dijous, 24 de març del 2016

Joan Benejam i Vives, en el record (i II)



  Sí el 27 de febrer s’acomplien 94 anys de la mort (1922) del Mestre Joan Benejam i Vives, el 27 de març s’acompliran 170 anys del seu naixement (1846). D’aquí que ve bé aquests mesos recordar un home il·lustre de Ciutadella i Menorca.

  Al marge de la faceta pedagògica, Mestre Benejam és conegut més pel seu gènere costumista. Una obra bastant més minsa, però que s’ha popularitzat moltíssim entre la població pel seu enfocament als quadres de costums socials. Els crítics literaris que més han furgat aquest faceta seua diuen que “Aquesta obra tan reduïda ha estat, tanmateix, la que ha fet més popular el seu nom, sobretot per la característica principal remarcada per Francesc de Borja Moll: el seu absolut localisme” (1).

  L’any 1885 escriu l’obreta teatral Foc i Fum i el 1909 el llibret Ciutadella Veia que, en 23 capítols, descriu la vida social i l’aspecte de la població partint de principi del segle XIX, quan Menorca s’havia reincorporat a la Corona espanyola després d’abandonar les influències que hi van tenir les dominacions anglesa i francesa durant gairebé un segle.

Col·legi  Públic Joan Benejam, conegut per s'Escola des Born


  Amb aquest dos llibrets de Mestre Benejam vaig començar a assaborir el gust per la nostra llengua materna i vaig aprendre a estimar-la. Vaig comprendre un poc més les vicissituds d’una població (la meua i la vostra) que arrossega una història que sempre he procurat (i procur) conèixer millor. I sobretot entendre-la. La veritat és que és un gust rellegir aquell batec dels costums antics que mai no ha escrit la història oficial o científica.

  El llenguatge menorquí tan casolà que va utilitzar Benejam en la seua escriptura costumista tenia la finalitat única de ser un missatge clar, senzill i proper, en aquest cas també dirigit a la població adulta. “Benejam plantejà un clar i ferm intent de servir al país a través de la instrucció del poble, fixant-se com a objectiu prioritari aconseguir la millora social”, expliquen altres estudiosos de la seua obra (2). I en la mesura de les seues possibilitats també exercí un llarg compromís cultural. Va ser un observador constant dels moviments polítics i socials de l’època amb la sempre voluntat d’incidir en la instrucció de la societat, per transformar-la i treure-la del ròssec conservador i de l'anacrònica influència que imposaven la clerecia i aristocràcia dominants aleshores.

  Volia, i per açò s’hi comprometia, aconseguir que la gent, especialment de les classes populars, obtingués el just aprenentatge del coneixement, : "Cuando el pueblo conozca lo que vale la instrucción, lo que moraliza la enseñanza, lo que alcanzan los conocimientos asociados a la profesión de un arte, aunque éste sea humilde, huirá de los focos de perdurable contagio donde el espíritu se enerva y el corazón se degrada con hábitos tan indignos como groseros. Un pueblo instruido es siempre un pueblo honrado” (* Benejam, 1879). I també es va manifestar molt preocupat per la situació desemparada de la pagesia. Un sector del que reclamava una reforma agrària per treure la gent del camp del jou feudal al que estava sotmesa. Tanmateix, sempre va defensar les formes de vida austera i lligades a l’entorn i a la naturalesa; a la d’un esperit sà i allunyat de la cupiditat, convençut que el progrés social raïa en l’educació.

  Tanmateix, ben entrat el segle XIX, Ciutadella (i Menorca) viu l’esclat de la indústria manufacturera del calçat i troba l’obertura al benestar de molta gent. L’exportació de milers de parells de sabates cap a Cuba representà un canvi econòmic per a Ciutadella, però també un canvi de costums socials. Els sabaters guanyaven uns bons jornals i aquelles dècades de puixança econòmica transformà també la mentalitat de la menestralia i va fer desplaçar a molta gent del camp per treballar a les fàbriques i botigues del poble. Benejam, observador dels canvis, ja ho va escriure: “I voltros, gent tranquil·la del camp que heu estat sempre es més sotmesos, es més senzills i també es més ignorants; voltros que baix es nom depressiu de ‘béguers’ (captaires) heu sigut tota sa vida sa gent més pobra, encara que sa més feinera i de més bons costums; ja no passejareu es sau curt i es capell de pèl, perquè sentireu temptacions de deixar ses (a)varques i viure amb comoditat i més jornal, i entrareu a Ciutadella i us fareu sabaters” (3).

