Llàntia encesa a l’esperança

    Les dades sobre la situació de l’ús social de la llengua catalana no són encoratjadores darrerament. I és per prestar-hi atenció, és clar. Tanmateix, les estadístiques sempre tenen allò de ser interpretades en funció de diferents realitats. O sigui, poden ser presentades com a una alarma, però segons altres indicadors ens poden fer veure vies per a l’esperança en la seua recuperació. No obstant açò, l’optimisme reclama l’acció. Sense lluita no hi ha futur!

 

    Ens cal l’acció, és evident. Un paral·lelisme sobre el tema el trobam en la salvaguarda del territori, encapçalada pel GOB-Menorca, però amb altres entitats de suport ben coordinades. La prova en són les campanyes ciutadanes de Via Menorca. És més que necessari el relat científic sobre les afectacions mediambientals, que hi és i ben explicat, però l’ha d’acompanyar la veu popular per fer-se visible i convincent. I els resultats són perceptibles al llarg d’aquestes darreres dècades. Arguments i acció. La llengua en aquest sentit té el relat però ve mancat de l’acció suficient, si més no a Menorca. 

“La llengua en aquest sentit té 

el relat  però ve mancat de l’acció suficient, si més no a Menorca”

La mobilització ciutadana pel territori ha reconduït decisions polítiques i consciències socials. La llengua podria aconseguir el mateix? Potser alguns diran que no, que es tracta de conceptes diferents. Molts altres creim que sí, perquè tota acció social ben engranada pot revertir una situació anòmala. Actualment, la llengua pròpia, desconsiderada per determinats governs, fretura de més acció cívica. Ens ho diu la històrica mobilització contra el TIL: tot aquell desficaci sobre la llengua en l’educació es va frenar i, a més, va fer caure ideals bàrbars. Cal no oblidar aquell intent de lingüicidi, però tampoc la importància de la força social amb l’argumentari unit com a motor. 

“Tota acció social ben engranada pot revertir una situació anòmala”

    La defensa i divulgació del patrimoni (mediambiental, geològic, prehistòric, artesanal, gastronòmic...) és fonamental per a la salut cultural. Però la llengua dels menorquins també és un patrimoni (costumari, paremiològic, toponímic, literari, dialectal, tradicional, sociolingüístic, musical...) que hem de protegir i revifar perquè és la identitat.

    Hi ha un descens en l’ús social del català. Sí. Però els indicadors també diuen que els joves tenen competències lingüístiques més que suficients per redreçar la situació. Les dades també ens indiquen que les famílies tomben el Pla de Segregació Lingüística del Govern balear als centres educatius i elegeixen clarament el català com a primera llengua d’ensenyament (juliol de 2024. A les Illes el 78,5% ; a Menorca el 89,8%). 

 

    Hi ha prou sectors socials avesats en la defensa del català que, ben coordinats, poden desenvolupar programes per a restituir les pèrdues que ens marquen les estadístiques. Hi ha una societat de futur que manifesta  amb claredat la importància en el coneixement de la llengua catalana, però hi cal l’acció. Que les dades més negatives no ens ofeguin.

 

    En les situacions emboirades, cal no perdre la fe lumínica que ens ha de guiar. M’ho diuen uns versos, de fa anys, del poeta Gustau Juan: “...la llum del fanal del carreró / com a llàntia encesa a l’esperança”.

 

    Sense lluita no hi ha futur!

 

 

Bep Joan Casasnovas

Acció Cultural de Menorca - Xerram d'on som.

Article publicat al Diari Menorca el primer de maig de 2025.

Llengua, dialecte i catalanofòbia

Amb el títol de Llengua i dialecte Francesc de Borja Moll en feia una introducció prou clara al llibre de Gramàtica Catalana referida especialment a les Illes Balears, en la qual discernia, en bona part, el sentit de cadascun dels termes: “Entre llengua i dialecte no hi ha diferència material, sinó únicament diferència de punt de comparació. Tot llenguatge natural és llengua i dialecte; (...) Així, podem dir que el castellà típic de Madrid és una llengua si es compara amb el francès que es parla a París, però és un dialecte si el consideram amb relació al castellà que es parla a Santander o Burgos; anàlogament el mallorquí(entengui’s també menorquí i eivissenc) és una llengua si el miram en relació al castellà, a l’italià o al francès, i és un dialecte si el consideram en les seves peculiaritats respecte al català de Barcelona o al valencià”. L’oposició menorquí-català és un invent polític que pretén negar la catalanitat lingüística i històrica de la societat menorquina. Que a Menorca parlam en menorquí? És clar que sí! I com més menorquí rallem, (parlem, xerrem...) més català serà. 

“L’oposició menorquí-català és un invent polític que pretén 

negar la catalanitat lingüística i històrica 

de la societat menorquina”.

Una de les manipulacions sobre la llengua pròpia ve donada pel populisme polític dels qui, fa uns anys, s’encegaren a falsejar la història amb consignes i campanyes acientífiques; amb falsàries invencions de gramàtiques menorquines, o amb la repetida mentida d’acusar de la imposició de les teories de Pompeu Fabra per “catalanisar” les Illes.  Són els que ara, des de les institucions, afirmen que el perill del català de Menorca no és el castellà, sinó el català de Barcelona. Una altra monumental falòrnia! Deu ser per açò que en la seua croada catalanòfoba remarquen, en algunes publicacions, allò d’ “Edició en Menorquí”. Fabra mai no va imposar res a les altres regions de parla catalana. Tot el contrari. Fabra proposà una depuració lingüística i procurà d’aconseguir la unificació de la llengua (normativa, literària, culta) amb tot el respecte als territoris i sense desmerèixer les formes pròpies del català de balears i valencians. Ho deixa ben clar quant a la codificació de la llengua: “No es pretén de supeditar cap varietat a una altra”. (La llengua catalana i la seva normalització. Edicions 62. 1980). Tota aquesta tasca d’endreçament normatiu i depurador del català de les Illes Balears l’engegà Francesc de B. Moll amb la seua gramàtica, revisada després. Unes normes amplament acceptades a les Illes per centenars d’escriptors i ben visibles en les seus obres. La menorquinitat del nostre parlar no és basa sols en l’article salat (altrament ben català: prové de l’Empordà!). En aquest sentit, llegir Joan Ramis és enriquidor. De fet, els qui fan notar que escriuen o editen “en menorquí”, ho fan utilitzant la gramàtica catalana, fins i tot en la morfologia del català continental. Quina paradoxa! Per tant no parlen d’estructura lingüística, ni de metallenguatge, ni de trets dialectològics. No em puc imaginar, per exemple, Bodas de sangre, de García Lorca, en una “Edició en andalús”.

“No em puc imaginar, per exemple, Bodas de sangre, 

de García Lorca, en una “Edició en andalús”.

 

Les iniciatives contra la denominació de la nostra llengua és una campanya política que va en contra del terme “català” (i de Catalunya). És catalanofòbia. Fixau-vos, si no, com també han manipulat aquestes qüestions a Viquipèdia. Un exemple. A aquest portal cercau-hi l’entrada “Ciutadella de Menorca”. A la part que explica la història, fa un temps hi posava: “... Posteriorment, el rei Alfons III, el 1287, la va conquerir i repoblar amb bona gent del nord de Catalunya”. La catalanofòbia imperant ha substituït tot el que fa referència a Catalunya o català. Els canvis o modificacions queden enregistrats a l’historial de la pàgina, accessible a través de diferents pestanyes. Ara diu: “... la ciutat va ser reconquerida pel rei Alfons III l’any 1287 i posteriorment, repoblada per habitants de (l nord de Catalunya) Mallorca que provenien d’altres dominis de la Corona d’Aragó, com l’Occitània, l’Empordà i Gènova d’entre d’altres”. Aquestes fonts haurien de ser blindades per les institucions, ja que a través d’aquest portals on line les empreses de comercialització de destinacions (visites, viatges, rutes, excursions...) en fan ús per als seus relats sobre costums, tradicions o història del lloc ofert.

 

De ver qualcú pot creure que ens parlen de llengua? Només expressen catalanofòbia. I la llengua és el primer exponent d’aquest trist autoodi.

...

Bep Joan Casasnovas

Article d' Acció Cultural de Menorca, publicat al diari Menorca el 28 de novembre de 2024.

"La condesita"

    El temps s’hi ha quedat a viure. És el contrast radical amb el que ofereix l’estressada plaça des Born, actualment, i que té ben al seu davant. Forma part d’una època on el temps era relaxat, assossegat, on tot semblava avançar de forma encalmada. No debades, aquest temps aturat s’inscriu també dins el seu embolcall arquitectònic, una mena de patrimoni àulic ara ben valorat, sobretot com a oferta de visitants, però també com a preuat patrimoni cultural local. 

 

    Espaiós i tot ple d’estances, amb una gran sala que reflecteix la sumptuositat primicera de l’antiga aristocràcia, el casal construït al llarg del carrer que condueix al centre neuràlgic de ciutat vella; un palau nobiliari que encara la plaça des Born, la principal de les antigues capitals dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó (Palma i Barcelona també la tenen); on bornaven antigament els antics cavallers armats.

Un temps de cavallers i mossons, tal com va escriure Joan Benejam a Ciutadella Vella: “Es cavallers, que formaven sa noblesa d’aquesta illa, residien casi tots a Ciutadella, en ses seues cases-palaus que encara existeixen (...) Eren es majors propietaris i es qui duien es “pondo” de Ciutadella. Sa primera vara de batle casi sempre la duia un cavaller...”.

    Cas Comte (Palau del Comtat de Torre Saura) és, alhora, un lloc de novel·la. I de secrets. Estança de règies visites, com la dels monarques Isabel II i Alfons XIII i molts altres prohoms de classe que tingueren en el palau comtal uns dies d’acollida. Quants misteris deuen guardar cadascuna de les cambres!

 

    

    A Ciutadella tothom coneix cas Comte, però no sé si molta gent gran hi ha estat mai. Ma mare era una d’aquesta persones. Li feia il·lusió veure el palau. I dit i fet i som partits cap a cas Cònter! Ha xalat molt de veure tanta sumptuositat: coberteries, vaixella, ceràmiques, domassos, cortinatge, llits amb dosser, cofres, quadres, sala de lectura i biblioteca, fumador i sala de jocs, sala de música, cuina, menjador, quartos de roba, vestits d’home i dona, etc.:

 

    –I aquest devia ser es vestit de “La Condesita”. Que no ho trobes? 

 

    També la cotxeria de la planta baixa, amb tot de carruatges antics, on hi havia una galera: 

    -Mira, una galera! Es conco en Pau en tenia una. Una vegada vam anar a ses festes des Migjorn amb sa galera. 

    - Què? 

    - Sí, vam partir molt dejorn, de molt bon matí. Feia fosca negra encara. Hi vam fer hores per arribar!

    No em digueu que el temps, llavors, no era una virtut dilatada! (i ara es queixen que el Jaleo-Bus no té prou freqüències. Mare de Déu!).

    Ma mare no va viure aquella època de Cavallers i mossons però quasi (va néixer 9 anys després de morir Joan Benjeam). Sí que va viure, emperò, la preeminència que encara tenien els senyors, però la va viure des de la classe pobre, des de baix, amb una altra visió ben diferent. Ara, amb 93 anys, ha tingut l'oportunitat de visitar aquest casat noble que tant prestigi social tenia quan era filleta.

 

    El temps passa. Cert. Però hi ha llocs on el temps transcorre més a poc a poc. I hi ha gent que en té una altra dimensió del temps: la que dona el record i la memòria. I sense queixes. 

 

    I qui sap si s'ha vist imaginada, per uns moments, en La Condesita de Torre Mascaró!

    ...

    PS: Cas Comte té renom a Ciutadella. Sembla el títol més important de la noblesa illenca, però no ho és. Té un rang inferior. L'ordre nobiliari és: Rei, Duc, Marquès, Comte i Baró. Idò sí!. Coses de 'Cavallers i mossons' 

Creativitat i menorquinitat D.O.

 

El portal de l’Enciclopèdia Catalana defineix com a Denominació d’Origen (DO) la “denominació d’un país, d’una regió o d’una localitat, que designa un producte que n’és originari, les qualitats específiques del qual són degudes a una original concurrència de factors”. Sota aquesta qualificació l’activitat econòmica, social i cultural crea productes que volen distingir-se per les característiques més genuïnes de la zona geogràfica en qüestió (país, illa, comarca, regió, nació...). En termes més directes en diríem crear una marca, però també una identitat.

Concert  de Pèl de Gall. Foto: PdG

 Menorca viu saturada i no acaba de consensuar un model econòmic satisfactori de cara al futur. Fet que provoca enfrontaments entre els interessos econòmics sectorials i els interessos sòcio-residencials. El neoliberalisme no descansa i insisteix i, per altra banda, hi ha moviments cívics que preconitzen una sostenibilitat eco-social i territorial assenyada com a valors de progrés. En aquesta mateixa secció,  Xerram d’on som -però també des d’altres veus ben prou autoritzades-, ja n’han parlat d’incloure en aquesta “sostenibilitat” la llengua i la cultura com a elements primicers en l’emergència social. El model turístic de masses, a més de malmetre el patrimoni natural, lesiona també el social i el cultural. La regressió en l’ús de la llengua (escrita i parlada) fa temps que ha encès el pilot  d’alarma.

 

La crida, per tant, es fa urgent per redreçar la situació. I no basta amb la fe, cal aplicar-hi l’obra, l’acció. En termes territorials, mediambientals i d’emergència social ja es treballa de valent. És hora també, idò, de convocar els agents culturals perquè donin una mà de suport a aquesta emergència lingüística, perquè els necessita. Menorca compta en l’actualitat amb una important plèiade d’artistes. Músics, pintors, actors, escultors, dansaires, escriptors, cantants, artesans, etc... fan valuoses aportacions de creació pròpia a la Cultura. I l’element lingüístic (la llengua pròpia) ha de constituir un pilar que sostengui l’originalitat cultural del producte i, alhora, enfortesqui la causa de la recuperació idiomàtica. Comunicar cada activitat artística en la llengua del país ha de contribuir a la Denominació d’Origen, a l’autenticitat. “En efecte, la cultura nacional d’un poble es construeix sobre la llengua. A través de la llengua circulen les creacions amb què aquesta cultura es manifesta i pren forma”. Són paraules de l’enyorat mestre Joan F. López Casasnovas. (1)

Músics i cantants menorquins.

 L’aposta per a l’ús de la nostra llengua en la creació cultural requereix alhora de qualitat, formalitat i seriós compromís. En forma part. I hi ha exemples ben prou lloables, però hem de ser molts més. La realitat de la nostra llengua xoca amb altres realitats econòmiques que ens posa molt difícil la normalitat nostrada. A la mateixa conferència abans citada, el professor López Casasnovas exposa una situació clara en aquest sentit: “... hi ha ambicions i potències polítiques de diferents proporcions que entren en conflicte, i hi ha artistes insaciables que tant els fa menjar del plat d’una cultura nacional com d’una altra, mentre els l’omplin”. No parlava de passar fam, parlava de la indiferència de ser nosaltres mateixos. Arraconar la pròpia llengua per adoptar-ne una altra, suposadament més dominant, no ens farà més grans, ans al contrari, inconscientment esdevindrem més postissos, de producte reduït, baix en sal, light.

 

Hauríem de fer possible que la Cultura conreada a l’illa esdevengui un conjunt holístic que faci de la creativitat cultural menorquina una autèntica DO. Ajudau-nos!

(1) Conferència: Cent anys de literatura menorquina. Ateneu de Maó. 16 de febrer de 2006)

 

Bep Joan Casasnovas

Acció Cultural de Menorca

(Article publicat al diari Menorca el 8 d’agost de 2024 a la secció 'Xerram d'on som')

L’argot santjoaner

         

    La forma en què una tradició es transmet i es representa va, indestriablement, lligada a una forma de personalitat col·lectiva. I aquesta comunicació és també feta amb una llengua que dona identitat a una celebració i a la seua gent. Però el pas del temps provoca transformacions. Com en tot. També en el llenguatge representatiu de la Festa de Sant Joan hi notam canvis. L’argot, en diríem; o sigui, el conjunt de mots (i expressions fetes) que esdevenen un vocabulari concret de caràcter sociocultural i vinculat a un societat determinada donada la seua especificitat. Un lèxic local perfectament intel·ligible entre els seus individus i de més complicada compressió per als forans. I en aquest sentit, l’argot santjoaner també observa variacions curioses i la pèrdua d’un lèxic i/o fraseologia que ha/havia identificat la festa i cadascuna de les seues representacions concretes.

Caragol des Born

    Potser d’aquest llenguatge santjoaner en tenim vocables i expressions heretades de l’obreta Foc i fum, de Joan Benejam, i que han perviscut durant moltes dècades. Encara ara se’n senten a bastament, sobretot entre la gent més adulta o major. Frases fetes com  M’agrada sa vida amplota... Qui no arrisca no pisca... Que m’escoltes, et faig l’aleta!... Quin jovent corre avui dia!... Canta-li sa lliçó clara... Tu vius a la babal·là... O amb paraules que ja estan en desús, com fanfarra, farfant, andoi, tarambana, dendelet, sucresponjat (= dolsa), estamperi (= multitud de gent o de coses escampades), saragata (= renou, desordre acompanyat de crits i esvalots)... i moltes altres ja desconegudes pel jovent. I una, ben polida i completament perduda en el parlar actual, que és benhaja. Expressa benedicció a una persona o cosa; o sigui que és ben volguda o ben tinguda: Benhaja qui et va parir! Es tracta d’un imperatiu compost per l’adverbi ben + haja (del verb haver, amb les flexions antigues de benhages, benhaja, benhagen... -hagis, hagi, hagin). No era exclusiva del vocabulari festiu, sinó que era d’ús general en forma d’interjecció: “Benhaja aquella festa, sa festa de Sant Joan!” (Foc i fum, Joan Benejam).

    Però tornant a la terminologia dels actes de la festa, tenim encara expressions ben genuïnes i vives, com fer entra (= que el cavaller faci entrar el cavall a les cases, o convèncer-lo perquè ho faci); Tot l’amo, tot! (= fer que el cavall entri del tot dins l’entrada de la casa), fer sa capadeta, (= apropar, el cavaller, la testa del cavall ran d’una finestra o portal, sobretot, perquè els infants el puguin acariciar); o arronsar, molt viu encara. El verb arronsar té alguns significats: encongir-se, contreure’s, acovardir-se, com seria arronsar les espatles, les cames... En aquests sentits nosaltres utilitzam més els sinònims encollir o arrufar: arrufar la cara, les celles, el nas i el front; i també significa fer-se enrere (retreure’s, retenir-se...). És en aquesta darrera accepció en què hem d’assimilar el sentit d’arronsar en el lèxic santjoaner, que hem atribuït, amb el temps, a quan un cavall recula i es mostra temorós de passar davant una munió de gent, flexionant una mica les cames posteriors com per voler anar-se’n cap a enrere. Tanmateix, actualment també se li diu arronsar -i amb molta acceptació- quan el cavaller fa que l’animal caragolegi  o giri sobre ell mateix fent voltes concèntriques, a dreta i esquerra, per fer-se lloc entre la multitud i per desfer-se de la gent que l’agombola. Totes aquestes encara són ben vives en el parlar festiu entre cavalls.

Corregudes a sa Plaça

 

    Per altra banda, són conegudes una sèrie d’alteracions nominals dels actes que substitueixen la forma originària.  Un exemple clar és la mala designació de *Caragol de ses Voltes, quan el que se li escau és Corregudes a sa plaça, ja que no es tracta d’un caragol (= voltar la qualcada tres vegades un conjunt de cases o plaça de forma itinerant. A més, es diuen corregudes perquè temps enrere els cavalls corrien de la plaça de la Catedral fins l’actual plaça Nova, d’aquí que els cavallers no duguin el capell posat en aquest acte, a excepció dels Caixer Senyor i sa Capellana, que no corrien). També és freqüent observar la substitució d’altres casos similars: es *Jaleo des Born, es *Jaleo des Pla, *Córrer agafats, *Córrer s’anella, *ses Carreres des Pla... En la seua forma genuïna i protocol·lària són Caragol des Born, Caragol des Pla, Córrer ses carotes, Córrer abraçats, Córrer s’ensortilla, i Jocs i Corregudes des Pla... A Ciutadella, el Jaleo no és un acte, és la peça musical que amenitza els caragols des Born i des Pla. I tampoc són carreres el que es fan al Pla dels Horts. En català, el terme carrera significa ruta, camí (ve del llatí carraria, camí de carros). Designa una via de pas (és el femení i antic sinònim de carrer), espai d’un recorregut, distància entre dos llocs... Com a sinònim de correguda seria un castellanisme, encara que, carrera, es sinònim de cursa, en termes, emperò, d’una competició. En tot cas, sí es podria atribuir al pas buit que deixa la gent perquè els cavalls puguin córrer sense problemes, però per açò ja tenim el terme passadís, (corredor, pas llarg i estret)  que està prou bé. Per tant, el més coherent i originari és mantenir Jocs i Corregudes des Pla.

 

    Tot aquest vocabulari i expressions santjoaneres és mantingut per molta gent, però no tant en les generacions de joves, on la substitució dels termes es fa més que evident. Recuperar aquests mots també hauria de ser una forma de recuperar la pròpia personalitat i la identitat col·lectiva a través del llenguatge terminològic de la Festa. Per què passen aquestes coses? Hi deu haver moltes raons o causes: la manca d’una acurada transmissió dels esmentats termes a la gent jove -i de la festa en general-; la poca importància donada als nom; detestar les formes antigues en pro d’una modernitat lingüística simple i pobra, a més de mal entesa; i també -i molt important per ser canals de comunicació- la incorrecta difusió de tot aquest lèxic per part d’alguns mitjans de comunicació importants.

 

    Perseverar en fer possible la permanència d’aquesta singular nomenclatura farà també mantenir la riquesa del llenguatge i de la festa en el seu sentit més original i autèntic, a més de mostrar el sentit d’amor, del contrari, es perdrà una part del nostre patrimoni immaterial i cultural. Allò que no es valora o no s’estima, desapareix. Si ho aconseguim, segur que els cavallers es trauran el capell de teula i el caixers no pagesos la guindola.

 

Benhaja aquella festa, sa festa de Sant Joan!

....

 

Bep Joan Casasnovas Mascaró

 

Setmanari El Iris. Sant Joan 2024