dilluns, 8 de desembre de 2014

Qui ens treurà de l’enfanga?



Ens queixam moltes vegades que les campanyes de Nadal s’inicien massa prest, però sembla que la campanya política cap a les eleccions del maig vinent, també ha començat. I molt abans d’hora. Les presentacions de candidats, darrerament, fa intuir que viurem una intensa carrera cap a la cita municipal i autonòmica de 2015. I tot en un escenari que ja ara esclata ben divers, en el marc d’un canvi considerable on les intencions dels ciutadans apunten a arraconar una mica (o molt, ja veurem!) els partits grans i clàssics, per cedir més protagonisme polític a altres formacions fins ara manco representades, però també, i de forma clara, amb l’eclosió de noves opcions forjades per la indignació ciutadana que demana un canvi important a les institucions. Apostes polítiques que pretenen retornar la veu al poble. I açò està bé.

Són noves proclames basades en la recuperació de les conquestes socials segrestades per la classe política corrompuda i lobbies financers afavorits i que han reduït les garanties al dret a la salut, a l’educació, a la cultura, a l’habitatge i a l’estabilitat laboral. Discursos que lideren la denúnica d’un flagrant expoli social que ha deixat desemparat un alt percentatge de ciutadans abocats a una pobresa que no es coneixia d’ençà les llargues dècades de la post-guerra. La manca d’una feina digna arrossega problemes d’alimentació (preocupants en la dieta infantil), desnonaments, embargaments o bé famílies senceres a les que també els ha entrat la pobresa energètica en forma d’alarma, ara que arriba el fred.

La gent està farta. I vol que els representants polítics els tornin una part del benestar i dignitat que es mereix. La gent sap que no tornarà a viure dins el confort de fa una dècada, però creu tenir dret a unes prestacions dignes que garantesquin les necessitats bàsiques. Només açò. I totes aquestes reivindicacions s’han canalitzat en aquest nou  discurs d’abast estatal que parla molt clar del QUÈ, però no clarifica (encara) el COM. I vet aquí que surtin dubtes, també, entre molta gent que prega pel gran canvi.

Els nous missatges polítics dels nous líders estatals parlen (en un acurat llenguatge de comunicació, açò sí) dels drets fonamentals dels ciutadans, de drets i prestacions socials. Sí. Però els qui pretenen representar i executar aquestes polítiques més a prop de casa nostra, no diuen res. Fins i tot no són ni coneguts. I els qui ho són, coneguts, es venen al partit central. I açò també hauria de preocupar.

Sí la recuperació socioeconòmica de Menorca, per posar el nostre exemple, ha de venir dissenyada de Madrid dins un programa marc estatal, crec que seguirem patint. Perquè al Govern central de torn no li interessa quina Menorca volem, li interessa només la nostra capacitat tributària.

Per tant, s’obre un semestre interessant per anar coneixent quina serà l’oferta política clara i concisa que ens parlarà de recuperar Menorca, (en tots els sentits). I recuperar-la des de la necessitat de saber que un territori petit, limitat i fràgil reclama polítiques específiques des d’un model econòmic i territorial propi, dissenyat des d’aquí i defensat i executat des de les nostres institucions. Menorca no està per vendre, està per fer. Per tant, el gran canvi ha de parlar clar i català. Els dubtes ens mantindran enfangats.



Bep Joan Casasnovas Mascaró

dissabte, 15 de novembre de 2014

Ciutadella, espais de ficció

A vegades creim que coneixem a bastament l’entorn on vivim. Però no és cert. Fins i tot podem arribar a entendre que en sabem ben poc. I aquesta possibilitat d’aprendre una mica més sobre espais per on anam transitant sovint de forma quotidiana durant la nostra vida, amaguen sempre detalls de la història, de la tradició popular i de l’anecdotari local ben curiosos i interessants.

Les rutes literàries organitzades en el marc de la X Fira del Llibre en Català, celebrada el passat cap de setmana a Ciutadella, va ser un exercici molt sà per tastar la riquesa de matisos i detalls que conserven els racons i indrets de la població (en aquest cas Ciutadella, però és igual d’interessant en qualsevol altre població). I explica-ho dins el marc de la literatura és, a més, una forma plaent d’aproximació perquè els escriptors són, alhora, descriptors dels espais físics i de llurs històries. La literatura és vàlida per a tot i per arribar a tot. La literatura és un viarany extraordinari per acostar-nos més al saber i al coneixement. A més ho és en formes diverses, talment ho és la perspectiva de cada literat per interpretar-ho.

