divendres, 28 de febrer del 2014

La Menorca ‘slow’

Amb aquest terme, slow, s’expressa un moviment, corrent o filosofia caracteritzada a oposar-se a formes de vida que tenen la velocidad, ritmes alts i estressants i conductes o estils d’actuar que superen el que podríem entendre com el demble del dia a dia. La versió ‘slow’ neix a Itàlia a la decada dels ’80 i pretenia replicar l’americanització d’Europa en molts factors i costums foranis introduïts que prioritzen més la finalitat per aconseguir i fer les coses que no pas la manera com aconseguir-ho. L’objectiu seria la forma ràpida de fer i abastar les coses més enllà del valor i el gust de fer-les, de gaudir-les.

Aquesta filosofia slow també ha calat en el turisme i proposa una altra forma de viatjar. El turisme slow reclama una bona oferta cultural i patromonial i també va lligat als espais i entorns naturals. És un turisme que cerca la natura com a nucli central i element relaxant. Més que visitar molts llocs i veure moltes coses en pocs dies, preten moure’s més tranquil·lament i ensaborir més a fons de tot allò que fa.

El turisme slow cerca la diverstiat en contra de la homogeneïtzació de l’oferta; cerca els plats típics, les cales úniques, el paisatge idiosincràtic, la cultura peculiar, la història local... Tot, viscut de forma calmada. Cerca allò diferent que li pot oferir una destinació concreta i defuig del model estàndard que ofereixen per igual llocs com Benidorm, Santa Pola o Magaluf, per posar uns exemples coneguts. La versió slow fuig del turisme de masses.

 
El Consell de Menorca anunciava fa uns dies que també opta per aquesta modalitat turística i vol començar a promoure aquesta versió a les diferents fires internacionals. I ho farà mitjançant l’oferta d’allotjaments rurals. Una primera passa del que sembla un bona idea. Perquè és evident que si Menorca segueix oferint un turisme estàndard de sol i platja acabarà arruinant l’illa perquè, pel mateix fet insular, no podem competir amb costos al costat d’altres destinacions. Per tant, obrir alternatives és intel·ligent i el fet de voler oferir una Menorca diversa i més rica de continguts ens ha de portar a concretar també un determinat model territorial que cerqui l’equilibri económic dels sectors amb l’entorn natural i paisagístic. Oferir molt més producte local i propi faria possible que el sector terciari fes reactivar els altres dos sectors productius (ara bastant ferits) i els integraria dins un mateix model econòmic, més compensat i ordenat.

Tanmateix, a aquest model fa temps que un sector polític i de la ciutadania el reclama. I segons la consellera Salome Cabrera serà ofertat perquè hi ha demanda exterior. Joan Huguet, quan era presdient del Consell i després de ser Menorca declarada Reserva de Biosfera, va manifestar que “no es pensin alguns que Menorca ha de ser una reserva índia”. Molts, llavors, volien urbanitzar paratges i cales verges, s’oposaven a un Camí de Cavalls públic, al lliure accés a la costa... Ara, ja no parlen d’urbanitzar, veuen en el Camí de Cavalls una ruta natural d’interès i les cales verges les consideren estampes reveladores de la bellesa menorquina. Sí, una Menorca ecològica és un producte atractiu per al turisme de futur. Benvinguts siguin els que ara rectifiquen!

TripAdvisor, el major web de viatges de tot el món, ha revelat, en opinió dels seus usuaris, que Menorca és la quarta illa de l’Estat més valorada pels espanyols i la primera de les Balears. A més també diu que el 51% dels espanyols pensa visitar una illa durant 2014. Cal aprofitar-ho! A més de poder recuperar el mercat espanyol (de millor qualitat que l’estranger) es presenta l’avinentesa de poder consolidar millor el model territorial, turístic i econòmic de la nostra illa. Tanmateix, els governants haurien de revisar el seu programa d’actuacions: seguir posant més ciment a l’illa es contradiu amb la Menorca ecològica que pretén el turisme slow. La nostra illa és lenta (slow) de ritme i les carreteres sobredimensionades són per fer via. I açò no quadra gaire. Crec que la majoria dels qui vénen i els qui hi vivim, volen i volem, que aquest petit territori seguesqui sent l’illa de la calma.



Bep Joan Caasnovas Mascaró

El Iris, 28 de febrer

divendres, 14 de febrer del 2014

Retorn al passat?


És freqüent tornar al passat per recordar un temps de vida que ens ha marcat la forma de ser i d’actuar de bona part del present i, sobretot, per relacionar aquell modus operandi al costat de les formes de vida que tenim avui dia, comparar-les. Millor dit: de les que havíem tingut fins ara!

Diuen que la infantesa és l’autèntica Pàtria de l’Home. La memòria ens sol treure un somriure d’enyorança en molts passatges d’aquella vida pretèrita perquè sempre ens queda el record de les descobertes de la vida. I descobrir la vida és gaudir-ne. Per açò la infància és un període de felicitat, perquè les males passades s’obliden en gran mesura. Tanmateix, pens que seríem ben pocs els qui voldríem tornar a viure el dia a dia d’aquells temps, senzillament perquè les conquestes vitals i socials aconseguides amb el pas dels anys fa difícil que hi renunciem ara.

 
Arxiu de Fotos Antigues de Ciutadella

Tot i així, el temps actual i les decisions que s’hi aboquen ens fan témer en un retorn al passat. I a pesar que aquell temps ens era plaent pel goig vital de la infantesa i l’adolescència, l’aprenentatge posterior ens ha fet veure que el passat és un estadi personal i social que cal recordar, però que no hi cal tornar. I tanmateix, ens hi volen restablir. Per què? Perquè ens estan fent perdre (intencionadament) bona part de tot allò que hem anat acumulant; els avenços en els coneixements, en l’educació, en la sanitat, en la cultura, en els estudis, en els mitjans, en la informació... En definitiva, en la llibertat i en un estil de democràcia (coixa encara) que ens ha permès avançar, perquè el ser humà du inherent el desig de progressar, de cercar un model on s’hi senti còmode, lliure i respectuós en el marc ètic de la convivència.

Ara, tanmateix, planeja un gris panorama de futur. I més obscur per a les noves fornades de joves que desconeixen, encara (i que el seny i sentit comú facin possible que no ho coneguin) què és viure oprimit, sotmès, emmordassat i anul·lat com a subjecte social. Ens volen obedients, sense preguntar, sense qüestionar, sense contradir; submisos a “una” autoritat que ha de vetlar pels “nostres interessos” i que són “ells” els que pensaran per nosaltres. Perquè tu no has de reflexionar res, només has de complir amb la doctrina establerta. La democràcia, aquí, és senzillament una llicència extra per poder elegir el color de les sabates o la marca de la pasta que has de bullir al migdia.

Lentament i sigil·losa torna una extrema dreta perniciosa que imposa un neoliberalisme atroç per empobrir el ventrell i les condicions de vida, i per imposar un model sociocultural de pensament únic. I sé molt bé que, per a mi, açò mai no serà tornar a jugar a mèrvols sota el crepuscle de la felicitat.


Article publicat al setmanari El Iris
14 febrer 2014