dijous, 5 de setembre de 2019

Tarta Relena, les veus de la glòria


Tancament de luxe del Festival de Pedra Viva a Lithica, Pedreres de s’Hostal. Brillant i magnànima l’actuació de Tarta Relena, un duet que va fascinar l’auditori en un vespre la mar d’agradable. 

Helena Ros Marta Torrella, dues al·lotes de Barcelona, van aterrar, voleiant, a les Pedreres per convertir aquest màgic enclavament en un oracle de les divinitats. Dues veus que presentaven el seu treball discogràfic titulat Ora pro nobis, on únicament les seues veus en són les protagonistes de l’espectacle. Dues cantants a capela, dues veus polifòniques que no necessiten d’instruments per acompanyar-les perquè llurs veus porten incorporada la música. Ho fan tot: melodia, harmonia, sons i ritmes. 




La proposta és basada en la música tradicional de la Mediterrània, amb peces populars corses, morisques, gregues, catalanes, mallorquines i menorquines (d’aquí, la popular Cecília). És, per tant, una aposta de recuperació i dignificació de les músiques mediterrànies antigues que, des dels sediments d’aquestes peces populars, revaloren la identitat dels pobles i cultures d’aquest antic Mare Nostrum. I açò és de lloar. Però si hi afegim la brillantor del seu cant, en queda una representació musico-cultural sublim. 

Però no només fan música amb les seues veus sinó que també emeten una fonètica perfecte en cadascuna de les llengües cantades. Una dicció fonològica encomiable, especialment en les cançons tradicionals de les Illes Balears, pel que demostren prou coneixements dialectològics per oferir-nos, així, unes representacions molt dignes i exactes i ben lligades a l’oralitat originària de cada zona.

La posada en escena de l’esdeveniment era senzilla, però encertada. Portaven un vestit blanc fins els peus amb uns complements negres. Així, per tant, escoltar Ros i Torrella ahir entre el marès de les Pedreres de s’Hostal, era com si qualcú t’obrís les portes de la glòria; com si unes veus angelicals et convidassin a una arcàdia de sonoritat magnificent; com si haguessis accedit a un cel melòman d’on no voldries davallar durant hores i hores.

Gràcies Marta i Helena. 
Gràcies Festival de Pedra Viva. 
Gràcies Lithica, Pedreres de s’Hostal.


diumenge, 1 de setembre de 2019

Reflexió d'estiu


Ha clos l'agost, però no l'estiu. A pesar de què molts fan coincidir una cosa amb l'altra, no és així. No ho ha de ser. Amb tot, des del mes de maig podem dir que fa estiu. I han passat coses perquè aquest temps estival m'hagi sacsejat la quotidianitat més o manco establerta. Hi ha hagut pèrdues i desconfiances que, d'una manera o altra, dolen, perquè no s'acaben d'entendre. Per la forma, trista, i també per falsàries, en gran part. És una decepció per creure que hi havia més complicitat i confiança, però no hi era (mea culpa, potser). I aquestes coses se’t fan estranyes perquè els qui van tirar la “pedra” amaguen la mà i somriuen, com si res no hagués passat; en silenci, com en la picaresca dels jocs d’infants. I sí, va passar, perquè “la pedrada” fa mal, si més no durant un temps, fins que sana, clar. Però resten alguns dubtes: els “somriures estranys” no sé molt bé que volen dir, si inconsciència o remordiment. Tanmateix, per resoldre’ls hi hauria d’haver el diàleg, la transparència, l’honorabilitat, la humanitat, l’elegància...; o sigui allò que ens fa adults assenyats i coherents. Però no, persisteix l’”estrany somriure”... i el silenci. A més, després del sotrac, saps de qualcú (una altra decepció) que demana al nou servei de la sala posar una cortina a la porta de la cuina perquè no es vegi com funciona i el que s’hi cou. Trist, molt trist.


Amb tot, no s’acaba el món i cal aixecar-se i fer camí. Sí, caminar. Perquè és sà i cura, com l’aigua de la mar. I mentre camines recuperes activitats que vas deixar fa un temps (Gràcies GleamIsland!) i, a més, vols omplir de música aquest llarg sender d’estiu que es va tòrcer a mitjans mes de juny. Caminar proporciona noves imatges, nous paisatges, que fan pensar, que t’acompanyen. Sempre he cregut que caminar per Menorca mai és caminar sol, i fer-ho amb qualcú és fer-ho en comunitat. Mentrestant, et creues amb nova gent, que saludes i coneixes. I retrobes persones conegudes que esdevenen una agradable novetat amical, per compartir bons moments de vetlades, de músiques i de somriures (Gràcies per les estones). I aquelles amistats més antigues, que encara hi són, quan, sense elles saber-ho, t’ajuden moltíssim. 

