dimarts, 12 de novembre de 2013

La tradició i la força del teatre a Menorca (i II)



Un bon moment i amb una ràtio d’auditoris de les millors de d’Estat espanyol.
El present ha de ser optimista, a pesar de la crisi econòmica que ens sacsa. L’any 2001, amb una pobablació de poc més de 75.000 habitants, Menorca comptava amb 12 teatres-auditoris dels quals més de la meitat (56%) funcionen d’abans de 1900 (2). A partit d’aquí la solidesa d’aquesta activitat és una evidència poc qüestionable. A més, posteriorment, en materia de divulgació científica, l’Institut Menorquí d’Estudis intervé de forma decisiva en la elaboració del “Diccionari de Teatre de les Illes Balears” i cal considera la Biblioteca de Teatre del Cercle Artístic, única a les illes.

Aquests fets queden refermats per les dades del Ministeri de Cultura (3) quan s’indica que les Illes Balears compten amb una ràtio d’equipaments teatrals d’un 5,6 per cada 100.000 habitants (segons aquesta font, el 2008 existien 59 espais teatrals a la nostra comunitat autònoma sobre una població que just just sobrepassava el milió de persones). És la ràtio per Comunitats Autònomes més alta de l’Estat, superant potencialitats com les de Catalunya (5,2) i Madrid (3,9) i a força distància de la mitjana estatal (3,3). Són indicadors ben curiosos i, alhora, sorprenents. Aplicada la ràtio d’àmbit balear a la nostra realitat insular -en un intent molt superficial, arriscat i amb el seu significatiu i suposat marge d’error- Menorca tindria una ràtio de 12,9 sobre 100.000 habitants. (12 teatres-auditoris sobre 93.000 persones censades a l’illa el 2009). Una dada que fins i tot pot es crea dubtes, ja que duplica la mitjana balear. És probable que en el criteri de recompte entre les fonts citades (2-3), no es consideri per igual una sala on s’hi fa teatre i el recinte nomenat propiàment “teatre”. Tot i així, i reduïnt el més que probable marge d’error, el teatre a Menorca pot anar amb el cap ben alt.
Façana del Teatre des Born, construït l'any 1875

La reforma del Teatre Principal de Maó l’any 2001, amb una rehabilitació integral de l’edifici, ha estat cabdal per a projectar una oferta de gran qualitat, (teatre, dansa, òpera i música de primer nivell) i dotar Menorca en general, i el llevant insular en particular, d’una plaça cultural de primer ordre. La prova és que l’any 2009 el Principal enregistrà més de 100 representacions i superà les 42.000 assistències (4). S’hi complementa a la ciutat de Llevant el reformat teatre de l’Orfeó Maonès, feta fa poc temps, i que no ha vingut a restar ni a competir en espais ni en espectadors, sinó a sumar i a aportar oferta i qualitat. També la Sala Multifuncional del Canal Salat i la imminent reobertura del Teatre des Born de Ciutadella reforçaran la infraestructura escènica de la plaça de Ciutadella. A més, la Sala Multifuncional des Mercadal i pendent de la que està en construcció a Ferreries rebleixen la xerxa d’espais illencs i alhora desbipolaritzen en part les places més històriques i constants de les localitats majors.

A tot açò, el suport tècnico-acadèmic, impulsat des de l’esfera pública, amb l’Escola d’Art Dramàtic de Menorca i l’Escola Superior d’Art Dramàtic de les Illes Balears, així com diversos cursos, seminaris, tallers i aules d’aquest gènere, apuntalen la base d’una aposta formativa optimista. De fet, la prova d’açò són els actors i actrius sorgit a Menorca durant aquesta èpoc,a i que s’han acabat de formar fora de l’illa, per convertir-se en reconegut artistes del món l’art dramàtic professional. Josep Mercadal, Rodo Gener, Enka Alonso, Queralt Albinyana, Jaume Gomila, Àlvar Triay, entre algun més que em pugui deixar, són la mostra més fefaent de la fornada de bons artistes dramàtics que ha forjat el teatre de Menorca.

Per altra banda, les creacions de la Fundació Teatre Principal de Maó, la Fundació Ciutadella Cultura, juntament amb el Circuït d’Arts Escèniques, Música i Dansa de les Illes Balears i l’aparició recent d’algunes productores d’iniciativa privada, dibuixen un servei de gestió i producció encoratjador, tot i el recés constatable per la maleïda crisi.

...........................

(2) Inventari d’equipaments culturals presentat pel Consell de Menorca i l’Obra Social i Cultural de Sa Nostra de 2001.

(3) Informe Econòmic i Social de les Illes Balears 2008:Quadre 21.3. Evolució d’espais teatrals per Comunitats Autònoms. La font del quadre és del Ministeri.

(4) Entrevista a l’(ex)alcalde de Maó i president de la Fundació Teatre Princial, Vicenç Tur, a la pàgina digital  operaXXI.com.


dijous, 7 de novembre de 2013

La tradició i la força del teatre a Menorca (I)



 Menorca, des de fa mol temps, s’ha avessat a l’entorn del teatre. Hi ha una tradició més que constatable. De fa poc temps l’activitat cultural, pròpia i aliena, ha revifat a la nostra illa. Diversos programes culturals han afavorit l’embranzida de les arts escèniques (teatre, dansa, balls, etc), la música i la pintura, en la que, lògicament, s’hi ajeu de ple l’art dramàtic. Però aquesta revifalla no és res nou de principi de segle XXI, tot i que sí és cert que n’és benvinguda.

Últimament l’oferta teatral satisafà a una societat que es manifesta ansiosa i participativa, tant des de dalt l’escenari com a la platea; productors i espectadors. Les ganes de fer, oferir i presenciar teatre agombolen ara un nou auge que reactiva el sector i que rendabilitza els espais establerts per a l’ocasió. L’inici d’aquest segle posa de manifest que la tradició dramàtica menorquina es recupera i reconsolida i es torna a projectar després d’un llarg segle de constant expressió dramatúrgica.


Teatre Principal de Maó - Foto: Jordi Escandell

Sòlida tradició

Si ens remetem a 1829, quan fou (re)construït el Teatre Principal de Maó, i dècades després, amb el Circ Maonès (1864) i el Teatre des Born de Ciutadella (1875), tindrem un extens període per parlar d’aquest gènere divers i polièdric. Serà a partir de la segona meitat del segle XIX quan Menorca s’aferra a l’art escènic. A les acaballes de l’esmentada centúria neixen també els espais del Teatre Casino 17 de Gener de Ciutadella (1890) i Circ Colón de Maó (1892), però també s’ubiquen a poblacions més petites com el Casino Republicà de Ferreries, el Casino del Centre des Mercadal o el Centre de La Esperanza des Castell. L’entrada del segle XX consolida l’activitat dramàtica amb nous equipaments teatrals. La primera meitat d’aquest segle apareixen el Teatre Salesià (1901) de Ciutadella, el Teatre Monàrquic des Castell, el Teatre de l’Esmeralda també des Castell (1910), el Nou Teatre de Sant Lluís (1911), l’Ateneu de Villacarlos (1912), el Teatre de Sant Miquel de Ciutadella (1921), el Centre de Cultura des Castell (1933), la Sala Augusta de Maó (1947) i l’Obra Atlètica Recreativa (OAR) de Ciutadella (1958), regentada aleshores per Acció Catòlica i ara ja desapareguda.

Tota aquesta nova xerxa de teatres i auditoris comporta el naixement de moltíssims grups i companyies teatrals -o viceversa- que irrompen amb força i que concorden, lògicament, amb la creació dels nous espais escènics esmentats, els quals donen per a un estudi molt més extens. La segona meitat del segle XX el teatre menorquí manté un sà comportament, amb refundacions de companyies i formació de nous grups escènics; reformes i rehabilitacions d’antics escenaris; publicacions de teatre, alhora que destaquen autors, directors i actors de diversa formació i procedència (1).

Si en l’actualitat el Teatre Principal de Maó, (amb prop de 900 localitats) és el teatre d’òpera més antic de l’Estat espanyol, ens cal afirmar que parlam d’una tradició que està ben arrelada a la nostra illa, tot i els matisos que s’hii puguin precisar. Parlam d’una base social insular que ha heretat, en el seu conjunt, molts més de 100 anys de tradició teatral.

(1) “Estudis sobre el Teatre Català al segle XX", pàgs. 121-125,  d’Antoni Vidal. Biblioteca Miquel dels Sants Oliver. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.