diumenge, 6 de novembre de 2016

Presentació de 'L'amor del capità Gavina' de Pau Faner

  
  Els valors de la llibertat

  Després dels seus dos o tres primers llibres (dos premis inclosos; Premi Ciutat de Palma 1972 amb l’Arcàngel, (quan tenia només 22 o 23 anys) i el Premi Sant Jordi amb Un regne per a mi, l’any 1975, Pau Faner presenta ara L’amor del capità Gavina, el títol que fa 37 –si no m’equivoc- de la seva llarga trajectòria, als que hi van lligats multitud de premis de tots els colors i mides. Tanmateix, l’autor ha fet front a tot tipus de crítiques i topades amb editorials. Però ell ha seguit fidel en allò que creia i li era vàlid per escriure narrativa o novel·la -tant pel que fa a l’extens lèxic utilitzat, local i culte, planer i literari- i que sempre ha envernissat d’una creativitat i d’una imaginació que han fet de la seva literatura una denominació d’origen. 



  
  Mentre alguns crítics no li acabaven de veure prou clara, semblava, la seua projecció literària al principi de la seva carrera de novel·lista, aquells primers anys, una altra veu -entre moltes- li obria les veles per fendre la mar ampla amb la seva ambiciosa proa. Joan Traidú deia l’any 1976 de l’obra ‘Un regne per a mi’: heus ací la novel·la com a obra d’art... Diria encara que aquesta novel·la pot ésser més important per a la nostra novel·lística que no pas per a l’autor mateix”. I seguia dient:  “Pau Faner és un escriptor que veu les coses d’una manera particular i pròpia que ningú més pot veure, ni veurà...”.

  Quina diferència amb altres crítics que li qüestionaven l’estil i la forma! Després, el reconeixement a les seves obres crec que ha estat molt més just, o favorable almanco, tot i que sempre hi hagut qualque tempesta desagradable que el mariner Pau Faner a sortejat bé.

  Amb aquesta nova novel·la, L’amor del capità Gavina, Faner ha deixat de banda alguns d’aquells elements tan característics en la seva creació, com el realisme màgic, el surrealisme, la creació fabulista, les al·legories, però hi manté la imaginació desbordant, la força aventurera, i també la figura poètica, que apareix en molts moments i passatges i que són un segell en l’obra de Pau Faner. És fidel constant amb el seu llenguatge, amb el seu estil literari i manté també la peculiar forma de descriure i definir els personatges, cosa que sempre m’ha agradat, especialment.

  L’amor del Capità Gavina s’inspira en el ciutadellenc Jordi Farragut, el pare de David Glasgow Farragut, qui fou el primer almirall dels Estats Units d’Amèrica, però el protagonista no és ell, el pare Jordi. I cal deixar-ho clar, encara que s’hi traça la trajectòria de mariner i militar que va ser.

  La història d’aquesta novel·la neix al port de Ciutadella, al si d’una família senzilla i modesta, de pare pescador, mare bugadera de cases benestants que renta roba a les piques de baixamar; i amb na Fara, la germana major; ferma de conviccions i criteri sever, però dolça i humana en el tracte familiar. El menut Joan és el petit de la família i el protagonista principal. La fortalesa de la família Gavina és un dels pilars de tota la novel·la. De fet, la història adquireix ja tot l’interès molt al principi, quan Joan Gavina defensa sa germana d’un groller malgirbat que l’assetja dins la fosca nocturna del port. En Joan, essent un adolescent, evita la tragèdia i assassina l’homenot fastigós que era en Dauder. Aquí comença el calvari del jove Joan Gavina i tota la seua família, en l’escenari de l’època britànica de la segona meitat del segle XVIII a Menorca.

  Una primera part transcorre entre l’adolescència d’en Joan a la seua ciutat natal. Després de l’acusació per homicidi s’obre un periple aventurer entre el triangle de Menorca, Alger i Barcelona. Tot un recorregut d’acció i d’experiències que en faran del protagonista un jovencell format i encoratjat per combatre els avatars del mar i de tots els seus perills, inclosa la captura per part del pirata Abeba El-Farahoui que finalment el tractarà com un fill i li mostrarà tot allò que ha de saber un home de la mar.

  Una part molt vitenca en continguts, regada d’emocions i sentiments que destrien la ferotgia i la bonhomia, però on batega, arrelat al cor, l’amor de n’Àgueda, el seu ideal de vida i que durà sempre per bandera durant tota la narració.

  L’any 1775 el capità Gavina arriba a Amèrica on també hi han viatjat la seva mare Àngela i la seva germana Fara. S’obre, així, una segona part molt més densa. Un intens recorregut on el mariner menorquí lluitarà per la independència del Estats Units d’Amèrica, no sense patir la més cruel de les desesperacions d’un ésser humà: la pèrdua, entre lluites, venjances i odis, de la seua dona i del seu fill, ja entre el foc bel·ligerant i la resignació dels pobles indis, que també sofreixen les invasions colonials, els quals compten amb la solidaritat i suport del Capità Gavina, que acaba fent-se amic dels indígenes nadius i d’entendre també la injusta causa d’agressió a una cultura envaïda i menyspreada per uns colons crescuts en la supèrbia i conqueridors de l’Oest.

  Les vicissituds del capità Gavina per veure acomplert el seu amor, el benestar de la seua família i la llibertat del seu cor té com a principal i difícil escull les constants malifetes d’un personatge de tall importantíssim a la novel·la: el malvat Felip de Galba, un senyoret ciutadellenc, de casa bona, qui, a Menorca, es casa amb n’Àgueda. Unes noces forçades pels pactes aristocràtics que n’Àgueda ha d’acceptar resignada, encara que sobreviurà a les vexacions del seu marit perquè manté viva la flama de l’amor per en Joan Gavina. Felip de Galba i la seua esposa Àgueda també es desplacen a Estats Units on hi tenen una plantació amb esclaus... però tampoc he de contar massa cosa més de la història perquè és millor que la llegiu.

  El ritme narratiu és altíssim en tots aquests passatges: noms de militars, de vesins i coneguts; contrades, pobles, montanyes i rius; un caramull de batalles violentes, tot seguit d’acció, dolor, mort, pena, passió i amor, que omplen cada pàgina. S’obliga, la novel·la, a una lectura molt atenta per no perdre calada, ja que la quantitat d’informació que dóna l’autor esdevé un gruix extraordinari que fa que la història narrada, en tot moment, es mantengui ben encesa, amb la intriga constant per saber què passarà tot seguit, just girar la pàgina llegida.

  Amb tot, crec que cal destacar, una vegada més, el llenguatge utilitzat; ric, impulsiu, plàcid, poètic, sentimental en ocasions, però també dur i real com les mateixes escenes que hi llegim. I és que Pau Faner, com ja va dir fa una setmana l’escriptora Maite Salord, és un mestre de la paraula que fa que cada seqüència de la novel·la esdevengui plenitud i sentit.

  Faner, tanmateix, no deixa d’utilitzar expressions pròpies de la llengua popular o col·loquial que li fixen la seva procedència: No n’hi cap d’aquests oficials que et faci l’aleta? ...Déu dóna faves a qui no té queixals”... Qui s’aixeca dematí pixa allà on vol... estava blau com l’indi... en Joan era en Ramon escopit... (per ‘esculpit’ en el que és una deformació fonètica de la parla col·loquial) o també ...pigar un bon mauro...

  I fa jugar també el refranyer menorquí de dites antigues, que potser a dia d’avui alguns no trobaran ‘políticament’ massa correctes, però són dites en la boca de dos homes del segle XVIII. En una conversa d’aquests personatges es diu:

-“Avui he menjat fetge de rap fregit i mira si és bo que aquesta gent té una dita que fa: “des rap es fetge i de sa dona s’enclenxa”.
En Dauder feia capades i deia:
-En tenen una altra que diu que sa salpa i sa dona tot l’any és bona.

