dimarts, 4 de juny del 2013

LA CIUTAT ETERNA (Contes santjoaners)



La plaça tenia colors de tots els colors, cavalls com gegants centaures entraven a aquell gran espai. Cavallotis de totes les mides i homes colrats, de pell bruna, suats. Cavallotis de pells brillants i salivera a la boca. Saltaven tant els cavallotis que anaven per damunt la gent que omplia la plaça i caminaven i botaven sense escrúpols sobre la gernació. Equins poderosos es feien amos d'aquella plaça d'or.



Un globus va fugir cel amunt d'un carret de joguines, pistoles d'aigua, martellets de sons aguts, capells de palla, mocadors vermells i ulleres de sol. Sí, un globus fugí d'aquell infern de calor, de cavallotis enlairats sobre la gent, i va marxar cel amunt, lentament... Un al·lotet, dalt es Passeig, es mirà eternament com marxava cel amunt aquell globus de colors amb cua de cordó blanc. Aquella innocent criatura va arrencar a córrer i just al final del Passeig va donar un salt que es va enlairar més que els corsers de la plaça daurada i, volant, s'agafà al cordó blanc del globus de colors. I amb ell va pujar cel amunt fins no sentir l'aldarull de la plaça d'or.

Va anar tant amunt que travessà una planta enorme de nuvolats blancs. I mil vinjolites de plata van acompanyar aquell al·lotet, globus en mà, fins una immensa plaça enrajolada de cotó. Se li va acostar un angelet amb les ales brodades i les voretes amb serrell de fils de plata i or. Duia una guindola posada l'angelet i davant seu li va tocar el tambor i el fabiol i li va dir: - Benvingut siguis, jovenet de Sant Joan, benvingut siguis a la Ciutadella Eterna-. L'al·lotet, globus en mà, va anar caminant per aquella immensa plaça enrajolada de cotó. No coneixia ningú. Però era un espai de tranquil·litat, de murmuris suaus i músiques fines. Davant un carrer fet de xocolati es va aturar davant una volta. La paret de l'arcada era de sucre i un homenet tenia un carret cobert de llepolies.

-Vés- li va dir una dona amb una post d'ensaïmades, -agafa el que vulguis. És en Mà tallada-.

Tenia regalèssia vermella, negra i també regalèssia de garrot; sobres de magnèsia i caramels de tots els colors.

Enfora va veure com arribaven cavalls de fum blanc. Cavallotis que canviaven la seua figura equina, s'estiraven i es feien llargs, s'empinaven amunt, molt amunt amb les potes. Dos homenets conversaven a una tauleta de casino. Un d'ells, de barba blanca i mostatxos estufats li va dir: 

-D'on véns, al·lotet? De Sant Joan? Jo som Mestre Benejam. Aiiii! Quin temps era aquell!! Ciutadella Vella ara és Ciutadella Eterna!-.  I li va dir, a més:

-...I aquest senyor és Mestre Rossó, músic, i està encaparrutat en modificar la partitura d'una sarsuela... Mira! Veus aquell senyor ben mudat? És en Rafel Oleo i Quadrado. Escolta'l: I tu jovenet, no saps que l'origen de la festa es perd dins la foscor del temps... Aiii, Sant Joan, Sant Joan!!...

L'al·lotet va seguir caminant fascinat, globus en mà, per la immensa plaça enrajolada de cotó. Vinjolites d'argent revoltaven l'entorn amb piuladissa musical i molt alegres. Un home sec de mirada viva amb botes de qualcar, camisa, calçons i corbatí blanc, anava tot decidit. L'al·lotet el va seguir, curiós. -No t'ho perdis- li va dir una dona amb davantal posat remenant una olla de xocolati calent. Aquell home, que sabia molt de fabiols, es va apropar a un replà de marbre brillant. Hi havia un home de barbes, estirat. Vestia gonella blanca i jeia sobre unes pells assaonades amb flocs de colors. En Sebastià, l'home de les botes i corbatí blanc, es va agenollar al seu davant i observant l'esglai de l'al·lotet li va dir: -És de nom Joan, és el Baptista-. Seguidament ficant els dos dits dins un pot d'almangra, li pintà una creu al front i als peus. Tot seguit, sortí de darrere el Baptista l'angelet d'ales de serrells d'argent i guindola sonant un tambor i un fabiol.