És com van ser aquestes rutes literàries titulades Ciutadella, espais de ficció, on a més d’endinsar-te en els sentiments viscuts per poetes i narradors, una pinzellada històrica al moment ens situa en la doble vessat: en la dels fets, espais i moments reals ocorreguts, i en la fabulació que sobre aquests indrets i racons hi han recreat els autors per resdecobrir-nos caires fascinats de la imaginació.

Illetracultura va dur a terme aquest recorregut pel nucli antic de Ciutadella per destapar-nos el talent literari dels escriptors que han situat en les seues històries novel·lades i poetitzades aquestes llocs que a ells els han servit per a la inspiració. Al marge de gaudir dels seus textos, sabem un poc més de la nostra localitat, de la nostra pròpia història i dels tresors i bellesa que s’hi respira.

Les guies Anna Turudí i Lara Juanola ens van oferir un tast breu i resumit del passat i de la literatura que contenen diferetns llocs de la ciutat (en queden molts més encara per recórrer). Va ser un passeig tranquil, un recorregut agradable amarat de versos i de prosa narrativa d’autors com Pau Faner, Joan López, Maite Salord, Anna Maria Ticoulat, Esperança Camps, Francesc Florit Nin o Antoni Català, així com de citacions històriques de palaus, edificis, carrers i places que ens han donat sempre una vida embolicada de confort.

Aquests tipus de recorreguts són ampliables a altres disciplines artístiques com la pintura, l’arquitectura, l’escultura, etc. I fins i tot en personalitats que també tenen, segur, motius per treure’ls de l’ostracisme cultural i històric en el que han caigut. La idea és bona i cal que continuï. Enhorabona!


divendres, 31 d’octubre de 2014

Desafecció versus revolució


 Desafecció és un paraula de moda. I és trist que sigui un mot habitual i quotidià. Més que una paraula seria un sentiment que viu, ara, en el dia a dia de molta gent. Clar està que les coses han canviat molt, sempre, emperò, que ho comparem en allò viscut fa uns pocs anys enrere en què hi havia més bonança econòmica. “Vam viure per sobre de les nostres possibilitats” ens diuen, i ara ho pagam. Qui hi va viure? Qui ho va permetre? Quines polítiques econòmiques van atiar el consum descontrolat? Qui va fer entendre que els doblers estaven a l’abast de tothom només de tocar la porta d’un banc? Qui concedia prèstecs, hipoteques i crèdits per damunt de les possibilitats del demandant? Qui atorgava hipoteques per damunt del percentatge permès del seu valor? Qui concedia crèdits més enllà de l’actiu sol·licitat a fi de fer engreixar els interessos?

Les mesures econòmiques han indignat la gent


 Potser sigui cert que la responsabilitat primera és de qui pren l’operació financera i signa les condicions (tanmateix, les condicions no solen ser negociables en aquest món bancari). Després, arribada la crisi, el mateix poder econòmic, amb la connivència del Poder Executiu (i Legislatiu també) acusa els ciudatans de carrer d’haver assumit el que no podien pagar. S’orquestra, així, un plec de mesures que ens volen fer veure que només l’austeritat i la retallada radical i inhumana pot fer reconduir el terrorífic escenari i, lentament, caminar cap a la recuperació. I pel camí, i en el trajecte ideat, s’aprofita des de l’esfera pública per carregar-se tot allò que fa nosa al Gran Poder. M’explic. Restar força a la participació i intervenció de la ciutadania mitjançant la democràcia, perquè és aquesta un perill que cal reduir, minorar, eradicar, si cal. Perquè les garanties que pugui donar un estat de dret a través de les institucions democràtiques xoquen amb els interessos devoradors del capital salvatge. I clar, s’havia de fer qualque cosa.

 Així, que la cosa pública comença per privatitzar serveis públics, limitar l’educació (eliminant beques, professorat i prestacions públiques) i propiciar una educació privada (No pot ser que tanta gent sàpiga tant!) on només puguin cursar estudis els qui s’ho poden permetre. I calia tocar el punt més vital del ciutadà: la seua salut. No cal atendre tan bé al ciutadà corrent! És sabut del vici hipocondríac dels qui visiten un centre de salut! Ah! i de pas arrasam la cultura, completament prescindible per a la recuperació.

