L’alè de les cendres, el bleix del dolor, el sospir de la memòria

Obertura

  Democràcia? Vam suposar que havia de ser una democràcia regeneradora d’una fosca etapa històrica que enfrontà l’Estat en una guerra fratricida. Una revolta terrorista. Un cop d’Estat a l’estat democràtic.  A la voluntat de les urnes. La transició, en part, una estafa. No ha tancat la ferida. Encara regalima sang del 36. I silencis. La transició no ha fus el franquisme. Existeix encara. El dolor també.

2014

  L’escriptora Maite Salord desgrana una colpidora història d’una família que va perdre molt més que una guerra. D’una societat que no ha recuperat el camí. Encara duu el feix. El feix del feixisme. Un recorregut elegíac que entra a la ment, a la carn. L’autora fa surar els moments de cada situació en una justa mesura i que fa gravitar sobre tres pilars, ideats perquè la novel·la no balli desencaixada. Una veu narrativa que exposa la duresa dels fets. La injustícia i el desfici escolats a cada racó de la casa i dels carrers, en llurs cors, reblanits i enfortits alhora. Les gelors dels hiverns, els inferns dels estius. La tardor és un simple trànsit; les primaveres no van existir. Tragèdia infinita. Robar-te la vida és molt més dur que perdre una guerra.

  
  A pesar que en les dues o tres primeres Vibracions la lectura pugui  semblar feixuga i de ritme vertiginós i ofegador, l’autora aconsegueix ficar-te entre els alens compassats de la veu en primera persona de na Dèlia. Des del cementeri. El tedi inicial va desapareixent proporcionalment a la veu que posa la filla del barber de Son Espanyolet en cada Vibració, dins el silenci de la cripta. Maite Salord et marca un camí d’una lectura del que no en pots defugir. Del que no en vols sortir. I vols davallar a la cripta, voluntari, per escoltar el relat post-mortem de la filla d’en Joan Escandell, aquell home fort, convençut i fidel a tot. Entre ells, una distància emmudida. Però saps que el silenci a les escales de la cripta té veu. I perquè l’oblit és traïció. La mort havia de recompondre les vides no viscudes a Son Espanyolet de Palma. Vols ser el fosser per sentir, de na Dèlia, el testimoni de les seues paraules massa temps callades.

  Els documents històrics són un rerefons en blanc i negre amb veu nasal que recorden els NO-DO dels diumenges en els cinemes de la infància, però que et porten a aquells jocs de barbàries que van sotmetre mitja Espanya, per desgràcia de molts. De massa. Bans d’ignomínia.

El País – 21 juliol de 2014

Barberá mantendrá los honores a 20 personajes franquistas de momento.

  Valencia mantendrá en su cuadro de honores municipal a una veintena de personajes del franquismo. 36 años después de la llegada de la democracia a España, la capital mantiene como alcalde honorario a Adolfo Rincón de Arellano, exalcalde de la capital y figura fundamental en la exaltación de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión efectuada por la Dictadura franquista. (…) El propio dictador Francisco Franco y su presidente del Gobierno Luis Carrero Blanco siguen teniendo las medallas de oro de la ciudad.

Vibració

  Voltar durant més de 20 anys per escriure una dolorosa i trista història familiar novel·lada no ha de ser fàcil. Gens. L’escriptura és un plaer. Aquesta podria ser una tortura. També un acte d’amor. Molt d’amor. Immens. Com el que transmeten els personatges de la pròpia novel·la. Empatia. Pura. Un llenguatge pulcre. Net. Fi. Dur. Endolat. Que poetitza les imatges. I també les esfereeix. Fa parlar els silencis. L’oblit, mai. Les cendres alenen. Encara. El bleix del dolor, també. La derrota de la justícia. La victòria de l’amor. El sospir de la memòria. Gràcies. Maite Salord i Ripoll. Extraordinària. Novel·la. Escriu. Sempre.

Bep Joan Casasnovas

Publicat a El Iris - 29 agost 2014

Tot el que expliquen les fotos antigues

  L’assistència a una Trobada de Fotos Antigues de Ciutadella, celebrada a Sant Miquel, em va situar per uns intants en el passat, quan tot era diferent; no només les robes que vestien els nostres avantpassats, sinó la configuració dels espais, dels carrers i, sobretot, del territori. El canvi urbanístic ha estat molt notable. El progrés és una evidència constatable quan mires fotografies de fa dècades. A moltes de les fotos s’hi endivina una vida pobre, de dificultats, en alguns casos de misèria, però no en totes, ni sempre.

