Mestre Joan Benejam, en el record (I)

  El passat dia 27 de febrer es complien 94 anys de la mort del Mestre Joan Benejam i Vives (1846-1922), insigne pedagog i un home excepcional que va fer progressar l'ensenyament a Ciutadella i Menorca. Era un àvid analista social, molt avançat al seu temps i tenia clar que el progrés seria possible a través de la instrucció del coneixement i la formació de la joventut. La seua trajectòria com a pedagog el va dur a ser un prestigiós professional l’obra del qual va recórrer les instàncies educatives d’arreu de l’Estat espanyol i també dels països d’Amèrica del Sud. Va conrear una vasta obra de divulgació pedagògica i va promoure un bon nombre de revistes en la matèria que van ser tot un èxit, llavors, també, a nivell internacional. Una trentena de llibres sobre l’educació l’avalen. Va ser, des de molt jove, requerit per tot arreu per a les seues il·lustratives conferències, que mai va deixar d’oferir. Els seus objectius: l’escola, el mestre, els alumnes i el seu entorn. A més de dedicar-se a la recerca de mètodes innovadors, també va dedicar-se, de forma incansable, a reivindicar els espais escolars adients, a dignificar la tasca dels mestres i a procurar l’avenç dels alumnes, fossin quines fossin les seues condicions socials i familiars, sempre en el marc de l’escola pública, integral i universal.

  Pere Hernández Sastre, un altre il·lustre ciutadellenc i reputat doctor (alcalde de Ciutadella en dues etapes de 1931 a 1936, -quan va impulsar l’edifici de l’Escola des Born, entre altres- i Tinent d’Alcalde l’any 1949) va escriure d’ell (1) que “Abandonando la rutina secular, Benejam abrió su escuela en locales amplios, ventilados, llenos de luz, montando un teatro infantil en el que sus alumnos representaban obritas del propio maestro, con el fin, no solo de deleitar, sino de educar el corazón y la inteligencia de los niños”. Benejam tenia recursos per a tothom i quan la pròpia docència era insuficient per a la cognició dels alumnes, el teatre servia per alliçonar sobre la vida, la bonhomia i la justícia. Va escriure diverses obretes només per a ser representades pels seus fillets.

  L’any 1873 va accedir a la plaça de Mestre de l’Escola Oficial de Ciutadella, “convirtiéndose durante cuarenta años en el educador de la niñez y de la juventud de Ciutadella, que acudía con jubilo a sus clases diurnas y nocturnes”, segons afirma el doctor Hernández. El mateix metge cita, en el capítol de Mestre Benajam, a Capó Valls de Padrinas, qui  lloava també la tasca educativa del pedagog: “...día a día enseñaba pacientemente, alegremente, de forma hasta entonces, completamente nueva. Jamás dejó de sonreír, jamás tuvo una frase dura ni una palabra amarga para nadie. Los niños le querían con pasión, le adoraban. En las clases nocturnas, que era alegre tertulia dentro de les normas señaladas, la escuela se convertía en alegre centro de conversación en la que cada cual aportaba el fruto de sus conocimientos, estimulado por el maestro, que hablaba con cada uno de sus cosas, haciendo que todos se interesaran por todo. Benejam quería que el alumno hablara, que discurriera, que observara la vida y la naturaleza”.

  

    

    I allò dit més amunt: com que Benejam tenia la intuïció i els recursos d’un gran mestre entenia que l’ensenyament en castellà portava dificultats a tota aquella catèrvola d’infants que tenien una altra llengua i desconeixien l’idioma que imperava llavors en l’ensenyament. I així ho explica el doctor Hernández: “Y dándose cuenta que los niños hablaban familiarmente otra lengua, confeccionó para su uso un ‘Vocabulario menorquín-castellano”. Mestre Benejam no va redactar aquest vocabulari per fer notar que el menorquí era una llengua diferent a la llengua catalana, com alguns ara ens volen fer entendre, si no per fer notar que la que era diferent i estranya era la llengua castellana, que era llavors la llengua de l’escola i que els infants i joves coneixien ben poc. D’aquí que no sigui gens mal d’entendre que Benejam enginyàs eines per facilitar l’educació. Ell ja sabia que l’arquitectura mental lingüística dels seus alumnes era construïda amb la llengua materna i que, per tant, aquesta havia de ser la llengua vehicular primera per a la docència. D’aquí el “Vocabulario Menorquín-Castellano” com a instrument de comprensió per introduir-los després a un major coneixement del lèxic castellà, que era la llengua oficial i única de l’ensenyament. Per tant, el pedagog ciutadellenc sempre va estar atent a la recerca de mètodes docents per a la instrucció dels escolars i prou clar ho explica el també professor i pedagog d’Alaior Pere Alzina: “A través de  múltiples publicacions pedagògiques, obres i articles, Benejam transmet una voluntat de regeneració  social,  mitjançant  l’educació. No només va teoritzar sinó que va portar moltes de les innovacions a la pràctica: les excursions  escolars, les lliçons de les coses, els treballs manuals, el museu escolar, l’ensenyament cíclic o el mètode intuïtiu, entre d’altres” (2).