Els valors

  El Capità Gavina esdevé un heroi als Estats Units, però la seua heroïcitat potser no l’hauríem de cercar, només, en el reconegut oficial que va ser, sinó en la perseverança humana de trobar la felicitat; la lluita per un amor, per veure somrients a sa mare i sa germana i per esclafar les malvestats que li ho impedeixen. És per açò que l’obra de Pau Faner conté uns valors que són importants de destacar, més enllà de l’aventura i l’acció.

  La família. La importància vital que té la unitat familiar, perquè és el nucli que enforteix els seus individus entre ells mateixos i que alhora enforteix llurs personalitats. Les famílies enfortides fan també una societat més forta, però no exposades com a clans socials, sinó com a nuclis humans solidaris, honestos i justos; capacitats, per tant, per posar murs a les injustícies i obrir portes a la igualtat davant els abusos dels que pretenen fragmentar la societat en classes socials. La família com el pal de paller de la vida, com a sostenidor existencial. Dins aquest paradigma també hi posaria l’amistat certa i sincera, l’amistat que estima, que també serveix per cohesionar una comunitat, i que també és a l’obra.
  Un fragment entre la mare Àngela, que l’encoratja constantment, i el fill Joan, abatut i deixat anar en la desesperança:

-Res no és perdut; un dia serà bon dia, ja ho veuràs (diu sa mare).
-He perdut la dona i el fill, i dius que no he perdut res? Ho he perdut tot!
-Em tens a mi, i tens a la teva germana. Ets comandant de la milícia, tota una ciutat depèn de la teva defensa.
-Sí, això és veritat. Tinc al meu càrrec la defensa de la ciutat.
(...)
- No tens tot el món en contra. Estàs ben vist per tothom, pels colons i pels indis.
En Joan feia capades. Coratge no n’hi havia faltat mai, però també li calia una mica d’amor.
-Tens l’amor meu, que és l’amor més gros que es pot tenir, l’amor d’una mare. Un mare es trauria el menjar de la boca per donar-lo a un fill. I jo sempre t’he estimat per damunt de tot. I na Fara també t’ha estimat sempre...

  L’instint matern, l’objectiu filial.

  Un segon valor seria l’amor, vestit, si voleu, d’estima i d’afecte. L’amor sempre ha estat el foc de la vida, per açò es pateix quan la flama minva, quan el foc no abraça, quan perdem la calidesa. Joan Gavina en fa de l’amor de n’Àgueda tot un ideal, un estendard que passeja durant més de mig segle, gairebé tota la vida, i que és el fil conductor i fita de totes les peripècies a la novel·la. No serà plena del tot la nostra existència si no vivim, també, d’amor.

  El tercer valor el podríem trobar en la dignificació de les persones. L’ésser humà té com a objectiu viure dignament al marge de les condicions, professions, llinatges o possessions. Pau Faner fa possible sempre en les seves novel·les –i, òbviament, també en aquesta- destacar l'honestat i virtuts de molts personatges que no són homes o dones socialment importants, però que tenen molt a dir i a fer, perquè els desplega llur dignitat. Sobresurt la fortalesa humana en personatges com les dones senzilles, la gent pobre, els servents, els criats o els serfs, els esclaus i els indis. Explica aleshores que no tots els pirates i corsaris són dolents, o moros xillotus, com ens deien de petits. Fins i tot fa que les prostitutes tenguin papers humanament exemplars en les seues novel·les, tot emprant com a sinònims el nom de meuques, bagasses o barjaules. I na Magdalena n’és una. Un personatge que acompanya la família Gavina per tot arreu i que Pau Faner li dóna prou dignitat i humanitat que fa foragitar estereotips moralistes i prejudicis estúpids que desconsideren les prostitutes només per la seua condició. L’autor ens explica que són persones amb la mateixa dignitat, i na Magdalena és intel·ligent, estima fins al final de tot a Joan Gavina i la seua família, i mostra l’amistat, l’amor i l’empatia per situar-se en la lluita justa dels Gavina i alhora a la seua pròpia.

  Un exemple:

Na Magdalena va oferir a en Joan el seu amor incondicional, proveïda de tots els luxes de l’abundància, i ell la refusava amb delicadesa, perquè estava més agradosa que mai i perquè no volia ferir els seus sentiments.

- No tinguis por de ferir-me –deia ella-. El que importa no sóc jo; el que importa és que tu alcis el cap.

Quin amor més pur! Era una barjaula, per dir-ho malament, i tanmateix li va donar l’amor més pur que cap dona li havia donat”


  I vull acabar amb un darrer valor, que més que açò és un dret i una necessitat per a la vida digna: la llibertat. No hi ha llibertat col·lectiva si no hi ha la individual. I a l’inrevés. Més enllà del triomf militar, hi ha la victòria humana sobre l’opressió dels potentats. Citaré només un fragment curt de l’obra perquè crec que ho resumeix tot. El passatge ocorre en plena batalla dirigida pel capità Gavina:

-Endavant! El qui s’aturi és home mort!

Des dels caiguts que encara podien parlar va arribar el mateix crit.

-Endavant, germans, per la llibertat!

Llibertat. A en Joan la paraula li va quedar clavada al cap. Lluitaven per la llibertat, i si lluitaven per la llibertat, no podien perdre. Llibertat era tenir l’amor de n’Àgueda, desfer-se del jou d’en Felip de Galba i els poderosos, i que n’Àngela i na Fara coneguessin una vida sense càrregues. Llibertat era que la seva filla Joana Maria pogués créixer amb el seu pare vertader en un país lliure.

  La llibertat és el benestar de la família, l’amor guanyat i correspost i la dignitat de tots els éssers humans. Ningú no és feliç si no és lliure. Els valors del capità Gavina.

Llegiu-la, de veritat.


Bep Joan Casasnovas Mascaró
4 de novembre de 2016


divendres, 5 d’agost de 2016

Els recursos públics i el criteri hoteler


  L’Associació Hotelera de Menorca, ASHOME, demana a l’Executiu Insular que els criteris professionals prevalguin sobre els criteris polítics a l’hora de destinar els recursos obtinguts de la recaptació de l’Impost  de Turisme Sostenible (o ecotaxa, com és conegut). Òbviament, la proposta de la patronal hotelera menorquina, encara que legítima,  “garna cap a casa”. O sigui, que els projectes sorgits del nou impost els decidesquin els “professionals” del sector i no tant la representació política dels ciutadans o els seus òrgans més representatius. Jo no entendria com a massa raonable ni massa coherent que el Consell, els ajuntaments o el Govern demanassin a ASHOME que les seves decisions tinguessin més en compte l’interès general que no el dels seus propis associats. ASHOME es deu als seus afiliats; el Consell a tots els ciutadans, i els recursos són públics, no privats.




  A ASHOME, a l’igual que ara el PP, els preocupa saber com i a on es destinaran els recursos d’un impost que sempre han rebutjat. No volien la instauració d’aquest nou tribut perquè perjudicava el sector i al turista (quan no sembla que hagi estat així) i ara sí volen participar en el repartiment dels diners recaptats per l’ecotaxa. Si per ells fos ara no debatríem sobre nous projectes amb aquests recursos públics. Potser una nova manera d’entendre la política i la seva repercussió a la societat ha descol·locat alguns ‘vicis’.  Qualque cosa ha canviat respecte els anys en que el Govern donava 9 milions d’euros a empreses de TTOO “només” perquè portassin turistes a les Illes. El major sector representat marcava el pas.

  Durant molt temps ASHOME s’havia acostumat a tenir una influència excessiva en les polítiques turístiques i qualsevol iniciativa que no satisfés els interessos del gremi hoteler era una mala política (quan diu que els criteris no siguin tan polítics i més “professionals” evidencia que no li agrada la política dels actuals governs). Però també ho va fer anteriorment mostrant públicament les divergències quan s’obriren les opcions de comercialitzar activitats turístiques amb l’activitat rural i agrària, o en el cas dels habitatges turístics, dels quals ASHOME demanava la persecució a l’oferta il·legal. Fins i tot va amenaçar, l’any 2010, de dur el Consell als tribunals per aquest afer. Després va apaivagar la seua reivindicació, per ara tornar a exigir determinades decisions polítiques sobre turisme. Evidentment, ja no és el mateix ASHOME que signava convenis amb el GOB.

  Demana consens en la gestió i adjudicació dels recursos de l’Impost Turístic. I està bé, és un sector important i cal escoltar-lo. De fet, la fusió dels dos organismes de turisme, per aconseguir una única Fundació del Foment del Turisme de Menorca, més transparent i dotada d’una més ampla representació d’agents socials i econòmics, ha tingut aquesta finalitat: ser més operativa, objectiva i participada entre sector públic i privat. L’obertura participativa existeix, altra cosa és que no sigui el que agradaria a la patronal menorquina.

  ASHOME vol la política a la seva mida. És raonable que vulgui participar, però no ho és tant la seua exigència excessiva amb la destinació dels recursos públics. Més enllà dels interessos del sector hi ha l’interès general. El gener de 2015, el seu president qüestionava la promoció turística del Consell perquè la nova campanya obria expectatives a nous mercats i no ho centrava tot en els mercats tradicionals, dels quals la patronal en té el control majoritari. No sabem molt bé si açò són criteris professionals o és immiscir-se en la voluntat de fer una política turística diferent, nova.

  Els ingressos obtinguts de la recaptació de l’Impost turístic tenen la finalitat de ser reinvertits en una Menorca que vol revisar el seu model socioeconòmic. D’aquí que els recursos obtinguts pel nou tribut han de servir per millorar l’oferta turística; serveis i infraestructures, sí; però també, i de forma clara, per la preservació de la naturalesa, el patrimoni cultural i per regular la pressió humana en l’afectació del medi ambient. Perquè hem d’entendre (ja!) una Menorca que ha d’evolucionar de forma sostenible i amb altres conceptes, i perquè el principal motor econòmic, el turisme, impliqui i reactivi també els altres sectors productius de l’illa. O sigui, que el benefici del turisme no sigui només sectorial i a la mida d’uns determinats interessos, sinó, en la mesura d’allò possible, sigui un benefici estès a tota la societat illenca. És per açò que el Consell de Menorca hi té molt a dir en com es distribueix la riquesa que genera l’illa, si més no, en pot promoure el model i determinar la finalitat dels recursos públics. I clar que sí! Per açò és el representant de tots els menorquins.


Publicat al Setmanari El Iris
5 agost 2016



divendres, 8 de juliol de 2016

Son Catlar, una joia prehistòrica


  Fa molt anys ja havia llegit i sentit a dir que el Poblat prehistòric de Son Catlar és d’un gran valor patrimonial. Un extens jaciment arqueològic que manté gairebé intacta la muralla ciclòpia que l’envolta, de 900 metres de perímetre; o sigui, de poc més de 60.000 metres quadrats de prehistòria enterrada. Tanmateix, a més de l’espectacular mur perimetral amb torres i bastions adjacents, hi són visibles tres talaiots (quatre en diuen algunes fonts), una sala hipòstila, algunes restes de cercles d’habitatge i un recinte de taula que és el més gran de Menorca, únic amb dues entrades. També la Taula la consideraven la més gran de l’illa, però està escapçada i el capitell desaparegut. Estam parlant d’un assentament prehistòric amb uns talaiots datats entre els anys 850 i 550 abans de Crist (o abans de la nostra era, con es diu ara) i amb evolucions diverses. Se li atribueix presència romana i islàmica i, recentment, les exploracions fetes també li atribueixen influència púnica, a l’igual que a molts altres jaciments arqueològics de Menorca. Sembla ser que la influència púnica a Menorca és més del que se sabia fins ara, a contar pels experts.









  
  Son Catlar és una joia prehistòrica perquè, segon els entesos, s’hi presumeix un extens tresor arqueològic. Tanmateix, ha tingut una minsa consideració perquè les circumstàncies han fet que sigui un lloc poc excavat per tot el que pot representar. En gairebé un segle s’hi han fet ben poques investigacions. En feim memòria.

