diumenge, 6 de novembre de 2016

Presentació de 'L'amor del capità Gavina' de Pau Faner

  
  Els valors de la llibertat

  Després dels seus dos o tres primers llibres (dos premis inclosos; Premi Ciutat de Palma 1972 amb l’Arcàngel, (quan tenia només 22 o 23 anys) i el Premi Sant Jordi amb Un regne per a mi, l’any 1975, Pau Faner presenta ara L’amor del capità Gavina, el títol que fa 37 –si no m’equivoc- de la seva llarga trajectòria, als que hi van lligats multitud de premis de tots els colors i mides. Tanmateix, l’autor ha fet front a tot tipus de crítiques i topades amb editorials. Però ell ha seguit fidel en allò que creia i li era vàlid per escriure narrativa o novel·la -tant pel que fa a l’extens lèxic utilitzat, local i culte, planer i literari- i que sempre ha envernissat d’una creativitat i d’una imaginació que han fet de la seva literatura una denominació d’origen. 



  
  Mentre alguns crítics no li acabaven de veure prou clara, semblava, la seua projecció literària al principi de la seva carrera de novel·lista, aquells primers anys, una altra veu -entre moltes- li obria les veles per fendre la mar ampla amb la seva ambiciosa proa. Joan Traidú deia l’any 1976 de l’obra ‘Un regne per a mi’: heus ací la novel·la com a obra d’art... Diria encara que aquesta novel·la pot ésser més important per a la nostra novel·lística que no pas per a l’autor mateix”. I seguia dient:  “Pau Faner és un escriptor que veu les coses d’una manera particular i pròpia que ningú més pot veure, ni veurà...”.

  Quina diferència amb altres crítics que li qüestionaven l’estil i la forma! Després, el reconeixement a les seves obres crec que ha estat molt més just, o favorable almanco, tot i que sempre hi hagut qualque tempesta desagradable que el mariner Pau Faner a sortejat bé.

  Amb aquesta nova novel·la, L’amor del capità Gavina, Faner ha deixat de banda alguns d’aquells elements tan característics en la seva creació, com el realisme màgic, el surrealisme, la creació fabulista, les al·legories, però hi manté la imaginació desbordant, la força aventurera, i també la figura poètica, que apareix en molts moments i passatges i que són un segell en l’obra de Pau Faner. És fidel constant amb el seu llenguatge, amb el seu estil literari i manté també la peculiar forma de descriure i definir els personatges, cosa que sempre m’ha agradat, especialment.

  L’amor del Capità Gavina s’inspira en el ciutadellenc Jordi Farragut, el pare de David Glasgow Farragut, qui fou el primer almirall dels Estats Units d’Amèrica, però el protagonista no és ell, el pare Jordi. I cal deixar-ho clar, encara que s’hi traça la trajectòria de mariner i militar que va ser.

  La història d’aquesta novel·la neix al port de Ciutadella, al si d’una família senzilla i modesta, de pare pescador, mare bugadera de cases benestants que renta roba a les piques de baixamar; i amb na Fara, la germana major; ferma de conviccions i criteri sever, però dolça i humana en el tracte familiar. El menut Joan és el petit de la família i el protagonista principal. La fortalesa de la família Gavina és un dels pilars de tota la novel·la. De fet, la història adquireix ja tot l’interès molt al principi, quan Joan Gavina defensa sa germana d’un groller malgirbat que l’assetja dins la fosca nocturna del port. En Joan, essent un adolescent, evita la tragèdia i assassina l’homenot fastigós que era en Dauder. Aquí comença el calvari del jove Joan Gavina i tota la seua família, en l’escenari de l’època britànica de la segona meitat del segle XVIII a Menorca.

  Una primera part transcorre entre l’adolescència d’en Joan a la seua ciutat natal. Després de l’acusació per homicidi s’obre un periple aventurer entre el triangle de Menorca, Alger i Barcelona. Tot un recorregut d’acció i d’experiències que en faran del protagonista un jovencell format i encoratjat per combatre els avatars del mar i de tots els seus perills, inclosa la captura per part del pirata Abeba El-Farahoui que finalment el tractarà com un fill i li mostrarà tot allò que ha de saber un home de la mar.

  Una part molt vitenca en continguts, regada d’emocions i sentiments que destrien la ferotgia i la bonhomia, però on batega, arrelat al cor, l’amor de n’Àgueda, el seu ideal de vida i que durà sempre per bandera durant tota la narració.

  L’any 1775 el capità Gavina arriba a Amèrica on també hi han viatjat la seva mare Àngela i la seva germana Fara. S’obre, així, una segona part molt més densa. Un intens recorregut on el mariner menorquí lluitarà per la independència del Estats Units d’Amèrica, no sense patir la més cruel de les desesperacions d’un ésser humà: la pèrdua, entre lluites, venjances i odis, de la seua dona i del seu fill, ja entre el foc bel·ligerant i la resignació dels pobles indis, que també sofreixen les invasions colonials, els quals compten amb la solidaritat i suport del Capità Gavina, que acaba fent-se amic dels indígenes nadius i d’entendre també la injusta causa d’agressió a una cultura envaïda i menyspreada per uns colons crescuts en la supèrbia i conqueridors de l’Oest.

  Les vicissituds del capità Gavina per veure acomplert el seu amor, el benestar de la seua família i la llibertat del seu cor té com a principal i difícil escull les constants malifetes d’un personatge de tall importantíssim a la novel·la: el malvat Felip de Galba, un senyoret ciutadellenc, de casa bona, qui, a Menorca, es casa amb n’Àgueda. Unes noces forçades pels pactes aristocràtics que n’Àgueda ha d’acceptar resignada, encara que sobreviurà a les vexacions del seu marit perquè manté viva la flama de l’amor per en Joan Gavina. Felip de Galba i la seua esposa Àgueda també es desplacen a Estats Units on hi tenen una plantació amb esclaus... però tampoc he de contar massa cosa més de la història perquè és millor que la llegiu.

  El ritme narratiu és altíssim en tots aquests passatges: noms de militars, de vesins i coneguts; contrades, pobles, montanyes i rius; un caramull de batalles violentes, tot seguit d’acció, dolor, mort, pena, passió i amor, que omplen cada pàgina. S’obliga, la novel·la, a una lectura molt atenta per no perdre calada, ja que la quantitat d’informació que dóna l’autor esdevé un gruix extraordinari que fa que la història narrada, en tot moment, es mantengui ben encesa, amb la intriga constant per saber què passarà tot seguit, just girar la pàgina llegida.

  Amb tot, crec que cal destacar, una vegada més, el llenguatge utilitzat; ric, impulsiu, plàcid, poètic, sentimental en ocasions, però també dur i real com les mateixes escenes que hi llegim. I és que Pau Faner, com ja va dir fa una setmana l’escriptora Maite Salord, és un mestre de la paraula que fa que cada seqüència de la novel·la esdevengui plenitud i sentit.

  Faner, tanmateix, no deixa d’utilitzar expressions pròpies de la llengua popular o col·loquial que li fixen la seva procedència: No n’hi cap d’aquests oficials que et faci l’aleta? ...Déu dóna faves a qui no té queixals”... Qui s’aixeca dematí pixa allà on vol... estava blau com l’indi... en Joan era en Ramon escopit... (per ‘esculpit’ en el que és una deformació fonètica de la parla col·loquial) o també ...pigar un bon mauro...

  I fa jugar també el refranyer menorquí de dites antigues, que potser a dia d’avui alguns no trobaran ‘políticament’ massa correctes, però són dites en la boca de dos homes del segle XVIII. En una conversa d’aquests personatges es diu:

-“Avui he menjat fetge de rap fregit i mira si és bo que aquesta gent té una dita que fa: “des rap es fetge i de sa dona s’enclenxa”.
En Dauder feia capades i deia:
-En tenen una altra que diu que sa salpa i sa dona tot l’any és bona.

Els valors

  El Capità Gavina esdevé un heroi als Estats Units, però la seua heroïcitat potser no l’hauríem de cercar, només, en el reconegut oficial que va ser, sinó en la perseverança humana de trobar la felicitat; la lluita per un amor, per veure somrients a sa mare i sa germana i per esclafar les malvestats que li ho impedeixen. És per açò que l’obra de Pau Faner conté uns valors que són importants de destacar, més enllà de l’aventura i l’acció.

  La família. La importància vital que té la unitat familiar, perquè és el nucli que enforteix els seus individus entre ells mateixos i que alhora enforteix llurs personalitats. Les famílies enfortides fan també una societat més forta, però no exposades com a clans socials, sinó com a nuclis humans solidaris, honestos i justos; capacitats, per tant, per posar murs a les injustícies i obrir portes a la igualtat davant els abusos dels que pretenen fragmentar la societat en classes socials. La família com el pal de paller de la vida, com a sostenidor existencial. Dins aquest paradigma també hi posaria l’amistat certa i sincera, l’amistat que estima, que també serveix per cohesionar una comunitat, i que també és a l’obra.
  Un fragment entre la mare Àngela, que l’encoratja constantment, i el fill Joan, abatut i deixat anar en la desesperança:

-Res no és perdut; un dia serà bon dia, ja ho veuràs (diu sa mare).
-He perdut la dona i el fill, i dius que no he perdut res? Ho he perdut tot!
-Em tens a mi, i tens a la teva germana. Ets comandant de la milícia, tota una ciutat depèn de la teva defensa.
-Sí, això és veritat. Tinc al meu càrrec la defensa de la ciutat.
(...)
- No tens tot el món en contra. Estàs ben vist per tothom, pels colons i pels indis.
En Joan feia capades. Coratge no n’hi havia faltat mai, però també li calia una mica d’amor.
-Tens l’amor meu, que és l’amor més gros que es pot tenir, l’amor d’una mare. Un mare es trauria el menjar de la boca per donar-lo a un fill. I jo sempre t’he estimat per damunt de tot. I na Fara també t’ha estimat sempre...

