EL DARRER VIATGE (Contes santjoaners)

Ja estava apunt. S’havia arreglat i ben mudada esperava al portal a què el seu gendre la dugués fins a Sant Joan de Missa. Abans de partir cap a l’ermita havia passat revista als àlbums de fotografies santjoaneres d’aquell ja allunyat bienni, que ella convertia en un temps proper i el revivia com el present més immediat.

El Caragol des Born havia esclatat. Na Maria Anglada tenia 84 anys acabats de fer i encara amb prou forces per a no fallar, any rere any, a la cita religiosa de l’ermita el dissabte de Sant Joan. El capvespre era lluminós i l’ermita blaquíssima envoltada del rostoll daurat que el sol de juny tiny a la vinguda de cada soltici. Baixà del cotxe i s’acomiadà del seu gendre quedant que la recolliria després de completes.

Na Maria era vídua des de feia 32 anys. El seu marit va morir el mateix estiu que finalitzà el bienni com a caixer menestral. A ca seua, havien viscut dos anys esplèndids i inoblidables. I poques setmanes després d’aquella darrera beguda de cal Caixer Senyor, en Martí Muntaner patí un tràgic accident laboral amb el que es trobà la mort sobtada. Des de llavors, na Maria sempre va assistir a Completes a l’ermita la vespra de Sant Joan. S’asseia a l’ombra dels bancs de pedra vora l’entrada, sota les arcades de la façana. Al principi hi solia anar acompanyada d’algun fill i néts. Darrerament hi acudia tota sola. Just guaitava la punta de la bandera per damunt del revolt a la baixada de la qualcada cap a l’ermita i començaven a girar les campenes, na Maria s’aixecava i pujava dalt el replà de la parròquia per veure millor l’arribada dels cavallers i caixers. Els capvespres de sol que omplien la planura i que feien reposar la festa unes hores, era un temps preuat per a la dona, any rere any. Era el temps de remembrar aquell bienni d’en Martí Muntaner com a Caixer Menestral. Recordances calcades cada vigília de Sant Joan des de feia més de 30 anys.

 

La qualcada arribava a l’Església d’Artrutx i na Maria, sota un sol fortíssim, contemplava els negres cavallers. Un cop de calor la deixà mig catatònica. Un bergant, al seu costat, s’interessà pel seu estat després de veure que patia una aparent insolació.

-No és res jove, no et preocupis. Ara vénen els caixers i també en Martí meu. Duu corbatí blanc. El veus? És es caixer casat!

- Què vol dir? El seu marit és es caixer casat?

- Sí, sí. Què hi va d’elegant! Avui capvespre, jo he donat sa bandera a n’es caixer fadrí. Han vingut tots a passar p’es portal de ca nostra. Ha estat preciós!

Aquell jovencell se’n feia creus de les paraules d’aquella dona ben plantada, amb ulleres de sol de conxa gruixuda, de colors, i ben rodones. Manejava un ventall ample que amb el moviment de canell feia dringar la dotzena de braçoletes enganxades a l’avantbraç:

-Senyora, es troba bé?

- Sí. Molt bé. Un poc de calor, però res més.

El bergant, una mica preocupat, baixà a portar-li un got d’aigua fresca. A la vegada que els cavallers i caixers es posaren en fila per seguir el fabioler a l’entrada de l’ermita. Na Maria s’acostà a la barana per veure de dalt l’entrada a l’església. Somreia i aplaudia.

-Martí, Martí.... molt bé. Ho feis molt bé... En Martí se la mirà, li va somriure i amb la punta dels dits als llavis li envià una besada. Raigs solars de colors cobrien l’aplec de cavallers sota els sons del tambor. La mescla de la insolació i l’emoció en el record li provocaren una lipotímia i va caure desmaiada en aquella terrassa sota les campanes. L’al·lota que tenia al costat va demanar ajut, a la vegada que la socorria com podia. Alhora pujava el seu amic, el jovecell que havia anat a cercar un got d’aigua.

-Ha caigut rodona- digué l’al·lota.

La van atendre com van poder. L’aixecaren, l’assegueren, li donaren aigua i l’airejaren un bon temps. La parella de joves conversaven mentre un rodol de gent, encuriosida pel fet, s’hi acostava.

- Aquesta dona desvarieja i no està bé- va dir l’al·lot.

- Per què ho dius a n’açò?

-Perquè m’ha dit que amb sa qualcada venia es seu homo, que era es caixer casat. M’ha dit també que ella avui capvespre havia donat sa bandera a n’es caixer fadrí...Em sembla que aquesta dona se’n va un poc...ja m’entens...no està bé....

Na Maria Anglada va recuperar el sentit i es va mirar els joves que l’havien atesa...

-Gràcies per s’aigo... Però seguí xerrant en el marc del seu deliri retrospectiu.

- Mira, ja surten de sa beguda. Mirau en Martí quin caixer fa!!

Els dos joves es miraren en silenci, astorats, veient que, si bé la dona s’havia recuperat, mantenia el fantesieig en la conversa. De la barana, na Maria Anglada es va girar per donar a entendre l’alegria de veure el seu Martí amb frac i guindola i corbatí blanc. Però veia la gent del seu voltant entre una calitja boirosa i els rostres d’aquelles persones, estranys i descolorits. Va donar una passa en fals, com mig marejada, i va tornar caure desmaiada. De nou, els dos joves l’atengueren i altre cop una munió de persones. Va obrir els ulls quan  els dos joves la tenien en braços i seguia veient aquelles cares esblanqueïdes, però no així  la faç dels dos joves que la sostenien, als quals veia molt clarament.

-Senyora, vostè no es troba bé i l’hauríem de dur a un metge.

-Sí jove, sí que estic bé, i tant! Mira!, ara ve en Martí, es meu homo, es Caixer Casat-

L’esglai dels joves era gros... no veient cap caixer per enlloc...

La dona s’aixecà, mentre aquell espigat caixer menestral, de nom Martí Muntaner, espòs de na Maria Anglada, somrient, li apropava el colze perquè ella s’hi agafàs de braceti.

-Joves –els va dir la dona-, estic segura que sa festa de Sant Joan no es lo que veis. Més enllà de sa realitat existeixen es santjoans de s’ànima, es d’es cor i es de sa memòria; aquells que voltros encara no veis, però que hi són, tan vius i complaents com es que pogueu veure ara, reals, just aquí baix.

La dona amb un somriure sincer i amb la felicitat complerta, marxà de bracet amb el Caixer Menestral, en renglera, vora els caixers i rere els sons del tambor i el fabiol. La comitiva es va perdre entre una boira espessa d’un capvespre de Sant Joan d’aquell juny de memòria viva.

-Senyora, senyora...- deien els dos bergants.

La dona va reviscolar en els braços d’aquell jovenot...

- No et preocupis, jove, estic, bé, mot bé. Aquest ha estat es meu darrer viatge real a Sant Joan de Missa. He esperat 32 anys a què em vinguessin a cercar i ara t’assegur que no amollaré es braç d’en Martí. Me’n vaig amb ell. No vos preocupeu. Cadascú tria es seu Sant Joan, i es meu és aquest, es de 1978.

Na Maria Anglada, en el traspàs, va tombar el cap sobre el pit del jovencell.