  Tanmateix, avui dia, a Joan Benejam se’l coneix més per les seues obretes costumistes. Sobre aquest gènere literari de Joan Benejam, en parlarem en un proper article.

................

Notes: (1) Breviario de Menorquines Distinguidos. Publicat al Setmanari El Iris 1944-1953 i reeditat en un aplec de tots els articles pel mateix setmanari l’any 1993.

(2) Jornades sobre el centenari de la publicació de “Ciutadella Vella”, celebrades l’any 2009 i editades per Publicacions des Born. Diversos autors.

La importància de decidir des de Menorca

Cada vegada més, els menorquins constatam la imperiosa necessitat de poder decidir les coses des de Menorca o, si més no, poder influir amb més pes a les institucions on es tracten temes vitals per a la nostra illa.

Aquest fet no només ens l’explica la pròpia història, sinó que la rigorosa actualitat ens manifesta a diari la urgència de conquerir, al màxim, els llocs de les preses de decisions. Els menorquins i menorquines que representen la nostra illa a Madrid podrien tenir la lloable tasca de dur a terme aquesta bella acció política de defensar el territori que representen, però les seves trajectòries tenen poc recorregut per incidir en temes de vital importància per als ciutadans de Menorca. I és així senzillament perquè les velles estructures dels grans partits tradicionals han focalitzat la fortalesa estratègica de la política en les sigles del partit, que se situa per damunt de l’interès general, del benestar de les persones i també per damunt de les singularitats dels territoris diferenciats. I d’aquí, que els seus representants han d’obeir primer l’interès del partit abans que el dels seus ciutadans. Des d’aquelles cèlebres frases del degenerat ideòleg socialista, Alfonso Guerra, “Quien se mueva no sale en la foto” o “Café para todos” en el desenvolupament autonòmic dels anys ’80, les sigles dels partits tradicionals han esdevingut altars de submissió i obediència inqüestionable.

Recentment, la irrupció de noves forces polítiques expansives a l’àmbit estatal, sembla, inicialment, voler rompre amb aquesta dicotomia política que domina l’estat i sotmet els seus territoris; aquell anomenat bipartidisme del qual sembla impossible sortir-ne.

Les alternatives estatals als encara anquilosats PP i PSOE de la transició de 1978, són ara Podemos i Ciudadanos, partits de nova fornada cridats a substituir les formes de fer i d’actuar. Volitius en netejar Espanya de corrupció, creixen  en popularitat (i també amb no poc populisme) per influir en les decisions de l’Estat i els seus territoris. Tanmateix, a mesura que transcorren els dies i s’aproxima el 20-D, llurs discursos alteren l’ideari polític amb el qual van néixer i se centralitzen en el discurs i en l'estructura. A nivell orgànic s’aclofen en les velles formes dels partits tradicionals. També creuen, com els vells PP i PSOE, que l’Espanya forta serà aquella que es dirigesqui, inqüestionablement, des de Madrid quan, en realitat, la consistència de l’Estat vindrà per la capacitat que tenguin les regions i nacionalitats que la conformen d’enfortir-se com a estructures sociopolítiques.

A Menorca en tenim una prova recent de la dependència externa, també a nivell orgànic. Podemos ha esmicolat aquells principis de participació ciutadana, de cercles assemblearis i de llibertat d’expressió social amb què es va constituir ara farà poc més d’un any. Pablo Iglesias (Madrid) i Alberto Jarabo (Palma) han avortat l’acord de Podem-Menorca per confluir en una candidatura unitària que pretenia posar la nostra illa per damunt de les sigles i cercar l’interès d’una societat illenca que pateix les negligències socials i econòmiques de l’exterior. La imposició central haurà fet mal, el que demostra que no tenen les línies clares i que les coses no es fan amb el mateix criteri a un lloc o a un altre. La prova és que al País Valencià, Compromís i Podem han pactat per anar junts al D-20. Un fet, sens dubte, que ha decebut als qui creuen, dins Podem Menorca, que hi ha una altra manera de fer les coses, però han vist com quedaven atrapats dins el gran “Cercle” de Madrid. Obediència centralitzada.

