Leonmanso

Ja té un públic fidel, seguidors de les seus creacions, de les seues actuacions, de la seua música peculiar i sincera. En Llorenç Marquès va crear un dia un artista que es diu Leonmanso. Fa uns anys va voler aprendre a sonar la guitarra i li va agafar bé el gust, pel simple plaer de sonar i cantar. I va compondre cançons que va envernissar amb notes, ritmes i lletres ben curioses i que va conjuminar amb un estil ben personal. A més, completament desinhibit, les va oferir als seus coneguts més propers.

Algunes d’aquestes extrovertides aparicions van començar els Nadals, quan va agafar la guitarra i es va plantar a la Plaça des Pins per començar a sonar. I d’allà va recórrer els carrers del nucli antic de Ciutadella per anar arreplengant un bon nombre de seguidors somrients que van pujar al vagó de la seua proposta. Eren cançons diferents, estrambòtiques per a molts, i amb més d’una lletra surrealista que, esperonada pel ritme, es van imbuir d’una sonoritat simpaticota ben plena d’originalitat. Músiques i lletres aferradisses, de tarannà obert i sense prejudicis.  (Visualitzau el vídeo aquí)

Nadal de 2012. 

Va seguir, animat per un públic que li va agrair la seua oferta. I va continuar fent cançons i lletres. I es va promocionar a través de les xerxes socials. I fidel a la seua convençuda personalitat de Leonmanso, va fer vídeo-clips que penjà a YouTube per reafirmar les seues aspiracions; no més enllà d’aquelles que el poguessin mantenir feliç en allò que un dia va descobrir i en la que s’hi sentia a gust i realitzat: cantar amb una guitarra i compartir-ho amb la gent.

Leonmanso vesteix artistícament una persona senzilla, propera, amable, atenta i simpàtica. Característiques que també es reflecteixen en les seues actuacions; d’humor sà, ple de matisos, d’una ironia britància extraordinària, d’una lletra radicalment quotidiana i urbana, d’influències musicals que xuclen del folk amb pinzellades de country; de vivesa rítmica, però d’altres suaus i més meloses que també vessen el sentit més humà. Perquè amb elles també s’emociona el propi autor. Un estil personalíssim que ell mateix ha autodefinit i batiat com a freak-folk.

El seu darrer traball, presentat a Ciutadella divendres passat, és una fidel consolidació de tot allò que ha anat creant. I la resposta i entusiasme de la gent descriu que la seua popularitat va creixent, com també va creixent la seua posada en escena. Músics com Guiem Soldevila i Lluís Gener, a més de tota la colla de Delên, van embolicar, amb encert, una presentació que ha fet gran Leonmanso. 

Aquest nou disc, Jardins de Brutes Basses, ha tingut l’impuls del nou segell discogràfic ciutadellenc, Velomar Records, dirigit per Quim Torres, que, juntament amb la col·laboració d’un grapat de bons amics, han polit i acaronat  un treball que mereix tot bon reconeixement. Perquè Leonmanso fa riure entre cançons, sí. Però també, i sobretot, perquè la seua proposta artística en el seu conjunt et fa passar dues hores la mar d’agradables. En tots els sentits. I quan açò passa és perquè el cantant t’ha fet arribar, lleuger, el seu producte. I el resultat no potser altre que l’encert. Enhorabona.

Bep Joan Casasnovas

Setmanari El Iris - 23 gener 2015

Qui ens treurà de l’enfanga?

Ens queixam moltes vegades que les campanyes de Nadal s’inicien massa prest, però sembla que la campanya política cap a les eleccions del maig vinent, també ha començat. I molt abans d’hora. Les presentacions de candidats, darrerament, fa intuir que viurem una intensa carrera cap a la cita municipal i autonòmica de 2015. I tot en un escenari que ja ara esclata ben divers, en el marc d’un canvi considerable on les intencions dels ciutadans apunten a arraconar una mica (o molt, ja veurem!) els partits grans i clàssics, per cedir més protagonisme polític a altres formacions fins ara manco representades, però també, i de forma clara, amb l’eclosió de noves opcions forjades per la indignació ciutadana que demana un canvi important a les institucions. Apostes polítiques que pretenen retornar la veu al poble. I açò està bé.

Són noves proclames basades en la recuperació de les conquestes socials segrestades per la classe política corrompuda i lobbies financers afavorits i que han reduït les garanties al dret a la salut, a l’educació, a la cultura, a l’habitatge i a l’estabilitat laboral. Discursos que lideren la denúnica d’un flagrant expoli social que ha deixat desemparat un alt percentatge de ciutadans abocats a una pobresa que no es coneixia d’ençà les llargues dècades de la post-guerra. La manca d’una feina digna arrossega problemes d’alimentació (preocupants en la dieta infantil), desnonaments, embargaments o bé famílies senceres a les que també els ha entrat la pobresa energètica en forma d’alarma, ara que arriba el fred.

La gent està farta. I vol que els representants polítics els tornin una part del benestar i dignitat que es mereix. La gent sap que no tornarà a viure dins el confort de fa una dècada, però creu tenir dret a unes prestacions dignes que garantesquin les necessitats bàsiques. Només açò. I totes aquestes reivindicacions s’han canalitzat en aquest nou  discurs d’abast estatal que parla molt clar del QUÈ, però no clarifica (encara) el COM. I vet aquí que surtin dubtes, també, entre molta gent que prega pel gran canvi.

Els nous missatges polítics dels nous líders estatals parlen (en un acurat llenguatge de comunicació, açò sí) dels drets fonamentals dels ciutadans, de drets i prestacions socials. Sí. Però els qui pretenen representar i executar aquestes polítiques més a prop de casa nostra, no diuen res. Fins i tot no són ni coneguts. I els qui ho són, coneguts, es venen al partit central. I açò també hauria de preocupar.

Sí la recuperació socioeconòmica de Menorca, per posar el nostre exemple, ha de venir dissenyada de Madrid dins un programa marc estatal, crec que seguirem patint. Perquè al Govern central de torn no li interessa quina Menorca volem, li interessa només la nostra capacitat tributària.

Per tant, s’obre un semestre interessant per anar coneixent quina serà l’oferta política clara i concisa que ens parlarà de recuperar Menorca, (en tots els sentits). I recuperar-la des de la necessitat de saber que un territori petit, limitat i fràgil reclama polítiques específiques des d’un model econòmic i territorial propi, dissenyat des d’aquí i defensat i executat des de les nostres institucions. Menorca no està per vendre, està per fer. Per tant, el gran canvi ha de parlar clar i català. Els dubtes ens mantindran enfangats.

Bep Joan Casasnovas Mascaró

Ciutadella, espais de ficció

A vegades creim que coneixem a bastament l’entorn on vivim. Però no és cert. Fins i tot podem arribar a entendre que en sabem ben poc. I aquesta possibilitat d’aprendre una mica més sobre espais per on anam transitant sovint de forma quotidiana durant la nostra vida, amaguen sempre detalls de la història, de la tradició popular i de l’anecdotari local ben curiosos i interessants.

Les rutes literàries organitzades en el marc de la X Fira del Llibre en Català, celebrada el passat cap de setmana a Ciutadella, va ser un exercici molt sà per tastar la riquesa de matisos i detalls que conserven els racons i indrets de la població (en aquest cas Ciutadella, però és igual d’interessant en qualsevol altre població). I explica-ho dins el marc de la literatura és, a més, una forma plaent d’aproximació perquè els escriptors són, alhora, descriptors dels espais físics i de llurs històries. La literatura és vàlida per a tot i per arribar a tot. La literatura és un viarany extraordinari per acostar-nos més al saber i al coneixement. A més ho és en formes diverses, talment ho és la perspectiva de cada literat per interpretar-ho.

És com van ser aquestes rutes literàries titulades Ciutadella, espais de ficció, on a més d’endinsar-te en els sentiments viscuts per poetes i narradors, una pinzellada històrica al moment ens situa en la doble vessat: en la dels fets, espais i moments reals ocorreguts, i en la fabulació que sobre aquests indrets i racons hi han recreat els autors per resdecobrir-nos caires fascinats de la imaginació.

Illetracultura va dur a terme aquest recorregut pel nucli antic de Ciutadella per destapar-nos el talent literari dels escriptors que han situat en les seues històries novel·lades i poetitzades aquestes llocs que a ells els han servit per a la inspiració. Al marge de gaudir dels seus textos, sabem un poc més de la nostra localitat, de la nostra pròpia història i dels tresors i bellesa que s’hi respira.

Les guies Anna Turudí i Lara Juanola ens van oferir un tast breu i resumit del passat i de la literatura que contenen diferetns llocs de la ciutat (en queden molts més encara per recórrer). Va ser un passeig tranquil, un recorregut agradable amarat de versos i de prosa narrativa d’autors com Pau Faner, Joan López, Maite Salord, Anna Maria Ticoulat, Esperança Camps, Francesc Florit Nin o Antoni Català, així com de citacions històriques de palaus, edificis, carrers i places que ens han donat sempre una vida embolicada de confort.

Aquests tipus de recorreguts són ampliables a altres disciplines artístiques com la pintura, l’arquitectura, l’escultura, etc. I fins i tot en personalitats que també tenen, segur, motius per treure’ls de l’ostracisme cultural i històric en el que han caigut. La idea és bona i cal que continuï. Enhorabona!

Desafecció versus revolució

 Desafecció és un paraula de moda. I és trist que sigui un mot habitual i quotidià. Més que una paraula seria un sentiment que viu, ara, en el dia a dia de molta gent. Clar està que les coses han canviat molt, sempre, emperò, que ho comparem en allò viscut fa uns pocs anys enrere en què hi havia més bonança econòmica. “Vam viure per sobre de les nostres possibilitats” ens diuen, i ara ho pagam. Qui hi va viure? Qui ho va permetre? Quines polítiques econòmiques van atiar el consum descontrolat? Qui va fer entendre que els doblers estaven a l’abast de tothom només de tocar la porta d’un banc? Qui concedia prèstecs, hipoteques i crèdits per damunt de les possibilitats del demandant? Qui atorgava hipoteques per damunt del percentatge permès del seu valor? Qui concedia crèdits més enllà de l’actiu sol·licitat a fi de fer engreixar els interessos?

Les mesures econòmiques han indignat la gent

 Potser sigui cert que la responsabilitat primera és de qui pren l’operació financera i signa les condicions (tanmateix, les condicions no solen ser negociables en aquest món bancari). Després, arribada la crisi, el mateix poder econòmic, amb la connivència del Poder Executiu (i Legislatiu també) acusa els ciudatans de carrer d’haver assumit el que no podien pagar. S’orquestra, així, un plec de mesures que ens volen fer veure que només l’austeritat i la retallada radical i inhumana pot fer reconduir el terrorífic escenari i, lentament, caminar cap a la recuperació. I pel camí, i en el trajecte ideat, s’aprofita des de l’esfera pública per carregar-se tot allò que fa nosa al Gran Poder. M’explic. Restar força a la participació i intervenció de la ciutadania mitjançant la democràcia, perquè és aquesta un perill que cal reduir, minorar, eradicar, si cal. Perquè les garanties que pugui donar un estat de dret a través de les institucions democràtiques xoquen amb els interessos devoradors del capital salvatge. I clar, s’havia de fer qualque cosa.

 Així, que la cosa pública comença per privatitzar serveis públics, limitar l’educació (eliminant beques, professorat i prestacions públiques) i propiciar una educació privada (No pot ser que tanta gent sàpiga tant!) on només puguin cursar estudis els qui s’ho poden permetre. I calia tocar el punt més vital del ciutadà: la seua salut. No cal atendre tan bé al ciutadà corrent! És sabut del vici hipocondríac dels qui visiten un centre de salut! Ah! i de pas arrasam la cultura, completament prescindible per a la recuperació.

Les protestes per les retallades en drets i serveis a la sociaetat són freqüents

  En definitiva, calia empobrir la gent per a situar-la al llindar de la desesperació i així fos més manipulable i submissa davant les necessitats més bàsiques, davant la vida digna. Han duit una pobresa calculada per restar a la societat la capacitat de tenir criteri, d’opinar, d’expressar-se i actuar lliurament. Desnonaments sense feda, estafes preferentistes, escandaloses desatencions sanitàries… Tot per un suposat control de les masses i, així també, del poder. Mentre, els rics són més rics i els governants còmplices creuen més adient rescatar la banca amb una milionada que no dignificar una societat que es vol segura en una democràcia justa. Gran part de la ciutadania pateix per no disposar de les garanties dels drets fonamentals que consagra la Carta Magna, mentre, executius financers i polítics aquiescents corrompen la legalitat i l’estat del benestar amb operacions estranyes i ho celebren amb targetes opaques. I tot açò crea desafecció social. Però quan gran part de la població es rebel·la, resulta que són moviments induïts per líders de dubtosa credibilitat que pretenen imbuir diabòliques polítiques dictatorials d’un temps pretèrit i fosc. Ho recorden, preocupats, pensant, clar està, amb el benestar de la gent.

  El poder dels qui ho volen tot sotmetent el poble ha aconseguit desafecció i desesperació, sí. Però ben mirat el que s’està fent és atiar una revolució social per canviar una sacrosanta Espanya absolutista i intolerant. Si és així, la maleïda crisi haurà estat un mal menor i un passatge ben interessant per a la Història. Tanmateix, aquest no és un episodi de rondalles: ens caldrà mantenir, a més de l’esperança, la resistència. El capitalisme no té cor… ni seny.