Les protestes per les retallades en drets i serveis a la sociaetat són freqüents

  En definitiva, calia empobrir la gent per a situar-la al llindar de la desesperació i així fos més manipulable i submissa davant les necessitats més bàsiques, davant la vida digna. Han duit una pobresa calculada per restar a la societat la capacitat de tenir criteri, d’opinar, d’expressar-se i actuar lliurament. Desnonaments sense feda, estafes preferentistes, escandaloses desatencions sanitàries… Tot per un suposat control de les masses i, així també, del poder. Mentre, els rics són més rics i els governants còmplices creuen més adient rescatar la banca amb una milionada que no dignificar una societat que es vol segura en una democràcia justa. Gran part de la ciutadania pateix per no disposar de les garanties dels drets fonamentals que consagra la Carta Magna, mentre, executius financers i polítics aquiescents corrompen la legalitat i l’estat del benestar amb operacions estranyes i ho celebren amb targetes opaques. I tot açò crea desafecció social. Però quan gran part de la població es rebel·la, resulta que són moviments induïts per líders de dubtosa credibilitat que pretenen imbuir diabòliques polítiques dictatorials d’un temps pretèrit i fosc. Ho recorden, preocupats, pensant, clar està, amb el benestar de la gent.

  El poder dels qui ho volen tot sotmetent el poble ha aconseguit desafecció i desesperació, sí. Però ben mirat el que s’està fent és atiar una revolució social per canviar una sacrosanta Espanya absolutista i intolerant. Si és així, la maleïda crisi haurà estat un mal menor i un passatge ben interessant per a la Història. Tanmateix, aquest no és un episodi de rondalles: ens caldrà mantenir, a més de l’esperança, la resistència. El capitalisme no té cor… ni seny.


divendres, 19 de setembre de 2014

Teatre des Born: “Eppur si muove”, però…


Havien avançat, des de dalt la Sala, que aquest estiu serien recepcionades les obres de reforma del Teatre des Born per part del Ministeri de Foment i, seguidament, lliurat l’edifici a l’Ajuntament. Bé, tot apunta que aquesta data ja està marcada. Serà el proper 23 de setembre. És, sens dubte, una bona notícia. Deien també (i diuen encara) que el Govern havia garantit 400.000 euros per a l’equipament. A més, el Consell també s’ha mullat i ha compromès 200.000 euros més per a vestir-lo, si més no, dignament. És, de moment, la paraula donada i cal que es concreti sobre pressupostos i documents institucionals.

Eppur si mouve, sembla. Tanmateix cal encara perfilar moltes més coses entorn a la que serà la reobertura d’aquesta important plaça cultural a Ciutadella. Fins ara, des de l’Ajuntament, ben poca cosa havien dit i explicat sobre el futur Teatre des Born. Esperem que a partir d’ara ens expliquin als ciutadans tot el procediment; les passes que es van donant i quin serà el pla d’acció i funcionament. Tampoc l’Ajuntament no s’ha definit sobre el model de gestió: si públic al cent per cent; si una fórmula mixta o amb intervenció privada o bé altres iniciatives que s’hi podrien encabir. Si que se m’ha filtrat que en una reunió amb entitats i agents culturals de la ciutat, aquests han reclamat que sigui de gestió pública íntegra. Seria el que pertoca en una reforma de pressupost públic i titularitat municipal. Però em resta veure els moviements de tot plegat per creure que serà tot un èxit i un projecte cultural de garantia i de futur. Ho dic perquè en no saber com s’estructura el funcionament ni la dotació econòmica que l’Ajuntament hi vol (o hi pot) destinar em crea aquesta incògnita.

Fotografia d'Antoni Barber

Alhora, ha de ser també important i necessària la reestructuració de la cultura a Ciutadella des d’una visió prou global. Ja és sabut de la inestimable dedicació en activitats de grups, col·lectius i entitats de tota mena; però es fa imprescindible un ens que sigui operatiu, coordinador, impulsor i capaç d’acollir totes les sensibilitats culturals existents; públiques i privades, amateurs i professionals. I aquest ens es podria desplegar-se al si de la Fundació Ciutadella Cultura, que s’ha de reactivar. No tan sols per donar veus a les parts, sinó per regular amb encert els usos culturals de tota la ciutat; de proporcionar i rendibilitzar els espais públics i també per voler dinamitzar els llocs priviats dedicats a una cultura oberta i per a tothom. Tot plegat és molt més que parlar de la imminent obertura del Teatre des Born. Perquè aquest fet tot sol no resoldrà tot l’entremat cultural existent. Caldrà seguir argumentant que Can Saura, per exemple, ha de ser cultural i no judicial. Perquè Can Saura ple de cultura és una inversió que ajudarà moltíssim l’economia de Ciutadella i en concret la de nucli antic.