  L’instint matern, l’objectiu filial.

  Un segon valor seria l’amor, vestit, si voleu, d’estima i d’afecte. L’amor sempre ha estat el foc de la vida, per açò es pateix quan la flama minva, quan el foc no abraça, quan perdem la calidesa. Joan Gavina en fa de l’amor de n’Àgueda tot un ideal, un estendard que passeja durant més de mig segle, gairebé tota la vida, i que és el fil conductor i fita de totes les peripècies a la novel·la. No serà plena del tot la nostra existència si no vivim, també, d’amor.

  El tercer valor el podríem trobar en la dignificació de les persones. L’ésser humà té com a objectiu viure dignament al marge de les condicions, professions, llinatges o possessions. Pau Faner fa possible sempre en les seves novel·les –i, òbviament, també en aquesta- destacar l'honestat i virtuts de molts personatges que no són homes o dones socialment importants, però que tenen molt a dir i a fer, perquè els desplega llur dignitat. Sobresurt la fortalesa humana en personatges com les dones senzilles, la gent pobre, els servents, els criats o els serfs, els esclaus i els indis. Explica aleshores que no tots els pirates i corsaris són dolents, o moros xillotus, com ens deien de petits. Fins i tot fa que les prostitutes tenguin papers humanament exemplars en les seues novel·les, tot emprant com a sinònims el nom de meuques, bagasses o barjaules. I na Magdalena n’és una. Un personatge que acompanya la família Gavina per tot arreu i que Pau Faner li dóna prou dignitat i humanitat que fa foragitar estereotips moralistes i prejudicis estúpids que desconsideren les prostitutes només per la seua condició. L’autor ens explica que són persones amb la mateixa dignitat, i na Magdalena és intel·ligent, estima fins al final de tot a Joan Gavina i la seua família, i mostra l’amistat, l’amor i l’empatia per situar-se en la lluita justa dels Gavina i alhora a la seua pròpia.

  Un exemple:

Na Magdalena va oferir a en Joan el seu amor incondicional, proveïda de tots els luxes de l’abundància, i ell la refusava amb delicadesa, perquè estava més agradosa que mai i perquè no volia ferir els seus sentiments.

- No tinguis por de ferir-me –deia ella-. El que importa no sóc jo; el que importa és que tu alcis el cap.

Quin amor més pur! Era una barjaula, per dir-ho malament, i tanmateix li va donar l’amor més pur que cap dona li havia donat”


  I vull acabar amb un darrer valor, que més que açò és un dret i una necessitat per a la vida digna: la llibertat. No hi ha llibertat col·lectiva si no hi ha la individual. I a l’inrevés. Més enllà del triomf militar, hi ha la victòria humana sobre l’opressió dels potentats. Citaré només un fragment curt de l’obra perquè crec que ho resumeix tot. El passatge ocorre en plena batalla dirigida pel capità Gavina:

-Endavant! El qui s’aturi és home mort!

Des dels caiguts que encara podien parlar va arribar el mateix crit.

-Endavant, germans, per la llibertat!

Llibertat. A en Joan la paraula li va quedar clavada al cap. Lluitaven per la llibertat, i si lluitaven per la llibertat, no podien perdre. Llibertat era tenir l’amor de n’Àgueda, desfer-se del jou d’en Felip de Galba i els poderosos, i que n’Àngela i na Fara coneguessin una vida sense càrregues. Llibertat era que la seva filla Joana Maria pogués créixer amb el seu pare vertader en un país lliure.

  La llibertat és el benestar de la família, l’amor guanyat i correspost i la dignitat de tots els éssers humans. Ningú no és feliç si no és lliure. Els valors del capità Gavina.

Llegiu-la, de veritat.


Bep Joan Casasnovas Mascaró
4 de novembre de 2016


2 comentaris:

  1. Al llarg de la meva trajectòria he tingut algunes crítiques dolentes i moltes de bones. Ben del principi és la que transcriuré a continuació, de Jaume Vidal Alcover a "Síntesi d'història de la literatura catalana" (La Magrana, 1980, vol. 2, pàgines 191 i 192): "Del 1972 és la primera obra de Pau Faner (1949), "Contes menorquins", on ja es va mostrar la gran talla intel·lectual d'aquest narrador --i pens especialment, si m'és llegut de remarcar-ho, amb la intel·ligent narració "El sau de panyo"--, i el 1974 publica la seva primera novel·la, "l'Arcàngel". Obté el Sant Jordi 1975 per "Un regne per a mi" (1976) i el 1979 publica la seva darrera novel·la per ara, "Potser només la fosca". És un gran escriptor i un gran narrador: escriu com vol i conta les coses que vol, tan inusitades i extremoses com siguin, però sense cap trencament de l'harmonia ni del ritme. És el narrador de la seva promoció que amb més justesa podríem qualificar d'avantguardista". Fins aquí la cita.

    ResponElimina
  2. Gràcies, Pau, per aquesta aportació. Certament, són moltes més les crítiques o valoracions positives.

    ResponElimina