  L'any 1923 es va excavar el recinte de taula (F. Hernández Sanz); el 1957 va ser excavada una sala hipòstila (J.M. Serra i J. Flaquer); el 1958 va ser restituïda la llinda de l'entrada i s'hi va fer una petita excavació (L. Pericot i V Tolòs). El 3 de juliol de 1960 el Poblat talaiòtic de Son Catlar va ser declarat Monument Històric Artístic Nacional, segons J. Mascaró Passarius). L’any 1995 s’aixecà un enderroc vora el portal d’entrada, es va consolidar el portal i es va fer una excavació del corredor interior (O. Pons). Si més no, aquestes són les intervencions més destacades fetes a Son Catlar durant quasi un segle. L’any 2005, el Consell Insular de Menorca va declarar la protecció de tot el jaciment prehistòric (BOIB 25 de juliol/2005). I malgrat la importància, l’extensió, la muralla i la monumentalitat del poblat, no va ser inclòs en el llistat de jaciments arqueològics per a la Candidatura de Menorca Talaiòtica a Patrimoni Mundial per la UNESCO. Qualcú hauria de donar més explicacions.




  
  El passat dissabte vaig tenir l’ocasió de visitar de nou Son Catlar i hi vaig trobar un equip que treballava en l’excavació d’un parell de les torres de la muralla. És una grata satisfacció saber que un equip d’arqueòlegs i historiadors (Proyecto Modular d’Alacant) s’interessen per aquest enorme assentament de la nostra prehistòria. Tanmateix em resta el dubte de si serà una intervenció esporàdica, perduda entre tants anys, com fins ara, o bé serà l’inici d’un projecte d’investigació i excavació multidisciplinària més ample que posi sentit, continuïtat i interès al valor que representa un dels poblats prehistòrics més grans de les Illes Balears.


  Davant la moguda que genera la Menorca Talaiòtica i el seu nomenament a Patrimoni Mundial de la Humanitat, Son Catlar no pot quedar-se arraconat, oblidat i sense projecte investigador seriós i rigorós a curt i mig termini. I són les administracions públiques i els organismes acadèmics corresponents qui haurien de posar fil a l’agulla per anar destapant aquest tresor que amaga Son Catlar, una ciutat prehistòrica d’un alt valor cultural que mereix molta més atenció de la que se li ha donat fins ara.



dimarts, 31 de maig de 2016

El temps


 El temps. Potser sigui només el temps allò que ens dóna visions calidoscòpiques. Allò que un dia va ser verd, ara és lila, o blau fosc; aquell roig viu es fa un vermelló enfosquit i lleig amb el temps; o el groc serà, amb el temps, un marró de brutor. Però no li direm edat. L’edat no és res, o almanco avui no farem cas a cap diccionari i direm que l’edat és una circumstància del temps, un apèndix, un renclí balder. L’edat és potser només una anècdota. O l’excusa. És el temps que marca les transformacions, les evolucions, les persones. I, per tant, les societats. I no són els humans -les societats- les que transformen? Depèn del temps i del benestar, clar.




 Però és subtil la transformació d’aquesta celebració ponentina, arcaica i estranya, que encara s’escola de per entre les encletxes dels segles. La tradició que s’allargassa en el temps i que té una dimensió enigmàtica i sideral, per allò... “de perdre’s en la foscor del temps...” O qui sap si la supervivència deu ser cosa de les nimfes mediterrànies que l’han protegida. Potser vindria a ser com Zeus, la divinitat mitològica grega, Déu del Cel, criat per dones (les mares-deesses) a una cova per, de major, destronar el seu pare, Cronos, aquell golafre antropòfag que es va cruspir els cinc fills. Zeus es va salvar per mor de les nimfes i per la intel·ligència de sa mare, Rea.

 A Zeus se li atribueix l’evolució del sentiment ètic, l’ordre moral i la justícia. Tanmateix va castigar Prometeu (encadenat a una columna perquè una àguila li devoràs el fetge) ja que aquest li va prendre el foc i el va lliurar al Poble. Prometeu era el creador dels humans, portador del foc i la saviesa i impulsor de la iniciativa dels homes en contra de les divinitats. I ara no sé prou bé si el nostre Santjoan descendeix de Zeus o és l’herència dels titans de Prometeu. Qui seria Zeus i qui seria Prometeu en aquesta festa del solstici? Zeus i Posidó (el déu de les aigües i els mars. Patró de Perella?) van ser els protagonistes de ‘masculinitzar’ la religió, enfrontada a la forma femenina de la religió mediterrània.

La festa està masculinitzada, o potser diríem que encara està afectada pel classisme? (o bé classicisme?). Però, qui servaria el foc i l’esperit de la Festa? Qui el serva encara? ¿Són els déus totpoderosos o les mares-nimfes de la mediterrània? Perquè és sabut que són elles les que crien, vetlen, ansiegen i transmeten.

 Encara no sé què hi col·locaran al futur Museu de Sant Joan. El preu del gin i les avellanes en l’evolució de les dècades? Els índexs de visitants d’ençà el nou port? Les estadístiques d’ensaïmades i sucre-esponjats que es fornegen cada any? L’overbooking hoteler? O el que significa la festa per a la desestacionalització? Potser hi hagi també fotografies antigues amb rostres entristits i mirades empàtiques que explicaran la traïció. Què hi posaran a la Sala de les Tradicions? Què és una tradició? I una traïció?




 Les creences i la pertinença tenen el temps dilatat perquè el valor és en l’essència, encara que creure i pertànyer a la Festa siguin vivències peremptòries. El temps autèntic, el de la festa, ve marcat pel cicle vital de les estacions i els solsticis. El sol hauria de marcar el temps, però ara ho fan un rellotge i els aparells digitalitzats que no entenen res d’essències ni de costums; ni d’herències, ni de tradicions. El primer so de fabiol el sentirà primer qualsevol que es trobi a Berlín, Londres o Buenos Aires, que jo, que seré a un cap de cantó de ses Voltes. Tot ha de ser puntual, estricte, sincronitzat, perquè l’esclat espectacular i massificat cotitza. No val de res seure a la fresca per assaborir les aromes i els sons de les tradicions, lentament, fins que les ombres de la plaça ens diguin que els cavalls ja tornen de Sant Joan de Missa. Ja no és la Festa que et ve a cercar, has de córrer tu per empaitar-la. És perdre el temps assaborir el gaudi. Fins i tot el temps ha perdut el seu significat. I estalviarem capadetes i somriures joiosos d’infants i avis perquè el rellotge fa massa via pel Born, la Contramurada i Santa Clara. Ai, aquest rellotge que ens roba el temps i ens furta l’herència!

 Exportarem les reminiscències d’una festa única amb tecnologia punta, 4G, on live, in situ, suats i amb capell de palla. Prioritzarem l’oferta turística d’inici de temporada perquè són dos dies i no val a badar! I encabirem, com sigui i quants siguin, tot el mercat i la demanda pels carrerons de la ciutat medieval, feta per una població de fa quatre segles (que no de quatre dies!). El temps canvia, és el que hi ha! El calaix, l’ingrés en efectiu, l’oportunitat inajornable, el temps robat, el temps prostituït, el producte adulterat, el Santjoan ràpid. Patriotes de l’Euro i discurs cabdal.

 Ara ja no crec que siguin ni Zeus ni Prometeu que influeixen. Potser sigui cosa de Cronos, el pare mitològic que es menjava els seus fills. Sí, deu ser açò: serem engolits per la nostra pròpia Festa, per no fer cas a la intel·ligència protectora de Rea, ni a les mares-nimfes de l’essència mediterrània.

 Mentre, i esperant que faci un bon temps, no faceu cas al rellotge, feis cas al temps de vida que encara ens pot donar la Festa.

Per cert, què valdrà enguany un poc de gin amb llimonada?

......

Bep Joan Casasnovas


El Iris – Sant Joan 2016.