Però perquè la Fundació Ciutadella Cultura es convertesqui en aquest ens impulsor i referent del conjunt cultural, cal una dotació pressupostària important; ser un enllaç coordinador vàlid i amb una plantilla de personal adequada. I s’equivocarà qui pensi que la Cultura no pot tenir tanta inversió. I tant que l'ha de tenir! Invertir en Cultura no és un despesa, és un guany que cal considerar seriosament. Altres inversions no estan donant tan bon resultat. En canvi les associacions i la gent  reclama i consumeix cultura cada dia al carrer i a moltes sales. Comença a ser hora d’atendre-la amb la dignitat i estima que les entitats i persones diverses ens l’ofereixen. Hi guanyarem tots. I molt. Ciutadella pot ser un referent, una nova forma de créixer i una plaça diferent que contenti a autòctons i visitants.


Bep Joan Casasnovas

Setmanari El iris – 19 setembre 2014


divendres, 29 d’agost de 2014

L’alè de les cendres, el bleix del dolor, el sospir de la memòria


Obertura
  Democràcia? Vam suposar que havia de ser una democràcia regeneradora duna fosca etapa històrica que enfrontà lEstat en una guerra fratricida. Una revolta terrorista. Un cop dEstat a lestat democràtic.  A la voluntat de les urnes. La transició, en part, una estafa. No ha tancat la ferida. Encara regalima sang del 36. I silencis. La transició no ha fus el franquisme. Existeix encara. El dolor també.

2014
  Lescriptora Maite Salord desgrana una colpidora història duna família que va perdre molt més que una guerra. Duna societat que no ha recuperat el camí. Encara duu el feix. El feix del feixisme. Un recorregut elegíac que entra a la ment, a la carn. Lautora fa surar els moments de cada situació en una justa mesura i que fa gravitar sobre tres pilars, ideats perquè la novel·la no balli desencaixada. Una veu narrativa que exposa la duresa dels fets. La injustícia i el desfici escolats a cada racó de la casa i dels carrers, en llurs cors, reblanits i enfortits alhora. Les gelors dels hiverns, els inferns dels estius. La tardor és un simple trànsit; les primaveres no van existir. Tragèdia infinita. Robar-te la vida és molt més dur que perdre una guerra.



















  
  A pesar que en les dues o tres primeres Vibracions la lectura pugui  semblar feixuga i de ritme vertiginós i ofegador, lautora aconsegueix ficar-te entre els alens compassats de la veu en primera persona de na Dèlia. Des del cementeri. El tedi inicial va desapareixent proporcionalment a la veu que posa la filla del barber de Son Espanyolet en cada Vibració, dins el silenci de la cripta. Maite Salord et marca un camí duna lectura del que no en pots defugir. Del que no en vols sortir. I vols davallar a la cripta, voluntari, per escoltar el relat post-mortem de la filla den Joan Escandell, aquell home fort, convençut i fidel a tot. Entre ells, una distància emmudida. Però saps que el silenci a les escales de la cripta veu. I perquè loblit és traïció. La mort havia de recompondre les vides no viscudes a Son Espanyolet de Palma. Vols ser el fosser per sentir, de na Dèlia, el testimoni de les seues paraules massa temps callades.

  Els documents històrics són un rerefons en blanc i negre amb veu nasal que recorden els NO-DO dels diumenges en els cinemes de la infància, però que et porten a aquells jocs de barbàries que van sotmetre mitja Espanya, per desgràcia de molts. De massa. Bans dignomínia.

El País21 juliol de 2014

Barberá mantendrá los honores a 20 personajes franquistas de momento.
  Valencia mantendrá en su cuadro de honores municipal a una veintena de personajes del franquismo. 36 años después de la llegada de la democracia a España, la capital mantiene como alcalde honorario a Adolfo Rincón de Arellano, exalcalde de la capital y figura fundamental en la exaltación de la sublevación militar, de la Guerra Civil y de la represión efectuada por la Dictadura franquista. () El propio dictador Francisco Franco y su presidente del Gobierno Luis Carrero Blanco siguen teniendo las medallas de oro de la ciudad.














Vibració
  Voltar durant més de 20 anys per escriure una dolorosa i trista història familiar novel·lada no ha de ser fàcil. Gens. Lescriptura és un plaer. Aquesta podria ser una tortura. També un acte damor. Molt damor. Immens. Com el que transmeten els personatges de la pròpia novel·la. Empatia. Pura. Un llenguatge pulcre. Net. Fi. Dur. Endolat. Que poetitza les imatges. I també les esfereeix. Fa parlar els silencis. Loblit, mai. Les cendres alenen. Encara. El bleix del dolor, també. La derrota de la justícia. La victòria de lamor. El sospir de la memòria. Gràcies. Maite Salord i Ripoll. Extraordinària. Novel·la. Escriu. Sempre.

Bep Joan Casasnovas
Publicat a El Iris - 29 agost 2014