Grup de Fotos Antigues de Ciutadella

  Els avenços tecnològics aconseguits fins ara ens han portat a una societat més còmoda, més fàcil, amb més garanties socials, especialment en la salut, l’educació, les comunicacions, el transport o l’empresa manufacturera, entre d’altres. Tanmateix, a moltes fotos velles s’hi perceben també moments d’una vida simple i lleugera amarada de felicitat i benestar, de proximitat i de valors socials que, potser, en bona part, hem perdut. I les bones estones i el gaudi de la gent anava molt associat a la disposició dels espais i del territori, sobretot aquelles activitats d’oci i bulla més properes a la costa, però també en altres paratges i indrets més interiors. El camp i la mar, d’una o altra manera, formen part de la nostra vida. La forma de ser i de fer de la gent va lligat amb l’entorn i el paisatge on viu. Malmetre o malbaratar el medi físic, és malmetre o malbaratar el desenvolupament de les persones com a éssers culturals i socials. L’entorn d’un lloc forma part del patrimoni cultural del lloc. I canviar el territori és modelar la idiosincràsia de la gent, del poble.

Grup de Fotos Antigues de Ciutadella

  

  Les fotos antigues ens expliquen que, com a societat, hem sabut millorar moltes coses, però en la gestió del territori no n’hem sabut prou. S’han pres decisions que no van pensar (ni pensen ara) amb un valor que anam perdent: una determinada qualitat de vida dels qui residim a Menorca. L’explotació urbanística ha destrossat en excés entorns i espais. I en nom de l’ingrés econòmic hem perdut bona part del gaudi grupal, de la tranquil·litat i del benestar d’antany. Fins i tot ens han pres molts indrets i paisatges.

  És cert que el turisme representa avui dia el major motor de l’economia menorquina; és cert que hem avançat en moltes coses, però deformar el territori no és progrés. Ni econòmic ni social. Vivim millor ara? En algunes coses sí, és evident; però les fotos antigues diuen que en el XXI moltes coses no han millorat. Fins s’han perdut. La febre constructora i d’oferta turística desmesurada no s’han regulat prou bé i han motivat uns canvis que ens han enterrat molts valors socials i culturals de la vida menorquina. En aquest aspecte, on és el progrés?

Bep Joan Casasnovas Mascaró

Col·laboració a El Iris 22 agost 2014

L’empantanegada calma ciutadellenca

“Empantanegar” és una paraula ben pròpia de Menorca, si més no de Ciutadella. Jo sempre l’he sentida dir per casa. Vol significar aturar, impedir la marxa o l'acció (d'una persona, una empresa, un afer, etc.). “Tenir un afer empantanegat” o “Mira-te’l! està empantanegat, no sap que ha de fer”, serien exemples per entendre aquesta expressió prou nostrada, encara que trob que la gent més jove no l’usa amb massa freqüència.

Em sembla que aquest mot hi escau molt al caràcter col·lectiu ciutadellenc. Ho dic en el sentit que quedam, sovint, empantanegats a l’hora de prendre una decisió important que ha de suposar un canvi; virar un actitud o decidir sobre un tema que consideram necessari, però que no el sabem afrontar amb determinació i criteri.

És el que em sembla va succeint a l’hora de decidir solucions sobre els problemes de massificació que arrossega la Festa de Sant Joan, per posar un exemple. Fa anys que anam xerrant i xerrant i tot segueix allà mateix, més o manco. Però no només en l’afer de la festa, sinó també amb moltes altres qüestions que són d’interès general i que sempre queden embussades, empantanegades. També em ve al cap la posada en marxa del Teatre des Born. Passen els anys perquè s’iniciï una solució i ara van passant els mesos perquè es pugui determinar com el feim funcionar; que si gestió pública, que si privada… Quelcom semblant passa amb el palau de Can Saura, de propietat municipal; que si ha de ser pel poble, que sortirà molt car, que si llogar-lo al Ministeri. I així hi podríem afegir l’Estació d’Autobusos (que va i ve com la coa de l’ase); el nou museu municipal, que no sabem on instalar-lo… la depuradora, la posada en marxa de la qual s’eternitza… I moltes altres qüestions que no sabem resoldre sinó és a base de deixar passar els anys per després aplicar un remei urgent nefast.

I not, en aquest empantanagament, la pressió i proliferació d’interessos particulars i privats que fan que la decisió quedi aparcada en detriment de l’interès general, i l’autoritat competent que, sovint, atén primer els interessos privats que no el de la ciutadania. També és propi de la nostra forma de ser opinar de tot al seu moment, amb passió -i fins i tot desconsideració-, per després quedar la cosa aturada fins nova revifalla social, quan en tornarem a parlar un temps. I res, uns dies més tard, a l’oblit altra vegada. I així anam desant la presa de decisions que ens fa ser una societat endarrerida amb moltes (massa) assignatures pendents. Després cercarem exemples d’altres pobles i ciutats per trobar-hi solucions i, alhora, per autocriticar-nos per no saber tirar endavant les decisions pròpies.

I és que a Ciutadella estam empantanegats, però a pasar de tot, la calma sembla que ens fa feliços. Idò, aixiques som!

Col·laboració al Setmanari El Iris, 18 juliol 2014