Un homenet vestit de gris, ulleres de conxa i de somriure irònic li va murmurar:

-Jo som en Miquelet de Roma, però no ho som no de Roma, som de Ciutadella Eterna!!! I sabies que caixer ve de caixa? Aii!! La veritat és que no faig res més que pensar. Sí, sí, són records intranscendents d'una capellana... Vés i escolta aquell que glosa; és en Pere Melis, el mestre que espipollava:

"Sona, sona, es fabiol...
sona i torna sonar...
Aii si un dia desgraciat,
fas veu de canya esquerdada!
Ciutadella malaurada
per sempre s'haurà enfonsat..."

Bocabadat, l'al·lotet de globus en mà, va sentir com un vellet mig ajupit, amb gorra, brusa blava i amb un paner enganxat al braç li deia:

-Jas!! Mig almud d'avellanes. Veus aquell bergant amb americana blanca, amb gorra a la botifarra i es mocador pes coll? És en Rafel s'esquerrà. Era un 'pillo', però ha tornat bon al·lot.

Va a missa, a confessar,
fins i tot en es sermons...
però encara es perd p'es carrerons
i es cavalls de fum fa espantar...

Però com que són de fum, no passa res. na Francisca el va deixar, i... i... ja ho veus co... co... com riu en Joan el Baptista!!  Mira quina gentada va per allà. Va-va-van a sa beguda des Palau de Cristall. Hi ha munts de sucresponjats i còssils plens d'anisat. Hi ha una dona que li diuen s'àvia Joana i fa panets de sobrassada molts bons... Ah!! i crespellets ensucrats i pastissets de set puntes... I veus aquells tres, amb botes de qualcar, esperons, amb frac i corbatí negre? Quin tres! En Xec sa Mosca, L'amo en Tòfol de so n'Olivar i l'amo en Pau d'Algaiarens... Han corregut s'ensortilla i dos d'ells duen canya verda i cullera de plata. L'amo en Tòfol... no n'ha fet cap... i... està-tà trist... mesquinet...

L'al·lotet, va ser envoltat de desenes de cavalls de fum blanc i acompanyat de mil vinjolites de plata va desaparèixer d'aquella immensa plaça enrajolada de cotó.

De cop i volta es tornava veure en l'aldarull dels Jocs des Pla, amb els cavallotis que volaven per sobre la gent en un capvespre de calor i de joia. A l'hort des Pla la gent ballava, menjava dolses i bevia aigua d'anís. Els més petits encalçaven papallons, agafaven poriols i cercaven sargantanes per entre les encletxes. Hi havia dones precioses, esveltes, amb vestits llargs, amb anells i una vintena de braçoletes a cada braç que feien dringar a ritme de cops de ventall. Però aquell il·luminat al·lotet mirava els nuvolats del cel i veia cavalls de fum blanc...

La mare li va mostrar la canya verda amb la cullera de plata que havia guanyat al Pla de Sant ­Joan el conco en Biel just feia una estona.

-Jas!! Tu la guardaràs- li digué.

L'al·lotet es va mirar la canya amb la cullera.... Va córrer cap a la paret on hi havia un globus de colors amb un cordó blanc fermat a un clau. Va desfer el globus, hi fermà la canya verda amb la cullera de plata i va deixar anar el globus que va pujar cel amunt, lentament...

-Però què fas!! Déu meu!! hem perdut sa canya des conco- li va dir sa mare.

-No mamà, no. No l'hem perduda... Veus aquells nuvolats blancs? Idò quan el globus hi arribi, allà, un angelet amb guindola tocarà el tambor i el fabiol... Allà hi ha carrers de cotó i xocolati, cavalls de fum blanc, palaus de vidre i homenets molt entretinguts.
Ah!... i l'amo en Tòfol estarà content.


2 comentaris: