Història, tradicions.

Crec que gairebé tots convindrem a entendre que la processó de Sant Antoni a Ciutadella representa l'entrada de les tropes catalanoaragoneses a l'antiga capital de l'illa. És una festivitat cívicoreligiosa que respon a dues celebracions. Per una banda, era la festivitat gremial de l’obreria de sant Antoni Abat, (sant que va néixer el 17 de gener de l’any 356), considerada la més antiga de l’illa. Per altra banda, es commemora la conquesta cristiana de l’illa el gener de l’any 1287 (les tropes del rei entren a Ciutadella el 22 de gener de 1287). 

Maria Juan. 1987. Primer dona en qualcar

Tot era representat per homes, des de sempre, des de "temps immemorial", perquè ells s'assignaven aquests papers d'autoritat en una societat medieval o bé passada.

 

L'any 1984, emperò, per primera vegada, una dona, Maria Bagur Garrido, realitza els Tres Tocs a on hi havia els Portal de Maó (Placeta de ses Palmeres) representant l'entrada del Rei a la ciutat (aquest fet és, tanmateix, inexacte. El 1287 el Portal de Maó no existia, i Alfons III va entrar a la ciutat per on es troba ara el bastió de sa Font). L'any 1987, efemèride dels 700 anys de la conquesta, va qualcar a cavall una dona, Maria Juan Benejam, per primera vegada a la història de la Festa més antiga de Menorca. 

I què va passar? Res. La celebració protocol·lària de Sant Antoni no s'ha desvirtuat en res respecte a la forma tradicional de celebrar aquell fet de conquesta. La tradició es manté i els actes són, detalladament, els mateixos. Recordem, l'any 1987!

Ara, veure cavalleresses de Sant Antoni (de qualsevol partit polític) és un fet més que normal i sense cap controvèrsia. La participació de la dona als actes tradicionals no ha de ser considerat 'politització', sinó un fet natural d'adaptació que no transgredeix cap ritual ni costum i que no altera en res la tradició.

Ens hauríem de cohesionar més i entendre'ns millor, sense necessitat de treure'ns els ulls davant realitats que haurem d'afrontar, més prest o més tard, d'una o altra manera.

La lluita històrica per l’autogovern de Menorca

Presentació del llibre El somni menorquí(nista). Antecedents i aspiracions del menorquinisme polític.

Autor, Nel Martí.

 

    El llibre que ha escrit Nel Martí és, sens dubte, una valuosa aportació a la història dels processos i esdeveniments polítics de Menorca i, més en concret, al menorquinisme (sigui en les formes de regionalisme, nacionalisme, federalisme, republicanisme, o sobiranisme) per a la recuperació de l'autogovern de l'illa des de molt temps enrere. Hi trobarem la compilació dels fets, decisions i processos pels quals l’illa de Menorca ha volgut sempre dirigir el seu futur, si més no amb la màxima autonomia possible i d’una manera prou raonable. Un llibre amb una gran quantitat d’informació que cronològicament, i des d’èpoques i posicionaments diversos, abasta la llarga tradició del sentir social dels menorquins i de llurs institucions.

          L’antiga Universitat General de Menorca en va ser l’eix polític que administrava els tributs, la justícia, l’economia, la hisenda, el patrimoni, els mercats i tot tipus d’afers cívics i culturals, sempre sota la Corona catalanoaragonesa. Una forma, en podríem dir, federal o confederal que permetia l’autogovern dels seus territoris, i Menorca com una entitat territorial més. Tanmateix, era una societat classista estructurada per estaments on l’aristocràcia terratinent i l’Església van acumular sempre tot el poder. Amb tot, al Consell General de la Universitat i a les Universitats particulars (Es Mercadal-Castell de Sta. Àgueda, Alaior i Maó) hi havia representació de tots els estaments. Una fórmula pròpia de l’Antic Règim i vigent a tots els estats de la Corona d’Aragó, que no era absolutista i permetia la representació social, tot i que sabem que no encaixaria de cap manera en la democràcia d’avui en dia. És evident. Amb tot, Menorca s’autogovernava. Va ser aparèixer la dinastia borbònica perquè la nostra illa perdés tots els furs i privilegis amb els quals s’havia regit sempre. A més amb dures repressions i amb una assimilació cultural que ha cercat sempre l’etnocidi. Fins ara. A pesar de dir-nos una democràcia autonòmica, el model d’Estat pivota sobre la “sagrada unidad de España”; que no permet ni l’elecció per a un ús normal de la llengua pròpia ni tampoc a la federació de comunitats autònomes, sols per posar un exemple. O sigui, queda clar que la Constitució espanyola actual no en vol sentir ni parlar d’una Espanya que reformi el patró uniforme de la vella dinastia borbònica.

 

     Històricament, el menorquinisme polític neix quan els Borbons dominen la nostra illa, encara que el terme menorquinisme no s’emprava llavors. Els problemes més greus i els patiments més profunds de la societat menorquina apareixen amb un Borbó al darrere. Ni amb la dominació anglesa, ni amb la francesa, Menorca va partir tant, a pesar que també hi trobarem episodis incòmodes darrere aquestes dues potències, com serien els permanents conflictes de competències; la ruptura amb Mallorca quant al Reial Patrimoni i Justícia, així com dependre també dels Tribunals Reials de Londres. El governador britànic Richard Kane va tenir molts problemes amb l’Església catòlica de l’illa (a la qual li va ser abolit el Tribunal de la Santa Inquisició. -Res a qüestionar en aquest cas-) i per la resistència dels Jurats a determinades reformes. Però França i Gran Bretanya van deixar fer la vida civicopolítica illenca amb certa complaença: ens van deixar autogovernar-nos a través de les Universitats General i Particulars de cada terme, les quals no van ser abolides mai, i l’illa decidia, si fa no fa, des de les seues institucions; mantenia la religió, els històrics drets forals i alhora actuava amb la llengua pròpia, la catalana, que mai els poders estrangers van qüestionar ni reprimir. I és que durant cinc segles, va ser així, amb tots els episodis de disputes que hi vulguem afegir.

    

    

Seria amb la incorporació definitiva de Menorca a la Corona espanyola (1802) quan la nostra illa perd els seus furs i drets d’autogovern. Tanmateix la resistència al domini colonial borbònic es faria valer sempre, ja fos d’una manera o d’una altra. El 1810 existeix la ja coneguda Revolta menorquina (recuperada dels arxius i revifada per l’historiador Andreu Murillo)que es posiciona en contra del setge espanyol, el qual espoliava amb dura repressió la societat insular. I és des d’aquest inici del segle XIX on Menorca es sotmesa per sempre més a un poder absolutista. Tot i que ha anat variant una mica en el transcurs de la història, aquell patró polític de l’Estat espanyol canviarà poc o gens envers l’autonomia i autogovern de Menorca. Amb tot, el sentiment menorquinista es mantindrà sempre latent en diversos sectors polítics, culturals i econòmics fins a dia d’avui. És el que demostra Nel Martí en el seu llibre.

 

    Caldria, igualment, citar una altra expressió de resistència que és anterior a la de 1810. Seria un segle abans, quan el 1706 el cavaller Joan Miquel Saura i Morell s’alça en armes des de Ciutadella a favor dels Àustria i en contra de l’ocupació de les tropes del Borbó Felip V, que ocupaven l’illa en plena Guerra de Successió espanyola. La Universitat General de Menorca, i les altres Particulars, es van adherir a la causa militar del cavaller Saura Morell i aquest es va fer amb el control gairebé total de l’illa, però els reforços franco-espanyols arribats al castell de Sant Felip van atiar el domini borbònic i els austriacistes van capitular. 

Joan Timoner Petrus, que signava els seus escrits polítics com a Menorquit, i un dels protagonistes del debat autonòmic i estatutari de la Segona República, li dedicà uns versos: 

 

Joan Saura Morell, noble patrici,

que per l’arxiduc Carles un bell dia,

alçares la bandera que escollia

peu de tradició, no el precipici.

 

Adversa et fou la sort. El brau inici

del teu gest marcial rebordonia

davant l’atac francès. La sang corria...

Seria l’averany d’un epinici? (*)

 

No tal. Més tost la insídia botiflera

posava en entredit la teva glòria

i era, aviat, la terra presonera...!

 

Hivern d’oblit avui ret ta memòria;

mes jo augur perenne primavera:

car tu ets heroi cabdal de nostra història.

 

(* cant de victòria, himne triomfal)

 

    És cert que els versos de Timoner es vesten d’èpica, però també reten tribut a la causa del cavaller que volgué evitar la incursió absolutista a Menorca. Anys després d’aquest fet, i pel tractat d’Utrech, Menorca passaria a la Corona britànica i els estats de la Corona d’Aragó perdrien tota la seua sobirania a través del Decret de Nova Planta del Borbó Felip V.

 

    Aquests episodis de rebel·lió expliquen que els interessos polítics dels borbons mai no van ser ben acollits per les institucions menorquines, ni pels sectors econòmics, els llavors gremis i obreries. Aquests passatges de resistència a la pèrdua de furs i privilegis illencs són també menorquinisme encara que no s’emprava aquest terme. Vull dir amb açò que el menorquinisme polític no és una invenció de fa un parell de dècades, sinó que és un concepte que cal difondre ben convençuts, no com un ideari partidista, sinó com una realitat històrica arrelada a la societat i que tots els sectors polítics i econòmics haurien de considerar i recuperar. Hi ha d’haver un menorquinisme comú que ens ha de fer caminar, avançar, encara que hi pugui haver “diversos menorquinismes” en funció de les aspiracions de cadascú. Un menorquinisme real que no s’amagui rere el provincianisme i que no es disfressi de bufó davant les grans oportunitats de Menorca.

 

    Llegint, idò, aquest minuciós treball ens adonam que sempre hem estat un poble sotmès des de principis del segle XVIII, tot i la lluita permanent de recuperació de l’autogovern o si més no per gaudir d’un poc d’autonomia. Un autogovern que va ser satisfactori uns segles; convuls durant el segle britànic i francès, desaparegut per complet des de l’annexió a Espanya el 1802 i oblidat amb la Constitució de Cadis de 1812, tot i que aquella constitució liberal ens podria donar esperances per a un restabliment. No va ser així i Menorca va quedar sense res, sotmesos al centralisme uniforme que va imposar Castella. A més, des de 1833, Menorca ha patit el doble centralisme amb la creació de la Diputació Provincial de Palma. Una institució provinciana que fundà, en definitiva, el concepte de “les Balears". Un tema, el (doble)centralisme, que Martí atribueix com un dels principals provocadors del menorquinisme reivindicatiu. El 1835, recordem, va ser oficialment abolida la Universitat General de Menorca, encara que feia moltes dècades que s’havia buidat de contingut polític i estava inoperativa.

 

    Però, tanmateix, l’ideal de retornar a una plena autonomia, com ens ho explica Nel Martí al llibre, ha estat constant durant aquest poc més de dos segles. I aquest és el gran treball que ha duit a terme l’autor d’aquest assaig històric. Un document completíssim que cal assumir per a recuperar-nos i per a tornar a Menorca allò que és seu: l’autogovern. Perquè els debats sobre com pensar i reconstruir Menorca han estat molts: des del republicanisme, el federalisme, el nacionalisme, l’autonomisme, l’insularisme, l'ecologisme més recent... i més actualment des del sobiranisme, com a eina per al dret a decidir.

    Martí ens exposa totes les lluites hagudes i, en concret, des de finals del segle XIX amb les respectives embranzides que van representar els canvis socials a Europa amb els moviments del romanticisme; i més a prop, amb les sacsades socials que impulsaren la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme i altres corrents literaris i artístics que van esperonar la consciència política per establir el catalanisme com a forma de reivindicació d’alliberament nacional i cultural. També a Menorca arribaren aquestes influències i moviments, encara que més tardans, però que reactivaren les consciències. Trobarem a aquest llibre un intens i reivindicatiu principi de segle XX envers la recuperació de quotes d’autogovern per a Menorca. La feina de diputats menorquins a les Corts espanyoles; les propostes estatutàries del Dr. Llansó; les disputes mediàtiques entre republicans, federalistes, anarquistes, regionalistes, conservadors i monàrquics, que van protagonitzar un interessant debat per l’autonomia i per a les institucions pròpies, fins que el cop terrorista del franquisme (1936) acabà amb totes les possibilitats de tornar a ser alguna cosa. Quaranta anys de silenci autoritari i feixista fins a la represa autonòmica dels anys ’70, on l’autor també hi constata l’interès i l’oportunitat en què va gaudir la nostra illa davant la situació de transició cap a una nova democràcia. Voluntat d’una autonomia més plena que, malauradament, ha restat insuficient per a molts. Es fa interessant veure-ho des d’una perspectiva històrica: el que haguera pogut ser i no ha estat.

 

    Una feina feta furgant l’hemeroteca i arxius insulars, però també altres arxius de Mallorca, Catalunya i Madrid, a més de documentació particular inèdita. Una feinada que, sincerament, hem d’agrair. Un treball que ens apropa la història del menorquinisme en les seues variants, però sobretot perquè ens obre a una nova dimensió en la interpretació del menorquinisme del segle XXI: que sigui democràticament sobiranista; el menorquinisme de la voluntat, de l’alliberament, de les decisions pròpies, de la política pròpia. Un menorquinisme polític plural, si tant es vol, però sobirà, que lligui amb la seua història i personalitat, on la catalanitat cultural n’és indestriable. Tota la història menorquina està lligada d’arrel a la catalanitat cultural, lingüística i política. O sigui, la catalanitat és un tret genètic intrínsec al menorquinisme.

 

    I així ho exposa qui ha dedicat molts anys a l’estudi, al treball i a la política institucional amb honradesa extrema, i amb una eficiència i dedicació al servei del seu poble com pocs ho han fet. Certament és per allargar-s’hi més abastament en tot aquest assaig, perquè aquest llibre ens deixa un debat amplíssim i encoratjador; ens convida a poder treballar per a noves oportunitats; que hi són, perquè somiam allò que desitjam. 

 

    No em vull allargar més. Només vos recoman la seua lectura, que haurà de ser calmada i tranquil·la perquè hi ha molta informació que cal processar bé per treure-hi tot l’interès que ens proposa Nel Martí. A més es tracta d’un material compilat que ens servirà sempre per a la consulta.

    El somni menorquí i menorquinista ha de continuar, si no volem seguir sent, per a l’estat espanyol, (i també per a Palma) un número geogràfic per a la contribució impositiva; un 07 amb el complement de destinació a cales amb aigües turqueses, però privats de criteri propi ni de prou govern. Ens cal avançar encara que sigui a través del somni, encara que aquest pugui semblar una utopia. No obstant açò, i com deia Oscar Wilde, “El progrés és la realització de les utopies”. Altrament, com va escriure Josep Maria Llompart, “...ens és imprescindible el somni. Per a la tasca que hem de dur a terme, cal que somiem una Pàtria. Però l’hem de somiar com l’haguera volguda Pere Quart: completa...”, o sigui -hi afegesc- una pàtria que ha de ser una Menorca autogovernada, millor, amb personalitat pròpia i amb prou sobirania per a garantir els benestar dels menorquins i menorquines, del contrari seguirem sent una Província al servei d’una metròpoli imperial que, malgrat una autonomia balear, les aspiracions han d’anar molt més més enllà i superar l’actual situació. És aquest, crec, un deure històric que tenim com a menorquins.

 

Dissabte, 11 de desembre de 2021. 

Ciutadella – Maó

Bep Joan Casasnovas

Pèl de Gall, els hereus de Ja T’ho Diré

 

És sabut de l’eclosió musical (i cultural, en general) que viu l’illa de Menorca. La quantitat d’artistes és més que notable en moltes disciplines. I la força que aconsegueixen adquirir alguns d’ells és remarcable, feta a base de treball i esforç que ve alimentada per la fe i la passió que hi posen a les seues creacions i projectes. I en podríem parlar de molts.

 

Però em sembla adient parlar, en concret, del conjunt Pèl de Gall, una banda molt crescuda els darrers anys i que pren embranzida per ser un nou referent del rock i el pop menorquí. Darrerament, creen  entusiasme i causen satisfacció. I perquè fan pensar en altres èpoques de brillantor musical a la nostra illa. Causen la sensació i la certesa que són els hereus de Ja T’ho Diré; els que han agafat, de qualque manera, el relleu a qui ha estat la millor banda que ha tingut Menorca. Potser a qualcú li semblarà exagerat i incomparables els dos conjunts, però apareixen com els continuadors més pròxims del que van representar els Ja T’ho, òbviament salvant les distàncies en el temps. Tenen l’esperit de les emocions, provoquen les vibracions que ha de tenir una banda estimada a través de la seua idiosincràsia, viuen i fan viure el que senten, connecten amb passió, música, lletres i imatge escènica... Per açò esdevenen els hereus de Ja T’ho Diré.

Fotos facebook PdG

En aquest sentit, Pèl de Gall tenen l’encert de la creació pròpia, íntegra i sòlida; canten a l’illa, per a l’illa i des de l’illa; però amb tot allò d’universal que té la creació musical i el missatge que emanen les seues lletres; amb influències i amb motivacions, però allunyats d’imitacions; amb els seus valors i els seus entorns canten la quotidianitat, la innocència i la vitalitat de llurs vivències; de sentiments, emocions i la percepció transmesa de la seua joventut, talment tots tenim la nostra joventut com un valor de força. En podríem parlar molt dels seus missatges musicals, però es faria molt llarg.

 

Van aparèixer l’any 2009 per començar com gairebé tots els cantants i conjunts: fent actuacions per aquí i per allà, en el seu entorn més proper; amb els amics, a les festes... A poc a poc, van expandint el seu projecte, pugen a escenaris i a espais més amples, acumulen seguidors i passen a l’edició discogràfica. Tenen fe. I ganes. Saben què volen fer i tot allò que volen sentir: viure aquest camí i fer la seua pròpia música. La repercussió que tenien als inicis, encara en àmbits més reduïts, els portà a ser valents i a editar dos treballs en aquells primers anys: Ho saps que ho sé (2011) i Rock’n cresta (2014). Tot en l’esforç voluntariós de créixer i engrandir-se. Dos treballs musicals fets des de l’autoedició. Perquè la il·lusió els complementa la manca de recursos en aquells primers anys. Empènyer i fer camí, que ganes no en falten!

 

 És a partir de 2017 que revisen la seua projecció i status com a banda. Un cop de timó decisiu per seguir obrint senders de música i mercat amb un considerable públic que els avala. Treballen més i millor la qualitat i aposten per créixer de forma més professional, la qual els du a estudis de renom en el món discogràfic. Expressen una acurada i correcte comunicació per a la seua difusió i aposten pels videoclips i els singles per a les promos. És un viratge interessant cap a la serietat com a formació. Amb l’àlbum Totes ses deixades són perdudes (2017) irrompen per a destacar-se en l’espai de l’oferta insular. Mantenen la transgressió en les seues lletres per envidar determinades morals de la societat, amb un llenguatge clar i directe propi de la joventut; com ho van fer, també, Ja T’ho Diré i tantes i tantes grans bandes estatals i internacionals.

Volen créixer perquè saben el què volen. I no aturen. La força del rock els empeny, (i amb peces de rock dur!) amb qualque balada que sempre ajuda a respirar envers la seua vitalitat i energia escènica. L’any 2020 apareix A sa vostra salut, que ratifica les aspiracions de Pèl de Gall. Tanmateix la pandèmia vírica els creà un tallafocs imprevisible al seu decidit recorregut, com a la resta de la societat. Amb tot, el conjunt no es tanca i manté una notable presència a través de les xarxes socials i altres canals, amb audiovisuals d’acurada realització, atractius, vitalistes i plens de contingut. Amb la Covid-19, tots els motors s’han mantingut engegats, tot a l’espera de rompre les limitacions. 

 

El 2021 apareix Un directe diferent, que recull l’extraordinari concert (de 20 temes) duit a terme al Teatre Principal de Maó, enguany. Una ballesta que els reafirma encimbellats d’alt l’ona musical; els col·loca en l’escenari més desitjat i els obre un camí ple de bones perspectives. El grup el lidera Francesc ‘Frank’ Pons, (guitarra i veu), Ernest Martí(guitarra), Biel Janer (teclats), Xavier Martí (baix) i Edu Florit (bateria). En podeu saber més a la seua web.

 

I és que el dinamisme enèrgic en els directes els fa seductors, interessants i meravellosament potents en l’actual panorama musical insular, però ja amb molta projecció exterior. Ho prova que els darrers temps han actuat a la resta de les Illes, a Catalunya i al País Valencià en diverses ocasions. Tenen marca, tenen força, proposen un producte molt genuí, amb creació i llengua pròpies, i els seus components es buiden a dalt de cada escenari. A pesar de les mesures sanitàries, el seu fantàstic i darrer concert as Freginal de Maó, amb més de 800 persones, prediu la trajectòria que encara tenen per endavant. 

 

És evident que després dels Ja T’ho Diré, el conjunt que millor hereta el rock-pop menorquí és diu Pèl de Gall.

 

Sort i ventura!

El temple de les sensacions

 

Es clou l’agost i amb ell bona part de l’estiu, si més no, el període més càlid, més sorollós, més caòtic, en podríem dir. Resta estiu encara, una bona part de setembre, que pot esdevenir més agradable i una mica més tranquil. O potser és el desig de voler que ho sigui. I dins aquest embroll, les Pedreres de Líthica són un parèntesi anhelat.

 

No he volgut fallar enguany, tampoc, perquè m’imanten els seus carreranys, costers sinuosos, racons, colors, olors... i totes les seues mirades contemplades. Són com a percepcions magnètiques que atreuen i m’interioritzen sensacions noves. Sempre. I aquest fet m’encurioseix a mi mateix. A vegades, els murs em parlen i necessit escoltar-los; em sedueixen i em deix endur pel seu encís. Potser sigui pel contrast dels renous urbans, pel xivarri que escupen els carrers turístics, o ves a saber per què! Però necessit aquestes visites i més si són combinades amb qualque representació artística o musical. 

 

És per açò que m’agrada respondre a la crida de més d’una actuació cultural que es fan des de les Pedreres de s’Hostal, i de la gent que les organitzen. Perquè tot s’hi conjumina: espai, assossec, reflexió, meditació i Cultura. Líthica s’ha convertit en visita obligada, per una raó o altra; per una necessitat o pel desig. Transitar-hi és terapèutic, alliberador, sanador i calma més d’una rebel·lia interior que ens proporciona el trull estiuenc de l’asfalt i de l’estrès metàl·lic, suat i xafogós.

Foto: Lluís Beltran

No conec ningú que no en quedi satisfet de la seua visita, ja sigui per observar la seua presència imponent o per haver-hi actuat. 

Fa anys, José Antonio Labordeta hi va dedicar un dels seus programes televisius. Dins les pedreres hi va cantar La Albada (vídeo, min. 41) i encara ara em sembla que hi ressona la seua veu. Va dir llavors que “aquí han cantado Llach y la Bonet”, com si digués que hi han cantat els grans, perquè gran també és aquest indret d’encanteri.

Maria del Mar Bonet hi tornava el 3 d’agost de 2017, celebrant la gira dels seus 50 anys sobre els escenaris. Ella va inaugurar aquestes pedreres com a espai musical ara fa 26 anys. “Cantar a Lithica és com cantar a totes les cases de Ciutadella”, va dir en el seu retorn agraït, emotiu i enyoradís. I són moltíssims altres grans cantants i artistes que hi han deixat la seua petja. Les arts escèniques com la dansa, el teatre, el circ i tantes altres disciplines culturals també hi han tingut la seua oportunitat. I quants n'hi ha que tenen com a il·lusió i objectiu cantar-hi un dia? I ho entenc com si fos un somni personal per a ells, perquè davallar i actuar a aquest oracle dels déus és, de per si, un somni generós.

I és que no només l’Amfiteatre, com a escenari central, sinó la pedrera del Laberint, l’hort dels Tarongers, el Jardí Medieval i tantes altres raconades fan agradable i agraïda l'estada en aquest oasi de l’ànima; un lloc en sec on les muses hi somriuen, on les pedres parlen de l’art, de la música, de la història, del temps... On les actuacions són més potents; on la llum daurada dels crepuscles vespertins dauren els seus murs i ens adverteixen que cal servar amb estima aquesta arcàdia que tant ens humanitza i tant ens nodreix.

 

És allà on el plaer t’hi convoca; on la Cultura s’engrandeix, allà on la magnificència lítica és pura bellesa... A cada visita m’enduc la plàcida sensació d’haver-me renovat i refrescat. Són percepcions plaents que sempre m’aporta Líthica,  les Pedreres de s’Hostal, el Temple de sensacions.

 

La distància

 

Les distàncies ens separen. Ho fan respecte a un espai, un indret; ho fan en la perspectiva del temps i també des de l’àmbit afectiu i emocional. Podem notar una certa distància en la relació amical, familiar o amorosa, on l’empatia es difon. Són, tanmateix, episodis habituals que solem experimentar les persones en un moment o altre de la nostra vida. També trobarem distàncies en la festa de Sant Joan. Distàncies múltiples com a interpretacions temporals, generacionals, en la forma de concebre les vivències i en la manera d’interpretar-les dins el temps i dins les emocions experimentades. Aquestes interpretacions són les que també provoquen canvis i, alhora, les respectives “discussions” o polèmiques perquè motiven transformacions en la forma de sentir-les i de viure-les.

La mirada enyoradissa des de la distància del temps.

L’amo en Joan de Foc i Fum (Acte III, escena V) n’és una prova per entendre les variacions en funció de les mentalitats i les èpoques: “Quin jovent corre avui dia! / No ho he vist mai en el món! / En primer, quan jo era jove... (...) Déu mos en guard que agafats / haguéssim donat revolts...” (...) Déu mos en guard que s’hagués vist / lo que avui és veu pertot. / Quina mudança, avui dia! / Quin temps era aquell, senyor!”. És fàcil comprendre, en les paraules de l’amo en Joan, que la festa de la seua joventut era una festa exemplar, digna, elogiable en el comportament i costum. A pesar de ser un personatge d’una obreta romàntica i costumista, no de deixà de ser una realitat social que Joan Benejam posà sobre els escenaris per confrontar els canvis de la societat. Les paraules de L’amo en Joan, fora del context teatral, no tenen cap vigència en l’actualitat. La distància ens mostra els canvis i les variacions sobre els sentiments d’una mateixa celebració. Una festa d’essència antiga que muta la interpretació -de l’emoció del temps i de l’espai- en funció de l’evolució de les societats a través de cada generació. Les polèmiques santjoaneres són açò.

Bergants un Sant Joan de 1947 o 1948, entre ells mon pare.

Els majors i adults (els de la segona tanca) volem entendre que els Santjoans de les nostres joventuts eren millors, més exemplars, més viscuts, més intensos i sentits. No és cert. Cada generació ha fixat el seu model en funció de la interpretació del moment. La joventut, per naturalesa, és transgressora, transformadora, i es vol forjar la vida i les seues experiències en la mesura dels seus interessos i interpretacions, associades als corrents socioculturals de cada època. Fa milers d’anys, a la Grècia antiga, els vells ja es queixaven de la “irreverència” dels joves. Ja eren tarambanes. I no ho han de ser ara?

 

Els records de joventut, per tant, seran dolces i agraïdes pinzellades que ens acaronen la memòria personal de cadascú de nosaltres. Mai no seran un norma. Els nostres pares i mares no van viure els dies grans de la festa ciutadellenca com els interpretava l’amo en Joan de Foc i Fum; ni la joventut dels nostres progenitors no és tampoc la mateixa sensació en què nosaltres van gaudir la festa des de l’edat més vitenca. Les distàncies enfoquen les realitats i els sentiments de forma diferent. Tanmateix, per Sant Joan, entre aquestes distàncies, existeixen uns llaços, uns lligams, que ens uneixen i ens fan sentir empatia per sobre dels períodes i les joventuts cícliques; hi ha una unitat sentimental i emocional que podem compartir joves i grans: l’esperit de la Festa. Un nucli cognitiu fet d’essència i pertinença reproduït per transmissió oral, per tradició i pel sentiment empàtic.

Grup de jovenetes un Sant Joan de 1947 o 1948, entre elles ma mare.

 

Els canvis hi seran, perquè sempre hi haurà “un jovent” que reclamarà construir-se dins la societat. Tanmateix, Sant Joan ens demana mantenir els lligams malgrat les distàncies; ens demana preservar l’esperit de la Festa com a nexe emocional entre generacions. No fa falta que ens traiem els ulls, ni ens arpegem la cara per imposar les concepcions del moment o imposar una joventut memorística desfasada; ni per imposar els sentiments personals entorn d’una mateixa celebració. Ens cal asseure’ns amb calmada platxèria, en conversa distesa i amable -amb un ginet, si s’escau- per reforçar l’esperit de Sant Joan, més que no fer valer una distància sobre una altra i afegir així més distàncies. Si hi ha d’haver distància, que sigui només la de la seguretat sanitària.

La joventut seguirà transformant les èpoques. Tanmateix, també, determinada experiència viscuda han de ser un valor de tradició festiva; una vella consellera que provoqui que l’esperit mantengui la flama; del contrari, l’essència s’evaporarà dins la foscor dels temps, per sempre. Que la distància no ens esborri la festa ni les ganes de saber-la viure. I açò no ho volen ni els ciutadellencs d’ahir, ni els d’avui, tot i la distància temporal.

 

Bon Sant Joan!

...

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró

Article publicat a la revista espcial Sant Joan 2021 del Setmanari El Iris