Pens que els menorquins, des de la visió política i social, de cada vegada estan més convençuts que les dependències foranes no seran bones perquè es repetiran els despropòsits de seguir frenats i menyspreats per les voluntats externes. I no es tracta de sigles, ni de dretes ni d’esquerres, es tracta de progressar raonablement. D’aquí que el futur s’ha de fer i decidir des de Menorca, en el seu màxim possible, o no serà futur ni serà tampoc Menorca.

La nova (o vella) Espanya d’Albert Rivera

És llest, aquest jove Albert Rivera, molt més que el pusil·lànime Mariano Rajoy. Rivera és la nova dreta abillada de modernitat i amb propostes capcioses per fer entendre que ell i el seu partit són portadors de la regeneració política d’aquesta vetusta i anacrònica Espanya. Un Estat que s’hi va fer en clau imperial, amb versió de regne dominant i per dret de conquesta, perquè s’havien de combatre territoris antagònics i s’havien de sotmetre a la raó absoluta del Monarca; aquell Estat forjat pel mal recordat Felip V a principis del segle XVIII que actuava avalat per la resplendor del dret diví. Rivera sembla que ha rebut el mateix raig de llum.

El líder de Ciutadans sap que pot engreixar el seu partit furgant en la feblesa del PP i en la indignació de bona part dels fidels conservadors, que perceben que Rajoy no fa res per “salvar” Espanya. Tot, davant la challenge sobiranista del Parlament més antic d’Europa, que aplicant la majoria de la cambra i la voluntat democràtica i pacífica del seu poble -un exemple internacional amb molt pocs precedents- ha declarat aquesta setmana encetar el procés per constituir la República Catalana Independent.

D’aquí, que el jove Rivera presenti l’envit, tan valent com arriscat, d’un nou model d’Estat de cara al 20-D. Una proposta de 30 punts que vol significar la regeneració democràtica, diu, i que es basa en una nova centralització política. Planteja la revisió del model autonòmic per tancar-lo encara més; vol abolir la legislació de les competències exclusives de les CCAA, reduir, o retornar, les que ja tenen ara a Madrid o bé supeditar-les a les lleis estatals. També parla d’eliminar ajuntaments proposant fusions municipals. Diu que vol convertir el Senat en un Consell de presidents autonòmics (evidentment sota la tutela inqüestionable de l’Estat), el que representaria convertir aquests presidents en delegats territorials. Vol abolir també les diputacions, desconeixent si açò implica eliminar els consells insulars, que tenen, si fa no fa, les mateixes atribucions jurídico-administratives que una diputació.

En matèria financera, la proposta de Rivera ens acabarà d’ofegar. Quant a finançament “cafè per a tothom”, fins el punt de suprimir el Concert Econòmic de què gaudeixen ara el País Basc i Navarra. O sigui, imaginem el que tocarà a la perifèria de la perifèria que som nosaltres. Adéu REB i adéu reivindicacions d’un nou finançament autonòmic, que tant bé ens vindria. La tarifa plana serà ben plana de la maçada que rebrem. Diu voler llimar desigualtats, potser ignorant que no és el mateix igualtat que justícia. I d’açò, a les illes, en sabem més que ell.

Ciutadans té un detall com a ganxo electoral per a la gent amb dificultats i els garanteix drets socials com el d’un habitatge digne o l’accés a un bon servei sanitari, però amb lletra petita adverteix que només serà possible amb la garantia del que permetin els comptes de resultats de la caixa estatal. De cultura, llengua i educació, no fa falta ni que en parlem: un nou Decret de Nova Planta.

La  proposta de Rivera és tota una declaració de principis que semblen inspirats amb els de la fundació de la Falange Española aquells llunyans 1933-34. Canvia la imatge de modernitat, el fons no.

En definitiva, el color taronja de Ciudadanos és una pell de be que amaga un llop ferotge capaç de liquidar la minsa (sí, poca i feble) obertura que ha proporcionat l’Estat de les Autonomies fins ara i ens tornarà a situacions de regressió evidents, si més no, ben palpables per a les Illes Balears.

Davant l’escenari polític protagonitzat per la via sobiranista de Catalunya, fruit del menyspreu de la política espanyola, Espanya el que necessita és ser repensada per donar respostes als reptes econòmics i socials de les regions i nacionalitats que la composen i trobar, des de l’exercici de la política (no cap altre), l’encaix satisfactori per a tots. El partit d’Albert Rivera fa tot el contrari, açò seu no és regeneració democràtica, és degeneració político-territorial. Tot i no resoldre els conflictes, atiarà, a més, altres vies sobiranistes com podrien ser les del País Basc i Navarra i revifarà les reivindicacions d’altres territoris ferits i sagnants per les balances fiscals.

En definitiva, una proposta, la de Rivera, que permetrà, encara més, que Madrid ens seguesqui dient com hem de viure i que és allò que hem de decidir. Seria una crua segona part del que ha començat el PP ultradretà de Rajoy.

La poca democràcia que tenim hauria de servir perquè aquest Nadal no sigui tant gelat. Pensem-hi.

Bep Joan Casasnovas

El Iris, 13 novembre 2015

La via menorquina del creixement

 Diuen que hi ha una via menorquina del creixement; una manera nova i diferent de desenvolupar un model econòmic que sigui més estable, repercutesqui en tots els sectors productius i, per tant, ponderar els desequilibris i reajustar els excessos. La tasca és tan valenta com necessària i, tanmateix, possible.

 Aquest nou model passa per revisar aquelles actuacions que no tenguin una finalitat de benestar general per a la societat illenca. Cal fer entendre que les decisions no poden anar destinades a interessos o a sectors concrets, sense que, a la llarga, sigui un benefici general. Cal fer entendre que el progrés d’uns ha de ser el benestar de tots. Per tant, davant aquesta iniciativa de cercar nous models, cal parlar també de la via menorquina del coneixement i la solidaritat sòcio-sectorial.

 Aquesta mateixa setmana el catedràtic de la Universitat de Lleida, Emili Junyent, ho explicava amb tot detall, fent referència al desenvolupament sobre la Menorca prehistòrica. La “marca” menorquina diferenciada no s’obté “només” amb una declaració institucional, sinó amb la recerca, investigació i divulgació dels coneixements. Aprofundir en la Menorca Talaiòtica, no és posar llums a una torre, fer-se fotos simbolitzades o imprimir una Taula en els fulls administratius. És invertir. I que la inversió sigui justa i amb criteri científic, més que no en el vessant d’etiqueta de reclam turístic aïllat. L’exemple el tenim amb la Menorca Reserva de Biosfera: una etiqueta internacional que no ha sabut evitar determinades agressions al territori. Com diu el professor Junyent, les actuacions als jaciments prehistòrics necessiten d’un acurat respecte als seus entorns, perquè al voltant del monument s’hi precisa també el silenci de la història, la divulgació cultural i la pedagogia per fer estimar el patrimoni que ens identifica. Com més menorquins hi hagi que estimem el propi patrimoni més reforçada serà la identitat illenca i, per tant, més “marca” menorquina es crearà. Una marca que ens diferenciarà i ens farà únics.

 Si a Menorca l’economia es basa majoritàriament en el turisme, aquesta nova “via menorquina” no hauria de ser portar el turista de touroperadors d”all inclusive” a un jaciment arqueològic, perquè només veurà un munt de pedres. En canvi, el visitant interessat en aquest tipus de patrimoni hi veurà (en un claper de gegant, per exemple) una civilització ciclòpia antiga plena de significat.

 Des del meu punt de vista, la distribució dels 32 jaciments elegits per a la Candidatura de Menorca Talaiòtica a Patrimoni Mundial per la UNESCO és desigual. Alguns jaciments han estat exclosos, sense massa –o cap- explicació. Basta mirar-se el mapa dels llocs seleccionats per veure que rere la Declaració hi ha més interès turístic que criteri científic. Sort que un grup d’experts han descobert ara la important petja púnica a moltes restes prehistòriques de l’illa. la més important, al Poblat de Son Catlar, el qual qualifiquen com una autèntica joia europea de la prehistòria. Ja és sabut que existeix una Xarxa Espanyola de Construccions Púniques. Un circuit que té inscrits molts turistes interessats en aquest tipus de patrimoni. I ja ho veis! Son Catlar no forma part de la Candidatura de Menorca Talaiòtica. L’arqueologia menorquina ha estat aquí un exemple a comentar. Però n’hi ha molts més, com és l’activitat i esport de natura, la gastronomia pròpia, la indústria especialitzada, la creació artística, l’artesania, la literatura...

 La via menorquina del desenvolupament ha de ser un model territorial equilibrat. Equilibrat per sectors, però també per municipis. I açò tampoc és ben bé així ara mateix. Està bé invertir en la millora d’urbanitzacions –i sobretot en els municipis que més pes tenen en turisme- Però si el nou model econòmic pivota sobre la preservació del paisatge, del patrimoni i de l’entorn natural com a atractiu del visitant, caldria també considerar aquells municipis que s’han esforçat per mantenir tots aquest valors, que ara representen millor que altres els components del nou model menorquí.

M’agradaria que el Consell de Menorca consideràs aquesta modesta opinió i, sobretot, que la consideràs també l’Ajuntament de Ciutadella.

Bep Joan Casasnovas

El Iris – 23 octubre 2015