dijous, 6 de juny de 2013

La Cultura, un bé necessari


La crisi és un drama dolorós per a molta gent, però una vegada és present, alguns analistes consideren que podria ser positiva en el sentit de corregir, rectificar i reconduir el comportament de la societat. O sigui, que la crisi ha de fer seny a tothom, a tots els sectors.

A Menorca, la Cultura ha donat mostres de saber i voler resistir la precària situació que vivim. És d’admirar el que molts col·lectius i persones desinteressades del món de la Cultura fan i aporten en aquests temps de greus dificultats. La retallada brutal, gairebé total, de les ajudes a les entitats culturals per part de l’Administració Pública feia pensar que tantes i tantes activitats desapareixerien. I no ha estat així. A la nostra illa, la cultura resisteix bé la crisi. I ho fa amb una dignitat exemplar tot i saber que en la majoria d’ocasions compta amb les institucions com a búnquers hostils. Alguns responsables polítics han aprofitat la crisi per intentar desmantellar la creativitat cultural de Menorca, especialment la de col·lectius i persones que els actuals governants voldrien veure desapareguts de l’escena o de la palestra.


De la representació teatral de "L'altre costat de la reixa"

En certa manera podem entendre l’austeritat exercida per les institucions, però no és de rebut que utilitzin el nom de la crisi per anihilar les virtuts culturals menorquines i a més que pretenguin reduir al no res aquella cultura pròpia amb la clara intenció de sustituir-la per altres formes culturals de clara representació imperial. Sí, en bona part és aquesta la finalitat, encara que els polítics de torn s’amaguin rere la disfressa de la crisi.

Retallar la Cultura al·legant que són activitats prescindibles en temps de pressupostos magres és al·legar ignorància, i aquesta és supina quan consideren que la Cultura és un luxe que no es correspon amb la realitat econòmica actual. La Cultura no és una despesa supèrflua, és una inversió. Podrà ser ajustada econòmicament, però no potser desconsiderada ni menyspreada pel poder.

La manifestació cultural d’un individu, d’un grup, d’una comunitat, d’un poble, d’una illa o d’una nació és la necessitat d’expressió humana, inherent a la seua pròpia existència, i és també un necessari exercici de pertinença. Talment escriu el poeta alaiorenc Ponç Pons “som el que llegim i tenim el que dam”. I Menorca és un poble que ha donat molt, perquè ara, uns impresentables li ho vulguin prendre tot.

És per açò que resulten irrisòries les decisions que prenen alguns responsables polítics a favor del no res, o no se sap prou bé a favor de què i de qui, i en contra de col·lectius i entitats que el que pretenen és fer un esforç enorme perquè la crisi -i els polítics que l’aprofiten - no deixi la cultura pròpia en una mena de terra cremada. L’augment de l’IVA cultural fins el 21% no és més que un exemple polític per advertir que “ells” són els qui decideixen qui ha de pujar dalt l’escenari i quina obra s’ha de representar davant el poble. I açò no pot ser propi de la democràcia del segle XXI.

Qui canta els mals espanta, diu el refrany. Idò, que no ens vulguin tapar la boca.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada