divendres, 11 de març de 2016

Mestre Joan Benejam, en el record (I)



  El passat dia 27 de febrer es complien 94 anys de la mort del Mestre Joan Benejam i Vives (1846-1922), insigne pedagog i un home excepcional que va fer progressar l'ensenyament a Ciutadella i Menorca. Era un àvid analista social, molt avançat al seu temps i tenia clar que el progrés seria possible a través de la instrucció del coneixement i la formació de la joventut. La seua trajectòria com a pedagog el va dur a ser un prestigiós professional l’obra del qual va recórrer les instàncies educatives d’arreu de l’Estat espanyol i també dels països d’Amèrica del Sud. Va conrear una vasta obra de divulgació pedagògica i va promoure un bon nombre de revistes en la matèria que van ser tot un èxit, llavors, també, a nivell internacional. Una trentena de llibres sobre l’educació l’avalen. Va ser, des de molt jove, requerit per tot arreu per a les seues il·lustratives conferències, que mai va deixar d’oferir. Els seus objectius: l’escola, el mestre, els alumnes i el seu entorn. A més de dedicar-se a la recerca de mètodes innovadors, també va dedicar-se, de forma incansable, a reivindicar els espais escolars adients, a dignificar la tasca dels mestres i a procurar l’avenç dels alumnes, fossin quines fossin les seues condicions socials i familiars, sempre en el marc de l’escola pública, integral i universal.

  Pere Hernández Sastre, un altre il·lustre ciutadellenc i reputat doctor (alcalde de Ciutadella en dues etapes de 1931 a 1936, -quan va impulsar l’edifici de l’Escola des Born, entre altres- i Tinent d’Alcalde l’any 1949) va escriure d’ell (1) que “Abandonando la rutina secular, Benejam abrió su escuela en locales amplios, ventilados, llenos de luz, montando un teatro infantil en el que sus alumnos representaban obritas del propio maestro, con el fin, no solo de deleitar, sino de educar el corazón y la inteligencia de los niños”. Benejam tenia recursos per a tothom i quan la pròpia docència era insuficient per a la cognició dels alumnes, el teatre servia per alliçonar sobre la vida, la bonhomia i la justícia. Va escriure diverses obretes només per ser representades pels seus fillets.

  L’any 1873 va accedir a la plaça de Mestre de l’Escola Oficial de Ciutadella, “convirtiéndose durante cuarenta años  en el educador de la niñez y de la juventud de Ciutadella, que acudía con jubilo a sus clases diurnas y nocturnes”, segons afirma el doctor Hernández. El mateix metge cita, en el capítol de Mestre Benajam, a Capó Valls de Padrinas, qui  lloava també la tasca educativa del pedagog: “...día a día enseñaba pacientemente, alegremente, de forma hasta entonces, completamente nueva. Jamás dejó de sonreír, jamás tuvo una frase dura ni un palabra amarga para nadie. Los niños le querían con pasión, le adoraban. En las clases nocturnas, que era alegre tertulia dentro de les normas señaladas, la escuela se convertía en alegre centro de conversación en la que cada cual aportaba el fruto de sus conocimientos, estimulado por el maestro, que hablaba con cada uno de sus cosas, haciendo que todos se interesaran por todo. Benejam quería que el alumno hablara, que discurriera, que observara la vida y la naturaleza”.

  I allò dit més amunt: com que Benejam tenia la intuïció i els recursos d’un gran mestre entenia que l’ensenyament en castellà portava dificultats a tota aquella catèrvola d’infants que tenien una altra llengua i desconeixien l’idioma que imperava llavors en l’ensenyament. I així ho explica el doctor Hernandis: “Y dándose cuenta que los niños hablaban familiarmente otra lengua, confeccionó para su uso un ‘Vocabulario menorquín-castellano”. Mestre Benejam no va redactar aquest vocabulari per fer notar que el menorquí era una llengua diferent a la llengua catalana, com alguns ara ens volen fer entendre, si no per fer notar que la que era diferent i estranya era la llengua castellana, que era llavors la llengua de l’escola i que els infants i joves coneixien ben poc. D’aquí que no sigui gens mal d’entendre que Benejam enginyàs eines per facilitar l’educació. Ell ja sabia que l’arquitectura mental lingüística dels seus alumnes era construïda amb la llengua materna i que, per tant, aquesta havia de ser la llengua vehicular primera per a la docència. D’aquí el “Vocabulario Menorquín-Castellano” com a instrument de comprensió per introduir-los després a un major coneixement del lèxic castellà, que era la llengua oficial i única de l’ensenyament. Per tant, el pedagog ciutadellenc sempre va estar atent a la recerca de mètodes docents per a la instrucció dels escolars i prou clar ho explica el també professor i pedagog d’Alaior Pere Alzina: A través  de  múltiples  publicacions  pedagògiques,  obres  i  articles, Benejam  transmet  una  voluntat  de  regeneració  social,  mitjançant  l’educació. No només va teoritzar sinó que va portar moltes de les innovacions a la pràctica:  les  excursions  escolars,  les lliçons  de  les coses,  els  treballs  manuals,  el museu escolar, l’ensenyament cíclic o el mètode intuïtiu, entre d’altres” (2).

  Tanmateix, avui dia, a Joan Benejam se’l coneix més per les seues obretes costumistes. Sobre aquest gènere literari de Joan Benejam, en parlarem en un proper article.

................

Notes: (1) Breviario de Menorquines Distinguidos. Publicat al Setmanari El Iris 1944-1953 i reeditat en un aplec de tots els articles pel mateix setmanari l’any 1993.


(2) Jornades sobre el centenari de la publicació de “Ciutadella Vella”, celebrades l’any 2009 i editades per Publicacions des Born. Diversos autors.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada