visió ben diferent. Ara, amb 93 anys, ha tingut l'oportunitat de visitar aquest casat noble que tant prestigi social tenia quan era filleta.

 

    El temps passa. Cert. Però hi ha llocs on el temps transcorre més a poc a poc. I hi ha gent que en té una altra dimensió del temps: la que dona el record i la memòria. I sense queixes. 

 

    I qui sap si s'ha vist imaginada, per uns moments, en La Condesita de Torre Mascaró!

    ...

    PS: Cas Comte té renom a Ciutadella. Sembla el títol més important de la noblesa illenca, però no ho és. Té un rang inferior. L'ordre nobiliari és: Rei, Duc, Marquès, Comte i Baró. Idò sí!. Coses de 'Cavallers i mossons' 

Creativitat i menorquinitat D.O.

 

El portal de l’Enciclopèdia Catalana defineix com a Denominació d’Origen (DO) la “denominació d’un país, d’una regió o d’una localitat, que designa un producte que n’és originari, les qualitats específiques del qual són degudes a una original concurrència de factors”. Sota aquesta qualificació l’activitat econòmica, social i cultural crea productes que volen distingir-se per les característiques més genuïnes de la zona geogràfica en qüestió (país, illa, comarca, regió, nació...). En termes més directes en diríem crear una marca, però també una identitat.

Concert  de Pèl de Gall. Foto: PdG

 Menorca viu saturada i no acaba de consensuar un model econòmic satisfactori de cara al futur. Fet que provoca enfrontaments entre els interessos econòmics sectorials i els interessos sòcio-residencials. El neoliberalisme no descansa i insisteix i, per altra banda, hi ha moviments cívics que preconitzen una sostenibilitat eco-social i territorial assenyada com a valors de progrés. En aquesta mateixa secció,  Xerram d’on som -però també des d’altres veus ben prou autoritzades-, ja n’han parlat d’incloure en aquesta “sostenibilitat” la llengua i la cultura com a elements primicers en l’emergència social. El model turístic de masses, a més de malmetre el patrimoni natural, lesiona també el social i el cultural. La regressió en l’ús de la llengua (escrita i parlada) fa temps que ha encès el pilot  d’alarma.

 

La crida, per tant, es fa urgent per redreçar la situació. I no basta amb la fe, cal aplicar-hi l’obra, l’acció. En termes territorials, mediambientals i d’emergència social ja es treballa de valent. És hora també, idò, de convocar els agents culturals perquè donin una mà de suport a aquesta emergència lingüística, perquè els necessita. Menorca compta en l’actualitat amb una important plèiade d’artistes. Músics, pintors, actors, escultors, dansaires, escriptors, cantants, artesans, etc... fan valuoses aportacions de creació pròpia a la Cultura. I l’element lingüístic (la llengua pròpia) ha de constituir un pilar que sostengui l’originalitat cultural del producte i, alhora, enfortesqui la causa de la recuperació idiomàtica. Comunicar cada activitat artística en la llengua del país ha de contribuir a la Denominació d’Origen, a l’autenticitat. “En efecte, la cultura nacional d’un poble es construeix sobre la llengua. A través de la llengua circulen les creacions amb què aquesta cultura es manifesta i pren forma”. Són paraules de l’enyorat mestre Joan F. López Casasnovas. (1)

Músics i cantants menorquins.

 L’aposta per a l’ús de la nostra llengua en la creació cultural requereix alhora de qualitat, formalitat i seriós compromís. En forma part. I hi ha exemples ben prou lloables, però hem de ser molts més. La realitat de la nostra llengua xoca amb altres realitats econòmiques que ens posa molt difícil la normalitat nostrada. A la mateixa conferència abans citada, el professor López Casasnovas exposa una situació clara en aquest sentit: “... hi ha ambicions i potències polítiques de diferents proporcions que entren en conflicte, i hi ha artistes insaciables que tant els fa menjar del plat d’una cultura nacional com d’una altra, mentre els l’omplin”. No parlava de passar fam, parlava de la indiferència de ser nosaltres mateixos. Arraconar la pròpia llengua per adoptar-ne una altra, suposadament més dominant, no ens farà més grans, ans al contrari, inconscientment esdevindrem més postissos, de producte reduït, baix en sal, light.

 

Hauríem de fer possible que la Cultura conreada a l’illa esdevengui un conjunt holístic que faci de la creativitat cultural menorquina una autèntica DO. Ajudau-nos!

(1) Conferència: Cent anys de literatura menorquina. Ateneu de Maó. 16 de febrer de 2006)

 

Bep Joan Casasnovas

Acció Cultural de Menorca

(Article publicat al diari Menorca el 8 d’agost de 2024 a la secció 'Xerram d'on som')