divendres, 20 de desembre del 2013

Els brots verds i els burcanys de Wert

Vull creure que els missatges llançats per poders públics sobre l’aparició de ‘brots verds’ que dibuixen l’esperança de la reactivació econòmica, no és més que una estratègia per apaivagar la indignació civil per la precarietat econòmica que vivim. I ho vull creure perquè, superat l’equador de legislatures i mandats, la finalitat se centra en la propera cita electoral. I és clar! cal renovar els escons i la continuïtat en el poders executius i legislatius. Tanmateix, crec que el llumet de l’esperança (que ara que ve Nadal s’hi adiu molt bé) és més el desig que no la realitat.

 

El que em preocupa davant aquest missatge és com serà aquesta recuperació, quin serà el camí cap a la normalitat. No oblidem que qui ens ha ficat dins la crisi actual són els mateixos que ara diuen que ens treuran d’aquest pou fosc. I si els que ens hi han sumit ens han de treure ara d’aquest desastre, a mi em preocupa. Voldrà dir açò tornar al model que ens va ficar dins aquest despropòsit? Serà recuperar aquell estatus d’excessos que ens ha enfangat fins al coll? I encara més dubtes: per quin forat en sortirem de la crisi? O sigui, quan en sortim, cap a on anirem? S’activarà l’economia a base d’especulació immobiliària i de sacrificar el territori? Serà a canvi de sofrir retalls sanitaris, educatius, laborals i socials? Si recuperar-nos vol dir, per exemple, que al sector financer se li condonin 36 mil milions d’euros del rescat i que 33 mil milions del Fons de la Reserva de les Pensions han de ser sostrets per quadrar els números, és evident que la bonança serà destinada als rics i volen que la paguin els treballadors i treballadores. I açò no m’agrada gens.

Si les iniciatives són fetes per qui no vol escoltar el poble i trepitja informes de traducció automàtica; pels qui aproven que determinats països no existeixen o per qui des del Ministeri de Wert demana què cobra un savi mallorquí (filòsof, poeta i pare del català literari) traspassat l’any 1315, ja em direu quina credibilitat han de tenir les seues propostes. “Tots jorns consir la deshonor / que fan a Déus li gran senyor / qui meten lo món en un error", diria el propi Ramon Llull. Per tant, vull creure que més que brots verds, el que hi ha és la desesperació per arribar amb bona imatge a la cita de 2015. I per tant, toca emblanquinar indicadors i pintar amb almangra la realitat que calcigam.

No floquen branques verdes, no. El que hi ha són burcanys que cal podar per
aspirar, un dia, a un arbre esponerós.


Bep Joan Casasnovas Mascaró


Col·laboració al Setmanari El Iris dia 20 desembre 2013