  Mestre Benejam va intuir el canvi i millora econòmica de la població, que va assegurar la comoditat de molta gent, però no era prou bé en la direcció que volia. L’opulència sabatera va alterar els canvis més enllà de l’ideari de Joan Benejam, qui es va queixar moltíssim dels pares perquè que els al·lots deixaven l’escola per anar a treure’s un sou a les fabriques i tallers artesanals: “Por otra parte, ¿a donde van a parar esos niños que obligados por las necesidades de la familia, o sacrificados a bastarda codicia abandonan la escuela por el taller o por la fábrica, cuando su inteligencia apenas se abría al bienhechor rocío de los primeros conocimientos?" (*, Benejam, 1879). Ell, qui tenia clar que la riquesa reposava en la manca de necessitats i en la virtut i l’educació, i no en altra cosa.

Escena de 'Foc i Fum', quan en Perico, mosso d'en Rafel s'Esquerra, deixa l'ofici de sabater i se'n va al camp.


Va interpretar que més enllà del progrés econòmic els canvis van provocar excessos en les conductes i van foragitar un civisme que era vital per a l’ensenyament i culturització. D’aquí que també insistís en la creació de centres d’instrucció i cultura on, més enllà de la docència infantil, els adults poguessin continuar amb la instrucció i el coneixement. La cobdícia de l’auge econòmic va fer estralls i els bons costums s’anaven perdent en mans d’un bon jornal. A més imperava la supèrbia despectiva d’aquella nova classe social de menestrals vers la condició pagesa. Heus aquí Foc i Fum: la conducta recta, honesta i senzilla de la gent del camp (l’amo en Joan, Bartomeu de Son Tica, Francisca...) enfront de la sacsada psicològica i transgressora que van representar aquells jovenots sabaters de banqueta (en Rafel d’Esquerrà). "!Funesta aberración! Para sostener una vida artificiosa en las ciudades donde la atmósfera del mercantilismo apaga las llamaradas del espíritu, (…) mientras que en los campos, donde puede mantenerse el individuo bajo la influencia de todos los elementos cósmicos, en pleno dominio de sus facultades (…), de allí nos apartamos con desvío, y aquellas tierras languidecen, y aquella fecundidad se agota…". (*, Benejam, 1891). I, tanmateix, quants joves ciutadellencs han volgut ser en Rafel s’Esquerrà i no en Bartomeu de Son Tica? A pesar de tot, resta l’escena final de l’obra com la voluntat de Mestre Benejam d’instruir correctament un al·lot, com havia fet tota la seua vida: en Perico; que deixa l’ofici de mosso per fugir de l’ambient degenerat d’un sabater tarambana i anar-se’n a fer feina al camp, on “La terra és font de virtut i mare de sa riquesa”. I encara més. Benejam rebla l’obreta costumista amb un missatge a la societat ciutadellenca: “Guardau sempre memòria, memòria d’aquest fet”.
  També al final del llibret Ciutadella Veia diu:


"...si Déu me dóna vida i no he perdut s'humor d'escriure, vos contaré coses de sa segona meitat de sa passada centúria (referit al s.XIX), unes molts sèries i altres molt divertides (...); de quina manera Ciutadella ha mudat de fesomia, com som i com haurien de ser es ciutadellencs, perquè es nostro poble benvolgut sigui digne d'elogi. Tot se pot dir bonament, sense fer mal a ningú, amb bona intenció i no tombar de sa sella. 

Bona nit tenguin!

Ciutadella, a vuit de març de l'any 1909".


    Aquesta segona part dels costums del segle XIX no la va arribar a escriure mai. Una llàstima.

    
    Quantes coses ens mostren les lectures de Joan Benajam. Gràcies Mestre per ensenyar-nos encara.

………….
Notes: (1) Llibre de Lectures Menorquines. Capítol 12. Consell Insular de Menorca. 1981. Diversos autors.
(2) Regeneracionisme i Educació a Menorca: Aproximació a l’ideari pedagògic de Joan Benejam. J Adrover, J. Vallespir i Ll. Villalonga.
(*) Cites de Joan Benejam incloses a les nota 2

(3) Ciutadella Vella. Pàg. 45.

divendres, 11 de març del 2016

Mestre Joan Benejam, en el record (I)



  El passat dia 27 de febrer es complien 94 anys de la mort del Mestre Joan Benejam i Vives (1846-1922), insigne pedagog i un home excepcional que va fer progressar l'ensenyament a Ciutadella i Menorca. Era un àvid analista social, molt avançat al seu temps i tenia clar que el progrés seria possible a través de la instrucció del coneixement i la formació de la joventut. La seua trajectòria com a pedagog el va dur a ser un prestigiós professional l’obra del qual va recórrer les instàncies educatives d’arreu de l’Estat espanyol i també dels països d’Amèrica del Sud. Va conrear una vasta obra de divulgació pedagògica i va promoure un bon nombre de revistes en la matèria que van ser tot un èxit, llavors, també, a nivell internacional. Una trentena de llibres sobre l’educació l’avalen. Va ser, des de molt jove, requerit per tot arreu per a les seues il·lustratives conferències, que mai va deixar d’oferir. Els seus objectius: l’escola, el mestre, els alumnes i el seu entorn. A més de dedicar-se a la recerca de mètodes innovadors, també va dedicar-se, de forma incansable, a reivindicar els espais escolars adients, a dignificar la tasca dels mestres i a procurar l’avenç dels alumnes, fossin quines fossin les seues condicions socials i familiars, sempre en el marc de l’escola pública, integral i universal.