Trescar pels camins de l’estiu és fer-ho vestit de llum, necessària quan t’has vist sota un espai ennuvolat que et fa creure que perds la complicitat d'altra bona gent. Potser no era aquella la "teua" gent. Nosaltres, vosaltres i ells ens equivocam i potser d’aquí neixen els dubtes. I aquests cal espolsar-los fent una bona calada per les platges de l’estiu. I, tanmateix, seguir caminant i confiant amb qui vol compartir, amb qui no té prejudicis i s’obre al gaudi i a l’estima, com la finestra que s’obre a l’alba.

Hi ha la llum diürna de l’estiu; hi ha els colors contra la fosca i nits de lluna plena que són fetes de músiques variades en fosquets i vespres complaents. I les nits s’han fet també molt especials.  Des dels concerts de Traginada i el memorable Pink Floyd Simfònic a la plaça des Born el mes de juliol, fins a Leonmanso Andreu Valor a Ferreries el passat cap de setmana. Entremig, Coque Malla, Kiko Veneno, Guillem Soldevila, Sopa de Cabra, Shanti Gordi, Quartet VelaDos Sipiots, Cris Juanico...(i qualcun més que segur que me deix) han fet que l’estiu fos més complet, tant a l’aire lliure, com en sales o claustres magnífics. 


A la música hi ha hagut també els actes de les lletres i l’art dramàtic. He participat a la reinauguració de Vadllibres amb una lectura poètica i en la presentació del llibre Sons Bruts de Carles Rebassa (premi Carles Riba de poesia 2018), a més d’assistir-hi en altres actes literaris i de glosat. També he assistit a les representacions dramàtico-musicals de Pedra Viva, a Lithica; a l’escenificació de L’ombra de la Mola, de Josep Mercadal, a Maó; a Illanvers, can Saura, i al recital poètico-musical Nura, de Ponç Ponç i Guillem Soldevila. A més de qualque exposició i altres actes. 

Hi ha a Menorca una creativitat cultural i musical ben viva, i uns talents menorquins (joves i grans) que caldria reconèixer molt millor i impulsar molt més des de les institucions, sobretot a Ciutadella, i amb més equitat des del Consell. Tenim molt i bo i els hauríem de seguir gaudint a Menorca. Amb tot, agrair a les entitats privades la feina extraordinària que fan per la Cultura durant l’estiu, tot i que caldria l’esforç per fer més dinàmic l’hivern.

Però hi resta encara el setembre, que a mi m’agrada dir-li L’estiuet dels menorquins, perquè és més tranquil, manco estressant i més nostrat, i ho té tot per gaudir. Visitar els racons de l’illa i omplir-me de música i lletres, com la trobada de Poetamics, plena de versos, aquest proper dijous a Sant Lluís; o a la participació a Sant Patrici en un recital sobre el vi, el proper dia 21. Però també d’altres plaers que segur que hi seran.

Per tant, seguiré caminant per trobar la complicitat i la confiança; per trobar la llum de l’estiu i cercar els colors contra la fosca; i sanaré les ferides i cicatrius, i foragitaré els dubtes. Perquè sí. Per compartir somriures i converses amb una cervesa ben freda, o brindar amb el vi a les tertúlies, amb el vi de vida.

Vi de vida

Vi, una copa de vi, una copeta agraïda.
Beguem el brou vetust, el vi clàssic d’esguard,
de música i ball, de les lletres i l’art...
Beveu el vi d’amor, que no és picat i envida.

Assaborim el tast del vi que no es covard,
que du el gust i el plaer i empeny l’embranzida;
que inspira i té l’aroma de musa vestida
que quan dansa i recita mai no es farà tard.

Aprenguem dels efectes alquímics, que els té:
que eixampla l’esperit i tanca la ferida,
que construeix la pau, que no mata i du el bé

i fa cantar poetes amb la veu lluïda.
Glopeja el vi que et mostra el somni i el sender...
Estima el vi que estima, estimat vi de vida.


Bep Joan Casasnovas
Agost 2019