dijous, 15 de març del 2018

Pot una tradició conculcar un dret?


 A cavall entre la legislació i el sentit comú


 No. Una tradició no pot conculcar un dret, més si es tracta d’un dret fonamental, un dret universal de l’ésser humà. O sigui, una tradició, en aquest cas una festa, no pot discriminar una persona per la seua condició femenina (o per raons de sexe, de raça, de creença, etc.). El dret a un espai públic festiu és obert a qualsevol persona talment ésser humà, d’individu social i membre de la comunitat. La jurisprudència és plena ja de casos resolts contra la discriminació sexista a les festes. Exemples, des de les festes de moros i cristians, fins a les confraries de Setmana Santa de Sevilla, León i altres celebracions populars històriques. Els estatuts d’autonomia, la Constitució, la Declaració dels Drets Humans, i les Cartes i Tractats internacionals dels Drets Universals deixen ben clar amb què no pot ser discriminada una persona.

  La participació de les dones a una celebració tradicional comunitària no pot ser vetada. No pot ser vetat l’accés de l’individu per una condició que emparen els drets fonamentals. No se li pot prohibir el dret a la participació festiva quan aquesta sigui en el marc de la sociabilitat neutra indefinida d'una expressió tradicional basada en una rememoració històrica. M’explic. El Dret democràtic empara la igualtat de gènere en la participació pública. La tradició, en si mateixa, no és cap dret que pugui excloure altres membres de la comunitat. La tradició tampoc vol dir immobilisme ni misoneisme implícitament (altra cosa ben diferent és el que apliquin els gestors de la festa). Tradició vol dir transmissió. Per ser més precisos, i en al·lusió al diccionari, tradició significa: "Transmissió, normalment oral, de pares a fills, de fets històrics, de coneixements, de creences, de pràctiques, de costums, etc..."




 Així, una tradició no exclou per mor de la condició dels participants (no confonguem amb un requisit que estipula la festa o celebració per complir amb la tradició). La tradició només transmet. Per tant acollir-nos a una tradició significa concebre-la, primer, i reproduir-la de nou després; tornar-la a manifestar, a explicar-la; a transmetre uns fets, uns costums, uns coneixements... en el nostre cas, repetir un ritual que representa una celebració històrica.

 En moltes ocasions s’associa tradició a història. I quelcom hi va lligat. Tanmateix, un factor que determina la desigualtat de les dones el trobam, en molts casos festius, en la funció social històrica masculina. Qui, en aquest sentit, apel·la a la funció de la història, pretén mantenir la desigualtat de la dona i, per tant, és qui nega la participació de la dona a l’espai públic festiu. De fet, són els poders públics i les societats democràtiques els que han hagut d’actuar per corregir les desigualtats històriques. I qui es remet a la història per justificar una discriminació de gènere se li desmunta l’argumentació dels drets, però també se li desfan els argumenten de la tradició que diu defensar.

  L’article 6.2 de la Llei d'Igualtat diu textualment:

 “Es considera discriminació indirecta per raó de sexe la situació en què una disposició, criteri o pràctica aparentment neutres posa a persones d'un sexe en desavantatge particular respecte a persones de l'altre, llevat que aquesta disposició, criteri o pràctica puguin justificar-se objectivament en atenció a una finalitat legítima i que els mitjans per assolir aquesta finalitat siguin necessaris i adequats”.

 Una dona fabiolera executarà, per tant, “una pràctica aparentment neutra”. O sigui, la funció de la dona com a pregonera de les festes no alterarà cap element, acte o ritual commemoratiu de la tradició per ser dona. La condició femenina no trastoca la consubstancialitat festiva, per tant no subverteix la tradició. Pot provocar canvis en la història de la festa, açò sí; però no canvia la festa.

  Tanmateix, certa jurisprudència obre la porta a limitar la participació d’un sexe si, per la seua condició, no pot assolir la finalitat d’acomplir amb els actes o funcions representatives que siguin necessaris per a la celebració establerta per tradició. I no és el cas. Ni en el de fabiolera, ni en cap altre càrrec de representació estamental que conformen la base de la qualcada i de la Junta de Caixers (potser només ho seria en el cas de sa capellana, per qüestions de dret canònic i molt més complex).

 Arran de la igualtat de la dona, la professora de la Universidad Pablo Olavide de Sevilla, Silvia María Pérez González ha treballat molt sobre el conflicte de gènere en les confraries andaluses. I diu:

 “Por eso resulta sorprendente que en pleno siglo XXI algunas cofradías se cuestionen los derechos de sus hermanas a ejercer determinadas funciones o a participar en determinados cultos. Incluso en la actualidad (…) sin embargo están sometidas a una legislación eclesiástica de carácter claramente androcéntrico y excluyente en muchos aspectos, como las funciones directivas. Aún es largo el camino que queda por recorrer en aras de la consecución de la igualdad en una Iglesia, la católica, que, ignorando el trato de igualdad que su fundador Jesucristo prestó a las mujeres, ha ido privilegiando a sus miembros masculinos a costa de la marginación de los femeninos”. 

  Dit açò, la iniciativa per a la normalització de la igualtat de gènere, en societats democràtiques, ha de venir marcat pels poders públics (com a poder executiu immediat de la legislació vigent) i pel sistema educatiu (sector instructiu planificat). L’administració, davant la resistència que apel·la a la història per frenar la participació de les dones a l’espai públic festiu, no es pot mantenir passiva. Ha d’actuar i no es pot girar d’esquena. A més de complir-ho en la pròpia administració, els governs han de fer complir la normativa a altres entitats gestores que tenen tasques d’organització i decisió en una festa popular i en un espai públic.

 De fet, tot i que no ho pugui semblar, la Festa de Sant Joan té moltes similituds, en aquest tipus de qüestions, a altres llocs on les festes tradicionals i històriques són la passió dels pobles. Un altre professor, expert en la matèria, Manuel Alcaraz Ramos, Professor de Dret Constitucional, de la Universidad d’Alacant, afirma al respecte de les festes de moros i cristians:
 “…en la inmensa mayoría de los casos la discriminación, al menos la explícita, se produce en el seno de una asociación –o conjunto estructurado de asociaciones– que gestiona las fiestas, aunque éstas sean consideradas como de todo el pueblo, financiada con recursos públicos y, en muchas ocasiones, actúe de facto por delegación de los poderes públicos municipales. Es por lo tanto en el seno de la asociación donde se puede producir realmente la discriminación, tanto en la posibilidad de admisión como en la posible exclusión de algunas funciones festivas u organizativas y rectoras”.
 Em sonen tant a prop aquestes paraules! Són fets ben reals i ben estesos a altres indrets. Aquí també els governs locals han d’obligar a no incórrer en la injustícia de la discriminació i a advocar clarament per la dignitat i la igualtat.
  Per tant, la no participació de la dona a la Festa de Sant Joan no pot ser més que una rèmora històrica, androcèntrica i excloent. Adaptar la festa al segle XXI no té perquè ser trair la tradició ni trastocar les emocions que transmeten les vivències de la nostra festivitat. La participació de la dona no corromp ni descompon l’essència de Sant Joan, només corregeix una injustícia.
 - “Senyor Caixer, em donau vós permís per començar es replec?
 Ara pensau que qui pronunciï aquestes paraules sigui una fabiolera. No esclataran igualment de joia els carrers i places?

 - Sí, podeu començar es replec.

O tal vegada qualcú pensarà que li dirà que no?