  Pere Hernández Sastre, un altre il·lustre ciutadellenc i reputat doctor (alcalde de Ciutadella en dues etapes de 1931 a 1936, -quan va impulsar l’edifici de l’Escola des Born, entre altres- i Tinent d’Alcalde l’any 1949) va escriure d’ell (1) que “Abandonando la rutina secular, Benejam abrió su escuela en locales amplios, ventilados, llenos de luz, montando un teatro infantil en el que sus alumnos representaban obritas del propio maestro, con el fin, no solo de deleitar, sino de educar el corazón y la inteligencia de los niños”. Benejam tenia recursos per a tothom i quan la pròpia docència era insuficient per a la cognició dels alumnes, el teatre servia per alliçonar sobre la vida, la bonhomia i la justícia. Va escriure diverses obretes només per a ser representades pels seus fillets.

  L’any 1873 va accedir a la plaça de Mestre de l’Escola Oficial de Ciutadella, “convirtiéndose durante cuarenta años en el educador de la niñez y de la juventud de Ciutadella, que acudía con jubilo a sus clases diurnas y nocturnes”, segons afirma el doctor Hernández. El mateix metge cita, en el capítol de Mestre Benajam, a Capó Valls de Padrinas, qui  lloava també la tasca educativa del pedagog: “...día a día enseñaba pacientemente, alegremente, de forma hasta entonces, completamente nueva. Jamás dejó de sonreír, jamás tuvo una frase dura ni una palabra amarga para nadie. Los niños le querían con pasión, le adoraban. En las clases nocturnas, que era alegre tertulia dentro de les normas señaladas, la escuela se convertía en alegre centro de conversación en la que cada cual aportaba el fruto de sus conocimientos, estimulado por el maestro, que hablaba con cada uno de sus cosas, haciendo que todos se interesaran por todo. Benejam quería que el alumno hablara, que discurriera, que observara la vida y la naturaleza”.

  
























    
    I allò dit més amunt: com que Benejam tenia la intuïció i els recursos d’un gran mestre entenia que l’ensenyament en castellà portava dificultats a tota aquella catèrvola d’infants que tenien una altra llengua i desconeixien l’idioma que imperava llavors en l’ensenyament. I així ho explica el doctor Hernández: “Y dándose cuenta que los niños hablaban familiarmente otra lengua, confeccionó para su uso un ‘Vocabulario menorquín-castellano”. Mestre Benejam no va redactar aquest vocabulari per fer notar que el menorquí era una llengua diferent a la llengua catalana, com alguns ara ens volen fer entendre, si no per fer notar que la que era diferent i estranya era la llengua castellana, que era llavors la llengua de l’escola i que els infants i joves coneixien ben poc. D’aquí que no sigui gens mal d’entendre que Benejam enginyàs eines per facilitar l’educació. Ell ja sabia que l’arquitectura mental lingüística dels seus alumnes era construïda amb la llengua materna i que, per tant, aquesta havia de ser la llengua vehicular primera per a la docència. D’aquí el “Vocabulario Menorquín-Castellano” com a instrument de comprensió per introduir-los després a un major coneixement del lèxic castellà, que era la llengua oficial i única de l’ensenyament. Per tant, el pedagog ciutadellenc sempre va estar atent a la recerca de mètodes docents per a la instrucció dels escolars i prou clar ho explica el també professor i pedagog d’Alaior Pere Alzina: A través de  múltiples publicacions pedagògiques, obres i articles, Benejam transmet una voluntat de regeneració  social,  mitjançant  l’educació. No només va teoritzar sinó que va portar moltes de les innovacions a la pràctica: les excursions  escolars, les lliçons de les coses, els treballs manuals, el museu escolar, l’ensenyament cíclic o el mètode intuïtiu, entre d’altres” (2).

  Tanmateix, avui dia, a Joan Benejam se’l coneix més per les seues obretes costumistes. Sobre aquest gènere literari de Joan Benejam, en parlarem en un proper article.

................

Notes: (1) Breviario de Menorquines Distinguidos. Publicat al Setmanari El Iris 1944-1953 i reeditat en un aplec de tots els articles pel mateix setmanari l’any 1993.


(2) Jornades sobre el centenari de la publicació de “Ciutadella Vella”, celebrades l’any 2009 i editades per Publicacions des Born. Diversos autors.